Ferran de Flandes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ferran de Flandes, també esmentat com Ferran de Portugal o Ferran de Borgonya[1]Dom Fernando(portuguès)— (24 de març de 1188 - Noyon, 4 de març o 26 de juliol de 1233) fou Infant de Portugal i comte de Flandes i d'Hainaut de 1212 a 1233 pel seu matrimoni amb la comtessa Joana de Flandes i d'Hainaut, dita Joana de Constantinoble.

Família[modifica | modifica el codi]

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Robert I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
Enric de Borgonya (1035-1066)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Elies de Semur
 
 
 
 
 
 
 
Enric de Borgonya (comte de Portugal)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Berenguer Ramon I
 
 
 
 
 
 
 
Sibil·la de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gisela de Lluçà
 
 
 
 
 
 
 
Alfons I de Portugal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ferran I de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
Alfons VI de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sança de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
Teresa de Lleó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ximena Moniz
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
{{{39}}}
 
 
 
 
 
 
 
Sanç I de Portugal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Amadeu II de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
Humbert II de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joana de Ginebra
 
 
 
 
 
 
 
Amadeu III de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Guillem I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
Gisela de Borgonya (comtessa de Savoia)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Estefania de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
Matilde de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Guigó II d'Albon
 
 
 
 
 
 
 
Guigó III d'Albon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Adelaida de Royans
 
 
 
 
 
 
 
Matilde d'Albon
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Roger I de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
Matilde
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Eremburga de Mortain
 
 
 
 
 
 
 
Ferran de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer II de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Almodis de la Marca
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer III de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Robert Guiscard
 
 
 
 
 
 
 
Matilde de Pulla i Calàbria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Siquelgaita de Salern
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Berenguer IV
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Berenguer II de Millau
 
 
 
 
 
 
 
Gilbert del Gavaldà
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Adela de Carlat
 
 
 
 
 
 
 
Dolça del Gavaldà
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Jofré I de Provença
 
 
 
 
 
 
 
Gerberga de Provença
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Esteveneta
 
 
 
 
 
 
 
Dolça de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramir I d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
Sanç I d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gilberga de Carcassona
 
 
 
 
 
 
 
Ramir II d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hilduí IV de Montdidier
 
 
 
 
 
 
 
Felícia de Montdidier-Roucy
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alix de Roucy
 
 
 
 
 
 
 
Peronella d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Guillem VIII de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
Guillem IX de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hildegarda de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
Agnès de Poitiers
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Guillem IV de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
Felip de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Emma de Mortain
 
 
 
 
 
 


Era el fill del rei de Portugal Sanç I i de la princesa catalana Dolça. L'1 de gener de 1212, amb l'acord de Felip August, es va casar amb la comtessa de Flandes Joana de Constantinoble, neboda i pupil·la del rei de França.

Regnat[modifica | modifica el codi]

Des del començament del seu regnat va quedar sota l'autoritat de Felip August que havia arreglat ell mateix el contracte de matrimoni, col·locant les ciutats d'Aire i de Saint-Omer, veïna de l'Artois (ja sota domini reial), en l'herència del seu fill gran Lluís. Retingut presoner a Péronne el temps que el príncep Lluís va ocupar aquestes ciutats, la parella va poder finalment pensar a fer la seva entrada a Gant, però els gantesos els tancaren les portes, ja que consideren que la seva comtessa havia estat «venuda» a Ferran per Felip August. Un tractat fou signat finalment a Pont-à-Vendin el 25 de febrer de 1212, pel qual Ferran i Joana cedien a Lluís de França les viles d'Aire i St-Omer, com drets de la seva mare Isabel d'Hainault, però a canvi de què el futur Lluís VIII renunciés a emetre pretensions sobre el comtat de Flandes. Poc després, la parella va fer finalment la seva entrada a Gant, de la qual els habitants acceptaren pagar-los una suma a títol de compensació del perjudici experimentat. Els comtes concediren a la ciutat una nova organització municipal (elecció anual dels regidors).

Ferran no va respondre més que condicionalment a la crida feudal del rei de França contra Joan sense Terra (1212), amb el qual va signar una aliança ofensiva i defensiva, i els proveïments flamencs de llana es van fer essencials per Anglaterra. Ferran volia comprar St-Omer i d'Aire i va refusar una indemnització. Felip August va tornar llavors l'exèrcit francès contra el comte de Flandes i va envair els seus estats (22 de maig de 1213): Cassel, Ypres i tot el país fins a Bruges foren ocupats, i Gant va quedar assetjada. Ferran va cridar en ajut al seu aliat que li va enviar al comte de Salisbury, acompanyat de Renald I de Dammartin, enemic del rei de França. L'expedició anglesa va desembarcar a Damme, on Ferran va jurar fidelitat al rei Joan, però es va haver de replegar; el rei va destruir el port, i després va prendre Lilla i finalment Gant.

Ferran llavors es va haver de refugiar a l'illa de Walcheren, a Zelanda, terra imperial. Les tropes franceses es van retirar i, després d'un fracàs davant el castell d'Erquinghem, tingut pel castellà de Lilla, i un altre davant Lilla mateixa, el comte va recuperar Gant, va atacar Tournai, tradicionalment fidel als francesos, i va fer finalment la seva entrada a Lilla, de la qual els habitants, desempallegats de la feble guarnició francesa, li van obrir calorosament les portes. Però el rei va reaparèixer, reprengué Lilla i, de ràbia, la va destruir en gran part deportant als seus habitants, marcant-los amb el signe dels esclaus; el comte, malalt, no va tenir més que el temps de fugir entre les flames. Ferran va fugir cap a Angleterre amb el rei Joan, acompanyat de diversos cavallers flamencs (1213). Es va formar llavors la coalició dels flamencs de Ferran, dels anglesos de Joan sense Terra i dels alemanys de l'emperador Otó IV de Brunswick. La campanya fou iniciada a les ordres d'Otó i de Ferran.

Al començament de 1214, el príncep Lluís es va apoderar de Bailleul i de Steenvoorde. Ferran, retornat a Flandre, va destrossar l'Artois i el comtat de Guines, i va prendre Saint-Omer i Hesdin. Lluís és recordat a França per haver combatut a Joan sense Terra que pel seu costat havia desembarcat al sud i s'havia apoderat del Poitou i marxava sobre Angers. Però el rei d'Anglaterra fou vençut a La Roche-aux-Moines i es va haver de replegar.

Mentre Otó havia arribat a Valenciennes, amb el duc de Brabant, el comte de Namur i el duc de Limburg, mentre que Felip August aixecava l'oriflama a Saint-Denis i posava en branda l'exèrcit a Péronne. La trobada dels dos exèrcits va tenir lloc a Bouvines, el diumenge 27 de juliol de 1214. Fou una derrota per als aliats: esgotat, Ferran es va rendir a Hug de Marcuit; Otó va fugir.

Ferrand portat en gàbia a París

Encadenat i transportat en gàbia fins a París, fou tancat als calabossos del Louvre. No en va sortir fins al 6 de gener de 1227 després que Blanca de Castella va rebre la meitat del rescat de cinquanta mil lliures esterlines exigit per a la seva llibertat i reunit per la seva esposa Joana de Constantinoble. Va haver de deixar en penyora les ciutats de Douai, Lilla i Sluis a l'espera del pagament de la resta del rescat. Va haver de jurar igualment fidelitat al rei de França.

Des de llavors va restar fidel a aquest jurament. En el moment de la revolta del bretó Pere I Mauclerc i dels grans barons contra Blanca de Castella, va continuar sent fidel a la regenta, per a la qual va combatre en el moment de les primeres operacions de guerra, abans d'aventurar-se al Namurès, on aspirava a la seu comtal, de la qual l'emperador l'havia investit. Es va apoderar d'algunes ciutats, però després de la mediació del comte de Boulogne, es va signar un tractat a Cambrai (1232): Enric de Vianden, espòs de Margarida de Courtenay-Namur va conservar el comtat de Namur, mentre que Ferran rebia les batllies de Golzinne i de Vella-Lilla, esperant la tornada del comte legítim, l'emperador de Constantinoble Balduí II de Courtenay.

Amb Joana va reforçar els municipis, instituint sobretot el 1228 noves formes d'autoritat a Gant, Ypres, Bruges i Douai, amb un nou mode d'elecció. Va morir a Noyon, malalt de litiasi renal.[2] El seu cor i les seves entranyes foren enterrats a la catedral de la ciutat, mentre que el seu cos fou enterrat a l'abadia del Repos de Notre-Dame de Marquette prop de Lilla[3] on Joana li va fer construir un mausoleu abans de reunir-se amb ell a la seva mort.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Edward Le Glay, Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, Paris, 1843.
  • Henri Platelle i Denis Clauzel, Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
  • Cécile i José Douxchamps, Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6
  • Geneviève de Cant, Jeanne et Marguerite de Constantinople, Éditions Racine, Bruxelles, 1995; ISBN 2-87386-044-8

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. . Dom Fernando de Portugal a la Foundation for Medieval Genealogy
  2. Philippe Maurice Lebon Mémoires sur la bataille de Bouvines, pàg. 46
  3. François Vinchant Annales de la province et comté du Hainaut, Llibreria científica i literària, 1854, volum 6, pàg. 305
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran de Flandes Modifica l'enllaç a Wikidata