Scots

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Gaèlic escocès ni Anglès escocès.
Infotaula de llenguaScots
Scots o Lallans
Tipus llengua SVO i llengua accentuada
Parlants

aprox. 200.000 (ethnologue) fins per damunt de 1,5 milions (General Register Office for Scotland, 1996)

Un estudi del Govern d'Escòcia (2010) va trobar que el 85% dels participants (sent una mostra representativa de la població adulta d'Escòcia) declarava que parlava escocès en diversos graus[1] principalment a Escòcia Escòcia: Terres baixes, Illes del Nord, Caithness, Arran i Campbeltown.
Ulster Ulster: Comtats de Down, Antrim, Derry, Donegal.
Parlants nadius 90.000 (1999)
Parlat a Escòcia, Irlanda del Nord, República d'Irlanda.
Oficial a Cap.
—Classificada com a una "llengua tradicional" pel Govern d'Escòcia.
—Classificada com a una "llengua regional o minoritària" sota la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, ratificada pel Regne Unit a 2001.
—Classificada com a "llengua tradicional" per The North/South Language Body.
ScotsLanguageMap.png
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües germàniques
llengües germàniques occidentals
llengües anglofrisones
llengües àngliques
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet llatí
Institució de normalització Cap institució
Codis
ISO 639-2 sco
ISO 639-3 sco
Glottolog scot1243
Ethnologue.com sco
UNESCO 410
IETF sco
Modifica dades a Wikidata

L'escocès o escocès de les Terres baixes (de manera nadiua scots o lallans) és una llengua parlada a bona part d'Escòcia (les Lowlands o Terres baixes d'Escòcia) i a algunes parts de la República d'Irlanda i d'Irlanda del Nord. L'escocès és una llengua germànica occidental d'arrel anglosaxona; no se l'ha de confondre amb el gaèlic escocès, que és la llengua celta parlada a les terres altes d'Escòcia, ni amb el dialecte de la llengua anglesa parlat a Escòcia, ni amb el norn que es parlava a les illes Shetland i les illes Orkney.

Es considera una llengua germànica que, amb l'anglès, l'alemany i el neerlandès, conforma part de la branca occidental.[2] El seu parentiu més pròxim, el té en l'anglès i el frisó, amb el qual forma el subgrup del germànic insular. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra que formà el reialme de Gran Bretanya, no existeix una llengua estàndard ni un estàndard d'escriptura comuna a tots els dialectes. No hi ha unanimitat sobre si l'escocès és una llengua diferent de l'anglès, o només un dialecte o conjunt de dialectes de l'anglès. D'altra banda, moltes paraules originàriament escoceses també han passat a ser part del vocabulari anglès.

Estatus oficial[modifica]

No té estatut oficial en cap dels països on es parla. Malgrat això, el Regne Unit ha acceptat l'escocès com a llengua regional i l'ha reconegut com a tal sota la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Dialectes[modifica]

Hi ha diversos dialectes diferenciables:[3]

  • Escocès del nord, parlat al nord de Dundee.
  • Escocès del nord-est, parlat a Nairn, Moray, Banff, Buchan i Aberdeen.
  • Escocès central de l'est.
  • Escocès central de l'oest.
  • Escocès central del sud.
  • Escocès del sud, parlat en la zona fronterera entre Escòcia i Anglaterra (els borders).
  • Escocès insular, parlat a les illes Orkney i Shetland.
  • Escocès de l'Ulster, parlat a Irlanda del Nord pels descendents dels immigrants escocesos. De vegades referit pel neologisme Ullans, com a unió entre Ulster i Lallans.

Referències[modifica]

  1. The Scottish Government. «Public Attitudes Towards the Scots Language». [Consulta: 3 gener 2010].
  2. English Historical Linguistics 1994. John Benjamins Publishing, 1996, p. 162. ISBN 9027236399. 
  3. Deumert, Ana; Vandenbussche, Wim. Germanic Standardizations: Past to Present (en anglès). John Benjamins Publishing, 2003, p. 385-386. ISBN 9027218560. 

Vegeu també[modifica]

Viquipèdia
Hi ha una edició en scots
de la Viquipèdia