Diòcesi de Segòvia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de bisbat Diòcesi de Segòvia
Diœcesis Segobiensis
Localització
País Espanya
Territori Castella-Lleó Província de Segòvia
Metropolitana Ricardo Blázquez Pérez (Arquebisbe de Valladolid)
Diòcesis sufragànies Arxidiòcesi de Valladolid
Geografia
Àrea 6,949 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2010)
164.854
155.200 (94,1%)
Parròquies 333
Altres dades
Ritus ritu romà
Establiment Segle VI
Catedral Catedral de Segòvia
Sacerdots diocesans 151
Lideratge actual
Papa Papa Francesc
Bisbe César Augusto Franco Martínez
Mapa
Modifica les dades a Wikidata

La diòcesi de Segòvia (llatí: Diœcesis Segobiensis) és una seu de l'Església catòlica situada a la ciutat castellà-lleonesa de Segòvia (Espanya), que és sufragània de l'arxidiòcesi de Valladolid. Va ser constituïda en el segle VI i en el 2004 explicava 146.200 batejats de 150.701 habitants censats al seu territori.

Informació general[modifica]

És de ritu llatí (o romà), pertany a la Província Eclesiàstica de Valladolid. És el seu patró Sant Fructe Ocellaire, la seva festa és el dia 25 d'octubre i la patrona és la Verge de la Fuencisla, celebrant-se la festa el dia 24 de setembre.

Dividida en 333 parròquies repartides en nou arxiprestats. El nombre de sacerdots és inferior a 150, dels quals 30 estan jubilats. El seu territori en l'actualitat coincideix amb el de la província, encara que en altres temps no va ser així.

Història[modifica]

En la diòcesi s'expliquen com a primers testimonis de la presència del cristianisme les antiquíssimes esglésies localitzades per la vall de l'Eresma: Santiago, San Blas, Santa Ana, San Marcos,[1] San Gil, San Vicente o les ruïnes de Sant Medel.

La tradició apunta a Hieroteu de Segòvia com a primer bisbe, encara que aquesta és una llegenda sorgida a la fi del s. XVI: en aquestes dates el jesuïta Jerónimo Román de la Higuera va compondre els falsos cronicons atribuïts a Luci Flavi Dextre[2] i a Liutprand de Cremona,[3] en els quals narra el viatge a Espanya de Sant Pau i del seu deixeble Hieroteu, antic governador de la província tarragonina i bisbe d'Atenes, i del seu nomenament com a primer bisbe de la diòcesi. La impostura va ser rebatuda en 1666 per Gaspar Ibáñez de Segovia,[4] però el capítol segovià, liderat pel bisbe Diego Escolano y Ledesma, va defensar l'existència real de Sant Hieroteu, oficialitzant el culte al sant.[5][6]

Al marge de llegendes, consta que a principis del segle VI Segòvia pertanyia a l'arxidiòcesi de Toledo a la província Carthaginense, segons es desprèn d'una carta en la qual el bisbe metropolità Montà reclama la restitució a Toledo de la parròquia de Segòvia, que el seu antecessor Cels havia cedit al bisbe de Palència.[7] Se suposa[8] que després d'aquest episodi Segòvia es va independitzar de Palència, perquè a les actes del III Concili de Toledo celebrat l'any 589 es va subscriure el bisbe Pere com a titular de la diòcesi segoviana.[9]

Durant el Regne visigot les parròquies de San Juan de los Caballeros o San Pedro de los Picos professaven l'arianisme. I la Santísima Trinidad i San Antón l'ortodòxia cristiana.[10]

Durant la invasió àrab no va haver-hi bisbes que se sàpiga, encara que en 940 s'esmenta a un bisbe, Ildered, que probablement residia en territori cristià. Després d'una fugaç reconquesta de la ciutat per Alfons VI de Castella (1071 - 1079), reneix la vida cristiana i la successió episcopal en 1110; en 1123 Calixte II confirma mitjançant butlla el restabliment de la diòcesi.

De Valatomet (port de Tablada a Guadarrama) a Mambella, de Montello a Vadum Soto, con Coca, Iscar, Collar, Portello, Pennafiel, Castrellum de Lacer, Covas, Sacramenia, Beneivere, Bernui, Maderol, Fraxinum, Alchite, Septempublica, Petraza.

En una altra butlla Portello i Pennafiel no hi figuren. Durant aquest segle XII es reconstrueixen moltes esglésies, incloent l'antiga catedral que va ser consagrada el 16 de juliol de 1228.

L'edat d'or de la diòcesi va ser el segle XV, quan es van fundar importants monestirs i Segòvia es va veure visitada per importants personatges com Sant Vicent Ferrer o un jove Tomás de Torquemada. En 1474 Isabel I de Castella va ser coronada a la ciutat.

A principis del segle XVI la catedral va sofrir danys per la guerra de les comunitats, per la qual cosa en 1525 es va emprendre la construcció d'una nova, que va ser consagrada en 1558, sense estar acabada.

El 4 de juliol de 1857 la diòcesi va entrar a formar part de la província eclesiàstica de l'Arxidiòcesi de Valladolid.

En 1953 els límits de la diòcesi es van ajustar als límits de la província administrativa: es van cedir 16 parròquies a l'arxidiòcesi de Valladolid, 4 a l'arxidiòcesi de Burgos i 3 a la diòcesi d'Àvila. A canvi es van agregar 11 parròquies que pertanyien a la diòcesi d'Àvila, 1 pertanyent a l'arxidiòcesi de Burgos i 15 a la diòcesi de Sigüenza.

Arxiprestats[modifica]

Estadístiques[modifica]

any població sacerdots diaques religiosos parròquies
batejats total % total clergue
secular
clergue
regular
batejats por
sacerdote
homes dones
1950 220.000 220.000 100,0 353 308 45 623 128 220 290
1969 175.216 175.221 100,0 350 288 62 500 438 563 298
1980 149.633 153.771 97,3 232 190 42 644 83 543 297
1990 147.000 151.494 97,0 216 189 27 680 57 464 299
1999 147.211 147.750 99,6 197 167 30 747 58 394 301
2000 147.005 147.530 99,6 195 166 29 753 62 433 301
2001 145.000 146.985 98,6 186 159 27 779 35 410 301
2002 145.130 147.028 98,7 185 155 30 784 59 421 301
2003 145.425 148.110 98,2 182 152 30 799 60 427 301
2004 146.200 150.701 97,0 180 151 29 812 56 397 301
2010 155.200 164.854 94,1 164 140 24 946 49 356 301
2014 152.752 161.702 94,5 168 143 25 909 46 316 339

Referències[modifica]

  1. ”… ”… aquesta es conserva en peus, hi havia fins a fa pocs anys una làpida romana, avui en el Museu Provincial.‘’Libro del Peregrino’’, EDICE, Madrid 1999, ISBN 84-7141-437-6 pg.XII
  2. «Sanctus Hierotheus natione hispanus (quem a Paulo conversum discipuli sui Dionisii gloria clarum fecit) ad Hispanias se contulit. Prius episcopus atheniensis, post Segovia in arevacis episcopus sanctitate mirandus habetur». En Flavi Luci Dextri V.C. Omnimodae historiae, anno 71.
  3. «Macer Hierotheus, hispanus, empuritanus, olim sub imperatore Tiberio Tarraconensis gubernator, perrexit anno 45 Cyprum: ubi Paulum audiens, conversus est ad fidem, et eum secutus est». A Luitprandi adversaria, parr. 236.
  4. Gaspar Ibáñez de Segovia: Discurso histórico por el patronato de San Frutos contra la supuesta cathedra de San Hierotheo en Segovia.
  5. Cristóbal de Moya, canonge de Segòvia: Tratado apologetico en favor de la cathedra de San Hierotheo en Segovia.
  6. Diego Escolano y Ledesma: Chronicon sancti Hierothei.
  7. La carta fou reproduïda per Juan Tejada y Ramiro: Colección de cánones de la iglesia española, vol. II, p. 211.
  8. Enrique Flórez: España sagrada, vol. VIII, pp. 73-76.
  9. Concilio III de Toledo.
  10. ”‘’Libro del Peregrino’’, EDICE, Madrid 1999, ISBN 84-7141-437-6 pg.XII

Enllaços externs[modifica]