Aspirina

Aspirina
·
Nom sistemàtic (IUPAC)
àcid 2-(acetiloxi)benzoic
Identificadors
número CAS	50-78-2
Codi ATC	A01AD05 B01AC06, N02BA01
PubChem	2244
DrugBank	APRD00264
Dades químiques
Fórmula	C9H8O4 C6H4(OCOCH3)COOH
Pes mol.	180.16 g/mol
Sinònims	àcid 2-acetiloxibenzoic àcid 2-acetoxibenzoic acetilsalicilat àcid acetilsalicílic àcid O-acetilsalicílic
Dades físiques
Densitat	1,40 g/cm3
Punt de fusió	136°C (409K)
Punt d'ebullició	140°C (413K)
Solubilitat en aigua	4,6 mg/mL (20°C)
Dades farmacocinètiques
Biodisponibilitat	ràpida i completa
Unió proteica	99.5%
Metabolisme	hepàtic
Vida mitjana	dosi de 300-650 mg 3,1-3,2 hores dosi d'1 g 5 hores dosi de 2 g 9 hores
Excreció	renal
Consideracions terapèutiques
Cat. d'embaràs	?
R. dispensació	OTC(US)
Administració	oral

L'aspirina o l'àcid acetilsalicílic (acetosal o AAS) és un fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic (mals menors i dolor agut), antipirètic (contra la febre), i antiinflamatori. L'aspirina va ser la primera en descobrir-se la classe de fàrmacs anomenats antiinflamatoris no esteroïdals (AINE). També té un efecte anticoagulant i, per això, s'usa a baixes dosis durant llarg termini per a evitar atacs al cor.

L'aspirina a baixes dosis i a llarg tractament bloqueja irreversiblement la formació del tromboxà A2 in plaquetes, produint un efecte inhibitori en l'agregació plaquetària evitant la producció de coàguls i reduint la incidència d'atacs al cor. El tipus d'aspirines que es comercialitzen amb aquest propòsit, són les emprades per a xiquets (aspirina infantil) que venen en píndoles de 75 o 81 mg. Per a després d'un atac al cor també s'utilitza l'àcid acetil salicílic però en grans dosis. Aquest nivell de dosi també inhibeix la síntesi de protrombina i pot també produir un segon i diferent efecte anticoagulant.

Ocorren més de cent sobredosis fatals d'aspirina anualment, encara que la gran majoria dels seus usos són beneficiosos. Els efectes secundaris principals, especialment en dosis altes, són l'estrés gastrointestinal (incloent úlceres gàstriques i hemorràgies estomacals) i acúfens. Un altre efecte secundari, a causa de les seues propietats anticoagulants, és l'augment del flux sanguini en la menstruació. A causa de la relació entre l'aspirina i la síndrome de Reye, l'aspirina no és emprada per a controlar els símptomes de processos gripals en menuts.

Va ser sintetitzada per primera vegada l'any 1897 pel químic alemany Felix Hoffmann seguint el mètode d'Arthur Eichengrün. La seua propietat terapèutica com a analgèsic i antiinflamatori fou descrita el 1899 pel farmacòleg alemany Heinrich Dreser. És un compost que ja era utilitzat de manera indirecta des de l'antigor per l'efecte que provocava les infusions d'escorça de salze la qual cosa va propiciar que s'investigués quin n'era el compost responsable (la salicina) potenciant els seus efectes convertint-la en forma àcida i fent-la reaccionar amb anhídrid acètic, fins que es va trobar l'aspirina.

Història

L'home sempre ha intentat trobar el remei per guarir els seus dolors. A l'antiguitat, el remei es trobava a la pròpia naturalesa. En concret, l'extracte de l'escorça de salze blanc (Salix alba), el principi actiu del qual és la base substancial d'aspirina, posseïa unes qualitats terapèutiques tals com calmar la febre i alleugerir el dolor. Amb el temps, els remeis naturals van obrir pas a les investigacions científiques i a les solucions químiques. L'escorça de salze ha sigut des de temps immemorial el tractament contra la febre i el dolor, és a dir un analgèsic i antipirètic. A partir de l'Edat Mitjana i aproximadament al segle XVIII, l'escorça de salze va quedar a l'oblit. De nou al 1763, quan Edward Stone va presentar un informe a la Real Societat de Medicina Anglesa referent a les propietats terapèutiques de l'escorça, es va obrir una altra oportunitat a aquest extracte vegetal tan utilitzat temps enrere. Edward va destacar el seu efecte antipirètic després d'haver-lo administrat amb èxit en 50 pacients que patien estats febrils. Científics alemanys i francesos anhelaven descobrir el secret de l'escorça de salze. En 1828, Johan A. Buchner va aconseguir aïllar una substància groguenca en forma de cristalls de sabor molt amarg que va anomenar salicina. És una substància també trobada en unes altres plantes com la Spirea Ulmaria, que més tard va inspirar el nom d'aspirina. Per prevenir una possible escassetat de salicina en un futur no molt llunyà, es va crear la necessitat de trobar la fórmula química que sintetitzés aquesta substància procedent de l'escorça de salze. Al 1859, Herman Kolbe va obtenir àcid salicílic, síntesis de la salicina. Aquest compost presentava alguns inconvenients, com el seu excessiu sabor amarg i la irritació a l'estómac que provocava la seva ingestió. El 1853, el químic francès Charles Frederic Gerhardt va fer un primer intent d'acetilació de la salicina, però el preparat presentava massa efectes secundaris i impureses. Inclús amb tot això, els seus experiments van ser recollits a la literatura científica del moment, tot i que alhora oblidats per la comunitat mèdica.

Arthur Eichengrün, director del grup d'investigadors de nous fàrmacs de la Companyia Bayer al 1896, va encarregar a Félix Hoffmann l'obtenció d'una variant de l'àcid salicílic que reduís els efectes secundaris de l'original. El pare de Félix Hoffmann patia reumatisme crònic tractat amb àcid salicílic. L'integrés personal del jove químic garantia l'èxit de la investigació. El 10 d'octubre de 1897, Félix Hoffmann informava del procediment que havia seguit per a l' obtenció del conegut àcid acetilsalicílic. El seu mètode de treball es va centrar en modificar i perfeccionar els experiments realitzats al 1853. La investigació de Hoffmann va proporcionar un producte més estable i pur químicament que el del seu antecessor. Al 1971 Vane descriu l'efecte inhibidor (de l'aspirina sobre ) la síntesi de prostaglandines a partir de l'àcid araquidònic. Smith i Willis, al mateix any demostren que l'aspirina bloqueja de forma irreversible la producció de tromboxà a les plaquetes sanguínies . A la dècada dels vuitanta s'aprofundeix més en el coneixement de les seves propietats antirombòtiques i es coneixen més a fons els mecanismes pels que es produeix l'efecte antiinflamatori. Aviat sorgeixen nombroses indicacions terapèutiques per a disminuir l' agregació plaquetària i per a bloquejar la síntesi de mediadors de la informació. Tots aquests descobriments van estar relacionats amb l'empresa Bayer, la qual va comercialitzar l'aspirina. Bayer va néixer com una companyia dedicada a la industria de tints, abans de convertir-se en una companyia farmacèutica. En aquells temps, el supervisor del departament de patents i investigació de Bayer, Carl Duisberg, va decidir investigar totes les vies possibles per a obtenir un antipirètic de derivat del paranitrofenol. El paranitrofenol era un producte de rebuig de la fabricació de tints molt semblant químicament a la acerytilina, del que existien milers de quilograms emmagatzemats a la fàbrica sense cap destí ni utilitat. Aquesta decisió va ser pressa arrel d'un descobriment accidental. Uns metges alsacians van administrar acetanilina a uns malalts d'infeccions parasitàries, en lloc de naftaleno. Sorprenentment es van trobar davant d'un antipirètic desconegut fins el moment. Al 1888 la investigació va culminar amb l'obtenció d'un compost químic anomenat acetofenetidina que Duisberg va comercialitzat amb un nom no químic. La Fenacetina, el primer fàrmac de Bayer. aspirina és un producte enregistrat avui dia en més de 70 països a tot el món. Fins els anys setanta va ser un fàrmac molt utilitzat, però només per les seves propietats analgèsiques i antipirètiques, éssent menys habitual les seves indicacions a altes dosis com antiinflamatori, per exemple en l' artritis reumatoide o la febre reumàtica.

Característiques de l'aspirina

Composició i dades sobre l'àcid acetilsalicílic

L'aspirina o l'àcid acetilsalicílic (acetosal o AAS) és un fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic (mals menors i dolor agut), antipirètic (contra la febre), i antiinflamatori. Dels medicaments de la classe anomenada antiinflamatoris no esteroïdals (AINE). També té un efecte anticoagulant i, per això, s'usa a baixes dosis durant llarg termini per a evitar els atacs de cor.

Propietats fisicoquímiques

Una molècula és una associació d'àtoms. Cada àtom està constituït d'un nucli que conté una càrrega elèctrica positiva, al voltant del qual es mouen els electrons de càrrega elèctrica negativa. Dins la molècula d'aspirina, els enllaços, són covalents establerts per compartició d'electrons.

És una molècula orgànica, amb 9 carbonis, 8 hidrògens i 4 oxígens. Estan organitzats en un benzè, al qual s'uneix un grup àcid i al carboni contigu a l'àcid hi ha unit un grup extern amb un metà i un oxigen. L'estructura de la molècula determina totes les propietats físico-químiques i biològiques. L'aspirina és presenta en forma d'una pols cristal·lina blanca o en cristalls incolors i inodors. La seva temperatura de fusió és de 143°C. A temperatura ambient, l'aspirina es troba en estat sòlid.

Estabilitat

L'aspirina és inestable en atmosfera humida. És hidrolitzada en àcid salicílic i en àcid acètic. Un augment de temperatura i/o un medi bàsic acceleren aquesta descomposició i d'aquí la importància dels condicionaments tancats i segurs.

Solubilitat

• En aigua: 3,3 grams per litre, a temperatura de 20 ¼C i 10 grams per litre a 37 ¼C.
• En alcohol: 1 gram d'aspirina es dissol en 5 ml a 20 ¼C.
• L'aspirina és soluble en els lípids. La solubilitat de l'aspirina depèn de les interaccions de les seves molècules amb les del dissolvent.

PH i solubilitat

En un medi força àcid (pH<3), l'aspirina és poc soluble ja que les molècules neutres són majoritàries. En un medi menys àcid (pH<4,5) els ions acetilsalicilat són majoritaris i l'aspirina és soluble. En efecte, els ions que porten una càrrega elèctrica tenen unes interaccions molt més importants amb les molècules d'aigua que les molècules neutres. Aquest és un procediment químic clàssic per solubilitzar els àcids orgànics poc solubles.

Acidesa d'una solució d'aspirina

Els àcids són les substàncies químiques que presenten un gust agre i picant i, sobretot, caracteritzades per propietats similars a partir del moment en què es dissolen en aigua (conducció d'electricitat, corrosió dels metalls, desnaturalització de les proteïnes...). Esmentem algunes solucions àcides alimentàries entre les més corrents: el vinagre (àcid acètic), el suc de llimona (àcid cítric), les begudes gasoses (àcid carbònic)… Per tal de definir millor l'acidesa d'una substància cal recordar que l'aigua pura és lleugerament conductora de corrent elèctric pel fet de la presència de partícules carregades elèctricament, els ions H+ i els ions OH-. Aquests ions provenen de la dissociació d'un petit nombre de molècules d'aigua segons la reacció:

La doble fletxa indica que es tracta d'un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien però les concentracions de H+ i de OH-, anotades com [H+] i [OH-] són constants. En aigua pura [H+]=[OH-]=10-7 a 25¼C. Un àcid AH es defineix com una substància capaç d'alliberar ions H+ dins l'aigua i de captar ions OH-. Inversament una base és una substància capaç de captar ions H+ i d'alliberar ions OH-. L'acidesa d'una solució correspon a la seva concentració en ions hidrogen H+, caracteritzada per una mesura el símbol de la qual és pH (abreviació de potencial Hidrogen) a partir de la relació [H+]=10-pH. Una solució d'aigua pura a 20¼C té un pH de 7. Tota solució és àcida quan el seu pH és inferior a 7 i bàsica quan el seu pH és superior a 7.

L'aspirina és un àcid feble. La dissociació de les molècules no és total. La doble fletxa indica que es tracta d'un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment, la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien, però les concentracions en H+, AspH i Asp-, anotades per [AspH], [H+] i [Asp-] estan relacionades per la constant d'acidesa Ka

L'escala dels pKa dels àcids mostra que l'aspirina no és un àcid més fort que nombrosos àcids alimentaris. És un àcid més feble que l'àcid cítric i més fort que l'àcid acètic del vinagre. A partir d'aquesta relació, el pH d'una solució imposa la relació de les concentracions [Asp-] i [AspH]. Si pH=pKa, aquesta relació és igual a 1: hi ha tantes molècules com ions. Si el pH esdevé superior a 3,5, aquesta relació augmenta i els ions són majoritaris. Recíprocament, pels pH febles les molècules són majoritàries.

Dolor muscular

Quan alguna cosa fa mal és un senyal d'alarma que ens envia el nostre cos de què alguna cosa no funciona bé, com una lesió, una infecció o un sobreesforç… Però quan aquest dolor és molt intens o dura massa pot afectar al terreny psicològic i inclús a la conducta en forma de mal humor, apatia, manca de desig sexual, ansietat, depressió… De fet, el dolor és un dels problemes de salut que més visites al metge genera. Es calcula que el 80 per cent dels pacients que va a una consulta ho fa motivat perquè hi ha una molèstia que li "dóna guerra". Però ¿quines són les causes de dolor?. Per un costat, les malalties musculo-esquelètiques degeneratives com artrosi, artritis i osteoporosi s'han incrementat de forma espectacular en els últims anys. També han augmentat les lesions adquirides en l'esport o per treballs que exigeixen un gran esforç físic. I s'ha d'afegir la gran quantitat d'hores que passem asseguts sense exercitat un múscul o l'estrès com d'altres fonts de patiment. Segons l'informe Nuprin realitzat als Estats Units el dolor més freqüent és el mal de cap (73%), seguit pel d'esquena (56%), el muscular (53%) i l'articular (51%). En una altra enquesta americana gairebé el 46% dels entrevistats reconeixia haver patit un malestar sever en algun moment de la seva vida. A Espanya es calcula que més del 80% de la població adulta ha tingut almenys un episodi de mal d'esquena, de fet aquesta molèstia és un dels principals motius de baixa laboral. S'ha de tenir en compte que és l'estructura que suporta el pes i els moviments del nostre cos. I hi ha molts motius per treure-li una queixa, ja sigui una distensió produïda per un sobreesforç, un esquinç que impliqui quelcom mal als lligaments o bé una contractura produïda per un excés de tensió nerviosa. El dolor muscular sols estar relacionat amb tensió, aquest tipus de molèstia té, normalment, el seu origen a la zona lesionada. Existeixen molts tipus de dolor muscular, però la classificació més freqüent es basa en la zona del cos afectada així com en la seva durada i intensitat. Els quadres de dolor agut han de ser tractats de forma específica amb un analgèsic preferiblement amb propietats antiinflamatòries com l'àcid acetilsalicílic, principi actiu d'Aspirina.

Cefalea

La cefalea o mal de cap, és un símptoma que pot ser originat a múltiples malalties, de diverses etiologies. En general, es considera a la cefalea un símptoma freqüent, que pot obeir a un trastorn primari o que pot ser secundari a altres afeccions. Es per això que no poden fer-se pressuposicions a priori sobre la gravetat del símptoma i, quan les cefalees tenen relativa freqüència, s'imposa la consulta mèdica.

Efectes de l'aspirina a l'organisme

Fou el New York Times Magazine qui al 1966 va afirmar que l'aspirina és el medicament meravellós que ningú no entén, malgrat que Von Euler en 1930 havia començat a parlar de les prostaglandines i els seus col·laboradors havien definit l'estructura química de les primeres prostaglandines. El 1963 Collier ja tenia alguna idea del que feia aspirina, però no aconseguia definir res concret.

Mecanismes generals de l'acció farmacològic.

Abans de començar a explicar els mecanismes generals hem de fer un incís per definir prostaglandines. Prostaglandines, en bioquímica i en medicina, es tracta d'una família de substàncies químiques anàlogues a les hormones que apareixen de forma natural en tots els mamífers. Les prostaglandines són derivats dels àcids grassos que es troben a gairebé tots els teixits del cos humà. Hi ha més d'una dotzena de prostaglandines importants des d'un punt de vista biològic, i afecten a moltes funcions fisiològiques essencials. Tot i que van ser identificades per primer cop el 1935 pel filòsof suec Ulf von Euler, les investigacions sobre la seva composició, estructura, funcions i utilitat mèdica van començar a finals de la dècada de 1960. El 1971, el farmacòleg britànic John Robert Vane va demostrar que les múltiples aplicacions mèdiques d'aspirina deriven de la seva capacitat per bloquejar la producció d'algunes prostaglandines. Fins a finals dels seixanta no es va comprovar que les propietats analgèsiques i antitèrmiques d'aspirina estaven lligades a una inhibició irreversible de ciclooxigenasa, una enzima que regula la producció de prostaglandines. L'única forma de sintetitzar prostaglandines de nou, és la síntesis d'una nova ciclooxigenasa, cosa que poden realitzar només les cèl·lules endotelials. L'acció antiinflamatòria fonamental d'aspirina és el bloqueig de la producció de mediadors de d'inflamació a partir de l'àcid araquinònic. Malgrat aquesta acció principal, molts altres processos cel·lulars són influenciats per aspirina, i influeix en els seus efectes favorables. Per tant, aspirina, en primer lloc, evitaria la síntesis de prostaglandines, mediadores del dolor; però també, independentment d'aquest efecte, canviaria les respostes cel·lulars secundàries a una agressió antiinflamatòria. Moltes altres activitats d'aspirina vénen lligades a la seva acció en l'àmbit cel·lular.

Acció antipirètica.

La febre és una alteració als mecanismes reguladors de calor de l'organisme, de manera que s'eleva la temperatura corporal, considerant temperatura normal fins a 37°C a l'aixella, fins a 37.7°C a la boca i 38°C al recte. Habitualment la presència d'una infecció a l'organisme introdueix als leucòcits al segregar interleucina 1, una substància que eleva la quantitat de prostaglandina E a la sang. Les prostaglandines actuen sobre d'hipotàlem, on es troba el centre regulador de la temperatura o termòstat endogen. L'aspirina es capaç de disminuir la temperatura corporal quan existeix febre, però quan la temperatura corporal és normal, no produeix la denominada hipotèrmia. L'efecte antitèrmic és realitza gràcies a diversos mecanismes alliberadors de calor, fonamentalment la vasodilatació cutània i la sudoració. L'acció antitèrmica d'aspirina, en aquest nivell cerebral, es deu, doncs, al bloqueig de la síntesi de prostaglandines que té un intens efecte inductor de la febre.

Acció analgèsica d'aspirina

L'aspirina té una acció analgèsica a nivell preferentment perifèric, actuant en les terminacions nervioses sobre les que actuen substàncies generadores de dolor, com les prostaglandines, la serotina i la bradiquinina. Dit d'una altra manera, que en lloc d'actuar directament sobre la font del dolor suprimeixen el que el cos produeix per causar la sensació de dolor. Es creu que en l'efecte analgèsic d'aspirina també existeix un component central a nivell del tàlem, que és una estructura prop de la base del cervell, que integra els estímuls dolorosos. D'altres investigacions han comprovat un efecte d'aspirina sobre el sistema nerviós central. En un treball realitzat per la universitat de Califòrnia a San Diego, publicat a la revista Science el 1992 es va demostrar que d'injecció directa d'aspirina a la columna vertebral augmentava la seva potència de 100 a 500 vegades en comparació amb la mateixa dosis administrada per via oral. L'activitat analgèsica d'aspirina és d'intensitat moderada, col·locant-me per sota del analgèsics majors, com són els opiàcids. Aquest efecte depèn de la dosi. L'aspirina té major activitat analgèsica que el salicilat, el seu metabòlit, tot i que aquest té el mateix poder antiinflamatori que ella. Alguns antiinflamatoris no esteroides, com el paracetamol només tenen efecte analgèsic, i d'altres com el ketorolac i el metamizol tenen molta més acció analgèsica que antiinflamatòria. Malgrat que aspirina es troba entre els analgèsics de potència limitada, la seva activitat analgèsica s'ha de considerar similar a la d'alguns fàrmacs antiinflamatoris no esteroides i superior a la de molts d'ells. L'aspirina és doncs, útil en molts dolors d'intensitat moderada, com cefalees, dolors articulars, musculars, de parts toves, dolors d'origen dental, d'óssos, en postoperatoris, en traumatismes i en dolors menstruals. A més a més pels dolors produïts per un càncer, aspirina ha de ser el primer analgèsic que s'ha d'utilitzar.

Acció antiinflamatòria

Les prostaglandines posseeixen múltiples accions multiplicadores de la reacció inflamatòria. Entre elles destaca la seva capacitat de vasodilatar, sensibilitzar els receptors nerviosos al dolor, estimular les cèl·lules inflamatòries i estimular la producció d'interleucines 1, un potent inductor d'inflamació. Posseeixen múltiples accions multiplicadores de la reacció inflamatòria. Aspirina bloqueja la síntesi de prostaglandines i per tant posseeix una potent acció antiinflamatòria. En realitat, no en tots els tipus d'inflamació s'alliberen prostaglandines en grans quantitats, i en alguns casos actuen com a moderadores de la resposta inflamatòria. Aspirina exerceix la seva acció inflamatòria al disminuir les respostes de les cèl·lules a l'estímul inflamatori.

Altres accions de l'aspirina

• Inhibeix el transport d'àcid úric des de l'interior del túbul al ronyó, Aspirina fa que aquest àcid s'elimini per l'orina. Aquesta acció s'anomena uricosúrica. Aspirina pel seu efecte antiinflamatori i analgèsic, pot utilitzar-se en l'atac agut de gota.
• Aspirina interfereix en la síntesi de protombina, una proteïna que intervé en la coagulació sanguínia.
• Aspirina posseeix també diversos efectes sobre el metabolisme, però a concentracions elevades.
• Per un costat accelera la utilització de glucosa, però per altre part dificulta l'acumulació d'ATP, una substància fonamental per emmagatzemar energia dins les cèl·lules. Aquesta reducció pot alterar la síntesi de proteïnes al teixit connectiu, responsable de la cicatrització i reparació de lesions a l'organisme.

L'Aspirina com a analgèsic

La utilitat més coneguda d'aspirina és la de calmant del dolor. Aspirina és l'analgèsic més utilitzat en tota classe de dolors d'intensitat mitjana o moderada, i en alguns dolors intensos la seva utilització associada a uns altres analgèsics potencien l'acció d'aquest últim; a més a més aspirina es pot associar pràcticament a tots els analgèsics i només reacciona adversament amb pocs. L'aspirina resulta molt eficaç en dolors com cefalees, a les articulacions, els músculs o parts toves. També a dolors que produeixen inflamació resulta útil, i inclús als relacionats amb processos infecciosos bacterians o vírics. En el cas de què algun d'aquests dolors es presenti com a símptoma d'una malaltia crònica, és recomanable l'ús de narcòtics o opiàcids presenta algun risc d'habitualitat. En resum, degut a la gran quantitat de dolors per a la qual pot ser emparada, i a la seva capacitat per a potenciar l'acció d'altres analgèsics, aspirina és el medicament més habitualment usat per al tractament del dolor.

Aspirina en la migranya

L'aspirina pot emprar-se en la migranya tant durant els episodis dolorosos com al tractament profilàctic. Com a tractament als episodis aguts, aspirina s'ha mostrat molt eficaç, ja que evita que es puguin utilitzar altres analgèsics més potents o amb efectes secundaris. L'eficàcia d'aspirina en aquest tipus de mals pot arribar a ser molt alta (aprox. 70%) tot i que depèn del moment en què es prengui, ja que si s'espera a que el dolor sigui agut és molt més difícil de combatre'l. Això passa degut a que durant els atacs de migranya existeix un retard en el buidament de l'estómac, la qual cosa retarda molt l'absorció d'aspirina. Si el dolor ja és agut no s'ha, malgrat el que s'ha dit abans, de creure que augmentant la dosi es contrarestarà la lenta absorció. Tot i que en un primer moment pugui ser així, la ingestió d'aspirina en dosis superiors a les recomanades pot produir una cefalea deguda a fàrmacs, que sols desapareix després d'interrompre la seva ingestió. Malgrat l'eficàcia d'aspirina, la profilaxi de la migranya és un problema molt complex i algunes persones obtenen majors beneficis amb l'administració de beta-bloquejants o d'antagonistes de calci.

Aspirina en la cefalea de tensió

La cefalea de tensió és la més freqüent i tot i que la seva causa és desconeguda, es creu que està associada a una contracció excessiva dels músculs del coll i el cap o un estrès psicològic intens. Aspirina, en dosis moderades, és l'analgèsic més apropiat, tot i que si el dolor és molt freqüent s'ha de tenir en compte que hi ha risc de cefalea per analgèsics.

Aspirina en malalties articulars

Febre reumàtica

Aspirina és l'antiinflamatori d'elecció en aquest greu procés que implica una inflamació de totes les estructures que constitueixen el cor, així com de les articulacions i de la pell. A l'estar produïda per una infecció deguda al microorganisme estreptococs, aspirina tant sols alleugereix la sintomatologia i és capaç d'evitar seqüeles a llarg termini degudes a la intensa inflamació que produeix, particularment a nivell cardíac.

Artritis reumatoide

L'artritis, o amb més precisió l'osteoartritis, és una afecció que la majoria de nosaltres patirem a l'arribar a una edat mitjana. Pot presentar-se només en una articulació. Molts de nosaltres ignorem la seva presència fins que es detecta en una exploració rutinària amb raigs X. La majoria de les artritis resulten del simple deteriorament d'una articulació. Les seves causes poden ser una o diverses d'entre les següents: el desgast per l'ús, la dieta, l'herència, una lesió prèvia, i una patologia. Comença habitualment a les articulacions del cos que suporten grans pesos, com els genolls, els malucs, i la columna vertebral, però sovint apareix als nusos dels dits. Els seus símptomes són dolor de tant en tant, rigidesa i, ocasionalment, inflamació a l'articulació. El dolor sols ser lleu, però en algunes persones és sever. La nostra resposta espontània al dolor és moure amb menys freqüència l'articulació afectada, amb la qual cosa fa que es redueixi el tamany per la manca d'ús i la fortalesa dels músculs de la zona. Amb això es desencadena un cercle viciós destructiu, que pot acabar provocant una discapacitat funcional. L'osteartritis és irreversible, però els seus efectes, poden ser mitigats perdent pes (i disminuint així l'esforç de les articulacions), amb l'exercici moderat i la fisioteràpia. El règim d'exercici és important per mantenir el to muscular, però no ha d'incloure activitats que puguin danyar les articulacions. Tot i que l'artritis no desapareix, el dolor pot disminuir i desaparèixer inclús en el termini d'un any des de la seva aparició a l'articulació. En casos extrems, molt pocs, arriba a provocar la seva paràlisi funcional. La raó de la gran eficàcia d'aspirina estriba en les seves propietats antiinflamatòries. Actualment es pensa que la seva capacitat per a suprimir l'elaboració de prostaglandines és la clau fonamental d'aquestes propietats antiinflamatòries. Aspirina pertany a un grup de substàncies anomenades medicaments antiinflamatoris no esteroides, per als que en anglès s'anomena l'acrònim NSAID. L'Arthritis Foundation afirma:"Una avantatge de l'aspirina davant les altres NSAID és que l'aspirina val menys. I, tot i que una persona malalta d'artritis ha de medicar-se durant molt de temps, el cost francament inferior de l'aspirina és sovint un factor a tenir molt en compte en l'elecció del medicament". Malgrat que aspirina sols alleugereix la sintomatologia de la malaltia, és una de les estratègies terapèutiques clàssiques. Associada a un antireumàtic d'acció lenta, que s'encarrega d'evitar o limitar el deteriorament articular progressiu, aspirina proporciona un alleujament sintomàtic important.

Tractament antiagregant plaquetari en malalties coronàries

Les plaquetes poden ajudar que una cardiopatia isquèmica crònica s'aguditzi: la seva agregació en una zona de lesió vascular produeix vasoconstricció i possible trombosi. Les plaquetes són extremadament sensibles a aspirina, això es deu a que aspirina inhibeix la síntesi de tromboxà plaquetari, un agent vasoconstrictor i que provoca agregació plaquetari, i estimula la síntesi de prostaciclina, agent d'efectes oposats al tromboxà plaquetari. Segons va publicar el 1992 el New England Journal of Medicine, aquesta doble acció d'aspirina es responsable de què el seu ús es recomani per l'angina de pit, tant estable com inestable i l'infart de miocardi en la fase aguda.

Angina de pit

Donat que l'aspirina impedeix la formació de plaquetes per supressió de l'activitat de les prostaglandines, i això resulta útil per reduir i inclús eliminar l'acumulació de la placa en les parets de les artèries, provoca que l'aspirina causi menys probabilitat en la formació de l'angina. Podem distingir dos tipus d'angines de pit.

Angina de pit estable

L'angina de pit estable és aquella en la que apareix un dolor opressiu en la zona anterior del pit quan s'han realitzat exercicis de certa intensitat. Malgrat el seu nom, l'angina de pit estable sols anar progressant fins desembocar en un infart agut de miocardi o mort sobtada d'origen coronari. Cedeix amb el repòs. L'administració d'aspirina pot reduir la incidència de l'infart en gairebé un 90%, degut a que impedeix que les plaquetes quedin adherides a la zona més estreta d'una artèria lleugerament taponada, obstruint totalment el pas de la sang.

Angina de pit inestable

Aquesta patologia, a diferència de l'anterior, requereix que s'hagi realitzat un esforç moderat o gran per aparèixer, i a més a més evoluciona molt ràpidament a un infart de miocardi. No cedeix amb el repòs. Quatre estudis amb aspirina comparada amb Placebs han mostrat sens dubtes que aspirina redueix la incidència d'infart de miocardi en un 50% o 70% als pacients amb angina de pit inestable. El tractament es basa en aspirina, però donat que encara hi ha pacients que evolucionen a infart, s'estan portant a terme estudis que combinen aspirina a dosis baixes i herapina. Quan el pacient ha passat la fase aguda de l'angina inestable es recomana aspirina. Donades aquestes evidències, aspirina s'ha convertit en un dels pilars del tractament d'aquest tipus d'angina, molt perillosa per la seva tendència ràpida a evolucionar a infart agut de miocardi. Els efectes beneficiosos de l'aspirina en pacients amb angina de pit inestable es van veure confirmats i descrits com concloents en l'informe de 1989 previ a l'Estudi sobre la Salut dels Metges.

L'aspirina i els atacs cardíacs

L'oclusió completa d'un vas coronari produeix l'infartament de miocardi. L'infart agut de miocardi es deu a la trombosi d'un vas coronari, generalment deguda a una placa d'ateroma o colesterol. Els dos tipus de fàrmacs més utilitzats (els antitrombòtics i els fibrinolítics) aconsegueixen que permeti de nou el pas de la sang i evita que el vas torni a tancar-se, però tant uns com d'altres poden produir hemorràgies greus, que quan tenen lloc a les artèries cerebrals poden ser fatals. En el tractament d'un atac al cor pot incloure's l'administració de fàrmacs destinats a dissoldre el coàgul que bloqueja el flux sanguini en l'artèria coronària. Els cardiòlegs pensen que quant abans s'administrin aquests fàrmacs, major és la probabilitat de què el pacient sobrevisqui. Per això se suggereix en ocasions que a les farmacioles del equips mèdics d'emergència s'incloguin aquests medicaments destinats a dissoldre eventuals coàguls. Aquesta suggerència no ha trobat un ressò generalitzat per diversos motius, entre els que es troba sens dubte, l'elevat cost d'aquestes substàncies, conegudes com agents trombolítics. Una altra de les raons que justifiquen les reticències és que els fàrmacs utilitzats per dissoldre els coàguls són potencialment perillosos. Però el 1988 a través del American College of Cardiology es donen a conèixer resultats sorprenents relacionats amb les malalties cardiòlogues i els seus remeis: es descobreix que l'aspirina i la estreptocinasa, administrades per separat, es van mostrar eficaces per reduir l'índex de mortalitat. Cadascun d'aquests fàrmacs el van reduir en un 25% aproximadament. Però encara més, l'estudi demostrava que l'aspirina combinada amb l'estreptocinasa reduïa el perill en un 50%. A tots aquests avantatges s'afegeix l'assequibilitat del preu amb el que es comercialitza l'aspirina. Per tractar a pacients convalescents d'un primer atac de miocardi ja el 1953 el doctor Lawrence L.Craven, que exercia medicina general a Califòrnia, administrava a aquests una dosi de 325mg. d'aspirina diària per prevenir un segon atac. El 1991 el doctor E. Dalen afirmava que:

«	Revisant els informes de Craven després de 40 anys, i després de dotzenes d'investigacions clíniques, ¿què podem concloure? Doncs, simplement, que si la seva prescripció d'"una aspirina diària" hagués estat adoptada pels nord-americans el 1950, s'haurien pogut evitar centenars de milers d'infarts de miocardi i hemorràgies cerebrals	»
—E. Dalen

.

El doctor Charles Hennekens, professor de medicina en la Harvad Medical School, va explicar en una ocasió que de cada 1000 persones que patien un atac de cor agut, 100 morien a conseqüència d'aquest atac si no rebien tractament mèdic. "Si els administren a tots Aspirina, salvaran 23 vides, sense provocar cap hemorràgia cerebral afegida. Si els donen trombolítics a tots, salvaran 27 vides, corrent el risc de provocar cert nombre d'hemorràgies cerebrals no mortals: exactament, 2,7 hemorràgies: és a dir, per cada 10 vides que salven, causaran una hemorràgia cerebral".

Aspirina en la malaltia vascular perifèrica

L'arteriosclerosi afecta també i amb relativa freqüència a les artèries de les extremitats, especialment a les inferiors. Es tracta d'una manifestació de la malaltia arterosclerosa amb alguna característica diferencial. En primer lloc, l'efecte del tabac resulta particularment perjudicial en aquest tipus d'arteriosclerosi. En segon lloc, el curs clínic pot tenir una evolució relativament benigna en comparació amb la malaltia aterosclerosa coronària o cerebral. Malgrat això, cada cop existeix un major convenciment de què aquest tipus d'arteriosclerosi sovint es complica molt amb l'aparició d'episodis fatals d'arteriosclerosi cardíaca i cerebral. Les plaquetes tenen un paper molt important en el desenvolupament de la malaltia. L'aspirina es llavors el fàrmac d'elecció en aquest tipus de malaltia vascular, tot i que no s'han publicat assaigs clínics amb aspirina en un tractament únic. Sigui com sigui, la manca d'èxit dels antigangrenants, afegida a la capacitat d'aspirina per a unir-se a d'altres fàrmacs, la converteixen en la opció més vàlida.

Importància de l'agregació als accidents vasculars cerebrals

La major part dels accidents vasculars cerebrals son deguts a la falta de corrent sanguini per l'oclusió d'una artèria cerebral a causa d'un tromb. La falta de corrent sanguini pot produir una lesió greu a la zona cerebral afectada. La capacitat d'aspirina per a prevenir i inhibir aquests trombs explica la seva utilització en les malalties cerebrovasculars.

Tractament de l'ictus isquèmic

La utilització d'antigangrenants plaquetaris en els diferents casos d'ictus és motiu de controvèrsia en la literatura mèdica. Alguns estudiosos assenyalen una evolució neurològica favorable de pacients d'ictus isquèmic i amb atacs isquèmics transitoris que van ser tractats amb aspirina. Malgrat que el tractament anticoagulant en l'ictus no ha pogut demostrar encara la seva eficàcia, existeix sempre el risc d'hemorràgia.

Prevenció de la demència senil multiinfart

La demència senil multiinfart és una espècie de demència senil produïda per nombrosos petits infarts cerebrals repetits que es deuen a oclusions vasculars per l'arteriosclerosi. Aspirina, al reduir la incidència d'ictus petits podria millorar l'evolució de les demències de tipus arterioscleròtic. En un estudi publicat el 1989 pel Journal of American Geriatrics Society es va demostrar que l'ús d'aspirina en un grup de 70 pacients de demència multiinfart va millorar el flux cerebral i el rendiment intel·lectual dels pacients. Tot i que aquestes dades no han estat corroborades per una extensa investigació, és possible que la ingesta de dosis baixes d'aspirina detingui l'evolució o fins i tot millori als malalts amb demència senil multiinfart.

Aspirina en la diabetis

Aspirina té un efecte favorable sobre el metabolisme de la glucosa, al produir una acceleració de la utilització de la glucosa i estimular la producció d'insulina. La utilitat d'aspirina per als diabètics està en la seva capacitat per a reduir les complicacions vasculars, com la retinopatia diabètica o els fenòmens trombòtics deguts a una superproducció de tromboxans. Per això, només aquells pacients diabètics amb vasculopaties i aquells amb major perill de tenir vasculopatia es veurien beneficiats per l'ús d'aspirina.

Aspirina, en la demència i l‘Alzheimer

La demència és un deteriorament irreversible de les facultats intel·lectuals, amb trastorns emocionals concomitants, que resulta d'una disfunció orgànica el cervell. La forma de demència causada per repetició d'accidents cerebrovasculars s'anomena demència vascular o amb infart múltiple. Les observacions sobre la malaltia d'Alzheimer que van aparèixer exposades pel doctor Patrick McGeer, de la universitat de Columbia Britànica, al seu nombre de la revista The Lancet corresponent a 1990 són força interessants . L'estudi de 7940 pacients amb artritis reumatoide constatava que tant sols 29 d'ells patien també la malaltia d'Alzheimer. Ara bé, si ens atenem a les estadístiques més fiables, la incidència d'aquesta malaltia sobre aquest nombre de pacients hagués hagut de ser de 202 casos, és a dir gairebé 7 vegades més gran. Però tots aquells pacients estaven rebent una medicació antiinflamatòria: a la pràctica estaven prenent aspirina.

Altres noves indicacions

Aspirina ha resultat d'utilitat en totes aquelles patologies que en el seu origen depenguin de l'acció de les prostaglandines o les plaquetes. Així en el cas de cremades per exposició perllongada al sol, les prostaglandines estan implicades en el procés de formació de l'eritema o enrogiment solar, el que explica la seva utilitat a l'hora de endarrerir l'aparició i disminuir la intensitat de les cremades per raigs solars. A pacients amb insuficiència renal crònica que han de seguir un tractament de diàlisi, les cànules que uneixen una artèria o una extremitat per facilitar el procés de diàlisi són susceptibles d'obstruir-se. De la mateixa manera que en els altres tipus de trombes, aspirina col·labora eficaçment a prevenir la trombosi d'aquestes cànules. D'altres estudis més recents assenyalen la possibilitat que aspirina podria prevenir determinats tipus de tumors (tot i que sense disminuir la taxa de mortalitat). Però inevitablement, degut al nombre reduït de pacients als que s'han realitzat aquests estudis, no es pot assegurar que la taxa d'èxit obtinguda sigui vàlida. Per tant és recomanable esperar a que els estudis a persones susceptibles de contreure càncer algun dia, siguin més exhaustius i donin un resultat més clar.

Contraindicacions de l'aspirina

A qualsevol prospecte adjunt a un petit envàs d'Aspirines, podem trobar un apartat destinat a la enumeració de les contraindicacions que aquest medicament pot ocasionar:

Contraindicacions

Úlcera grastroduodenal o molèsties gàstriques de repetició. Al·lèrgia a salicilats o a la resta dels components o a compostoss antiinflamatoris no esteroides o a la tartrazina. Hemofília o problemes de coagulació sanguínia. Teràpia conjunta amb anticoagulants orals. Insuficiència renal i/o hepàtica. Asma. Hipertensió greu o malaltia coronària greu. No administrar en infants menors de sis anys. En cas de dubte consulti al seu metge. També trobem un apartat destinat a les reaccions adverses:

Reaccions adverses

"Irritació gastrointestinal, erupcions cutànies, dificultat respiratòria, vertigen, sequedat de boca, nas o gola i nerviosisme. Somnolència, sobre tot quan s'ingereixen simultàniament begudes alcohòliques, la qual cosa pot disminuir la capacitat de conducció de vehicles i utilització de màquines. Si s'observen aquestes o qualsevol altre tipus de reaccions adverses no descrites anteriorment, consulti al seu metge o farmacèutic".

Es calcula en un 5% de la població, com a màxim, el percentatge de persones a qui l'aspirina ordinària, pot provocar efectes secundaris indesitjats. Aquests efectes poden anar des d'una simple irritació d'estómac fins, a alguns nens, l'anomenat síndrome de Reye. Per l'ús no tant sols d'aspirina sinó de qualsevol medicament hi ha una sèrie de pautes que s'han de seguir: Si està vostè prenent qualsevol medicament, tant si és de venda lliure com si tant sols es dispensa amb recepta mèdica, hauria de consultar amb el seu metge abans de començar a prendre un segon fàrmac, tot i que es tracti simplement d'aspirina. La raó és que no solament pot donar-se el cas que l'aspirina i el primer fàrmac siguin incompatibles, si no que també pugui passar que el primer contingui ja aspirina.

Llegeixi els textos de l'envàs i els prospectes que acompanyen el producte farmacèutic. Fixi's molt bé en la dosi recomanada i en les advertències. Sovint no es fa cas d'aquesta dosi recomanada, seguint l'errònia teoria de què "quant més, millor". La veritat és que aquest "més" pot ser perjudicial quan es tracta de l'aspirina. Miri la data de caducitat indicada a l'envàs, tant al comprar-ho com en el moment de consumir-ho. L'aspirina té un temps de conservació llarg, d'aproximadament cinc anys.

Reaccions d'Hipersensibilitat

Aspirina pot produir a pacients predisposats reaccions al·lèrgiques i pseudoal·lèrgies. Dins les reaccions al·lèrgiques, més comuns s'ha de destacar l'angioederma, el shock anafilàctic, i amb menys freqüència la urticària i l'asma bronquial. Aquestes reaccions no solen creuar-se amb d'altres fàrmacs del grup dels AINES. Les reaccions pseudoal·lèrgiques solen ser : rinitis vasomotora, congestió nasal i atacs d'asma. Una dosi, inclús petita, d'aspirina pot desencadenar un atac de rinorrea, asma i enrogiment facial. Cal recordar que les reaccions al·lèrgiques genuïnes són particularment estranyes. Als casos greus en què apareix shock anafilàctic, amb hipertensió, síncope i edema de les vies respiratòries altes s'ha d'usar adrenalina el més aviat possible.

Intoxicació d'aspirina per sobredossificació

Per determinar la gravetat de la intoxicació es necessari conèixer la quantitat exacta de fàrmac ingerit. Per valorar els nivells que determinen una intoxicació greu es precisa saber també l'hora que ha estat ingerida, ja que el nivell alt determinat serà més perillós quant més temps hagi passat. La simptomatologia s'inicia amb acúfens que solen coincidir amb nivells lleugerament elevats d'àcid acetilsalicílic, per seguir amb nàusees i vòmits, a més d'augment de freqüència respiratòria, alteracions en l'equilibri i al sistema nerviós central. Mentre que les alteracions de l'equilibri a l'adult solen ser alcalosi, als nens predomina l'acidosi. Les alteracions neurològiques són freqüents, amb confusió, obnubilació, agitació, convulsions i coma. Poden afegir-se hemorràgies, no per l'acció antiagregant plaquetari, si no per la disminució excessiva de les xifres de protrombina.

Síndrome de Reye

El síndrome de Reye és una malaltia que cursa amb degeneració grassa del fetge i del cervell que tot i que greu, és molt poc freqüent. La ingestió d'aspirina s'ha relacionat amb aquest síndrome , entre d'altres factors, quan s'administra als nens amb quadres febrils vírics, grip o varicel·la. En aquests casos es convenient emprar altre tipus d'antitèrmics tant en nens com en adolescents.

Efectes adversos cardiovasculars i bioquímics

Degut al seu efecte sobre la síntesi de prostaglandines i al bloqueig de ciclooxigenasa, aspirina pot elevar molt lleugerament la pressió arterial i en algun cas induir vasoconstricció coronària. Estudis han demostrat la possibilitat que aquest lleuger efecte vasoconstrictor pugui produir una certa vasoconstricció coronària, tot i que s'ha observat que és completament reversible i corregible amb nitroglicerina. És difícil que aquest efecte pugui tenir repercussió clínica tot i que podria neutralitzar molt lleugerament els efectes clarament favorables d'aspirina sobre la cardiopatia isquèmica.

Efectes adversos d'aspirina a dosis altes i mantingudes

Les reaccions adverses més notificades d'aspirina són els efectes gastrointestinals, seguit per la lesió renal, les alteracions de la coagulació sanguina, les cefalees i les nàusees. Com les prostaglandines exerceixen un paper important en la fisiologia gastrointestinal és lògic que una substància que altera la seva producció actuï a aquest nivell. Es consideren factors de risc per la presentació d'aquests efectes adversos els antecedents de patologia gastrointestinal, l'edat superior a 60 anys, la invalidesa i la presència d'una malaltia de base greu associada. L'efecte lesiu de la mucosa gàstrica i intestinal, està estreta i enormement relacionat amb la capacitat d'inhibir la síntesi de prostaglandines. En realitat, aspirina tot i que incriminat de lesiu per la mucosa digestiva un estudi recent realitzat per Fries i col·laboradors ha demostrat que posseeix un índex de toxicitat gastrointestinal relativament baix, comparat amb d'altres fàrmacs antiinflamatoris no esteroides. En quant a l'efecte sobre el flux vascular-renal. Aspirina pot causar un descens reversible de la filtració glomerular. Altres efectes adversos renals són insuficiència renal aguda, nefritis intersticial, necrosi papil·lar, insuficiència renal crònica i hiperpotasèmia. Els efectes adversos renals se semblen enormement als d'altres AINES, tot i que sens dubte existeix una variabilitat individual. Es considera que existeix un major risc de lesió renal al lupus eritematós disseminat i a l'artritis reumatoide degut a que en aquestes malalties una falta de prostaglandines en l'àmbit renal pot precipitar amb major rapidesa i gran facilitat dany al ronyó. Sigui com sigui aquestes lesions renals precisen dosis altes mantingudes durant molt de temps i es veuen altament afavorides si s'associa amb d'altres AINES, com el paracetamol. Aspirina pot interferir en algunes ocasions en els efectes dels fàrmacs antihipertensius i diürètics. També s'ha descrit la possibilitat que descendeixi el flux tot i que això és reversible amb nitrits.

Referències

• Aspirin News Letter. "Informes sobre la investigación actual del àcido acetilsalicílico y sobre desarrollos en el ámbito de la terapéutica". MMV Medizin GmbH en Munich, Alemania. Bayer. Química Farmacéutica Bayer, S.A. Calabria, 268. 08029 Barcelona, nºs. 1-2-3.
• Barbosa Torralbo, José i altres. "Operacions Bàsiques de Laboratori". Facultat de Química. Universitat de Barcelona. Textos Docents- nº 38. Pàgs. 41-42
• Prof. Bueno Sánchez, M., Dr, Ramos Fuentes, F. "Indicaciones del ácido acetilsalicílico en Pediatría." Facultad de Medicina. Universidad de Zaragoza. Departamento de Pediatría. 1986
• Cullell, Rosa. "Aspirina y perejil". El Periódico de Catalunya. Dimarts, 4 de desembre del 2007. Barcelona. Pàg. 88
• Dr. Honorato, J. y cols. "El ácido acetilsalicílico: Farmacología Clínica y Terapéutica". 1986
• Dr. Martínez Vila, Prof. Martínez Lage, J.M. "El ácido acetilsalicílico en la patología cerebreovascular isquémica." Departamento de neurología. Clínica Universitaria. Facultad de Medicina Universidad de Navarra. Pamplona. 1986
• Dr. Rocha Hernando, Eduardo, y cols. "Ácido acetilsalicílico o heparina-dihidroergo tamina en la profiláxis de trombosis venosa profunda tras prótesis total de cadera". Servicio de Hematología y Departamento de Cirugía Ortopédica y Traunmatología, Clínica Universitaria. Universidad de Navarra. 1986
• Pàgina oficial
• Bayer
• Xtec

• RECERCA i TALENT JOVE. Premis Consell Social URV als millors treballs de recerca de secundària 2007 – 2009 amb DVD adjunt. Edició a cura de Jordi Gavaldà Publicacions URV, ISBN 978-84-8424-146-1