Misto

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'objecte per encendre foc. Si cerqueu el bolet, vegeu camagroc.
Mistos de seguretat domèstics.

Un misto,[1] llumí[2] o cerilla[3] és un bastonet curt de fusta o cartó encerat amb un cap de productes químics inflamables que serveix per produir foc en circumstàncies controlades. Principalment hi ha dues menes de mistos: integral i de seguretat. Un misto integral és aquell que s'encén per fricció en qualsevol lloc, i un misto de seguretat és aquell que només encén al seu propi rascador; també es poden classificar pel tipus de material del plançó (fusta, paper o paper amb cera).[4]

Història[modifica | modifica el codi]

Un predecessor del misto, el lluquet, consistia en bastonets petits de pineda o de canya de bambú impregnats amb sofre. Va ser desenvolupat a la Xina el 577.[5]

El primer misto modern l'inventà el 1805 K. Chancel, ajudant al Professor Louis Jacques Thénard de París. El cap del misto era fet d'una mescla de clorat de potassi, sofre, sucre, i goma. S'encenien submergint la punta del misto en una ampolla d'amiant petita plena d'àcid sulfúric. Aquesta classe de misto era bastant car i el seu ús era perillós, així els mistos de Chancel mai no varen ser gaire populars.

El primer misto de fricció el va inventar l'anglès John Walker el 1827. El primer treball havia estat fet per Robert Boyle durant els anys 1680 amb fòsfor i sofre, però els seus esforços no havien produït resultats útils. Walker descobria una mescla d'antimoni (III) sulfur, clorat de potassi, goma i midó es podrien encendre fregant-la contra qualsevol superfície rugosa. Walker en va dir congreves de mistos, però el procés era patentat per Samuel Jones i els mistos es venien a dojo. Els primers mistos tenien un cert nombre de problemes -- la flama era inestable i la reacció inicial era desconcertantment violenta; a més l'olor produïda pel misto que cremava era desagradable. Malgrat aquests problemes, els mistos nous eren responsables d'un augment en el mercat del nombre de fumadors.

El 1831, Frenchman Charles Sauria afegia fòsfor blanc per treure l'olor. Aquests mistos nous s'havien de guardar en una capsa hermètica però eren populars. Malauradament, aquells implicats en la fabricació dels mistos nous eren pateien la "mandíbula de phossy" i altres trastorns d'ossos, hi havia prou fòsfor blanc en un paquet per matar una persona. Hi hagué una campanya vociferant de prohibir aquests mistos una vegada que els perills es coneixeren.

El misto de seguretat el va inventar el 1844 el suec Gustaf Erik Pasch i el millorà Johan Edvard Lundström una dècada més tard. La seguretat és fruit de la separació dels ingredients de combustible entre el cap del misto i una superfície sorprenent especial. La superfície especial és de vidre polvoritzat i fòsfor vermell, i el cap del misto és d'antimoni (III) clorat de sulfur i potassi. L'acte d'encendre converteix el fòsfor vermell en blanc per la calor de la fricció; el fòsfor blanc s'encén i la ignició comença la combustió del cap del misto. La seguretat addicional era la substitució de fòsfor blanc amb fòsfor vermell. Una empresa americana desenvolupà un misto similar que utilitzava sesquisulfur de fòsfor i el patentà el 1910.

El desenvolupament d'una capsa de mistos especialitzat amb els dos llumins i una superfície sorprenent no arribà fins el 1890 amb l'americà Joshua Pusey.

Ignició de mistos

El principi d'encesa consisteix a afegir-hi energia, mitjançant fregament, per generar una reacció controlada d'oxidació-reducció i encendre un combustible.

Probablement, el mot misto prové de l'adjectiu "mixto", mixt, per tal de designar els llumins de seguretat, que posseïen el cap dividit en dues parts: la punta, que funcionava com ignitor, i que produïa l'espurna, i la base, que feia la flama inicial. Aparagueren als Països Catalans a començament del segle XX. La forma llumí ve de l'alguerès, que va catalanitzar el mot sard luminò. Pompeu Fabra la va fer entrar al Diccionari General de la Llengua Catalana com l'única aportació algueresa.

Misto integral[modifica | modifica el codi]

El principi oxidant i el reductor es troben junts. Com a oxidant principal s'utilitza clorat de potassi i com a reductor sesquisufur de fòsfor. Com a rascador s'utilitza paper de polir (paper kraft amb molts vidres i amb cantell viu). Per a evitar que la barreja no sigui explosiva s'afegeix a la fórmula gelatina com a aglutinant, i escaiola, diòxid de titani i òxid de zinc com a massa de farcit.

Misto de seguretat[modifica | modifica el codi]

El cap del llumí només té l'element oxidant. L'element reductor, que en aquest cas és fòsfor vermell (al principi es va utilitzar fòsfor blanc, però és molt verinós), es troba en forma de pintura en el rascador.

Focs a causa de mistos encesos[modifica | modifica el codi]

Un misto encès
  • El Bosc Cocoanut era un cabaret a Boston, Massachusetts. El 28 de novembre, de 1942, el cabaret era ple de gom a gom, quan hi hagué l'incendi d'un lloc d'entretiment més mortal fr tota la història dels Estats Units. Hi moriren 492 persones i ferides centenars. Una palmera artificial prengué foc quan un noi de 16 anys Stanley Tomaszewski encengué un misto per il·luminar-se mentre canviava una bombeta. El cas es reobrí el 1997, i es determinà que el foc de flaix fou accelerat per clorur de methyl de la fuita d'una gelera defectuosa, prop del Saló de Melodia.
  • L'anomenat King's Cross fire fou un incendi que es produí a Londres el 18 de novembre, de 1987; va matar 31 persones. Fou provocat per les escombraries i el greix que s'encengueren sota les escales mecàniques de fusta, probablement a causa un misto encès i llençat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Misto». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Llumí». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Cerilla». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Duran, Xavier. «Els llumins». Sàpiens [Barcelona], núm. 110, novembre 2011, p. 20. ISSN: 1695-2014.
  5. Temple, Robert. The Genius of China: 3,000 Years of Science, Discovery, and Invention (en anglès). New York: Simon and Schuster, Inc., 1986, p.98. ISBN 0-671-62028-2. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mistos