Llorac

Infotaula de geografia políticaLlorac
Bandera Escut d'armes
Bandera Escut d'armes
Carrer Major de Llorac - 1.jpg
Modifica el valor a Wikidata

Localització
Localització de Llorac respecte de la Conca de Barberà.svg Modifica el valor a Wikidata
 41° 33′ 24″ N, 1° 18′ 26″ E / 41.55664°N,1.30716°E / 41.55664; 1.30716
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Tarragona
Àmbit territorialCamp de Tarragona
ComarcaConca de Barberà Modifica el valor a Wikidata
Població
Total96 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat4,12 hab./km²
Llars36 (1553) Modifica el valor a Wikidata
GentiliciLloraquí, lloraquina Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialcatalà Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície23,3 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud648 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Identificador descriptiu
Codi postal43427 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Codi INE43073 Modifica el valor a Wikidata
Codi territorial IDESCAT430733 Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc webwww.llorac.cat

Llorac és un municipi ubicat a l'extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà, i en la comarca natural de la Baixa Segarra. El seu terme és força accidentat. Ocupa el primer tram del riu Corb, que neix al terme de Rauric. El poble de Llorac està ubicat al peu d'un petit tossalet, a la vora del riu Corb. L'església, d'origen romànic, està dedicada a Sant Joan i fou refeta vers la fi del segle xviii.

Fou el centre de la baronia de Llorac, relacionada amb els senyors feudals de Solivella. El castell de Llorac té en pedra picada l'escut dels Alenyà. S'hi relaciona la família Guimerà, entre d'altres llinatges, fins als Duran. El nom del municipi prové del llatí *Lauraccu, derivat del nom propi llatí Laurus.[1]

A més de la població de Llorac, comprèn les pedanies de Rauric, La Cirera, Albió, que sempre fou una castlania de la comanda hospitalera de Vallfogona de Riucorb, i el despoblat de Montargull.

Història[modifica]

A la primera meitat del segle XII, l’orde de l’Hospital adquireix l’església de Santa Maria de l’Hospital. A finals de la centúria, concretament el 1196, també reben el castell de Llorac que els hi cedeix Gombau d’Oluja.[2] Segons recull l’Ajuntament de Llorac, “a començant del segle xiii els Hospitalers establiren una casa a Llorac que després dependria de la Comanda de Cervera”, que a mitjans de la centúria (1250) el cedeix al monestir d’Alguaire. Passats pocs anys, Marquesa de Guàrdia, fundadora d’aquest monestir, acusa Pere de Queralt d’haver espoliat el castell de Llorac (1254).[3]

El 1339, el montblanquí Francesc Alemany adquireix el terme, lloc i castell de Llorac, i en pren possessió real i corporal. Dos anys més tard, amb el beneplàcit de Pere el Cerimoniós, també n'obté el mixt imperi i la jurisdicció (1341).[4] Guillem d'Alenyà, fill de Francesc, pren possessió real i corporal del terme, lloc i castell el 1355, a qui el succeí el parent Guiamó d’Alenya el 1361.[2] La família montblanquina encara en mantenia el domini el 1370, però per poc temps.[2] El 1382, el lloc de Llorac és venut per Guillem de Janer i la seva esposa Elionar a Gispert de Guimerà.[4]

El llinatge posseirà el Senyoriu de Llorac fins ben entrat el segle XVII. Guerau de Guimerà el senyor de Llorac el 1442, quan Pere Metge, fill del cronista Bernat Metge, li reclama el pagament d’un deute.[5] Vers 1575 el senyoriu recau en Joan de Guimerà i Marimon, a qui probablement succeeix Gispert de Guimerà i Llupià.[6] El 1585, Felip I d’Aragó li confirma la jurisdicció civil i criminal en la celebració de les Corts Generals de Montsó.[7]

El 1661, el mercader barceloní Lluís Claresvalls compra el terme, castell i lloc de Llorac, amb tota la jurisdicció civil i criminal, en un encant públic. Els Claresvalls esdevindran els Senyors de la població fins a 1736, quan Jeroni de Claresvalls i Miquel ven el senyoriu a Francesc Jover, pagès de Santa Coloma de Queralt. Vint-i-cinc anys més tard, la universitat de Llorac fa una sol·licitud per integrar-se a la jurisdicció de la Corona a canvi d’un pagament de 4.500 lliures a Josep Jover (1761). Malgrat aquest intent, els Jover mantindran la possessió de Llorac. El 1797 executen obres al castell per valor de 234 lliures.[8]

Llorenç-Jaume Grau registra que “Esperança Jover, filla i hereva del baró de Llorac Francesc Jover, es casà amb Josep Dalmases (Santa Coloma de Queralt), fet que suposa que els titulars de la baronia tinguin com a cognom el de Dalmases". Així, Pau Grau Dalmases pren possessió corporal del lloc i terme de Llorac el 1828.[9]

El 1857 Llorac va assolir el màxim poblacional registrat (463 habitants). Des de llavors, a excepció del primer terç del segle xx, ha viscut una progressiva pèrdua de veïns.

Geografia[modifica]

  • Llista de topònims de Llorac (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets…; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
Entitat de població Habitants
Albió 37
Cirera, la 21
Llorac 39
Rauric 27

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
31 321 36 140 198 463 364 337 341 351

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
421 391 281 276 211 120 100 101 104 104

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
122 119 120 126 124 116 106
107
118
112

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034
96
100
91
96
- - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.Modifica el valor a Wikidata

Economia[modifica]

L'economia del municipi es basa en l'agricultura de secà dedicada bàsicament als cereals. També hi ha presència, en petites dimensions, de vinya i ametllers.[10]

Festes[modifica]

  • Aplec a l'Església de Sant Jaume de Montargull: 25 de juliol
  • Festa Major de la Cirera: Mare de Déu d'Agost
  • Festa Major de Llorac: Últim cap de setmana d'agost
  • Festa Major de l'Albió: Primer diumenge setembre
  • Festa Major de Rauric: Primer diumenge de setembre

Referències[modifica]

  1. https://dcvb.iec.cat/
  2. 2,0 2,1 2,2 «Castell de Llorac». Patrimoni Arquitectònic de la Conca de Barberà. [Consulta: 17 setembre 2022].
  3. «Història». Ajuntament de Llorac. [Consulta: 17 setembre 2022].
  4. 4,0 4,1 Grau Pla, Jaume-Lloren «Diplomatari de Llorac». Recull, n. 6, 1999, pàg. 38.
  5. Llobet i Portel, Josep Maria. Un document relacionat amb Bernat Metge. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, p. 89-92. 
  6. Jurado Riba, Víctor «[https://raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/370993 La noblesa mediterrània el cas de Francesc de Guimerà]». Actes del VIII Congrés d’Història Moderna de Catalunya, 2019, pàg. 693.
  7. «Gispert de Guimerà» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 18 setembre 2022].
  8. Grau Pla, 1999, p. 39-43.
  9. Grau Pla, 1999, p. 45-46.
  10. «Població i economia». Ajuntament de Llorac. [Consulta: 17 setembre 2022].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llorac