Alfons I de Portugal
Alfons Henriques o Alfons I de Portugal dit “el Conqueridor” (Guimarães, 25 de juliol de 1109 - Coïmbra, 6 de desembre de 1185) fou comte de Portugal (1128 – 1139) i rei de Portugal (1139 – 1185). Fou el primer a ser nomenat rei de Portugal de la dinastia Borgonya. Gràcies a les seues conquestes, que al llarg de més de quaranta anys van depassar el doble del territori que el seu pare li havia llegat, va ser apel·lat “El Conqueridor”, tot i que també va ser conegut com “El Fundador” i “El Gran”. Els musulmans van anomenar-lo Ibn-Arrik[1] ('fill d'Enric', traducció literal del genitiu Henriques).
Família
Nascut el 1109 a la cort reial de Guimarães, fou fill del comte Enric de Borgonya i la comtessa Teresa de Lleó. Era nét per línia paterna d'Enric de Borgonya i Sibil·la de Barcelona i per línia materna d'Alfons VI de Lleó i Ximena Núñez de Lara.
El 1146 es casà amb Mafalda de Savoia, filla del comte Amadeu III de Savoia i Mafalda d'Albon. D'aquesta unió nasqueren:
- l'infant Enric de Portugal (1147)
- la infanta Mafalda de Portugal (1148), casada el 1159 amb el comte rei Alfons II d'Aragó
- la infanta Urraca de Portugal (1151 – 1188), casada el 1165 amb el rei Ferran II de Lleó
- la infanta Sança de Portugal (1153 – 1159)
- l'infant Sanç I de Portugal (1154 – 1212), rei de Portugal
- l'infant Joan de Portugal (1156)
- la infanta Teresa de Portugal (1157 – 1218), casada amb Felip I de Flandes i després amb Eudes III de Borgonya
Tingué diversos fills naturals, entre ells:
- Urraca Alfons, senyora d'Aveiro
- Ferran Alfons, conestable del regne
- Alfons de Portugal, Mestre de l'orde de Sant Joan de Jerusalem
Ascens al tron comtal
El 1112 morí el seu pare Enric de Borgonya, i la seva mare fou nomenada comtessa de Portugal i regent de l'infant Alfons.
L'infant va prendre, l'any 1120 sota la direcció de Paio Soares da Maia, l'arquebisbe de Braga, una posició política oposada a la de la mare Teresa de Lleó (que recolzava el partit dels Travas), que signà el tractat de Lanhoso el 1121, en veure's derrotada per Urraca I de Castella, pel qual el comtat tornava a ser vassall del Regne de Lleó. Quan l'arquebisbe va ser forçat a emigrar va endur-se'n amb si l'infant, que el 1122 és armat cavaller a Tui. Restablerta la pau, van tornar al comtat.
Mentrestant, uns nous incidents van provocar la invasió del comtat de Portugal per Alfons VII de Castella, que el 1127, posà setge a la ciutat de Guimarães, on residia Alfons Henriques. Alfons prometé lleialtat i vassallatge al rei castellà, per la qual cosa aquest desistí de conquerir la ciutat. Però, alguns mesos després, el 1128, les tropes de Teresa de Lleó van enfrontar-se amb les d'Alfons Henriques en la Batalla de São Mamede. La victòria d'Alfons va consagrar la seva autoritat al territori del comtat, i va assumir plenament el seu govern. Conscient de la importància de les forces que amenaçaven el seu poder, aquest va concentrar els seus esforços per negociar amb la Santa Seu amb un doble objectiu: abastar la plena autonomia de l'Església portuguesa i el reconeixement del regne. Així mateix, féu exiliar la seva mare a Galícia, i entrà aquesta en un convent religiós.
Independència de Castella - Regne de Portugal
El 1139, després d'una gran victòria en la Batalla d'Ourique contra un fort contingent musulmà, Alfons Henriques és aclamat com a rei de Portugal per les seves tropes i va canviar l'escut, sense la creu i amb cinc escudets o quines col·locats on abans hi havia hagut els besants d'argent commemorant els cinc reis moros vençuts en la batalla.[2] Segons la tradició, la independència va ser-li confirmada més tard, a les corts de Lamego, quan va rebre el 26 de juliol de l'arquebisbe de Bragança la corona de Portugal, tot i que estudis recents qüestionen la reunió d'aquestes corts.
El reconeixement de Castella va arribar l'any 1143 amb el tractat de Zamora[3] i prové del desig d'Alfons VII de Castella de ser emperador, i per tant de la necessitat de tenir reis com a vassalls. Des de llavors, Alfons I va procurar consolidar la independència que havia declarat. Va fer grans donacions a l'Església i va fundar diversos convents. Va intentar també de conquerir terreny vers el sud, poblat llavors per musulmans i va conquerir Santarem el 1146 i Lisboa el 1147.
Durant la conquesta d'Évora, el 1165, va afavorir els cavallers de l'orde de Calatrava que l'havien ajudat, donant lloc a la Milícia d'Évora, que prendria després el nom d'orde d'Avís.
El 1179 el papa Alexandre III, per la butlla Manifestus Probatum, reconeix Portugal com a país independent i com a vassall de l'Església.
Referències
- ↑ H. V. Livermore, History of Portugal, p.73 (anglès)
- ↑ António de Morais Silva Historia de Portugal, p.15 (portuguès)
- ↑ Sérgio, António. História de Portugal (en portuguès). Editorial Labor, 1929, p. 25.
| Precedit per: Teresa de Lleó |
Comte de Portugal 1128 – 1139 |
Succeït per: independència del Regne de Castella |
| Precedit per: Alfons I de Portugal comtat dependent de Castella |
Rei de Portugal 1139 – 1185 |
Succeït per: Sanç I |
 Borgonya (1139-1385) | _-_Lesser.png) | |
|---|---|---|
 Avís (1385-1580) | ||
 Habsburg (1580-1640) | ||
.svg){kind=small} Bragança (1640-1853) | ||
.svg){kind=small} Bragança-Wettin (1837-1910) | ||
