Carme Ballester i Llasat

Carme Ballester i Llasat

Biografia
Naixement	27 abril 1900 Barcelona
Mort	7 març 1972 (71 anys) Boulogne-Billancourt (França)
Sepultura	cementiri de Montjuïc
Activitat
Ocupació	política
Partit	Estat Català
Membre de	Resistència francesa
Carrera militar
Conflicte	Guerra Civil espanyola Segona Guerra Mundial
Família
Cònjuge	Lluís Companys i Jover (1936–1940)
Parents	Lluís Companys i Micó, fillastre

Carme Ballester i Llasat (Barcelona, 27 d'abril de 1900 - París, 7 de març de 1972) fou una activista pels drets de les dones, republicana, d'esquerres i la segona esposa del president Lluís Companys.

Biografia

Els inicis d'una vida d'activisme i política

Carme Ballester i Llasat va néixer a Barcelona, el 27 d'abril de 1900. Es va quedar òrfena de pare i de mare quan era molt jove i la seva tia se’n va fer càrrec. Després va ser acollida per la família Broggi, que la fan encarregada d'una de les botigues familiars i li obren les portes al seu entorn. Així coneix el seu primer marit, Joan Duran, que milita a Estat Català-Partit Proletari i a través d'ell, s'interessa i s'endinsa en política i entrar a militar al mateix partit. Al Casal d'Esquerra de la Gran Via de les Corts Catalanes, ella esdevé la vocal i màxima responsable de la secció femenina.

Després de divorciar-se de Joan Duran, va mantenir una història amorosa amb Miquel Badia, fundador de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) que seria assassinat per pistolers de la FAI l'abril del 1936.

D'activista d'esquerres a «primera dama» de Catalunya

La relació entre Ballester i Companys surt a la llum pública durant els fets del Sis d'Octubre del 1934 quan ella es nega a abandonar el Palau de la Generalitat per quedar-se al costat del president Companys. Després d'aquests fets, Companys és detingut i enviat al penal del Puerto de Santa María (Cadis), i Carme Ballester viatjarà amb les dones dels altres presoners per visitar-lo.

Un any després, i amb la victòria del Front Popular (febrer del 1936), Lluís Companys és alliberat i torna a ocupar de nou la presidència de la Generalitat. En aquest moment, començarà a ser freqüent veure a Ballester acompanyant el president Companys en diferents actes i esdeveniments públics: en el lliurament de la bandera de la Columna Macià al tinent coronel Bosch, en el partit de futbol de les seleccions de Catalunya i el País Valencià o en els concerts de Pau Casals al Liceu.

El 5 d'octubre del 1936, tres mesos després de l'esclat de la guerra civil, contrau matrimoni amb Lluís Companys. El jutge Server Gibert Piera va oficiar la cerimònia amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, i Manuel Companys, germà del president, com a testimonis.

El 3 de juny del 1937 fa el seu primer acte públic com a «primera dama» en un homenatge a les víctimes del bombardeig de Gernika. En aquests temps d'incertesa, va ser presidenta honorària de La Dona a la Rereguarda i va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda que dirigia Jaume Miravitlles, participant en aquelles activitats dirigides a minvar el sofriment dels infants.

Exili i afusellament de Companys

El 3 d'abril del 1938, amb l'ocupació de Lleida i l'abolició de l'Estatut d'Autonomia, sembla imminent la caiguda de Barcelona. Aleshores, el 6 d'abril del 1938, decideix emprendre el camí de l'exili juntament amb Maria Companys, filla del president; Antònia Macià, esposa de Josep Tarradellas, i altres familiars d'alts càrrecs de la Generalitat.

Durant la Guerra Civil espanyola, s'estableix a París per estar a prop del fill de Companys (Lluís Companys i Micó, familiarment Lluïset), ingressat a una clínica psiquiàtrica, des que se li havia diagnosticat una esquizofrènia greu.

Amb la caiguda de Barcelona, el 24 de gener de 1939, Lluís Companys parteix cap a l'exili i el 9 de febrer del 1939 tots dos es retroben a la capital francesa. Decideixen quedar-se a França i Companys i Ballester s'estableixen a una petita casa a Ar Baol-Skoubleg (a la Bretanya), el lloguer de la qual va assumir Joan Casanelles d'ERC. Amb el matrimoni també hi viu un nebot de la Carme, Francesc Ballester, que serà detingut juntament amb Companys, el 13 d'agost del 1940.

L'endemà de la detenció de Companys, Carme Ballester agafa la bicicleta fins a la Kommandatur alemanya, on li diuen que no saben res del seu marit, però abans d'anar-se'n, un francès, de forma discreta, li diu que vagi a Ville Caroline. Quan hi arriba, els soldats li barren el pas, però els explica que té una trobada amb un oficial i la deixen entrar. D'aquesta manera aconsegueix veure Companys per uns segons, instants abans que se l'emportin. Quan intenta córrer cap a ell per apropar-s'hi, un oficial l'atura i ella cridant, copsa l'atenció de Companys que amb un gest amb la mà li diu que fugi d'allà. Ella ja no el va veure mai més. Va remoure cel i terra perquè algú intercedís pel seu marit; va escriure al mariscal Pétain, a l'arquebisbe de París i a l'ambaixador espanyol. No va servir de res. El 14 d'octubre de 1940 Lluís Companys va ser condemnat a mort. Carme Ballester es va assabentar que el seu marit havia estat afusellat per ràdio el 16 d'octubre de 1940. En sentir la noticia va perdre el coneixement.

Resistència a França

Després de l'afusellament del marit, la seva prioritat va ser trobar en Lluïset, que havia desaparegut el maig de 1940 durant la invasió nazi. A causa de l'ocupació alemanya, l'equip mèdic del centre on estava ingressat decidí evacuar els interns i, enmig del caos d'un bombardeig, en Lluïset es perdé. Aquest fet va provocar que el pare renunciés a anar-se'n de França i en va precipitar la detenció i execució. La perseverança de Ballester en trobar en Lluïset va donar fruit i, després d'inserir anuncis en diferents diaris, va saber que el jove estava ingressat a un psiquiàtric de Llemotges. Després dels bombardejos, el jove va vagar per carrers i carreteres fins que les autoritats franceses el varen integrar a una companyia de treball per obrir trinxeres. Com que el jove no s'hi adaptava, va ser apallissat, fins que un metge s'adonà del seu trastorn i el traslladaren al psiquiàtric, on finalment el trobà Carme Ballester. Ella es va fer càrrec de Lluís Companys i Micó fins que es va morir el 1956 amb quaranta-cinc anys.

A mitjan 1942, Ballester decidí anar-se'n d'Ar Baol-Skoubleg i traslladar-se a París. D'aquesta forma era més a prop d'en Lluïset. Durant aquesta època començà a establir contactes amb membres destacats de la Resistència francesa, com ara el coronel Lizet o el general Delestraint, que van participar de forma activa i decisiva en l'alliberament de París. Jugant-se la vida, va amagar, alimentar i fins i tot, ajudar a fugir perseguits per la Gestapo, la majoria jueus. Sospitava que la policia secreta alemanya la seguia, per això va haver de ser extremadament prudent en tots els seus moviments.

Fi de la II Guerra Mundial i reconeixements

Després de la Segona Guerra Mundial, va rebre el reconeixement per part De Gaulle com a membre de la Resistència francesa. Li van atorgar dues medalles de coure amb la inscripció: «Liberation de Paris. Le colonel Lizé a ses compangnons d'armes. 19-28 d'aout 1944. Mme Companys».

La desfilada de la victòria va ser un dia especialment emocionant per a Carme Companys, que era com se la coneixia aleshores. Situada a la tribuna oficial va rebre una gran quantitat de flors de la mà de republicans que, desfilant al costat de De Gaulle, portaven una gran senyera. Des de París, Carme Ballester va col·laborar incansablement amb el Comitè d'Ajuda als Republicans Espanyols.

També va perseverar a restablir l'honor i mantenir el record del seu marit; per això després de l'alliberament de París va organitzar una missa a la parròquia de Saint Honoré, el 14 d'octubre del 1944.

Les penúries de l'exili

A l'exili, Carme Ballester rep, del govern de la Generalitat, una pensió de 10.000 francs mensuals, però aquests diners són insuficients per pagar l'hospital psiquiàtric d'en Lluïset i fer front a una greu operació del noi, l'amputació d'una cama. El govern basc a l'exili també li atorga una pensió de 10.000 francs al mes, però tot plegat no arriba per cobrir les despeses. Els recursos amb els quals compta són tan minsos que es veu obligada a vendre’s la roba, a netejar les cases de les famílies més acomodades del barri i a treballar en un taller de costura.

Durant la dècada de 1960 els recursos de la Generalitat són encara més escassos i la salut de Ballester comença a debilitar-se. Sense recursos i endeutada, ha de recórrer a l'ajut dels amics, que inicien una recollida de fons entre els exiliats catalans a França i Amèrica. Fins i tot, l'any 1968, va rebre diners del general De Gaulle, president de la República de França.

Mort i retorn de les despulles a Catalunya

Carme Ballester només va poder gaudir de la pensió de viduïtat com a víctima del nazisme durant un any i mig. Josep Maria Batista i Roca i Manuel Viusà i Camps, membres del Consell Nacional Català (CNC), la varen convèncer per sol·licitar aquest ajut, al qual tenia dret.

El 7 de març de 1972, amb setanta-un anys, Carme Ballester moria a l'hospital Ambroise Paré de Boulogne. Havia deixat el funeral pagat i les esqueles per publicar a Le Figaro i Le Monde redactades. Va ser enterrada al cementiri de Saint-Mandé, a París, al costat de Lluïset. Tant la mort com el funeral passaren pràcticament desapercebuts.

El 24 de febrer de 1998 les seves despulles van ser traslladades a Barcelona i enterrades al Cementiri de Montjuïc el 3 de març, amb l'assistència de l'aleshores president Jordi Pujol, el president del Parlament de Catalunya, Joan Reventós, i l'alcalde de Barcelona, Joan Clos.

Vegeu també

• Afer de la Casa dels Canonges

Bibliografia complementària

• Dueñas, Oriol Carme Ballester: compromís, resistència i solitud. Editorial Gregal ISBN 978-84-17082-72-7