Bisbat de Menorca

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Bisbat de Menorca
Dioecesis Minoricensis
Localització
País Flag of the Balearic Islands.svg Illes Balears
Territori Bandera de Menorca.svg Menorca
Província eclesiàstica València
Metropolitana Arquebisbat de València
Coordenades 39° 57′ 00″ N, 04° 03′ 00″ E / 39.95000°N,4.05000°E / 39.95000; 4.05000Coord.: 39° 57′ 00″ N, 04° 03′ 00″ E / 39.95000°N,4.05000°E / 39.95000; 4.05000
Estadístiques
Àrea 701 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2005)
81.288
76.000 (93,5%)
Parròquies 19
Informació
Ritus romà
Establiment segle V
Catedral Santa Maria
Sant patró Nostra Senyora de Monte Toro
Sacerdots diocesans 47
Lideratge actual
Papa Francesc
Bisbe Francesc Simó Conesa Ferrer
Mapa
Web
Modifica dades a Wikidata
El santuari de la Virgen del Toro, patrona de l'illa i de la diòcesi de Menorca.
Restes de la basílica paleocristiana de Son Bou.

El bisbat de Menorca és una demarcació de l'església catòlica a les Illes Balears. Comprèn tota l'illa de Menorca, amb seu a Ciutadella.[1]

La diòcesi és dividida en tres arxiprestats: el de Ciutadella (amb quatre parròquies: la catedral, Sant Francesc d’Assís, Sant Esteve i Sant Bartomeu de Ferreries), el de Maó (amb set parròquies: Santa Maria, el Carme, Sant Francesc d’Assís i la Immaculada Concepció de Maó, el Roser d’es Castell, Sant Lluís i Sant Climent) i d'Alaior (amb cinc parròquies: Santa Eulàlia d’Alaior, Sant Martí des Mercadal, Sant Cristòfor, Sant Antoni de Fornells i Sant Joan dels Horts des Mercadal).[1]

Història[modifica | modifica el codi]

No tenim testimonis de l'arribada del cristianisme a Menorca, però les notícies històriques de principis del segle v ens mostren una presència cristiana ja molt arrelada a l'illa.

L'any 418, Sever, bisbe de Menorca, dirigia una carta encíclica a totes les esglésies donant a conèixer la conversió dels jueus de Maó (Magona) esdevinguda arran de l'arribada a l'illa d'unes relíquies del protomàrtir sant Esteve. De la lectura d'aquest document es desprèn el vigor que ja aleshores tenia el cristianisme a l'illa. El bisbe residia a Jammona, ciutat situada a la costa occidental i que corresponia a l'actual Ciutadella. Consenci, a través de la seva correspondència amb sant Agustí, ens fa conèixer la seva presència temporal a l'illa i de les seves cartes es desprèn que l'Església de Menorca estava en relació amb la península hispànica i també amb l'Àfrica proconsular.

Pels escrits de Víctor de Vita coneixem un altre bisbe de Menorca en el segle V, Macari, que l'any 484, amb altres bisbes, va sofrir persecució i maltractaments a Cartago per part dels vàndals arrians. Durant els segles VI i VII Menorca es troba integrada en l'imperi bizantí. Els descobriments arqueològics ho posen en relleu. A Menorca hi ha un dels conjunts més interessants de restes arqueològiques paleocristianes d'Espanya. Vet aquí les principals basíliques excavades:

  • La de Son Bou, descoberta el 1951: de tres naus amb capçalera tripartita i una pica baptismal monolítica, tallada en forma de creu lobulada, que possiblement fou importada d'orient.
  • La des Fornàs de Torelló, descoberta el 1957: conté un esplèndid mosaic pavimental i restes d'un petit baptisteri.
  • La de s'illa del Rei, descoberta en el segle xix, però que no fou reconeguda com a tal fins al descobriment de l'anterior, amb la qual té moltes semblances.
  • La des cap des Port, prop de Fornells, que forma un ampli conjunt d'eficiacions: conserva restes d'una cripta en forma de creu, indici quasi segur d'un culte martirial, encara que pot no tractar-se d'un màrtir local, sinó de la veneració de relíquies importades. Aquest ampli complex, que va sofrir diverses modificacions, pot relacionar-se amb una llarga presència de comerciants grecs.

Des del segle viii al X, Menorca es troba en una situació d'abandó i bastant despoblada, a causa de la invasió normanda i les primeres incursions musulmanes. A principis del segle x les Balears foren conquistades ja d'una manera efectiva pel califat de Còrdova i en el segle xi formaren part de la taifa de Dènia.Hi ha constància que, en aquell temps, hi havia mossàrabs a l'arxipèlag. Entre els anys 1114 i 1115 una armada conjunta de pisans i catalans es va apoderar per poc temps d'aquestes illes. Poc després s'hi feren presents els almoràvids i que foren suplantats pels almohades el 1203. Aleshores, la presència cristiana a Menorca es va reduir a captius i a comerciant.

Conquesta catalana[modifica | modifica el codi]

L'any 1229 Menorca fou feta tributària per Jaume I. El 1287 la va conquistar Alfons el Franc i va ser repoblada per persones procedents de Mallorca i de la Catalunya oriental. A partir de llavors es maldà dotar l'illa d'estructures eclesiàstiques. El monarca establí l'església major de Ciutadella, una altra església en el castell de Maó i una capella a la fortalesa de Santa Àgata. Es van assenyalar els primers districtes parroquials; es mencionen en els documents les parròquies rurals d'Artruix, Alinzell, Fornells, Sitllata, Tricampos i Torxella. També s'anomenen els convents de franciscans, de mercedaris i de monges clarisses, així com el santuari de la Mare de Déu del Toro.

En el 1295, el papa Bonifaci VIII annexionà l'illa al Bisbat de Mallorca. El 1301 el rei Jaume II de Mallorca, mitjançant un document anomenat el Paritage, hi va estructurar set parròquies: Santa Maria de Ciutadella, Sant Joan d'Artruix, Sant Bartomeu de Ferreries, Santa Creu de Lloriac, Santa Eulàlia d'Alaior, Sant Llorenç de Binixems i Santa Maria de Maó, junt amb algunes altres esglésies filials. Durant els cinc segles en què les illes de Mallorca i Menorca foren un sol bisbat, en molts d'aspectes es manifesta un notable floriment. El clergat era nombrós i no hi mancaren eclesiàstics de prestigi. Els convents arribaren a ser nou i les confraries i germandats van aconseguir un gran desenvolupament. El problema més fort era el perill d'incursions enemigues, i s'han de posar en relleu els assalts barbarescs i turcs a Maó el 1535 i a Ciutadella 1558. Durant el segle xviii es van produir cinc canvis de domini, amb efectes negatius per a les institucions eclesiàstiques.

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

El 23 de juliol del 1795, el papa Pius VI firmava la butlla per la qual es restablia el Bisbat de Menorca. El primer bisbe fou Antoi Vila i Camps. El va succeir el bisbe Pedro Antonio Juano (1802-1814), el qual es va esforçar en la formació del clergat i en la creació de noves parròquies i vicaries.

El segle xix va estar marcat per constants enfrontaments polítics i lluites civils que van influir notablement en la vida de l'Església. L'exclaustració dels frares va perjudicar la religiositat del poble. El bisbe Díaz Merino (1832-1884) va morir desterrat a Marsella, mentre a Menorca va romandre confinat durant nou anys l'arquebisbe de Santiago de Compostela. A mitjan segle es difonien doctrines no catòliques i creixia la propaganda antireligiosa.

El bisbe Mateu Jaume, el 1858, va fundar el Seminari diocesà. En temps del bisbe Manuel Mercader (1876-1890) es van fer grans esforços per tal d'aturar el procés de descristianització, fundant escoles catòliques i incrementant la tasca asistencial de l'Església. El 1899 es va construir a Ciutadella el col·legi Salesià, que havia de contribuir notablement en la formació cristiana de la joventut.

Joan Torres Ribas és el bisbe que ha regit durant més temps la diòcesi de Menorca (1902-1939). Va ser un pastor bondadós, intel·ligent i molt caritatiu. Va afrontar amb lucidesa els problemes religiosos i socials que es manifesten a l'illa. Va obtenir alguns resultats favorables, però no li va ser possible aturar el procés de descristianització. Durant la persecució religiosa dels 1936, quaranta preveres menorquins van ser immolats, oferint la seva vida com a preciós testimoni de fe. El bisbe, cec i malalt, va morir desposseït de tot, a l'Hospital Municipal, el 6 de gener del 1939.

Episcopologi[1][modifica | modifica el codi]

D'història molt poc documentada, de la primera etapa del bisbat només ens han arribat els noms del bisbes següents:

L'any 1295, l'illa de Menorca és annexada al Bisbat de Mallorca posteriorment el 23 de juliol del 1795, es restablí del Bisbat de Menorca.

Estadístiques[modifica | modifica el codi]

A finals del 2004, la diòcesi tenia 76.000 batejats sobre una població de 81.288 persones, equivalent al 93,5% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 45.600 46.130 98,9 54 49 5 844 20 205 14
1970 47.422 47.782 99,2 64 57 7 740 19 155 18
1980 55.690 56.125 99,2 60 55 5 928 14 122 20
1990 67.100 69.119 97,1 53 48 5 1.266 16 99 19
1999 69.800 71.131 98,1 53 47 6 1.316 13 93 19
2000 69.400 70.713 98,1 52 47 5 1.334 13 85 19
2001 70.096 70.778 99,0 50 45 5 1.401 13 77 19
2002 69.721 71.231 97,9 49 42 7 1.422 15 81 19
2003 76.590 78.796 97,2 47 42 5 1.629 10 80 19
2004 76.000 81.288 93,5 47 42 5 1.617 10 78 19

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «bisbat de Menorca». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Menorca Modifica l'enllaç a Wikidata