David Fernàndez i Ramos

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaIl·lustre Modifica el valor a Wikidata
David Fernàndez i Ramos

David Fernàndez (2017) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 setembre 1974 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Diputat al Parlament de Catalunya

17 desembre 2012 – 4 agost 2015

Circumscripció electoral: Barcelona

Dades personals
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona
La Sedeta
Institut Vila de Gràcia Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, activista social, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitCandidatura d'Unitat Popular Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Participà en
13 juliol 2016Per un referèndum oficial i vinculant sobre la independència el 2017 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables

IMDB: nm5377361 Facebook: higiniaroig Twitter (X): HiginiaRoig Modifica el valor a Wikidata
David Fernàndez en un homenatge a Guillem Agulló a Vic el 28 de juny de 2013.

David Fernàndez i Ramos[1] (Barcelona, 24 de setembre de 1974)[2] és un periodista i activista social català.[3] Va ser diputat del Parlament de Catalunya de la X legislatura per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), exercint el càrrec de president-portaveu del Grup Mixt.[2] El 27 de juliol de 2015, després d'exercir el càrrec com a independent, va passar a formar part de la CUP com a militant.[4] Des de febrer de 2022 és vocal de la junta d'Òmnium Cultural presidida per Xavier Antich.[5]

Biografia[modifica]

Nascut el 24 de setembre de 1974 a Barcelona, visqué els primers anys de vida a Ripoll (Ripollès), indret on resideixen jubilats els seus pares.[6] Té un germà bessó que treballa a Brussel·les de programador informàtic.[6] El seu avi patern, Saturnino Fernández, fou militant comunista, republicà, i ferm antifranquista, en el que s'emmirallà políticament.[6] Cursà els estudis bàsics als instituts de La Sedeta i al Vila de Gràcia, ambdós de Barcelona.[2] Començà la seva militància política a inicis de la dècada de 1990 als Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista (CJC-JC)[6] i l'any 1993 a l'organització estudiantil Alternativa Estel.[2] Pel que fa al món universitari, inicià els estudis de Ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) però els abandonà a tercer curs de llicenciatura.[6] En acabat, estigué dos anys al taller 1 (planxisteria) de la fàbrica de l'empresa automobilística SEAT, posant unes 200 portes diàries al model Ibiza, fins que una lesió l'obligà a abandonar la feina.[6]

L'any 1996 fou membre fundador de l'Ateneu Popular de Gràcia La Torna.[2] És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils[7] i de la Xarxa d'Economia Solidària.[2] Des de 2003 forma part de la cooperativa de crèdit de finances ètiques i solidàries Coop57, tasca que únicament interrompé durant el mandat de diputat al Parlament de Catalunya entre 2012 i 2015.[6] Afiliat a la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya (FTC) — adscrita a la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) — i al Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), és membre d'Entrepobles i participa de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura.[2] És redactor i editor al setmanari La Directa coordinant la secció d'investigació Estirant del Fil.[8] També ha col·laborat de periodista a Gara, Berria, Vilaweb,[9] Media.cat, Masala, Diagonal i Carrer.[2]

El 2006 va publicar, en català i en castellà, una crítica de les actuacions de l'estat, Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, amb pròleg d'Arcadi Oliveres.[10] El 13 de novembre de 2012 va publicar, juntament amb Julià de Jòdar, un treball divulgatiu sobre els orígens i el projecte de la Candidatura d'Unitat Popular a partir de la recopilació d'opinions de l'entorn, titulat Cop de CUP.[11] L'any 2013 va seguir Foc a la barraca, un recull d'articles seus realitzats als darrers anys, que va ser el llibre de pensament crític més venut al sud del Principat de Catalunya durant la diada de Sant Jordi d'aquell mateix any.[12]

Activitat institucional[modifica]

Conferència de David Fernández a Alcoi, juliol de 2013.

Políticament, no havia militat mai en cap partit, en valer-se sempre de la condició d'independent. Va concórrer per primera vegada a les eleccions municipals de Barcelona de 2011 en el 14è lloc de la llista de la CUP-Alternativa per Barcelona (CUP-AB),[13][14] que no va obtenir cap representant al consistori.[15] El 13 d'octubre de 2012 va ser escollit com a cap de llista de la CUP-Alternativa d'Esquerres per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012.[16][17][18] En aquells comicis, la CUP va obtenir tres escons, tots de la circumscripció de Barcelona, i Fernández va convertir-se així el 25 de novembre en diputat electe de la desena legislatura del Parlament de Catalunya.[19] El 17 de desembre va acreditar l'acta de diputat per exercir el càrrec de president-portaveu del Grup Mixt de la desena legislatura de la Catalunya autonòmica.[2]

Al llarg la seva etapa parlamentària Fernàndez va esdevenir especialment popular per les seves crítiques contra la corrupció de banquers i polítics a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya sobre la crisi financera espanyola iniciada el 2008. El novembre de 2013, quan l'expresident de Bankia i ex director gerent de l'FMI Rodrigo Rato fou cridat a declarar a aquesta comissió, Fernàndez va acabant traient-se una sandàlia i la va mostrar a Rato, titllant-lo de gàngster.[20] L'incident fou molt aplaudit sobretot a Catalunya, però va generar molta incomprensió als mitjans de comunicació espanyols, els quals li van adreçar molts desqualificatius.[21][22]

Pels seus mèrits, el 2014 fou nomenat president de la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política.[23]

A les eleccions municipals de 2015 fou escollit en quaranta-unè lloc de la CUP-Capgirem Barcelona. Tancava la llista de Barcelona, juntament amb l'advocat August Gil Matamala i la jurista Isabel Vallet, trenta-novè i quarantena respectivament.[24]

Activitat artística[modifica]

Ha participat en espectacles musicals de tribut a Ovidi Montllor conjuntament amb Borja Penalba i David Caño formant el grup musical Ovidi3 «Un temps, una estima, una idea», que s'ha acabat transformant en Ovidi4 integrant a la cantant valenciana Mireia Vives a partir de l'espectacle «Cuidem-nos».

Obres[modifica]

  • Fernández, David. Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial. Del Cinema Princesa a l'absolució dels Tres de Gràcia (1996-2006). 2006. Virus, p. 318. ISBN 9788496044807. [25]
  • Fernández, David; Salellas, Benet; diversos autors. Rastres de Dixan. Islamofòbia i construcció de l'enemic en la era post 11-s. 2009. Virus, p. 144. ISBN 9788492559091. [26]
  • Cop de CUP, amb l'escriptor Julià de Jòdar (Grup 62, 2012)[27]
  • Foc a la barraca (Lo Diable Gros, 2013)[28]
  • August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra, amb l'educadora social Anna Gabriel (Sembra Llibres, 2017)[29]
  • La revolta de Santa Jordina, amb la dissenyadora gràfica Lyona (Àmsterdam Llibres, 2019)[30]

Col·laboracions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «David Fernàndez i Ramos». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Parlament de Catalunya - Fitxa del diputat David Fernàndez». Parlament.cat. Arxivat de l'original el 2013-07-21. [Consulta: 21 febrer 2013].
  3. «Informació de l'usuari». Blog de l'Estirant del fil. [Consulta: 31 octubre 2012].
  4. «David Fernàndez s'acomiada del «Matrix» del Parlament i dilluns es farà militant de la CUP». NacioDigital.cat, 24-07-2015. [Consulta: 17 desembre 2015].
  5. «Junta directiva». Òmnium Cultural, feb 2022. [Consulta: 4 març 2022].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Hinojosa, Silvia. «David Fernández, un punky en el Parlament» (en castellà). LaVanguardia.com, 08-11-2014. [Consulta: 17 gener 2018].
  7. «Estirant del fil - Biografia». Blog Estirantdelfil. [Consulta: 21 desembre 2012].
  8. «La CUP irá a las urnas para dar voz a los movimientos sociales» (en castellà). Eldiario.es. [Consulta: 18 octubre 2012].
  9. Gimeno, Josep. «La jornada Ramon Barnils analitzarà el tractament mediàtic dels casos de corrupció». Cugat.cat, 20-11-2009. [Consulta: 21 desembre 2012].
  10. «Portada del "Cròniques del sis"». VirusEditorial.net. [Consulta: 31 octubre 2012].
  11. «Apareix el bloc del llibre "Cop de CUP", de David Fernàndez i Julià de Jòdar». Llibertat.cat, 17-10-2012. [Consulta: 22 novembre 2012].
  12. Picazo, Sergi. «Rànquing dels 15 llibres (alternatius) més venuts la diada de Sant Jordi». Directa.cat, 30-04-2013. [Consulta: 8 maig 2013].
  13. «Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa per Barcelona (CUP-AB)» (pdf) pàg. 26. Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, 26-04-2011. [Consulta: 2 maig 2013].[Enllaç no actiu]
  14. «La CUP presenta la llista per Barcelona amb Xavier Monge al capdavant». CUP.cat. [Consulta: 20 desembre 2012].
  15. «Elecciones locales 2011 - Barcelona» (en castellà). Elecciones.mir.es. [Consulta: 20 desembre 2012].
  16. «Edicte de 29 d'octubre de 2012, pel qual es fan públiques les candidatures proclamades per la Junta Electoral Provincial de Barcelona per a les eleccions al Parlament de Catalunya». Gencat.cat, 29-10-2012. [Consulta: 31 octubre 2012].
  17. Cardús, Pere. «David Fernàndez: 'Som un projecte de ruptura democràtica per als Països Catalans'». VilaWeb, 14-10-2012. [Consulta: 31 octubre 2012].
  18. «David Fernàndez, líder de la CUP: "Pensem que la unitat no es fa en cap despatx, la farem al carrer"». 324.cat, 15-10-2012. [Consulta: 31 octubre 2012].
  19. «Diputats electes a la X Legislatura del Parlament de Catalunya». Parlament.cat, 25-11-2012. [Consulta: 26 novembre 2012].
  20. Garganté, Toni. «David Fernàndez, a Rodrigo Rato, al Parlament: "Fins aviat, gàngster"». Ara, 11-11-2013. [Consulta: 13 juny 2020].
  21. Ribera, Xavier. «David Fernández, el justiciero de la sandalia» (en castellà). El Diario, 07-06-2014. [Consulta: 13 juny 2020].
  22. ACN-Redacció. «Insults i desqualificacions contra David Fernàndez en mitjans espanyols. Arran de les paraules del diputat de la CUP a Rodrigo Rato ahir al parlament». Vilaweb, 12-11-2013. [Consulta: 13 juny 2020].
  23. «Constituïdes les comissions d'investigació sobre frau fiscal i corrupció política i sobre Spanair». Parlament de Catalunya, 03-11-2014.
  24. «Candidatura d'Unitat Popular Capgirem Barcelona-Poble Actiu (CUP Capgirem Bcn PA)» (pdf) pàg. 14. Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, 22-04-2015. [Consulta: 19 febrer 2021].[Enllaç no actiu]
  25. «Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial». VirusEditorial.org. Arxivat de l'original el 2014-01-08. [Consulta: 8 gener 2014].
  26. «Benet Salellas i David Fernàndez presenten el llibre "Rastres de Dixan" a Vic». Vilaweb.cat, 03-11-2009. [Consulta: 21 desembre 2012].
  27. Picazo, Sergi. «'Cop de CUP', l'striptease de l'esquerra independentista». El Punt Avui, 20-11-2012. [Consulta: 26 novembre 2012].
  28. «"Foc a la barraca", el llibre "alternatiu" més venut per Sant Jordi segons la "Directa"». Blocs.MesVilaweb.com, 20-05-2013. [Consulta: 25 maig 2013].
  29. «Presentació de llibre: 'August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra'». ICAB.cat. [Consulta: 24 octubre 2017].
  30. «La revolta de Santa Jordina». AraLlibres.cat. Arxivat de l'original el 2021-05-08. [Consulta: 28 novembre 2020].
  31. «Llibres - "La acción política desde la comunidad"». Grao.com. [Consulta: 25 maig 2013].
  32. Error en el títol o la url.«». IcàriaEditorial.com. [Consulta: 21 desembre 2012].[Enllaç no actiu]
  33. «David Fernàndez i Gil Matamala escriuen un conte sobre Felip Puig». Vilaweb.cat, 06-12-2012. [Consulta: 7 desembre 2012].
  34. «El malson d'Orwell». Vilaweb.cat, 21-02-2013. [Consulta: 21 febrer 2013].
  35. «Warcelona, una història de violència». Pol-len.cat. [Consulta: 26 octubre 2013].
  36. «Llibres - "Arrojado a los leones"» (en castellà). Icariaeditorial.com. Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 22 març 2014].
  37. «La causa obrera es la causa de Irlanda. La causa de Irlanda es la causa obrera» (en castellà). Txalaparta.com. Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 2 juny 2014].
  38. «Edicions El Jonc publica "Anatomia d'una ruptura" de Xavier Diez». Llibertat.cat, 17-01-2015. [Consulta: 18 febrer 2015].
  39. «La paraula contrària». SembraLlibres.com. [Consulta: 10 setembre 2015].
  40. «Ivan Miró, ‘La revolta que viurem’». TigredePaper.cat. Arxivat de l'original el 2017-11-28. [Consulta: 10 setembre 2015].
  41. «Podem continuar sent d'esquerres? Santiago Alba Rico». Pollen.cat. [Consulta: 14 setembre 2015].
  42. «Otegi i la força de la pau». LaCampanaEditorial.com. [Consulta: 26 novembre 2015].
  43. «Es publica el llibre "Referèndum 2017. La clau que obre el pany"». Llibertat.cat, 12-07-2017. [Consulta: 26 gener 2018].
  44. «Els bombers seran sempre nostres». Grup62.cat. [Consulta: 3 desembre 2019].
  45. «Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980)». Comanegra.com. [Consulta: 12 desembre 2019].
  46. «El capitalisme explicat als joves i als no tan joves». VienaEdicions.com. [Consulta: 12 desembre 2019].
  47. Ovidivi4. L'Ovidi se'n va a la Beckett. València: Sembra Llibres i Propaganda pel fet, 2021, p. 155 pàgines. ISBN 9788416698639. 

Enllaços externs[modifica]