Atom Heart Mother

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'àlbumAtom Heart Mother
Àlbum de Pink Floyd
Publicat 2 d'octubre de 1970
Gravat febrer-agost de 1970
Abbey Road Studios (Londres)
Gènere Rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic
Duració 52:06
Llengua anglès
Discogràfica Harvest
Productor Pink Floyd, Norman Smith (productor executiu)
Cronologia de Pink Floyd
Ummagumma
(1969)
Atom Heart Mother
(1970)
Meddle
(1971)
Més informació
Discogs 12676
AllMusic mw0000195290
Senzills de Atom Heart Mother
  1. «Summer '68»
    Llançat: 10 d'octubre de 1970
Modifica dades a Wikidata

Atom Heart Mother és el cinquè àlbum d'estudi del grup britànic de rock progressiu Pink Floyd, un àlbum que es va allunyar del rock psicodèlic promogut per Syd Barrett per introduir-se més en el rock simfònic i progressiu. Va ser editat per Harvest i EMI Records el 2 d'octubre de 1970 al Regne Unit, i per Harvest i Capitol el 10 d'octubre del mateix any als Estats Units.[1] Va ser enregistrat als estudis Abbey Road a Londres (Regne Unit), i va esdevenir el primer àlbum de la banda en assolir el número 1 a les llistes del Regne Unit,[2] mentre que va aconseguir la 55a posició als Estats Units,[3] finalment arribant a assolir el disc d'or allà.[4] Una versió remasteritzada va ser editada en CD el 1994 al Regne Unit i als Estats Units, i de nou el 2011. Ron Geesin, que ja havia influït i treballat amb Roger Waters, va fer una notable contribució a l'àlbum i va rebre un crèdit de composició, fet estrany en aquell moment.

Aquest va ser el primer àlbum de Pink Floyd en el qual es va fer la mescla per a so quadrifònic de quatre canals, així com per a so estereofònic de dos canals. La barreja quadrifònica SQ va ser editada en LP en un format de matriu compatible amb els tocadiscs estèreo estàndard. També hi va haver un llançament de la versió quadrifònica al Regne Unit per al format "Quad-8" en la forma de quatre canals totalment separats, una variant de quatre canals de l'estèreo amb cartutxos de 8 pistes.

La portada va ser dissenyada per Hipgnosis, i va ser important perquè va ser la primera que no va comptar amb el nom del grup a la portada, ni va contenir cap fotografia de la banda en tot el llibret. Aquesta va ser una tendència que continuaria en les cobertes posteriors al llarg de la dècada de 1970 i fins i tot més enllà.

Tot i que va ser un èxit comercial en el llançament, la banda, sobretot Waters i David Gilmour, han expressat diverses opinions negatives de l'àlbum en els últims anys.[5][6] No obstant això, va mantenir prou popularitat perquè Gilmour interpretés la pista amb el nom de l'àlbum amb Geesin el 2008.

Context [cal citació][modifica | modifica el codi]

Quan Syd Barrett va deixar el grup la seva sonoritat va seguir per la mateixa inèrcia, però en aquest disc es va decidir canviar i continuar amb nous reptes.

El primer tema titulat Atom Heart Mother és una composició musical on es mostra el virtuosisme sonor de cada membre del grup. Ocupa tota la primera cara del disc de 33 revolucions i no havia de ser orquestrada en un principi fins que van reunir totes les composicions de l'àlbum. Ron Geesin es va encarregar de l'orquestració però va tenir molts problemes amb els membres del grup i va abandonar el projecte sense que fos completat i el va finalitzar John Aldiss. En un primer moment aquest tema s'havia d'anomenar The Amazing Pudding, però era un títol que no els va convèncer, Ron Geesin els va suggerir que llegissin el diari per veure si els inspirava i treien un nom. Nick Mason va trobar una notícia sobre una dona embarassada que havia estat sotmesa a una operació de cor i portava un marcapassos atòmic. El títol de la notícia era Atom Heart Mother, així es va poder treure títol per l'àlbum i la cançó. La cançó està dividida en parts, ja que a l'època es cobraven drets d'autor en funció dels temes que contenia un àlbum.

A continuació es troba el tema If, una de les millors peces líriques de Roger Waters que mostra l'odi per la sortida de Barrett del grup.

Segueix amb Summer '68, escrita per Richard Wright, és una crítica a l'estil de vida dels músics de rock.

El tema Fat Old Sun amb sonoritat blues fou un tema de referència de David Gilmour, que va fer servir per a la seva carrera en el grup i com a solista.

L'últim tema és Alan's Psychedelic Breakfast, un altre tema de llargada considerable i de qualitat musical, tal com agradava al grup i es mostra virtuosisme.

Gravació i edició[modifica | modifica el codi]

El disc fou enregistrat entre el març i l'agost de 1970 als Estudis Abbey Road i fou produït per Pink Floyd. L'enginyer de so fou Peter Brown assistit per Alan Parsons. Va aparèixer en format LP el 10 d'octubre de 1970 i va arribar al número 1 al Regne Unit i al 55 als Estats Units. El març de 1994 fou disc d'or als Estats Units. La versió remasteritzada va aparèixer el 1994 a Gran Bretanya i un any després als EUA.

L'edició original amb LP conté com a últim soroll una gota d'aigua quan cau i com que és a l'últim forat si no s'aixeca l'agulla va sonant indefinidament.

En la reedició amb disc compacte hi ha una targeta amb dues receptes d'esmorzar, una en alemany i un alatra en anglès. Les receptes semblen ser una espècie de broma o exageració, ja que inclouen ingredients com un camell mitjà, un ou, 250 cabeces d'all, 1 xai de primavera...

Cara A[modifica | modifica el codi]

La pista amb el nom de l'àlbum d'Atom Heart Mother és el resultat d'una sèrie de figures instrumentals que la banda havia compost durant aquests assajos, incloent la progressió d'acords del tema principal, que el guitarrista David Gilmour havia anomenat "Theme from an Imaginary Western",[7][8][7][9] i la primera presentació en viu va ser duta a terme el 17 de gener de 1970[9] a la Universitat de Hull.[10] La banda va considerar que les actuacions en directe van fer evolucionar la peça cap a una forma manejable.[11] L'enregistrament de la pista va començar als Abbey Road Studios a Londres, i va ser una mica complicat, ja que era el primer enregistrament a utilitzar un nou vuit pistes de cinta d'una polzada i una taula de mescles EMI TG12345 (8 pistes i 20 entrades de micròfon) a l'estudi, i, com a resultat, EMI va insistir que a la banda no se'ls permetia fer cap entroncament de la cinta per tal d'editar peces. En conseqüència, els membres de la banda Roger Waters i Nick Mason no van tenir més remei que tocar el baix i la bateria, respectivament, per a tota la peça de 23 minuts d'una sola tirada. Els altres instruments de la banda van ser retocats posteriorment. Mason recordava que la falta de cronometratge precís de la pista de fons definitiva podria causar problemes més endavant.[11]

Al mes de març la banda havia acabat d'enregistrar la pista,[12] però sentien que era força faltada d'enfocament i que necessitava alguna cosa més. En Ron Gessin va ser presentat a la banda via el mànager de gires dels The Rolling Stones, Sam Cutler, i aquests van quedar impressionats amb les seves habilitats a nivell de composició i d'edició, particularment Waters i Mason.[11] Geesin was handed the completed backing tracks the band had recorded, and asked to compose an orchestral arrangement over the top of it while the band went on tour to the US.[11] Geesin described the composing and arranging as "a hell of a lot of work. Nobody knew what was wanted, they couldn't read music..."[13] According to him, Gilmour came up with some of the melodic lines, while the pair of them along with keyboardist Richard Wright worked on the middle section with the choir.[9][14] When it came to recording his work in June with the EMI Pops Orchestra,[6] the session musicians present were unimpressed with his tendency to favour avant garde music over established classical works, and, combined with the relative difficulty of some of the parts, harassed him during recording. John Alldis, whose choir were also to perform on the track, had experience in dealing with orchestral musicians, and managed to conduct the recorded performance in place of Geesin.[11][15]

The track was originally called "The Amazing Pudding", though Geesin's original score referred to it as "Epic".[8][9] A refined and improved version (with Geesin's written parts) was played at Bath Festival of Blues and Progressive Music on 27 June.[15][16] Its name was changed after the band were due to play an "in concert" broadcast for BBC Radio 1 on 16 July 1970, and had needed a title for John Peel to announce it.[nota 1][15][17] Geesin pointed to a copy of the Evening Standard, and suggested to Waters that he would find a title in there. The headline was: "ATOM HEART MOTHER NAMED", a story about a woman being fitted with a nuclear-powered pacemaker.[8][18][19]

The piece as presented on the completed album is a progression from Pink Floyd's earlier instrumental pieces such as "A Saucerful of Secrets" and even earlier, "Interstellar Overdrive". The "Atom Heart Mother" suite takes up all of side one, and is split into six parts, individually named. Geesin chose the opening section name, "Father's Shout" after Earl "Fatha" Hines, while other names such as "Breast Milky" and "Funky Dung" were inspired by the album cover artwork.[6] The orchestral arrangements feature a full brass section,[14] a cello[20] and the 16-piece John Alldis choir,[21][22] which take most of the lead melody lines,[14] while Pink Floyd mainly provide the backing tracks;[14] a reverse of the 1960s pop music practice of using orchestration as the background, and putting the rock band in front.[23] Nevertheless, there are several occasions where Gilmour's electric guitar and Wright's keyboards take the lead.

Cara B[modifica | modifica el codi]

El 1970, Richard Wright va començar a utilitzar un orgue Hammond M102 (imatge) a l'escenari de forma regular, i té una prominent aparició en l'àlbum.[24]

El concepte de l'àlbum és molt similar al seu anterior disc Ummagumma, in that it features the full band in the first half, and focuses on individual members in the second half.[23][25] Side two opens with three five-minute songs: one by each of the band's three resident songwriters, and closes with a suite with sound effects primarily conceived by Mason,[26] but credited to the whole group.[23] Waters contributes a folk ballad called "If", playing acoustic guitar.[23][27] Pink Floyd rarely played the song live, but Waters often performed it at solo shows[27] in support of his Radio K.A.O.S. album, more than a decade later. This is followed by Wright's "Summer '68", which also features prominent use of brass in places. It was issued as a Japanese single in 1971,[28] and was the only track on the album never to be played live in concert.

According to Mason, Gilmour, having had little songwriting experience at that point, was ordered to remain in Abbey Road until he had composed a song suitable for inclusion on the album.[11] He came up with a folk-influenced tune, "Fat Old Sun",[23] which he still cites as a personal favourite.[11] The song was extended in arrangement to fifteen minutes as a key part of the band's live set, and is a staple of Gilmour's various solo tours.

The final track, "Alan's Psychedelic Breakfast", is divided into three segments, each with its own descriptive title, joined by dialogue and sound effects of then-roadie Alan Styles preparing, discussing, and eating breakfast.[23][26] The idea for the piece came about by Waters experimenting with the rhythm of a dripping tap,[26] which combined sound effects and dialogue recorded by Mason in his kitchen[26] with musical pieces recorded at Abbey Road.[29] A slightly re-worked version was performed on stage on 22 December 1970 at Sheffield City Hall, Sheffield, England with the band members pausing between pieces to eat and drink their breakfast. The original LP ends with the sound of a dripping tap which continues into the inner groove, and thus plays on indefinitely.[8][16]

While recording sessions for his Barrett album were underway (with help from Gilmour and Wright), previous Floyd frontman Syd Barrett would occasionally observe his old band as they were recording Atom Heart Mother.[20][23][30]

Portada[modifica | modifica el codi]

La portada de l'àlbum original, dissenyada pel col·lectiu artístic Hipgnosis, mostra una vaca de peu en unes pastures sense text ni cap altra pista pel que hi podria haver en el disc.[26][31] Algunes edicions posteriors tenen el títol i l'artista afegits a la coberta. Aquest concepte va ser la reacció del grup a les imatges associades al rock espacial psicodèlic de Pink Floyd en el moment de la publicació de l'àlbum; la banda volia explorar tot tipus de música sense estar limitat a una imatge o estil d'interpretació particular. D'aquesta manera, va demanar que el seu nou àlbum tingués "una cosa normal" a la coberta, que va acabar sent la imatge d'una vaca.[26][31] Storm Thorgerson, inspirat la famosa pòster de la vaca d'Andy Warhol, n'ha dit que simplement va anar-se'n a una zona rural prop de Potters Bar i va fotografiar la primera vaca que va veure.[26][31] L'amo de la vaca va mencionar que el seu nom era "Lulubelle III".[26][31][32] Més vaques apareixen a la contraportada, de nou sense text o títols, i a l'interior de la coberta doble. A més, un globus de color rosa amb forma d'una mamella de vaca acompanyava l'àlbum com a part de la campanya de l'estratègia comercial de Capitol per "llençar" la banda als EUA.[26][31][33] Les notes en edicions posteriors en CD donen una recepta per al camell farcit, una recepta beduïna tradicional per als banquets de casament, en una targeta interior amb l'etiqueta "Breakfast Tips".[34] Mirant cap enrere en l'obra, Thorgerson recordava:

« Crec que la vaca representa, en termes dels Pink Floyd, part del seu humor, que crec que sovint es subestima o simplement no se'n parla »
— Storm Thorgerson[35]

A mitjans de la dècada de 1970, un bootleg que contenia senzills rars i cares B anomenat The Dark Side of the Moo va aparèixer, amb un art de coberta similar. Igual que a Atom Heart Mother, la coberta no tenia cap text en ella, tot i que en aquest cas es tractava més de protegir l'anonimat del contrabandista que qualsevol manifestació artística.[36] La portada de l'àlbum conceptual de The KLF anomenat Chill Out també es va inspirar en Atom Heart Mother.[37]

Llançament i acollida[modifica | modifica el codi]

Valoracions professionals
Valoracions de ressenyes
Font Valoració
AllMusic 3/5 stars3/5 stars3/5 stars3/5 stars3/5 stars[38]
Robert Christgau D+[39]
The Daily Telegraph 2/5 stars2/5 stars2/5 stars2/5 stars2/5 stars[40]
The Great Rock Discography 7/10[41]
MusicHound 2/5[42]
The Rolling Stone Album Guide 1/5 stars1/5 stars1/5 stars1/5 stars1/5 stars[43]
Sputnikmusic 3/5[44]
Virgin Encyclopedia of Popular Music 3/5 stars3/5 stars3/5 stars3/5 stars3/5 stars[41]

Atom Heart Mother va ser llançat al Regne Unit[nota 2] i als Estats Units[nota 3] a l'octubre de 1970, aconseguint el número 1[2] i el número 55,[3] respectivament. Va ser editar en format quadrafònic al Regne Unit,[26] Alemanya[nota 4] i a Austràlia.[nota 5]

Una edició remasteritzada en CD va ser editada el 1994 al Regne Unit[nota 6] i els Estats Units.[nota 7] Mobile Fidelity Sound Lab va editar una edició en CD en or de 24KT als Estats Units l'any 1994,[nota 8] mentre que una versió LP va ser llançada als EUA el mateix any.[nota 9] Com a part de la campanya Why Pink Floyd...?, una remasterització va ser editada el 2011.[nota 10][nota 11] A continuació, l'àlbum va ser reeditat de nou el 2016 sota el propi segell discogràfic de Pink Floyd.[54]

La reacció crítica cap a la composició sempre ha estat mixta, i tots els membres de la banda han expressat una certa negativitat en els últims temps.[19] Per exemple, Gilmour ha dit que l'àlbum era:

« ...una pila d'escombraries. Estàvem en un punt baix de veritat ... Crec que estàvem raspant el canó una mica en aquest període... »
— David Gilmour[5]
« una bona idea, però era terrible... Atom Heart Mother sona com que no teníem cap idea entre nosaltres, però es va fer molt més prolífica després. »
— David Gimour[55]

De forma similar, l'any 1984 en una entrevista a la BBC Radio 1, Waters va dir:

« Si algú digués ara - ara - aquí tens un milió de lliures, sortir a l'escenaria a tocar Atom Heart Mother, li diria a veure si és una puta broma »
— Roger Waters[6]

Llegat[modifica | modifica el codi]

El dies 14 i 15 de juny de 2008, Geesin va tocar "Atom Heart Mother" amb la banda tribut italiana Mun Floyd, les dues nit com a part del festival Chelsea.[56] Geesin va introduir la peça amb unes diapositives sobre la història. Les actuacions van tenir com a col·laboradors el cor de cambra Canticum,[57] la intèrpret de llaüt i violoncel Caroline Dale, que havia treballat amb Gilmour. A la segona nit, Gilmour va unir-se a Geesin a l'escenari per a l'actuació, que es va allargar fins a 30 minuts.[58]

L'any 2013, Geesin va editar el llibre, The Flaming Cow, on documenta la seva experiència treballant amb Pink Floyd, incloent el making of d'aquest àlbum des del seu punt de vist.[59]

Actuacions en directe[modifica | modifica el codi]

Inicialment, la banda estava entusiasmada amb la idea de tocar en directe el conjunt de peces al complete en els primers anys de la dècada dels setanta. Una de les primeres actuacions va ser enregistrada per la cadena de televisió KQED, de San Francisco, en la que actuava únicametn la banda, el 28 d'abril de 1970.[60] Dues actuacions memorables van tenir lloc al Bath Festival of Blues and Progressive Music el 27 de juny i a la "Blackhills Garden Party" a Hyde Park, Londres, el 18 de juliol. En ambdues ocasions la banda va tenir la col·laboració del John Alldis Choir i del Philip Jones Brass Ensemble.[61] Més endavant, la banda va agafar una secció de vent i un cor durant la gira únicament la l'objectiu de tocar aquesta peça.[16] No obstant, això va fer que la gira fos deficitària, i la banda va tenir problemes amb els músics contractats, que van anar canviant de concert en concert, ja que simplement seleccionaven els que estaven disponibles, van tenir que, el que, combinat amb la manca d'assaig i problemes de microfonia de tot el conjunt, va fer que una actuació en viu completa fos és problemàtica. Reflexionant sobre això, Gilmour va dir que "alguns dels músics de vent han estat molt incompetents".[29] D'acord amb Mason, la banda va arribar a un concert a Aachen, Alemanya, només per descobrir que s'havien deixat la partitura, la qual cosa va obligar al responsable de la gira, Tony Howard, a tornar a Londres i aconseguir-les.[11]

Un arrenjament posterior sense metall i ni cor, i amb una duració rebaixada de 25 minuts a 15 ometent les seccions de "collage" i la repetició del tancament del tema principal, es va mantenir en el seu repertori en viu fins a l'any 1972. Per exemple, durant el primer concert d'aquell any, a meitat de la primera actuació en viu pública de The Dark Side of the Moon a Brighton, els problemes tècnics va donar com a resultat l'abandonament de l'execució de la nova peça, sent substituïda per Atom Heart Mother.[62] L'última actuació en viu de la peça de Pink Floyd va tenir lloc el 22 de maig de 1972 a l'Estadi Olímpic d'Amsterdam, als Països Baixos,;[63] actuacions d'altres bandes han tingut lloc a París el 2012[64] i Bratislava l'any 2016.[65]

Llista de cançons[modifica | modifica el codi]

Núm. Títol Lletra Música Durada
1. «Atom Heart Mother
  • I. "Father's Shout"
  • II. "Breast Milky"
  • III. "Mother Fore"
  • IV. "Funky Dung"
  • V. "Mind Your Throats Please"
  • VI. "Remergence»  
Instrumental, veus sense paraules per part de John Alldis Choir David Gilmour, Roger Waters, Nick Mason, Richard Wright, Ron Geesin 23:44
  • 2:50
  • 2:33
  • 4:50
  • 5:15
  • 2:28
  • 5:48
Núm. Títol Lletra Música Durada
2. «If»   Roger Waters Roger Waters 4:30
3. «Summer '68»   Richard Wright Richard Wright 5:29
4. «Fat Old Sun»   David Gilmour David Gilmour 5:22
5. «Alan's Psychedelic Breakfast
  • I. "Rise and Shine"
  • II. "Sunny Side Up"
  • III. "Morning Glory»  
Instrumental, vocalizacions d'Alan Styles David Gilmour, Roger Waters, Richard Wright, Nick Mason 13:00

Crèdits[modifica | modifica el codi]

Músics[modifica | modifica el codi]

Músics addicionals[modifica | modifica el codi]

  • Ron Geesin - orquestració i composició.
  • Alan Stiles - veu de fons en el tema Alan's Psychedelic Breakfast.
  • Abbey Road Session Pops Orchestra - orquestra a Atom Heart Mother i instruments de vent a Summer '68.
  • The John Aldiss Choir - cor.

Producció[modifica | modifica el codi]

Edició en disc compacte[modifica | modifica el codi]

Posició a les llistes[modifica | modifica el codi]

Posició a les llistes[modifica | modifica el codi]

Any País Llista Posició Notes
1970 Austràlia Kent Music Report[66] 30
Canadà Top Albums/CDs (RPM)[67] 39
Dinamarca Llista danesa d'àlbums[68] 8
Països Baixos MegaCharts 5
França Llista francesa d'àlbums][69] 4
Alemanya Media Control Charts 8
Noruega VG-lista[70] 13
Regne Unit The Official UK Charts Company (OCC) 1
Estats Units Billboard 200 55
2011–12 França Llista francesa d'àlbums][71] 66
Espanya 79
Suïssa Llista suïssa d'àlbums[72] 81

Certificacions[modifica | modifica el codi]

País Certificació Vendes Últim dia certificació
Àustria[73] 1× Or 10 gener 1994
França[74] 1× Or 100.000 1977
Alemanya[75] 1× Or 1990
Itàlia[76] 1× Or 2009
Estats Units[77] 1× Or 11 març 1994

Anècdotes[modifica | modifica el codi]

Els sons de cuina que s'escolten a Alan's Psychedelic Breakfast foren enregistrats a la cuina de Nick Mason.

Stanley Kubrick volia usar part del tema Atom Heart Mother en la pel·lícula A Clockwork Orange (La taronja mecànica).ref name=toby64/> Va demanar que li deixessin usar Atom Heart Mother Suite en la bso. Però com que Kubrick volia llicència sense límits per determinar quines porcions o editar els temes, de manera que el grup ho va rebutjar. Retrospectivament, Roger Waters havia dit: "Potser és només, així que no es va utilitzar després de tot.[78] Tot i així, l'àlbum es visible en el pel·lícula en el moment quan Àlex està a la botiga de discos i en l'estant superior hi ha un disc que té la portada d'Atom Heart Mother amb la vaca en un camp.[79]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. A free performance was held at London's Hyde Park in July 1970, arranged by former Floyd management, Peter Jenner and Andrew King, with Geesin in attendance, who was shocked by the performance.[15][16]
  2. UK EMI Harvest SHVL 781[45]
  3. US Capitol Harvest SKAO-382[46]
  4. UK EMI Harvest/HÖR ZU SHZE 297 Q[47]
  5. Australia EMI Harvest Q4SHVL-781[48]
  6. UK EMI EMI United Kingdom 7243 8 31246 2 6 / CDEMD 1072[34]
  7. US Capitol CDP 0777 7 46381 2 8[49]
  8. US Capitol Harvest/Mobile Fidelity Sound Lab UDCD 595[50]
  9. US Capitol Mobile Fidelity Sound Lab MFSL 1–202[51]
  10. Europe EMI 50999 028940 2 7[52]
  11. US Capitol 50999 028940 2 7[53]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Povey 2006, p. 137
  2. 2,0 2,1 «Pink Floyd – UK Chart History» (en anglès). Official Charts Company. [Consulta: 30 juliol 2012].
  3. 3,0 3,1 Pink Floyd. «Pink Floyd – Awards» (en anglès). AllMusic. [Consulta: 4 setembre 2012].
  4. Record Research (advertisement) (en anglès). Billboard magazine, 15 març 1997 [Consulta: 6 setembre 2012]. 
  5. 5,0 5,1 Guitar World presents Pink Floyd [Consulta: 5 setembre 2012]. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «Dear Diary». The Word, July 2008. [Consulta: 5 setembre 2008].
  7. 7,0 7,1 Schaffner 2005, p. 157
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Mabbett, Andy. The Complete Guide to the Music of Pink Floyd. London: Omnibus, 1995. ISBN 0-7119-4301-X. 
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Toby 2006, p. 62
  10. Povey 2006, p. 128
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta masonch5
  12. Povey 2006, p. 121
  13. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta povey121
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 158. ISBN 1-905139-09-8. 
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Manning, Toby. The Rough Guide to Pink Floyd. 1st. London: Rough Guides, 2006, p. 63. ISBN 1-84353-575-0. 
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 163. ISBN 1-905139-09-8. 
  17. Povey 2006, p. 168
  18. Blake, Mark. Comfortably Numb: The Inside Story of Pink Floyd. De Capo Press, 2006, p. 152. ISBN 978-0-306-81752-6. 
  19. 19,0 19,1 Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 160. ISBN 1-905139-09-8. 
  20. 20,0 20,1 Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 159. ISBN 1-905139-09-8. 
  21. «Obituary – John Alldis». Brain Damage, 21 December 2010. [Consulta: 5 setembre 2012].
  22. Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 159–160. ISBN 1-905139-09-8. 
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 Manning, Toby. The Rough Guide to Pink Floyd. 1st. London: Rough Guides, 2006, p. 162. ISBN 1-84353-575-0. 
  24. Mason, Nick. Widenfeld & Nicolson. Inside Out: A Personal History of Pink Floyd (en anglès). New, 2004, p. 130. ISBN 0-297-84387-7. 
  25. Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 156. ISBN 1-905139-09-8. 
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 26,5 26,6 26,7 26,8 26,9 Manning, Toby. The Rough Guide to Pink Floyd. 1st. London: Rough Guides, 2006, p. 64. ISBN 1-84353-575-0. 
  27. 27,0 27,1 Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 162. ISBN 1-905139-09-8. 
  28. «Pink Floyd – The Official Site – Singles».
  29. 29,0 29,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta povey122
  30. Manning, Toby. The Rough Guide to Pink Floyd. 1st. London: Rough Guides, 2006, p. 72. ISBN 1-84353-575-0. 
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Schaffner, Nicholas. Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey. New. London: Helter Skelter, 2005, p. 161. ISBN 1-905139-09-8. 
  32. «Pink Floyd: Atom Heart Mother – The 20 best album covers ever – Pictures – Music» (en anglès). Virgin Media. [Consulta: 4 setembre 2012].
  33. R. Serge Denisoff. Solid gold: the popular record industry (en anglès). Transaction Publishers, 1975, p. 174. ISBN 0-87855-586-2. 
  34. 34,0 34,1 «Pink Floyd – Atom Heart Mother (CD, Album) at Discogs» (en anglès). Discogs. [Consulta: 4 setembre 2012].
  35. «Interview: Designer Storm Thorgerson Reflects on Pink Floyd and 30 Years of Landmark Album Art» (en anglès). Guitar World, 10 agost2011. [Consulta: 5 setembre 2012].
  36. Heylin, Clinton. The Great White Wonders – A History of Rock Bootlegs (en anglès). Penguin Books, 1994, p. 197. ISBN 0-670-85777-7. 
  37. Young, Stuart. «KLF is Gonna Rock Ya!» (en anglès). Library of Mu. [Consulta: 5 setembre 2012].
  38. Plantilla:AllMusic
  39. «CG: Pink Floyd». Robert Christgau. [Consulta: 4 setembre 2012].
  40. McCormick, Neil «Pink Floyd's 14 studio albums rated». The Daily Telegraph [Londres], 20-05-2014 [Consulta: 27 desembre 2014].
  41. 41,0 41,1 «Pink Floyd Atom Heart Mother». [Consulta: 27 desembre 2014].
  42. Graff, Gary; Durchholz, Daniel (eds). MusicHound Rock: The Essential Album Guide. Farmington Hills, MI: Visible Ink Press, 1999, p. 872. ISBN 1-57859-061-2. 
  43. Sheffield, Rob. «Pink Floyd: Album Guide». Rolling Stone. Wenner Media, Fireside Books, 02-11-2004. [Consulta: 27 desembre 2014].
  44. Tan, Irving. «[http://www.sputnikmusic.com/review/39178/Pink-Floyd-Atom-Heart-Mother/ Pink Floyd Atom Heart Mother]». Sputnikmusic. [Consulta: 26 agost 2015].
  45. «Pink Pink Floyd – Atom Heart Mother (Vinyl, LP, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  46. «Pink Pink Floyd – Atom Heart Mother (Vinyl, LP, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  47. «Pink Pink Floyd – Atom Heart Mother (Vinyl, LP, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  48. «Pink Pink Floyd – Atom Heart Mother (Vinyl, LP, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  49. «Pink Floyd – Atom Heart Mother (CD, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  50. «Pink Floyd – Atom Heart Mother (CD, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  51. «Pink Floyd – Atom Heart Mother (Vinyl, LP, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  52. «Pink Floyd – Atom Heart Mother (CD, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  53. «Pink Floyd – Atom Heart Mother (CD, Album) at Discogs». Discogs.com. [Consulta: 4 setembre 2012].
  54. «Atom Heart Mother, Pink Floyd». Amazon.com. [Consulta: 1 desembre 2016].
  55. «Have Pink Floyd Split Up?». Mojo Magazine, October 2001. [Consulta: 16 agost 2010].
  56. New Musical Express. «Dave Gilmour to perform 'Atom Heart Mother' with tribute band» (en anglès), 02-06-2008. [Consulta: 30 novembre 2015].
  57. Canticum. «Canticum – Testimonials». [Consulta: 7 agost 2012].
  58. Brain Damage. «Ron Geesin – Atom Heart Mother, Cadogan Hall, London – June 14th 2008» (en anglès), 15-06-2008. [Consulta: 7 agost 2012].
  59. Ron Geesin. «Ron Geesin – The Flaming Cow (book)» (en anglès), 09-05-2013. [Consulta: 18 juny 2013].
  60. Povey 2006, p. 131
  61. «Timeline : 1970» (en anglès). Pink Floyd – The Official Site. [Consulta: 5 setembre 2012].
  62. Povey 2006, p. 164
  63. Povey 2006, p. 168
  64. «Atom Heart Mother in Paris» (en anglès). Brain Damage, 10-03-2012. [Consulta: 18 gener 2017].
  65. «Atom Heart Mother» (en eslovac). konvergencie, 21-09-2016. [Consulta: 18 gener 2017].
  66. Kent, David. Australian Chart Book. Australian Chart Book 1970–1992 (en anglès). Illustrated, 1993, p. 233. ISBN 0-646-11917-6. 
  67. «Top RPM Albums: Issue 3735» (en anglès). RPM. [Consulta: 9 juny 2016].
  68. «LP Top 10, December 7, 1970». danskehitlister.dk. [Consulta: 30 març 2016].
  69. «Les Charts - Album Top 100» (en francès). Infodisch.fr. [Consulta: 24 abril 2013].
  70. «Norwegian charts portal (48/1970)». norwegiancharts.com. [Consulta: 9 juny 2016].
  71. «Les Charts - Album Top 100» (en francès). Les Charts. [Consulta: 18 gener 2017].
  72. «Hitparade - Atom Heart Mother» (en anglès). hitparade.ch. [Consulta: 18 gener 2017].
  73. «Gold & Platin» (en alemany). ifpi.at. [Consulta: 18 gener 2017].
  74. «Les Certifications & Les Ventes» (en francès). Infodisc. [Consulta: 18 gener 2017].
  75. «Gold-/Platin-Datenbank» (en alemany). ifpi.de. [Consulta: 18 gener 2017].
  76. «Certificazioni» (en italià). Federazione Industria Musicale Italiana. [Consulta: 18 gener 2017].
  77. «Gold & Platinum». RIAA. [Consulta: 28 març 2009].
  78. Povey 2006, p. 168
  79. John Coulthart. «Alex in the Chelsea Drug Store» (en anglès). [Consulta: 5 juliol 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Atom Heart Mother