Camp de les Corts

Infotaula d'edifici Camp de les Corts
Vista del camp (1930)
Dades
Tipus	Estadi de futbol
Arquitecte	Santiago Mestres i Josep Alemany
Construcció	20 maig 1922
Data de dissolució o abolició	2 febrer 1966
Obertura	20 de maig de 1922
Característiques
Estat d'ús	enderrocat o destruït
Mesura	101 × 62 m
Superfície	Gespa
Localització geogràfica
	Barcelona
Localització	Les Corts
41° 23′ 09″ N, 2° 08′ 08″ E
Activitat
Propietat de	FC Barcelona
Gestor/operador	FC Barcelona
Capacitat màxima	inicialment: 25.000 espectadors en enderrocar-se: 60.000
Club	FC Barcelona Futbol Club Barcelona
Esdeveniment	Final de la Copa d'Espanya de 1923

El Camp de les Corts (denominació provinent del barri barceloní del mateix nom) fou el terreny de joc del FC Barcelona entre els anys 1922 i 1957. L'estadi s'ubicava a l'illa delimitada pels carrers Numància, Travessera de les Corts, Vallespir i Marquès de Sentmenat i va ser testimoni del creixement i consolidació del club blaugrana, de molts dels grans èxits de la seva història, però també d'episodis i períodes difícils per al club.

El terreny de joc tenia unes mesures de 101×62 metres i va ser obra dels arquitectes Santiago Mestres i Josep Alemany. L'aforament del camp de les Corts va evolucionar des dels 25.000 espectadors inicials fins als 60.000 abans de ser enderrocat a la dècada dels seixanta.

Història

Primera pedra del Camp de les Corts (19/02/1922), al Museu del FC Barcelona

Els inicis

L'antic Camp de la Indústria havia quedat petit davant els èxits creixents del FC Barcelona, i calia un nou camp de joc més gran i més modern. El 1919 s'havia iniciat un període gloriós per al Barça (considerat com l'edat d'or del club), gràcies a l'aportació de jugadors com Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. El club esdevingué un dels símbols del nacionalisme català, i el Camp de les Corts un dels principals llocs d'expressió del sentiment catalanista.

El Camp de les Corts va ser construït en el temps rècord de tres mesos i comptava amb una sola tribuna. La primera pedra data del 19 de febrer de 1922 i la inauguració tingué lloc el 20 de maig de 1922 amb un partit davant l'equip escocès del Saint Mirren que acabà amb victòria blaugrana per 2-1. El primer gol fou de l'escocès Birrel en pròpia porta i el segon d'Alcàntara). L'alineació inicial del Barça fou Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Piera, Martínez, Gràcia, Alcàntara i Sagi.

L'aforament inicial de les Corts li permetia acollir 25.000 espectadors (30.000 a la fi dels treballs). Només uns anys després (el 1926) és ampliat fins a assolir una capacitat per a 45.000 persones. El terreny de joc fou acuradament condicionat, s'hi plantà gespa, i el conjunt va rebre el nom de "la catedral del futbol".

El Barça començà ràpidament a assolir nous èxits en el seu nou terreny: el campionat català, consecutivament des de 1923-24 a 1927-28, i el campionat d'Espanya el 1924-25, 1925-26 i 1927-28. Finalment, coronant un decenni històric per a l'entitat, el club hi guanyà la primera Lliga de la història del futbol espanyol, el 1928-29.

El Camp de les Corts fou l'escollit per acollir la final de la Copa d'Espanya que el 13 de maig de 1923 enfrontà l'Athletic de Bilbao i el C.E. Europa amb victòria dels biscaïns sobre els graciencs per 1-0.

L'incident de la Marxa Reial i els temps difícils

El Barça continuava sent el símbol de la resistència catalana contra el poder central, sobretot sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Els temps eren aleshores difícils per a qualsevol expressió de catalanitat. El dia 14 de juny de 1925, el Camp de les Corts és escenari i testimoni d'un episodi que ha passat a la història del club blaugrana.

El club havia organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català. Inicialment l'autoritat governativa no va concedir el permís i això va provocar que el dia del matx una gran quantitat d'aficionats i catalanistes es concentressin a les Corts. Finalment concedida l'autorització prèvia, i abans de començar el matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine (ancorada aquells dies en el port de Barcelona) va interpretar els himnes espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir el God Save the King britànic. L'autoritat governativa, enfurida per l'incident, no trigà a reaccionar contra el club i en represàlia pels fets, el Camp de les Corts fou clausurat per a una durada de sis mesos, que finalment fou reduïda a tres. El president Joan Gamper va presentar la dimissió.

En l'aspecte esportiu, malgrat els seus millors jugadors (Ventolrà, Raich, Escolà, entre altres), els problemes financers del club li impedeixen guanyar títols nacionals durant els anys trenta, tot i que guanya sis vegades el campionat català.

La Guerra civil espanyola no arregla, evidentment, res les coses per al Barça. Un mes després de l'inici dels combats, els homes del sublevat Franco assassinen el president del club, Josep Sunyol. L'equip, de gira per Amèrica, és perdonat, però la meitat dels jugadors s'exilien a l'estranger. Després, la seu del club és bombardejada el 16 de març de 1938. Amb la caiguda de Barcelona el mateix any, el Barça, símbol del catalanisme, coneix els pitjors anys. El president Enric Piñeyro, designat el 1940, i proper del poder franquista, hispanitza el nom del club, Club de Fútbol Barcelona, i modifica l'escut del club, on els quatre pals vermells de la bandera de Catalunya són reduïts a dos pals, en un intent d'imitar la bandera espanyola.

Les cinc copes i la fi de les Corts

Maqueta del camp de les Corts al museu del FC Barcelona

Als anys quaranta, el FC Barcelona evita ser relegat a la segona divisió el 1942, però salva la seva temporada emportant-se la Copa d'Espanya contra l'Athletic de Bilbao (4-3). A poc a poc l'equip es va refent, guanyant la Lliga el 1944-45, 1947-48 i 1948-49, balanç al qual cal afegir la Copa Llatina de 1949, contra l'Sporting de Lisboa. El camp de les Corts fou seu d'aquesta nova competició, disputant-s'hi una semifinal i el partit pel tercer i quart lloc. El Barça de l'època no té gaire competidors al seu nivell: César, Basora, Velasco, Curta, els germans Gonzalvo, Seguer, Biosca i Ramallets constitueixen l'ossada de l'equip, i el cinquantè aniversari és celebrat amb alegria, amb un escut sobre el qual la bandera catalana és finalment restablerta.

L'arribada de Ladislau Kubala el 1950, fitxat pel president Agustí Montal i Galobart aconsellat per Samitier, és per si sola una nova empenta pel Barça. Entre 1951 i 1953, el club efectua un recorregut històric, guanyant tots els títols espanyols possibles: la Lliga el 1951-52 i el 1952-53 i la Copa d'Espanya el 1951, 1952 i 1953. A més el Barça aconsegueix un total de cinc competicions diferents, ja que a més de la Lliga i de la copa d'Espanya, els seus jugadors s'emporten la Copa Llatina contra el A.C. Milan, el 1952, la Copa Eva Duarte de Perón (supercopa d'Espanya), i el Trofeu Martini & Rossi. Aquest llegendari equip és conegut com el Barça de les Cinc Copes amb Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, entre d'altres.

Però per a una entitat amb renom i per a un club molt popular, el camp de Les Corts comença a ser massa petit, malgrat la seva capacitat augmentada a 60.000 espectadors. El 14 de novembre de 1950 el president Agustí Montal i Galobart va obtenir l'acord favorable d'una Assemblea de compromissaris per comprar uns nous terrenys a l'extrem de la Travessera de les Corts, propers al Cementeri i la Maternitat, on posteriorment es construiria el Camp Nou. Cal recordar que Reial Madrid havia inaugurat a finals de 1947 el que després es coneixeria com Estadi Santiago Bernabéu.

La compra oficial dels terrenys s'ajornà tres anys, i encara en passaria mig més fins que el 28 de març de 1954 es procedís a iniciar les obres. Francesc Miró-Sans, que succeeix Enric Martí Carreto com a president, decidí fer construir el nou estadi. Una comitiva de 60.000 persones, presidides per Miró-Sans, van fer el recorregut des del Camp de Les Corts fins a La Masia, a l'ombra de la qual, va celebrar-se la cerimònia de la col·locació de la primera pedra, revestida de solemnitat. Tres anys després, el 24 de setembre de 1957, festa de La Mercè, la junta d'en Miró-Sans inaugurava el Camp Nou amb una capacitat per a 90.000 persones. El camp de les Corts va tancar immediatament per ser enderrocat, i en el seu lloc es van construir habitatges i el Parc de les Corts.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Camp de les Corts