Rusalka

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Vegeu Rusalka (mitologia) per al personatge de la mitologia eslava
Infotaula de composicióRusalka
Růžena Maturová as the first Rusalka.jpg
Růžena Maturová com la primera Rusalka
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorAntonín Dvořák
LlibretistaJaroslav Kvapil
Llengua del terme, de l'obra o del nomTxec
Basat enLa sireneta de Hans Christian Andersen i Undine de Friedrich de la Motte Fouqué
Creació1900 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
PartsTres
CatalogacióOpus Modifica el valor a Wikidata Op. 114 Modifica el valor a Wikidata
Personatges
  • Rusalka (soprano) - Růžena Maturová
  • El príncep (tenor) - Bohumil Pták
  • Vodník (baix) - Václav Kliment
  • La princesa estrangera (soprano o mezzosoprano) - Marie Kubátová
  • Ježibaba (contralt) - Růžena Vykoukalová-Bradáčová
  • La duquessa (contralt) - Marta Krásová-Jirák
  • Primera dríada del bosc (soprano) - Amalie Bobková
  • Segona dríada del bosc (soprano) - Ella Tvrdková
  • Tercera dríada del bosc (mezzosoprano) - Helena Towarnická
  • El cuidador de la caça (baríton) - Adolf Krössing
  • El nen cuiner (soprano) - Vilemína Hájková
  • El caçador (baríton) - František Šír
Instrumentació
Estrena
Estrena31 de març de 1901
EscenariTeatre Nacional de Praga,
Director musicalKarel Kovařovic
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu21 de febrer de 1924 (estrena a Espanya)
IMSLP: Rusalka,_Op.114_(Dvořák,_Antonín) Allmusic: mc0002364088 Modifica el valor a Wikidata

Rusalka és una òpera en tres actes d'Antonín Dvořák, amb llibret de Jaroslav Kvapil, basat de forma molt lliure en La Sireneta de Hans Christian Andersen i en Undine de Friedrich de la Motte Fouqué.[1] S'estrenà al Teatre Nacional de Praga el 31 de març de 1901. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 21 de febrer de 1924.[2]

Rusalka és l'òpera més coneguda i estimada –amb La núvia venuda de Smetana– del teatre líric txec. Es representa habitualment en els escenaris operístics centreeuropeus, però no es programa gaire a l'Europa meridional.[3]

Es tracta d'una faula sentimental i simbòlica, centrada en una ondina que adopta la natura humana per amor i en paga cruelment les conseqüències. És un tema antic de les llegendes nòrdiques, molt estimat pel Romanticisme. Musicalment molt bella, amb una certa influència wagneriana, recull les melodies tradicionals txeques en les seves balades, cançons i danses, destacant els temes del «bosc» i de l'«aigua».[4] Dvořák es va valer de tots els recursos estilístics de moda en aquell temps, el desenvolupament clàssic, la tècnica del leitmotiv, les formes del lied i de l'ària, i tots els quals se sintetitzen de manera harmoniosa per oferir una interessant barreja dels modismes de la música impressionista i tints de l'expressionisme.

Origen i context[modifica]

Antonín Dvořák, l'any que va compondre Rusalka
Friedrich de la Motte Fouqué, la seva Undine va inspirar al llibretista Jaroslav Kvapil

La paraula «Rusalka» prové del rus «Русалка», transcrit Russalka i significa «dona encantada». Pertany, doncs, a la llegendària família de les nàiades, ondines, sirenes, nereides i altres dones dones d'aigua. La rusalka és una antiquíssima figura dels contes de fades. Ja el 1837 apareix en la literatura europea als poemes del trobador francès Jean d'Arras. En poemes posteriors es pot trobar com a sirena, ondina o melusina. Pertany a un regne intermedi en l'existència del qual va creure fermament, com molts altres, l'investigador de la naturalesa, metge i artista de la medicina, Teophrastus von Hohenheim, conegut com a Paracels (1493-1541). Rusalka és, com les nimfes i les ondines, un esperit elemental, lligat amb el cos i la sang al regne dels homes però també, a causa de la seva manca d'ànima, al món dels esperits. El seu anhel consisteix a convertir-se en ésser humà i poder estimar com una dona terrenal, fins i tot al preu del sofriment i de la mort.[5]

El poeta nacionalista txec Jaroslav Kvapil va escriure el 1899 el llibret de Rusalka, sense saber qui li posaria música. Va crear un llibre de contes que, malgrat que va rebre moltes influències, és homogeni, bell i ple de vivesa.[5] Tot i que les nimfes aquàtiques són presents en la literatura de la majoria de països (fins i tot al Pirineu català hi ha una llarga tradició literària i musical de dones d'aigua), Jaroslav Kvapil no va basar-se en cap llegenda del folklore txec, en què aquesta figura no hi és present.[6] S'inspirà en dues obres d'arguments diferents: La sireneta (1837) de Hans Christian Andersen i La campana submergida (1897) de Gerhart Hauptmann,[7] i en Undine de Friedrich de la Motte Fouqué.[1]

L'argument del llibret s'inspira en una rondalla popular de Moràvia. Rusalka, l'ondina dels llacs, demana a una bruixa que la converteixi en dona per a lliurar-se a un príncep de qui s'ha enamorat bojament. La hi bruixa la converteix, però la nimfa, com a dona, perd la parla. En veure com el príncep traeix el seu amor, Rusalka es veu lliurada a la tornada a les aigües, però ja no serà nimfa sinó el sinistre esperit que acompanya els homes a la mort. Quan el príncep vol recuperar l'estima de Rusalka serà massa tard. El besada d'ella significarà la mort d'ell.[8]

L'eix principal d'aquesta història és l'acceptació de la identitat pròpia Però també explora un dels grans misteris de la humanitat: la fragilitat de l'amor. I ho fa a través d'una història de bruixes, prínceps, sirenes i princeses malvades, que evoquen temes com la supervivència, la infidelitat, el racisme, el rebuig o la mort.[9]

El desig més gran de Dvořák era assolir un succés rotund amb una òpera; potser arribar a escriure autèntiques òperes populars, com Verdi. De maig a novembre de 1900 va treballar en aquesta, que hauria de ser la seva millor obra dramàtica i que mereix un lloc entre les millors òperes de tots els temps. L'ambient del primer i últim acte és d'elevada qualitat, amb diverses reminiscències de Wagner, però, abans que altra cosa, és txec, amb una profunda i fina sensibilitat per a un veritable art popular. L'òpera compta amb melodies d'una bellesa pura i commovedora. Se sap que, per a compondre aquesta òpera, es retirava cada dia durant diverses hores a la vora d'un solitari llac del bosc.[5]

El compositor va començar a escriure Rusalka en l'última etapa de la seva carrera, en un moment en què se centra exclusivament en els contes de fades i els temes mítics. Els seus quatre poemes simfònics inspirats en les balades Karel Jaromír Erben Rams de contes populars van ser seguits per tres òperes: El diable i Catalina, Rusalka i Armida. L'èxit de l'estrena d'El diable i Catalina va portar a Dvořák a escriure una nova obra per al teatre, i immediatament va començar la recerca d'un llibret adequat. En aquest moment, possiblement, va sospesar la idea d'escriure una vegada més sobre una obra de Karel Pippich La mort de Vlasta, que ja havia considerat anteriorment i a la que finalment va posar música Otakar Ostrčil.[10]

Karel Kovařovic, compositor que va rebutjar el llibret, però que finalment la va dirigir a l'estrena

Quan Jaroslav Kvapil va començar a escriure el llibret de Rusalka, ja havia escrit una sèrie de traduccions d'obres d'autors clàssics i contemporanis, diversos llibrets d'òpera (com Debora, amb música de Josef Foerster) i la reeixida història de conte de fades de la princesa Dent de lleó.[10] El poeta va oferir el llibret al mateix Foerster i a Oskar Nedbal, Karel Kovařovic i Josef Suk. Però cap va mostrar gens d'interès en el text i Kvapil no es va atrevir a oferir-lo a Dvořák.

És probable que durant el mes de març de 1900, Kvapil veiés un anunci emès pel Teatre Nacional en el qual informava que cercava un llibret per al compositor. Llavors amb la mediació del director del Teatre Nacional, František Adolf Šubert, es va oferir a Dvořák el text escrit per Jaroslav Kvapil. De seguida va agradar a Dvořák i després de consultar el crític musical Emanuel Chvála, que també li va recomanar el llibret, el compositor va decidir d'acceptar el text. La composició va durar sis mesos: va començar a escriure el 21 d'abril de 1900 i va completar el tercer acte el 27 de novembre d'aquest mateix any.[10]

El mateix tema ja l'havien emprat les òperes alemanyes d'E.T.A. Hoffmann i Albert Lortzing (Undine, 1816 i 1845 respectivament).[11]

Representacions[modifica]

Cartell de l'estrena el 31 de març de 1901 al Teatre Nacional de Praga

L'estrena de Rusalka es fa fer el 31 de març de 1901 al Teatre Nacional de Praga, amb Růžena Maturová en el principal paper i dirigida per Karel Kovařovic. El títol es va convertir en un succés immediatament. Fou molt popular dins de les fronteres txeques i va aconseguir certa notorietat fora del país.

La temporada 1923-1924, una companyia del Teatre Nacional de Praga, subvencionada per l'aleshores renascut estat de Txecoslovàquia, va fer una gira per Europa i va fer conèixer les òperes La núvia venuda i Rusalka. Entre els llocs que varen visitar hi havia el Gran Teatre del Liceu de Barcelona.[6]

Actualment condinua a ser habitual a Txèquia i alguns països veïns, i es programa de manera esporàdica en altres teatres d'òpera. Com a prova de la popularitat que ha tingut al seu país, el 1946 se'n van fer 500 representacions, quantitat només superada per dues òperes de Smetana, La núvia venuda i El petó.[5]

Argument[modifica]

L'argument es basa en una faula popular de Moràvia. Rusalka, l'ondina dels llacs, demana a una bruixa que la transformi en dona per a lliurar-se a l'amor d'un jove príncep. El poder de la bruixa és relatiu i la nimfa es converteix en una princesa muda, incapaç d'apassionar-se per un home. Efectivament, el príncep rebutja la freda bellesa de Rusalka i aquesta torna a la profunditat de les aigües arrossegant el príncep, que no va saber estimar per sobre dels desitjos humans. Es tracta d'una obra de fantasia, en la qual l'element dramàtic amb prou feines existeix, i en la qual l'acció se centra en el contingut poètic i simbòlic.

Acte I[modifica]

Representació de Rusalka al Metropolitan el 2014

En un llac a la llum de la lluna. Tres nimfes aquàtiques ballen felices fins a l'arribada del seu pare, un esperit de les aigües que es posa a jugar amb elles. En aquest moment, Rusalka, la quarta germana, es desperta i confessa al seu pare que s'ha enamorat d'un jove que sol anar al llac a banyar-se. Rusalka explica que vol tenir una ànima i així ser humana per poder estar amb l'home que estima. El pare, després d'advertir-li que, si fa això, perdrà la immortalitat però veient que està decidida, li diu que vagi a parlar amb la bruixa Jezibaba que l'ajudarà, però amb condicions. Si vol ser humana, serà a canvi de perdre la veu. Una altra condició que li posa és que si el seu estimat la rebutja, no serà nimfa ni humana i haurà de vagar pel llac en solitud. Rusalka, que només pensa en l'amor, ho accepta i Jezibaba li dóna un beuratge. Arriba l'home, que resulta ser un príncep i li demana si és nimfa o humana. Rusalka l'abraça i aquest se l'emporta a palau.

Acte II[modifica]

En el palau del príncep. Es fan els preparatius per a les noces entre Rusalka i el príncep. Dos servents comenten preocupats que la promesa del seu amo és estranya i muda. Mentrestant, el príncep sembla decidit a tirar endavant el matrimoni, encara que es mostra contrariat per la fredor de Rusalka. Una mica inquiet, l'insta a estimar-lo apassionadament i entra en escena una princesa estrangera. El príncep s'enamora de la princesa, perquè té veu, i de seguida perd l'interès per Rusalka.

Ve després un ballet, després del qual el pare de Rusalka entra en escena. Troba la seva filla desesperada i li demana si és aquesta la felicitat que cercava entre els humans. Rusalka, que sí que pot parlar amb el seu pare, li demana ajuda. Per concloure l'acte, el príncep i la princesa estrangera entren en escena. El príncep declara el seu amor a la princesa, aquesta diu al príncep que ja no el vol i que segueixi Rusalka a l'infern.

Acte III[modifica]

En el fons del llac. Rusalka està desesperada, ja que no és nimfa ni humana, la seva única tasca serà conduir als homes a la mort. Demana a la bruixa Jezibaba que l'ajudi i aquesta suggereix que mati l'home que la va portar a la perdició, però Rusalka ho refusa. Els criats del príncep baixen al fons del llac per a demanar a la bruixa que els ajudi, ja que el príncep està desolat des que Rusalka el va abandonar. L'esperit de l'aigua apareix en escena i els criats fugen aterrits i culpen el príncep de la traïció soferta per Rusalka. El príncep continua enamorat de Rusalka i la cerca sense descans. En trobar-la li retreu que l'abandonés. El príncep demana perdó i li prega que el besi, Rusalka l'adverteix que, si ho fa, ell morirà, però s'hi avé. Es besen i el príncep mor joiós.[12]

Anàlisi musical[modifica]

Encara que Rusalka es pot situar equidistant de l'òpera nacionalista russa i del teatre postromàntic germànic, per afinitats temàtiques i per la claredat i senzillesa de la seva concepció, recorda més directament les faules de Rimski-Kórsakov, que les elucubracions wagnerianes. D'una constant puresa melòdica, sostinguda amb una harmonia i una orquestració confortables, amb l'encant sempre perceptible de les cadències eslaves, la partitura intrínsecament és el millor de l'òpera en conjunt. L'elegant Polonesa del segon acte, el breu, però emocionant coral, els monòlegs del príncep i els cants elegíacs de la princesa i les intervencions d'Ondino, qui aconsegueix atreure cap a la profunditat del llac, són moments que proporcionen al segon acte la temperatura més gran lírica de tota l'obra.[13]

Rusalka assumeix un lloc especial en el conjunt del llegat del compositor. No només és universalment reconeguda com la creació de més èxit de Dvořák per a l'escena, sinó també, segons l'opinió de molts, és la seva obra magna. Tot i que es podrien donar raons semblants a una sèrie d'altres obres de Dvořák, Rusalka és sens cap dubte el producte del mestratge suprem que idealment combina de manera infal·lible una tècnica de composició i una excepcional invenció.[10]

Rusalka compta amb una inspiradíssima partitura, bell exponent del post romanticisme, amb delicades harmonies i un desenvolupament melòdic embadalidor. Al llarg de l'òpera dels passatges vocals resulten equilibrats amb una orquestració important que aconsegueix les seves millors fites en els moments purament simfònics.[14]

De les òperes compostes per Dvořák, Rusalka és la «més wagneriana». A més de l'intricat treball amb leitmotiv, aquest es manifesta sobretot en la forma en què tracta la partitura orquestral. L'orquestra a Rusalka és almenys tan important com les funcions vocals i, en moltes ocasions, fins i tot podria ser vista com el principal portador de l'expressió en l'òpera. Això està estretament relacionat amb la instrumentació del compositor, que, en diversos llocs, és a la vora de l'impressionisme musical. Dvořák, en principi, empra una orquestra tradicional, però, a través d'una combinació de recursos dels instruments o de les seves seccions, crea uns acolorits efectes musicals que evoquen el suau murmuri de les onades a la superfície de l'aigua, els misteriosos sons del bosc de la nit, i fins i tot la reflexió de la llum de la lluna de plata per sobre del llac.[10]

Un dels trets típics de l'estil de composició de Dvořák també es pot trobar en Rusalka, el que s'anomena l'art del contrast: usa mitjans d'expressió completament diferents per a representar dos mons oposats (l'humà i el sobrenatural); les escenes que ofereixen les despreocupades i juganeres nimfes són contraposades al diàleg emocional entre Rusalka i l'esperit de l'aigua o de la bruixa; i, fent servir diferents línies vocals, el compositor crea un contrast eficaç entre l'etèria Rusalka i l'ardent princesa estrangera. D'aquesta manera, Dvořák reforça les intencions de Kvapil per a retratar la impossibilitat d'unir dos mons diferents i el destí d'un ésser que, per alterar l'ordre natural de les coses, és expulsat de tots dos.[10]

Un aspecte important de la creació musical de Rusalka és el seu èmfasi en el paper de la natura. L'amor de Dvořák per la natura és prou documentada en la correspondència del compositor i en les memòries dels seus contemporanis. Tot i que la seva admiració per la bellesa de la naturalesa havia eixit en treballs anteriors, mai s'expressa de manera tan eloqüent com en aquesta òpera. Aquí el concepte de la «naturalesa» és vist d'una manera molt complexa: Dvořák no es limita a presentar una imatge d'un paisatge magnífic com un mer teló de fons de la història; el converteix en un participant actiu en el destí dels seus personatges. Aquesta idea adquireix una forma concreta en els llargs intervals d'orquestra que sovint il·lustren la natura en determinats moments del dia o de la nit (l'intermezzo orquestral abans de l'arribada del Príncep a l'acte I, l'intermezzo abans de l'inici de la Polonesa en el segon acte, etc.).[10]

Mentre que el poema d'Erben acaba amb la mort de l'assassina, Dvořák acaba la peça amb una conciliació i la redempció. En Rusalka, el compositor s'esforça per a dur al màxim el to catàrtic de l'escena final que, en el cas de Kvapil, només es donava a entendre. Això no és casual. La decisió de concebre el tancament solemne d'aquesta obra té molt a veure amb profunds sentiments religiosos del compositor i la seva sincera fe en la humanitat. I aquesta no és la primera vegada que Dvořák va optar per a fer això: ens trobarem amb una resolució similar al poema simfònic El colom salvatge, a l'Stabat Mater i al Concert per a violoncel en si menor. En tots aquests exemples, l'estat d'ànim fonamental de l'obra (seriós, meditatiu o fins i tot tràgic) es transforma en última instància, en esperança i reconciliació.[10]

Pel que fa a la seva estructura, és més deutora del concepte de drama musical que d'òpera romàntica convencional, encara que estèticament es correspongui amb gran exactitud amb el darrer moment romàntic, no el postromàntic. Per tant, hi ha més proximitat a Brahms que a Mahler o Strauss.[15]

El to de Rusalka és el realisme màgic i oscil·la entre el to fantàstic i el fantasmagòric. El llibret, de Jaroslav Kvapil, és problemàtic, però Dvorák el va saber adaptar i va compondre una partitura molt rica que no es conforma a explicar la història de manera lineal.[16]

De tots els passatges vocals el més destacable és l'anomenada Cançó a la Lluna (Měsíčku no Nebi hlubokém). En aquesta peça Rusalka demana a la lluna, l'astre celeste que tot ho veu en les nits, que porti el seu amor fins on sigui ell. L'ària s'ha fet popular gràcies a concerts per a sopranos com Lucia Popp, Gabriela Benackova, Anna Netrebko, Karita Mattila, Frederica von Stade i Renée Fleming.

Enregistraments[modifica]

Any Elenc
(Rusalka,
The Prince,
Vodník,
Foreign Princess, Ježibaba)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell
1952 Ludmila Červinková,
Beno Blachut,
Eduard Haken,
Marie Podvalová,
Marta Krásová
Jaroslav Krombholc,
Prague National Theatre Chorus and Orchestra
CD: Supraphon
Cat: SU 3811-2[17]
1961 Milada Šubrtová,
Ivo Žídek,
Eduard Haken,
Alena Miková,
Marie Ovcáciková
Zdeněk Chalabala,
Prague National Theatre Chorus and Orchestra
LP: Supraphon
Cat: SU 50440 3[18]
1984 Gabriela Beňačková,
Wiesław Ochman,
Richard Novák,
Věra Soukupová,
Anna Barová
Václav Neumann,
Czech Philharmonic & Prague Philharmonic Choir
CD: Supraphon (reedició den 2003)
Cat: SU 3178-2 633[19]
1986 Eilene Hannan,
John Treleaven,
Rodney Macann,
Phyllis Cannan,
Ann Howard
Mark Elder,
Orchestra and chorus of English National Opera,
(Sung In English; director David Pountney)
DVD: Arthaus Musik (reedició 2006)
Cat: 102 019
1997 Ursula Furi-Bernhard,
Walter Coppola,
Marcel Rosca,
Tiziana K. Sojat,
Nelly Boschkova
Alexander Rahbari,
Zagreb Philharmonic Orchestra & Ivan Goran Kovačić Academic Choir
CD: Brilliant Classics
Cat: 93968[20]
1998 Renée Fleming,
Ben Heppner,
Franz Hawlata,
Eva Urbanová,
Dolora Zajick
Charles Mackerras,
Czech Philharmonic & Kühn Mixed Choir
CD: Decca
Cat: 000289 460 5682 0[21]
2002 Renée Fleming,
Sergei Larin,
Franz Hawlata
Eva Urbanová,
Larissa Diadkova
James Conlon,
Orchestra and chorus of the Opéra de Paris
DVD: Arthaus Musik (reedició de 2009),
Cat: 107 031
2007 Cheryl Barker,
Rosario La Spina,
Bruce Martin,
Elizabeth Whitehouse,
Anne-Marie Owens
Richard Hickox,
Australian Opera and Ballet Orchestra, Opera Australia Chorus
CD: Chandos,
Cat: CHAN 10449(3)[22]
2008 Camilla Nylund,
Piotr Beczała,
Alan Held
Emily Magee,
Birgit Remmert
Franz Welser-Möst,
Cleveland Orchestra
CD: Orfeo,
Cat: C792113D[23]
2009 Ana María Martínez,
Brandon Jovanovich,
Mischa Schelomianski,
Tatiana Pavlovskaya,
Larissa Diadkova
Jiří Bělohlávek,
London Philharmonic Orchestra and the Glydebourne Chorus
CD: Glyndebourne Festival Opera
Cat: GFOCD 007-09

[24]

2014 Myrtó Papatanasiu,
Pavel Černoch,
Annalena Persson,
Willard White,
Renée Morloc
Julian Hubbard,
La Monnaie Symphony and Chorus
DVD and Blu-ray Disc: EuroArts (DVD label)
Cat: 2059928

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Alier, Roger. «Reinventando a ‘Rusalka’» (en castellà). 24 desembre 2012. La Vanguardia. [Consulta: 6 abril 2016].
  2. Alier, 2007, p. 242.
  3. Pujol, Xavier. «Rusalka vuelve al Liceo como prostituta» (en castellà). El País, 20-12-2012. [Consulta: 3 abril 2016].
  4. «Informació de l'òpera». liceubarcelona. [Consulta: 1r abril 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Pahlen, 2004.
  6. 6,0 6,1 Alier, 2001, p. 242.
  7. «Catalunya Música transmet l'òpera "Rusalka" d'Antonín Dvorák des del Gran Teatre del Liceu». ccma. [Consulta: 1r abril 2016].
  8. Molner, Eduard. «Una ninfa de barra americana» (en castellà). La Vanguardia, 19-12-2012. [Consulta: 5 abril 2016].
  9. «La ópera 'Rusalka', de Dvorák, está basada en 'La sirenita' de Andersen» (en castellà). Rtve. [Consulta: 1r abril 2016].
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 Supka, Ondrej. «Anàlisi de l'obra» (en anglès). antonin-dvorak.cz. [Consulta: 3 abril 2016].
  11. Alier, Roger. «Anàlisi de l'obra» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 6 abril 2016].
  12. Alier, 2001, p. 243.
  13. Montsalvatge, Xavier. «Presentación de la compañía checa en «Macbeth «Rusalka», la poemática ópera de Dvorak» (en castellà). La Vanguardia, 12-01-1965. [Consulta: 6 abril 2016].
  14. Lauria, Christian. «Rusalka en Buenos Aires: penosa puesta en escena» (en castellà). Opera World, 19-10-2015. [Consulta: 3 abril 2016].
  15. Comellas, Jaume. «‘Rusalka’ o els límits de la dramatúrgia operística». Revista Musical Catalana. [Consulta: 3 abril 2016].
  16. Ribas Tur, Antoni. «'Rusalka' al Liceu: de conte de fades al món alienat de David Lynch». Catclàssics. [Consulta: 3 abril 2016].
  17. Classical Recordings Quarterly, primavera 2007, Vol 48, p96.
  18. Classical Recordings Quarterly, tardor 2005, Vol 42, p63.
  19. «On-line catalogue entry Neumann CD». Supraphon. Arxivat de l'original el 16 d’abril 2016. [Consulta: 7 novembre 2010].
  20. «Brilliant Classics – Dvorák: Rusalka». Brilliant Classics. [Consulta: 17 setembre 2013].
  21. «On-line catalogue entry Mackerras CD». Decca Classics. [Consulta: 7 novembre 2010].
  22. «On-line catalogue entry Hickox CD». Chandos Records. [Consulta: 7 novembre 2010].
  23. CD review. Diapason, Vol 598, gener 2012.
  24. As announced on Glyndebourne Opera's website[Enllaç no actiu] Accés 6 novembre 2010

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rusalka