Vés al contingut

Marià Aguiló i Fuster

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 10:01, 1 març 2011 amb l'última edició de Jordi Roqué (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Estàtua de Marià Aguiló i Fuster al Parc de la Ciutadella. El monument porta la llegenda: Marian/Aguiló/Poble que sa llengua cobra/se recobra a si mateix. Realitzat per Eusebi Arnau i Mascort. Inaugurat el 9 de maig de 1907.
Romancer popular de la terra catalana (1893)

Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825 - Barcelona, 1897) fou un poeta, bibliògraf i lingüista mallorquí.

Realitzà estudis de Dret a Barcelona. Fou un dels capdavanters de la Renaixença. Fou director de la Biblioteca Provincial de València, ciutat des d'on impulsà eficaçment el ressorgiment literari nacional. Posteriorment, dirigí la Biblioteca de Barcelona. Fou membre numerari de l'ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Publicà un gran nombre d'obres clàssiques catalanes, que va fer accessibles al gran públic. A partir de la investigació arxivística i del treball de camp per tots els Països Catalans, recollí una gran quantitat de material lexicogràfic, que aplegà al seu Diccionari. També reconstituí un Romancer popular. La seva obra més important, però, fou segurament el monumental Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, publicat el 1927, i que havia estat premiat el 1860 a Madrid.

La seva activitat poètica es basà, així, en el coneixement profund de la literatura clàssica catalana i les fonts etnològiques.

El llibre Els poetes romàntics de Mallorca inclou cinc poemes d'Aguiló: Ramon Llull aconsellant al poeta, Aubada, Esperança, Enamorament impossible i Això rai!

És citat sovint el següent quartet d'ell, en què relaciona llengua, poble i nació:

« Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
»

Obres

Referència

Enllaços externs