Ferran de Flandes
.png)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 24 març 1188 (Gregorià) Coïmbra (Portugal) |
| Mort | 27 juliol 1233 (Gregorià) (45 anys) Noyon |
| Sepultura | Noyon Cathedral (en)  |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme |
| Activitat | |
| Ocupació | polític |
| Altres | |
| Títol | Príncep |
| Família | Dinastia Borgonya |
| Cònjuge | Joana I de Flandes (1212 (Gregorià), 1212 (Gregorià)–1233 (Gregorià)), mort |
| Pares | Sanç I de Portugal i Dolça de Barcelona |
| Germans | Berenguera de Portugal, Sança de Portugal i de Barcelona, Blanca de Portugal, Teresa de Portugal i de Barcelona, Mafalda de Portugal i de Barcelona, Alfons II de Portugal, Pere I d'Urgell, Constança de Portugal, Ramon de Portugal, Pedro Moniz, Teresa Sanches, Rodrigo Sanches, Gil Sanches, Martí Sanches de Portugal, Urraca Sanches de Portugal i Constança Sanches de Portugal |
Ferran de Flandes, també esmentat com Ferran de Portugal o Ferran de Borgonya[1] —Dom Fernando(portuguès)— (24 de març de 1188 - Noyon, 4 de març o 26 de juliol de 1233) fou Infant de Portugal i comte de Flandes i d'Hainaut de 1212 a 1233 pel seu matrimoni amb la comtessa Joana de Flandes i d'Hainaut, dita Joana de Constantinoble.
Família[modifica]
Ascendència[modifica]
Era el fill del rei de Portugal Sanç I i de la princesa catalana Dolça. L'1 de gener de 1212, amb l'acord de Felip August, es va casar amb la comtessa de Flandes Joana de Constantinoble, neboda i pupil·la del rei de França.
Regnat[modifica]
Des del començament del seu regnat va quedar sota l'autoritat de Felip August que havia arreglat ell mateix el contracte de matrimoni, col·locant les ciutats d'Aire i de Saint-Omer, veïna de l'Artois (ja sota domini reial), en l'herència del seu fill gran Lluís. Retingut presoner a Péronne el temps que el príncep Lluís va ocupar aquestes ciutats, la parella va poder finalment pensar a fer la seva entrada a Gant, però els gantesos els tancaren les portes, ja que consideren que la seva comtessa havia estat «venuda» a Ferran per Felip August. Un tractat fou signat finalment a Pont-à-Vendin el 25 de febrer de 1212, pel qual Ferran i Joana cedien a Lluís de França les viles d'Aire i St-Omer, com drets de la seva mare Isabel d'Hainault, però a canvi de què el futur Lluís VIII renunciés a emetre pretensions sobre el comtat de Flandes. Poc després, la parella va fer finalment la seva entrada a Gant, de la qual els habitants acceptaren pagar-los una suma a títol de compensació del perjudici experimentat. Els comtes concediren a la ciutat una nova organització municipal (elecció anual dels regidors).
Ferran no va respondre més que condicionalment a la crida feudal del rei de França contra Joan sense Terra (1212), amb el qual va signar una aliança ofensiva i defensiva, i els proveïments flamencs de llana es van fer essencials per Anglaterra. Ferran volia comprar St-Omer i d'Aire i va refusar una indemnització. Felip August va tornar llavors l'exèrcit francès contra el comte de Flandes i va envair els seus estats (22 de maig de 1213): Cassel, Ypres i tot el país fins a Bruges foren ocupats, i Gant va quedar assetjada. Ferran va cridar en ajut al seu aliat que li va enviar al comte de Salisbury, acompanyat de Renald I de Dammartin, enemic del rei de França. L'expedició anglesa va desembarcar a Damme, on Ferran va jurar fidelitat al rei Joan, però es va haver de replegar; el rei va destruir el port, i després va prendre Lilla i finalment Gant.
Ferran llavors es va haver de refugiar a l'illa de Walcheren, a Zelanda, terra imperial. Les tropes franceses es van retirar i, després d'un fracàs davant el castell d'Erquinghem, tingut pel castellà de Lilla, i un altre davant Lilla mateixa, el comte va recuperar Gant, va atacar Tournai, tradicionalment fidel als francesos, i va fer finalment la seva entrada a Lilla, de la qual els habitants, desempallegats de la feble guarnició francesa, li van obrir calorosament les portes. Però el rei va reaparèixer, reprengué Lilla i, de ràbia, la va destruir en gran part deportant als seus habitants, marcant-los amb el signe dels esclaus; el comte, malalt, no va tenir més que el temps de fugir entre les flames. Ferran va fugir cap a Angleterre amb el rei Joan, acompanyat de diversos cavallers flamencs (1213). Es va formar llavors la coalició dels flamencs de Ferran, dels anglesos de Joan sense Terra i dels alemanys de l'emperador Otó IV de Brunswick. La campanya fou iniciada a les ordres d'Otó i de Ferran.
Al començament de 1214, el príncep Lluís es va apoderar de Bailleul i de Steenvoorde. Ferran, retornat a Flandre, va destrossar l'Artois i el comtat de Guines, i va prendre Saint-Omer i Hesdin. Lluís és recordat a França per haver combatut a Joan sense Terra que pel seu costat havia desembarcat al sud i s'havia apoderat del Poitou i marxava sobre Angers. Però el rei d'Anglaterra fou vençut a La Roche-aux-Moines i es va haver de replegar.
Mentre Otó havia arribat a Valenciennes, amb el duc de Brabant, el comte de Namur i el duc de Limburg, mentre que Felip August aixecava l'oriflama a Saint-Denis i posava en branda l'exèrcit a Péronne. La trobada dels dos exèrcits va tenir lloc a Bouvines, el diumenge 27 de juliol de 1214. Fou una derrota per als aliats: esgotat, Ferran es va rendir a Hug de Marcuit; Otó va fugir.
Encadenat i transportat en gàbia fins a París, fou tancat als calabossos del Louvre. No en va sortir fins al 6 de gener de 1227 després que Blanca de Castella va rebre la meitat del rescat de cinquanta mil lliures esterlines exigit per a la seva llibertat i reunit per la seva esposa Joana de Constantinoble. Va haver de deixar en penyora les ciutats de Douai, Lilla i Sluis a l'espera del pagament de la resta del rescat. Va haver de jurar igualment fidelitat al rei de França.
Des de llavors va restar fidel a aquest jurament. En el moment de la revolta del bretó Pere I Mauclerc i dels grans barons contra Blanca de Castella, va continuar sent fidel a la regenta, per a la qual va combatre en el moment de les primeres operacions de guerra, abans d'aventurar-se al Namurès, on aspirava a la seu comtal, de la qual l'emperador l'havia investit. Es va apoderar d'algunes ciutats, però després de la mediació del comte de Boulogne, es va signar un tractat a Cambrai (1232): Enric de Vianden, espòs de Margarida de Courtenay-Namur va conservar el comtat de Namur, mentre que Ferran rebia les batllies de Golzinne i de Vella-Lilla, esperant la tornada del comte legítim, l'emperador de Constantinoble Balduí II de Courtenay.
Amb Joana va reforçar els municipis, instituint sobretot el 1228 noves formes d'autoritat a Gant, Ypres, Bruges i Douai, amb un nou mode d'elecció. Va morir a Noyon, malalt de litiasi renal.[2] El seu cor i les seves entranyes foren enterrats a la catedral de la ciutat, mentre que el seu cos fou enterrat a l'abadia del Repos de Notre-Dame de Marquette prop de Lilla[3] on Joana li va fer construir un mausoleu abans de reunir-se amb ell a la seva mort.
Bibliografia[modifica]
- Edward Le Glay, Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la Maison de Bourgogne, Comptoir des Imprimeurs-unis, Paris, 1843.
- Henri Platelle i Denis Clauzel, Histoire des provinces françaises du Nord, 2. Des principautés à l'empire de Charles Quint (900-1519), Westhoek-Editions Éditions des Beffrois, 1989; ISBN 2-87789-004-X
- Cécile i José Douxchamps, Nos dynastes médiévaux, Wepion-Namur 1996, José Douxchamps, éditeur; ISBN 2-9600078-1-6
- Geneviève de Cant, Jeanne et Marguerite de Constantinople, Éditions Racine, Bruxelles, 1995; ISBN 2-87386-044-8
Notes i referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran de Flandes |
- ↑ . Dom Fernando de Portugal a la Foundation for Medieval Genealogy
- ↑ Philippe Maurice Lebon Mémoires sur la bataille de Bouvines[Enllaç no actiu], pàg. 46
- ↑ François Vinchant Annales de la province et comté du Hainaut, Llibreria científica i literària, 1854, volum 6, pàg. 305
| Els Balduínides | Balduí I Braç de Ferro (vers 865-879) • Balduí II el Calb (879-918) • Arnold I el Vell (918-964 ) • Balduí III el Jove (958-962) • Arnold II el Jove (965-987) • Balduí IV el Barbut (987-1035) • Balduí V el Pietós (1035-1067) • Balduí VI el Bo (1067-1070) • Arnold III el Desgraciat (1070-1071) • Robert I el Frisó(1071-1093) • Robert II de Jerusalem (1093-1111) • Balduí VII la Destral (1111-1119) | .svg) Blasó suposat del comtat de Flandes a partir del 621  Bandera utilitzada pels flamencs a la Tercera Croada  Felip d'Alsàcia hauria pres l'escut d'armes d'Abilena durant la tercera croada |
|---|---|---|
| Casa de Dinamarca | Carles I de Flandes (1119-1127) | |
| Casa de Normandia | Guillem de Normandia (1127-1128) | |
| Casa d'Alsàcia | Teodoric o Thierry d'Alsàcia (1128-1168) • Felip d'Alsàcia (1168-1191) • Margarida d'Alsàcia (1191-1194) | |
| Casa d'Hainaut, després casa de Constantinoble | Balduí VIII el Coratjós (1191-1194) • Balduí IX de Flandes (1194-vers 1205) •Joana I de Flandes (1205-1244) | |
| Casa de Portugal | Ferran de Flandes (1211-1233) | |
| Casa de Savoia | Tomàs II de Mauriena (1237-1244) | |
| Casa de Constantinoble | Margarida II de Flandes (1244-1280) | |
| Casa de Dampierre | Guiu I de Flandes (1278-1305) • Robert III de Flandes (1305-1322) • Lluís I de Flandes (1322-1346) • Lluís II de Flandes (1346-1384) | |
| Casa de Borgonya | Margarida III de Flandes, II d'Artois i Borgonya, comtessa de Nevers i Rethel (1384-1405) • Felip l'Agosarat (1384-1404) • Joan Sense Por (1405-1419) • Felip III de Borgonya el Bo (1419-1467) • Carles II de Borgonya el Temerari (1467-1477) • Maria de Borgonya (1477-1482) • Maximilià I d'Àustria, emperador (1477-1482) | |
| Casa d'Àustria (Habsburg) | ||
