Gisclareny

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaGisclareny
Bandera de Gisclareny Escut de Gisclareny
Bandera de Gisclareny Escut de Gisclareny
Gisclareny.jpg

Localització
Localització de Gisclareny respecte del Berguedà.svg
42° 15′ 07″ N, 1° 47′ 15″ E / 42.251944444444°N,1.7875°E / 42.251944444444; 1.7875
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaCatalunya Central
ComarcaBerguedà
Entitats de població 1
Població
Total 27 (2017)
• Densitat 0,74 hab/km²
Gentilici Gisclarenyès, gisclarenyesa
Geografia
Superfície 36,5 km²
Altitud 1340 m
Limíta amb
Organització política
• Alcalde Joan Tor Tomàs Tradueix
Identificador descriptiu
Codi postal 08695
Zona horària UTC+01:00
Codi de municipi INE 08093
Codi IDESCAT 080930
Altres

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

Gisclareny és un municipi de la comarca del Berguedà, inclòs dins el parc natural del Cadí-Moixeró. L’altitud de l'espai habitat varia  entre els 800 metres del veïnat de la Baga i els 1430 del veïnat del coll de la Bena, Limita al N amb la Cerdanya, arribant fins als cims de la Serra del Cadí, i amb Bagà, al S i l’O amb Saldes i Vallcebre, i a l’E amb Bagà i Guardiola. Els boscos i els prats alpins són el paisatge habitual del municipi així com multitud de masos escampats pel territori.

El nom prové de l'antropònim germànic Gisclasind.[1]

El 15 de gener del 2018 passa a ser el municipi amb menys habitants de Catalunya prenent el títol a Sant Jaume de Frontanyà.[2]

Medi físic[modifica]

El municipi de Gisclareny està situat a la sub-comarca de l'Alt Berguedà, al peu de les serres del Cadí i del Moixeró i al davant de la muntanya del Pedraforca. Ocupa, doncs, part de les serres que formen el Pre-Pirineu català en el seu vessant meridional.

Es tracta d'un municipi molt extens, 36,5 km2, la major part del qual està situada a cavall de la serra de Gisclareny, ocupant els seus dos vessants. Aquesta serra, d'altura inferior als 1600 metres, s'estén en direcció E - O, paral•lela a les serres de Moixeró i Cadí. La resta del municipi s'estén pel vessant S de la carena Pic de Moixeró - Coll de Tancalaporta - Pic de Comabona. Tant el riu Saldes, que discorre engorjat i forma el límit S del municipi, com el riu Bastareny, que neix a l'interior del municipi, s'orienten en direcció O - E  i desguassen al riu Llobregat.

El municipi té un gran desplegament altitudinal des dels 800 metres de la part inferior que voreja els riu Saldes al sud i el riu Bastareny al nord, fins als 2548 metres del cim de Comabona a la serra del Cadí.

Gisclareny és un municipi de població dispersa en diversos veïnats i nombroses masies aïllades. La major part dels veïnats es troben orientats al sud: el del Roser, on es troben l'ajuntament i l'església parroquial del Roser, el de Berta, i el del Clot del Pou, tots tres molt propers i situats a uns 1300 metres; També el Coll de la Bena, el més alt a uns 1400 metres, i el de Vilella a uns 1000 metres, estan situats al vessant sud de la serra de Gisclareny. Al fons del riu Bastareny es troba el veïnat de la Baga. Les nombroses masies s'estenen des dels 800 metres fins als 1400 metres.

Serra de Gisclareny.

El relleu es molt abrupte, amb forts pendents i nombrosos cingles, producte d'una història geològica convulsa evident  en les turmentades roques sedimentàries predominants. El territori de pendent inferior al 10% amb prou feines arriba al 8% del municipi, i una part d'ell correspon a prats alpins, amb la qual cosa l'establiment humà ha estat sempre molt difícil i ha obligat al condicionament dels vessants mitjançant feixes per tal d'obtenir terrenys conreables tot evitant que les pluges arrosseguin la capa superficial de terra fértil

El considerable desenvolupament en altitud del municipi ja ens indica la diversitat de climes que es poden trobar. Les precipitacions varien molt amb l'altitud però la mitjana es situa en uns 1000 mm anuals, distribuïts en una època més seca que engloba el final de la tardor i l'hivern, i una de més humida corresponent a la primavera i a l'estiu.

A les parts més altes el domini climàtic és el de muntanya subalpina, amb un cicle anual de neus de més de sis mesos que cobreix els cims de la serra del Cadí, mentre a les parts centrals el clima és correspon al de muntanya mitjana plujosa, i a les parts baixes la influència del clima mediterrani a través dels ambients litorals, que arriben seguint la vall del riu Llobregat, es fa evident en la vegetació, si bé el nivell total de precipitacions influït per la proximitat dels cims en redueix els efectes de sequedat.

Les temperatures en els veïnats més alts acostumen a ser benignes durant la tardor i l'hivern degut a l'efecte d'inversió tèrmica, amb dies assolellats i agradables, mentre al fons de les valls s'acumula l'aire fred fent que la temperatura baixi durant la nit més que en les zones altes

Les boires que apareixen sovint sobre les valls afecten poc els veïnats i les masies que es troben en general situades per sobre del fons de les valls. Als vessants orientats al nord la duresa del clima ha impedit l'establiment humà.[3]

Estructura geològica

Les serres que formen el Pre-Pirineu, formades a l'època Terciària, estan constituïdes per roques sedimentàries, bàsicament calcàries i margues que formen una sèrie d'eixos de plecs alineats en sentit O - E i bolcats cap al N. Aquestes plecs es van formar sobre sediments del Secundari i del Terciari fins a l'Eocè degut a l'orogènesi alpina, conseqüència del moviment enfrontat de les plaques continentals eurasiàtica i africana. La serra del Cadí està formada sobretot per calcàries terciàries de l'Eocè, mentre les serres més meridionals com el Pedraforca i la serra de Gisclareny són més antigues i corresponen sobretot al Cretaci. En els moviments ocasionats per l'orogènesi alpina es va produir un encavalcament ocasionat pel desplaçament d'aquestes roques més antigues per sobre de les més modernes de la serra del Cadí. Les pressions causants d'aquests moviments també van trencar els plecs originals donant lloc a l'aparició de diversos relleus en costa com el del vessant N de la serra de Gisclareny. Aquest conjunt de fenòmens ha originat un relleu on són abundants els cingles i els espadats procedents de l'erosió diferencial actuant sobre els estrats fortament inclinats de roques més toves.

Estrats calcaris a la serra de Gisclareny

Aquesta mateixa erosió diferencial, en aquest cas causada pels cursos d'aigua sobre els estrats de margues, és la causant de la creació de les dues valls que s'obren d'O a E i per on circulen els dos rius de la zona, el Bastareny més al N i el Saldes al S. Es el mateix fenomen causant de l'existència de l'Enforcadura del Pedraforca.

L'erosió diferencial és realment el fenomen que explica millor l'existència del poble de Gisclareny, ja que els dos veïnats superiors, Berta i Coll de la Bena, els més poblats, es troben en els extrems d'una àmplia espatlla excavada en uns estrats margossos que segueixen la inclinació general cap al N. Aquesta espatlla, d'una amplada entre 300 i 400 metres i d'una llargada en lleuger pendent d'uns 2 km, està orientada d'O a E i acull la major part de les terres conreables del municipi.

Degut a les característiques del rocam, on predominen les calcàries, la zona actua com un carst bastant desenvolupat, on els cursos d'aigua superficials en les altituds altes i mitjanes són escassos. Això és degut al sistema de diàclasis i falles i a la conseqüent formació de dolines, sobretot en les zones més altes on el clima fred fomenta la dissolució de les roques; per elles s'escola l'aigua, i torna a aparèixer de nou a baixa altitud en forma de surgències, com la de l'Adou, que dóna origen al riu Bastareny a partir de les aigües infiltrades a la serra del Cadí que baixen en direcció S i troben llavors un sinclinal originat per l'encavalcament de la serra de Gisclareny, continuació de la serra del Pedraforca, que els obliga a aflorar a la superfície.[4][5]

Història[modifica]

La toponímia, amb alguns noms de lloc d’arrel basca com Quer, Esna o Muga, ens indica que aquest territori va estar habitat o sota la influència de les tribus bascones que ompliren el Pirineu de topònims de la seva llengua. Per altra part, noms com Turbians, d’arrel basco-ibèrica, o coll de la Bena, d’arrel celta, apunten a la presència d’aquestes poblacions pre-romanes.[6] El nom de Turbians (Turbias, Turbiassi), així com el del Mulnell, apareixen esmentats per primera vegada en una còpia del document de consagració de l’església catedral de Sta. Maria de la Seu d’Urgell, duta a terme l’any 839.[7]

El nom de Gisclareny (Gisclaenne), apareix per primera vegada l’any 948 en el document fundacional de l’església de S. Miquel, feta per part del bisbe d’Urgell Wisadus, en el lloc anomenat Paradís, més tard coneguda amb el nom de S. Miquel de Turbians.[8]

Per les donacions a la nova església registrades en aquest document sabem que la població era força nombrosa en aquest territori i estava molt desenvolupat el conreu de la vinya, aprofitant el perìode de clima càlid de l’Alta Edat Mitjana . El noms dels donants, malgrat trobar-se llatinitzats, (Ratulfo, Guinidilde, Gotmare, Rauterio, Godemiro, Adalane, Suniefredus, Guiliarane, etc) mostra l’origen germànic de molts dels habitants de Gisclareny.

El topònim Gisclareny (Gisclahen) tornà a aparèixer l’any 1051 en un document de venda d’un alou al Quer que diu que “afronta ... in villa de Gisclahen”[9]

En 1130 el testament de Ramon Berenguer de Faia deixa el feu de Gisclasen a la seva germana Eliarda de Faia.[10]

El territori de l’actual Gisclareny tenia com a senyor alodial al baró de Pinós, i parts d’ell estaven cedits com a feus al senyor de Faia, al cavaller de Murcurols i al monestir de Sant Llorenç de Bagà.[11] Una part de la població estava formada per pagesos remences, homes propis, sòlius i afocats del senyor baró, sotmesos als mals usos, i que havien de pagar un rescat (remença) per poder abandonar els seus masos.[12]

El castell de Gisclareny apareix esmentat per primer cop en un testament del baró Galceran de Pinòs de la segona meitat del segle XIII. La seva ubicació exacte és desconeguda, però alguns documents el situen al costat del roc de la Gargallosa, al davant de l’actual església del Roser, des d’on tenia connexió visual amb els castells de Saldes i Guardiola, aquest darrer clau en el control de la ruta de Berga cap a la Cerdanya.

Durant la Baixa Edat Mitjana la població es concentrava sobretot als veïnats de Berta i Vilella, essent els masos més importants els Coll, Carbonell, Auver, Arsen, Quer i Espunya, situats al N i O del castell, i els Savila, Parer, Soler, Armengou i Ferrari a Vilella.

En la segona meitat del segle XIV la població de Gisclareny disminuí dràsticament per la pesta negra de 1348 (any de les mortalitats) i pel subsequent moviment dels supervivents cap a masos abandonats en terres més baixes.[13]

El darrer esment del castell de Gisclareny apareix l’any1468, quan el seu capità Nicolau Larigòs jurà fidelitat al nou rei francès durant la Guerra Civil Catalana.[14]

Durant el segle XVI la baronia de Pinòs passà a dependre, a través de casaments, dels ducats d’Alba i Medinaceli fins a la fi de règim senyorial al segle XIX. Durant la segona meitat del segle XVI i tot el segle XVII hi hagué un lent creixement de la població en bona part amb gent vinguda de l’altre costat del riu Saldes.

Capbreu del terme de Gisclareny - Segle XVIII.

Ja a finals del segle XVII la pressió demogràfica provocà conflictes entre els hereus dels masos, posseïdors del domini útil de les terres (capmassats), i els fills fadristerns i altres habitants nouvinguts, sense drets sobre la terra. Aquests conflictes arribaren a la Règia Cort de Barcelona fins que una concòrdia signada en 1678 permeté un acord entre les parts.[15]

Al segle XVIII la població creixé molt ràpidament arribant al seu màxim cap a finals de segle. Aquest increment demogràfic obligà a l’ocupació de terres ermes i de bosc, marginals pel seu pendent i pel seu escàs rendiment. Per superar els forts pendents, calgué aixecar gran quantitat de parets de pedra seca per crear estretes feixes de terra, feta conreable amb formiguers i amb la crema de vegetació. Aparegueren molts masos nous i es desenvolupà el veïnat del coll de la Bena. Alhora es produi el trasllat de la seu parroquial des de Sant Miquel de Turbians fins a la Mare de Déu del Roser, situada en una posició més central respecte dels diversos veïnats.

Al veïnat situat al fons de la vall del riu Bastareny aparegueren nous masos, i els ja establerts a l’època medieval (Murcurols, Munnell, Puig de la Baga, Torre de Faia) s’expandiren a recer de la seva església parroquial de Sant Martí del Puig.

Al llarg d’aquests segles els habitants de Gisclareny van extreure els seus recursos de la terra, del bestiar i del bosc, tan abundant en aquestes muntanyes.

Després d’una primera meitat del segle XIX plena de guerres i revoltes, la població tornà a arribar a un màxim de 511 habitants. En les dècades següents es produí una forta emigració que continuà més moderadament fins a l’actual cens inferior al 30 habitants. La carretera actual des de Bagà s’obrí l’any 1946, asfaltada a finals de segle.

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
3 3 6 105 508 511 364 243 225 176

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
169 185 161 136 108 50 32 33 28 32

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
30 33 26 30 33 33 34 33 31 25

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
L'ermita romànica de Sant Martí del Puig de la Baga, Gisclareny

Símbols[modifica]

L'escut municipal fou aprovat el 25 de juny de 1993 i publicat al DOGC número 1767, del 7 de juliol.

Les balances són l'atribut de Sant Miquel, i són un tribut a l'antiga església de Sant Miquel de Turbians que es troba en bon estat de conservació. Actualment és sufragània de l'església de Santa Maria de Gisclareny.

La pinya de sinople sobre or prové de l'escut d'armes dels barons de Pinós, senyors del poble.

Llocs d'interès[modifica]

Llista de monuments de Gisclareny

Festes[modifica]

Aplec de Sant Miquel – El diumenge més proper al 8 de maig. Aplec a l’ermita de Sant Miquel de Turbians. Missa i repartiment dels pans als assistents.

Sant Isidre – Festa Major petita (va ser festa principal fins a principis del segle XX)

Trobada de gent de Gisclareny – Normalment segon dissabte de juliol. Dinar de germanor dels antics i nous habitants del poble.

Diada Nacional de Catalunya – 11 de setembre. Acte patriòtic al mirador de la Gargallosa.

Festa Major del Roser – Primer diumenge d’octubre. Dissabte nit: teatre històric i sopar popular a la vora del foc. Diumenge matí: xocolatada, gegants, jocs infantils I missa.

Política[modifica]

Eleccions municipals[modifica]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Alcalde o alcaldessa Partit polític Data de possessió Observacions
1979 - 1983 A.G. 19/04/1979 --
1983 - 1987 Independent 28/05/1983 --
1987 - 1991 P.B. 30/06/1987 --
1991 - 1995 CiU 15/06/1991 --
1995 - 1999 I.G. 17/06/1995 --
1999 - 2003 CiU 03/07/1999 --
2003 - 2007 Joan Tor Tomàs CiU 14/06/2003 --
2007 - 2011 Joan Tor Tomàs CiU 16/06/2007 --
2011 - 2015 Joan Tor Tomàs CiU 11/06/2011 --
Des de 2015 Joan Tor Tomàs CiU 13/06/2015 --

Eleccions al Parlament de Catalunya[modifica]

Resultats electorals - Gisclareny, 1980
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Jordi Pujol 15 88,24
CC-UCD Anton Cañellas 2 11,76
Vots en blanc 0 -
Total 17
Resultats electorals - Gisclareny, 1984
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Jordi Pujol 17 94,44
PSC Raimon Obiols 1 5,56
Vots en blanc 0 -
Total 18
Resultats electorals - Gisclareny, 1988
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Jordi Pujol 13 61,90
PSC Raimon Obiols 8 38,10
Vots en blanc 0 -
Total 21
Resultats electorals - Gisclareny, 1992
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Jordi Pujol 16 76,19
PSC Raimon Obiols 4 19,05
EV-UVE 1 4,76
Vots en blanc 0 -
Total 21
Resultats electorals - Gisclareny, 1995
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Jordi Pujol 9 69,23
ERC Àngel Colom 2 15,38
PSC Joaquim Nadal 1 7,69
IC-EV Rafael Ribó 1 7,69
Vots en blanc 0 -
Total 13
Resultats electorals - Gisclareny, 1999
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Jordi Pujol 12 66,67
PSC Pasqual Maragall 4 22,22
IC-V Rafael Ribó 2 11,11
Vots en blanc 0 -
Total 18
Resultats electorals - Gisclareny, 2003
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Artur Mas 12 46,15
ERC Josep Lluís Carod Rovira 7 26,92
ICV-EA Joan Saura 4 15,38
PP Josep Piqué 2 7,69
PSC-CpC Pasqual Maragall 1 3,85
Vots en blanc 0 -
Total 26
Resultats electorals - Gisclareny, 2012
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
CiU Artur Mas 11 44
ERC Oriol Junqueras 9 36
CUP David Fernández 2 8
C's Albert Rivera 2 8
Altres 1 4
Vots en blanc 0 -
Total 25
Resultats electorals - Gisclareny, 2015
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
JxSí Raül Romeva 20 86,96
CUP Antonio Baños 2 8,70
C's Inés Arrimadas 1 4,35
Vots en blanc 0 -
Total 23
Resultats electorals - Gisclareny, 2017
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
JUNTSxCAT Carles Puigdemont 13 56,52
ERC Oriol Junqueras 7 30,43
CUP Carles Riera 1 4,35
C's Inés Arrimadas 1 4,35
CatComú Xavier Domènech 1 4,35
Vots en blanc 0 -
Total 23

Referències[modifica]

  1. Coromines, Joan. «Noms de lloc d'origen germànic». A: Joan A. Argenter. Miscel·lània Fabra: recull de treballs de lingüística catalana i romànica dedicats a Pompeu Fabra. Institut d'Estudis Catalans, 1998, p. 112. ISBN 9788472834194 [Consulta: 28 gener 2011]. 
  2. «Gisclareny destrona Sant Jaume de Frontanyà com a poble més petit de Catalunya». ccma. [Consulta: 15 gener 2018].
  3. Martín, Eduard. «Una mirada sobre la història de Gisclareny».
  4. Serra del Cadí - Viquipèdia
  5. «Massís del Pedraforca - Itinerari geològic». Generalitat de Catalunya - Departament Medi Ambient.
  6. Coromines, Joan. Estudis de toponímia catalana. Barcino. ISBN 9788472260801. 
  7. Baraut, Cebrià «Les actes de consagracions d'esglésies del bisbat d'Urgell.». Urgellia, vol 1, pag 50, 1978.
  8. Baraut, Cebrià «Les actes de consagracions d'esglésies del bisbat d'Urgell.». Urgellia, vol 1, pag 87, 1978.
  9. Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana, Vol 3, pag 102. Centre d'estudis baganesos, 1989. 
  10. Baraut, Cebrià «Els documents, dels anys 1101-1150, de l'Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell.». Urgellia, vol 9, pag 223, 1988.
  11. Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana, Vol 2, pags 11 a 16. Centre d'estudis baganesos, 1989. 
  12. Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana, Vol 2, pags 330 a 334. Centre d'estudis baganesos, 1989. 
  13. Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana, Vol 2, pags 188 a 190. Centre d'estudis baganesos, 1989. 
  14. Arxiu de la Corona d'Aragó, Notarials Bagà, vol 83.
  15. Arxiu de la Corona d'Aragó, Notarials Bagà, lligall 3.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gisclareny Modifica l'enllaç a Wikidata