Bisbat de Barbastre-Montsó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Bisbat de Barbastre-Montsó és al nord de la província d'Osca (Aragó). La diòcesi forma part de la província eclesiàstica de Saragossa, per la qual cosa és sufragània de l'arxidiòcesi de Saragossa. La diòcesi limita al nord amb els Pirineus, a l'est i al sud amb la Diòcesi de Lleida, i a l'oest amb les d'Osca i Jaca. Hi han dues seus catedralícies la de Santa Maria del Romeral a Montsó i la catedral de Barbastre, ciutat en la que també hi ha el palau episcopal, el seminari, i l'escola dels clergues regulars de les Escoles Pies, o escolapis. A més del seminari per a l'educació dels joves eclesiàstics, hi ha diverses comunitats de la diòcesi va dedicar a una vida contemplativa i l'educació dels joves, entre ells: els Escolapis, els Fills del Immaculat Cor de Maria, les Clarisses, i el caputxí les monges tenen bases a la capital, els benedictins a la localitat de Pueyo, i dels Carmelites Descalços a Graus i Sales-Altes. Hi ha escoles en tots els pobles de la diòcesi.

Història[modifica | modifica el codi]

La diòcesi existeix amb aquest nom des de 1974, si bé és la continuadora de la diòcesi de Barbastre creada el 1573 per escissió de la d'Osca. Però la seva existència és anterior, ja que havia desaparegut absorbida per la diòcesi de Lleida on es va traslladar el 1149.

Abans d'aquest trasllat, els seus orígens es remunten al Bisbat de Roda-Barbastre amb seu episcopal a la catedral de Roda d'Isàvena creat el segle IX.

Incorporació de les esglésies de la Franja de Ponent del bisbat de Lleida[modifica | modifica el codi]

La desaparició de la diòcesi de Roda-Barbastre el 1149 traslladant totes les parròquies al bisbat de Lleida, va suposar la incorporació de les parròquies de la Franja de Ponent.

La segregació d'aquestes parròquies cap al bisbat de Barbastre es va iniciar durant la dictadura Franquista i culminà durant l'anomenada "transició democràtica". La persistència de l'episcopat espanyol,[1] acompanyada de la passivitat i indiferència del poble i autoritats catalanes,[2] va aconseguir trencar 800 anys d'homogeneïtat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català.

La segregació es va fer en tres fases, els anys 1955, 1995 i 1998, culminant amb un litigi arran de les obres d'art depositades al Museu Diocesà de Lleida.

Primera segregació[modifica | modifica el codi]

El 2 de setembre de 1955 el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum -Saragossa i altres- modificà, entre altres, la diòcesi de Lleida. Així l'any 1956 el Bisbat de Lleida s'agregava el municipi de Maials (fins llavors pertanyent al Bisbat de Tortosa) i perdia alhora Mequinensa i Faió en favor de l'arxidiòcesi de Saragossa.

Segregació definitiva[modifica | modifica el codi]

El 17 de setembre de 1995, quan va entrar en vigor el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione, 84 parròquies del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al bisbat de Barbastre-Montsó, seguides de 27 parròquies més el 15 de juny de 1998.[3]

Arrán de la segregació va començar una polèmica al voltant de la col·lecció d'obres d'art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent que es trobaven al Museu Diocesà de Lleida. Segons els que varen publicar manifests oposant les mesures de l'episcopat espanyol, tot el procés de la segregació de les parròquies i demanda de devolució de les obres d'art hi ha una intenció de minvar Catalunya[4] i de reafirmació del centralisme de l'estat espanyol que només es percep com a unitari.[5]

Bisbes[modifica | modifica el codi]

Bisbat de Barbastre[modifica | modifica el codi]

Període Nom Ressenya biogràfica
1573 - 1585 Felipe de Urríes O.P.
1585- 1595 Miguel Cercito Bereterra
1595- 1603 Carlos Muñoz Serrano
1604 - 1616 Juan Moriz de Salazar
1616- 1622 Jerónimo Bautista Lanuza O.P., nomenat bisbe d'Albarrasí
1622- 1625 Pedro Apaolaza Ramírez O.S.B., nomenat bisbe d'Albarrasí
1625- 1639 Alfonso de Requeséns Fenollet O.F.M.
1639- 1643 Bernardo Lacabra nomenat bisbe de Cagliari
1643- 1647 Diego Chueca nomenat bisbe de Terol
1647- 1656 Miquel de Escartín Arbeza O.Cist., nomenat bisbe de Lleida
1656- 1673 Diego Francés de Urrutigoyti nomenat bisbe de Terol
1673- 1680 Íñigo Royo
1681 - 1695 Francisco López Urraca
1695- 1696 Jerónimo López
1696- 1699 José Martínez del Villar
1700 - 1708 Francisco de Paula Garcés Marcilla O.M., nomenat bisbe d'Osca
1708- 1714 Pedro Gregorio Padilla nomenat bisbe d'Osca
1714 - 1717 Pedro Granell
1717- 1739 Carlos Alamán Ferrer
1739- 1747 Francisco Antonio Bustamante Jiménez nomenat bisbe de Plasencia
1748 - 1750 Benito Marín O.S.B., nomenat bisbe de Jaén
1750 - 1755 Juan Ladrón de Guevara O. Carm.
1755- 1766 Diego Rivera Higuera O.M.
1766- 1772 Felipe Antonio Perales Mercado
1773 - 1789 Juan Manuel Cornel O.M.
1790 - 1813 Agustín Iñigo Abad Lasierra O.S.B.
1814 - 1828 Juan Nepomuceno Lera Cano nomenat bisbe de Segòvia
Els bisbes d'Osca són administradors apostòlics
1896 - 1898 Casimiro Piñera y Naredo
1898- 1905 Juan Antonio Ruano Martín nomenat bisbe de Lleida
1907 - 1917 Isidoro Badía y Sarradel nomenat bisbe de Tarassona
1818 - 1926 Emilio Jiménez Pérez
1927 - 1935 Nicanor Mutiloa e Irurita C.Ss.R., nomenat bisbe de Tarassona
1818 - 1926 Emilio Jiménez Pérez
1935 - 1936 Florentino Asensio Barroso Administrador apostòlic
1946 - 1950 Arturo Tabera Araoz C.M.F., nomenat bisbe d'Albacete
1951 - 1953 Pedro Cantero Cuadrado nomenat bisbe de Huelva
1954 - 1959 Segundo Garcia de Sierra y Méndez C.M.F., nomenat bisbe auxiliar d'Oviedo
1960 - 1970 Jaime Flores Martín
1970- 1974 Damián Iguacén Borau nomenat bisbe de Terol

Bisbat de Barbastre-Montsó[modifica | modifica el codi]

Període Nom Ressenya biogràfica
1974 - 1999 Ambrosio Echebarria Arroita
1999 - 2004 Juan José Omella Omella nomenat bisbe de Calahorra
Des del 2004 Alfonso Milián Sorribas

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. La voluntat de minvar la llengua i cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer de 1712 a Madrid quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado."
  2. El conflicte per les obres d'art del Museu Diocesà és l'últim capítol del llarg procés de desmuntatge de la unitat social, econòmica i cultural que formen les comarques de la Franja de Ponent amb les seves veïnes del Principat
  3. Segregació del bisbat de Lleida
  4. Comarcalització i reconeixement lingüístic
  5. Manifest sobre la unitat del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Barbastre-Montsó Modifica l'enllaç a Wikidata