Capitolio (l'Havana)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Capitolio de La Habana
Capitolio full.jpg
Fitxa tècnica
Arquitecte Eugenio Raynieri Piedra
Acabament 20 de mayo de 1929
Localització L'Havana (Cuba)
Coordenades 23° 08′ 07″ N, 82° 21′ 34″ O / 23.13528°N,82.35944°O / 23.13528; -82.35944

El Capitolio Nacional de La Habana és un edifici construït en 1929 a l'Havana (Cuba) sota la direcció de l'arquitecte Eugenio Raynieri Piedra, destinat a albergar i ser seu de les dues cambres del Congrés o cos legislatiu de la República de Cuba. Inspirat en el Capitoli dels Estats Units, l'edifici presenta una façana amb columnes d'estil neoclàssic i una cúpula que arriba als 91,73 m d'alçada.[1]

Situat al centre la capital del país, entre els carrers Paseo del Prado, Dragones, Industria i San José, és l'origen quilomètric de la xarxa de carreteres cubanes, i després del triomf de la Revolució, quan va ser dissolt el Congrés, va ser transformat en la seu del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Medi Ambient i de l'Acadèmia de Ciències de Cuba.

Obert al públic, és un dels centres turístics més visitats de la ciutat, havent-se convertit en un dels icones arquitectònics de l'Havana,[2] i és considerat habitualment l'edifici més imponent de la ciutat.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Zona[modifica | modifica el codi]

Plànol de l'Havana de 1850. En vermell apareixen emmarcats els terrenys que ocupa en l'actualitat el Capitoli, llavors pertanyents a l'estació ferroviària de Villanueva. Es pot apreciar en el seu front E la muralla enderrocada el 1863.
Imatge de la construcció de la cúpula superior, presa c. 1928. En primer terme, la Font de l'Índia o de La Noble Havana, construïda en 1837.

L'origen d'aquesta zona de la ciutat es remunta a finals del segle XVIII, estant estretament vinculat a la construcció del nou Paseo del Prado, propiciat pels nous espais obtinguts de la demolició de les muralles a partir de 1863.[2] Es tractava d'un espai obert, amb una rotonda arbrada al centre del qual estava col·locada l'estàtua d'Isabel II, que va ser l'antecedent de l'actual Parc Central de l'Havana. En el seu entorn es van organitzar àrees verdes i parcs i, van ser emplaçats establiments de serveis, hotels i teatres que van fer de la zona (enfilada entre l'antiga ciutat intramurs i el desenvolupament que es va efectuar a l'exterior), el centre d'esbarjo més important de la Capital.[2]

El caràcter de centre urbà adquirit per aquest enclavament cap a finals del segle XIX, va ser reforçat en incorporar-se als voltants d'aquest conjunt, en les primeres dècades del segle XX, les construccions del Capitolio Nacional i el Palau Presidencial, seu dels poders executiu i legislatiu de la república, complementant així la seva fisonomia amb la presència d'edificis de ús polític. El període comprès entre el començament del segle XX i la dècada de 1950 va ser el moment de major esplendor del lloc. Varen ser erigits un grup d'edificacions excel·lents que van contribuir a magnificar aquest espai urbà, subjecte també a una sèrie de modificacions al llarg del temps que l'han convertit en una zona paradigmàtica de l'arquitectura i el urbanisme de la capital.[2] L'activitat comercial es va desenvolupar notablement en eixos i carrers de La Habana Vieja i Centro Habana, com si el punt de confluència i encreuament anés a constituir precisament el centre de la ciutat.

Terrenys[modifica | modifica el codi]

La història particular dels terrenys avui ocupats pel Capitoli de l'Havana comença quan el lloc, ocupat per un pantà, va ser dragat a principis del segle XIX per al seu aprofitament urbà.[4] Estant el terreny ocupat per un abocador d'escombraries al costat de la muralla de terra, es va instal·lar allí un jardí botànic, el primer en la història de la ciutat, fundat el 30 de maig de 1817.[5] Sota els auspicis de la Societat Econòmica d'Amics del País, el 1834 aquest es va traslladar als terrenys dels Molins del Rei, actual Quinta de los Molinos, situats a la falda del turó d'Arostegui, on hi ha el Castell del Príncep.[2]

En aquest mateix any va començar en el mateix emplaçament la construcció d'una estació per al ferrocarril que enllaçaria l'Havana amb Güines. Se li va donar el nom d'Estació de Villanueva, anomenada així en memòria de Claudio Martínez de Pinillos, Comte de Villanueva, Intendent General d'Hisendes i primer president del Consell Directiu del Ferrocarril.[6] En 1817 es va inaugurar el primer tram a Bejucal i un any després va arribar a Güines.[7] En 1839 es va concloure aquesta estació en els terrenys contigus al Campo de Marte. En 1840 la línia ferroviària arribava ja a la localitat de Cárdenas.

En 1910 es va produir un canvi dels terrenys ocupats per l'Estació de Villanueva (que amb els anys es va quedar insuficient i fora de lloc) per altres pertanyents a l'antic Arsenal de l'Havana,[3] per tal de construir-hi la nova estació terminal de ferrocarril i alhora erigir en aquests terrenys el Palau Presidencial, ja que fins ara el president de la república es mantenia ocupant l'edifici del Palacio de los Capitanes Generales a la Plaza de Armas. Després d'innombrables avatars, d'inicis i paralitzacions que van abastar un llarg període de gairebé quinze anys, el lloc s'havia convertit en un gran caos en què convivien les restes de l'edifici abandonat, amb les estructures d'un parc de diversions.

Projecte[modifica | modifica el codi]

El general Gerardo Machado, artífex del projecte del Capitoli de l'Havana i acusat en el seu moment d'escometre el projecte en una època de gran inestabilitat econòmica.

L'any 1925 el general Gerardo Machado Morales va assumir el seu primer període presidencial amb el propòsit de celebrar a l'Havana el 1928 -any de culminació de la seva mandat- la sisena Conferència Internacional Panamericana, en un edifici per construir. Carlos Miguel de Céspedes, el seu secretari d'Obres Públiques, va encarregar a la signatura d'arquitectes Govantes i Cabarrocas l'estudi del nou projecte del Capitoli, a partir d'unes bases ja assentades, introduint les modificacions que fossin necessàries.[8]

Va ser designada una comissió al capdavant de la qual es trobava l'arquitecte Raúl Otero, i varen participar també els membres de l'equip francès que es trobava a l'Havana treballant en un Pla Director per al seu reordenament urbà, i que es trobava dirigit per l'urbanista i paisatgista Jean-Claude Nicolas Forestier, el qual es van incorporar també als estudis del projecte del Capitoli. Aquests van aportar un conjunt de noves solucions, en les quals es troben molts dels elements exteriors que avui apreciem a l'edifici, com la gran escalinata i les lògies laterals de la façana principal. La direcció del projecte va ser duta a terme per arquitectes cubans: Otero va ser designat director artístic de l'obra, encarregat de la documentació de plànols i els detalls del projecte, i Eugenio Raynieri Piedra[n. 1] va ser nomenat director tècnic a càrrec de l'execució i el pressupost.[9][10] Posteriorment, Raynieri assumiria també la part artística del treball fins a la seva culminació.[2]

Un altre professional al càrrec del qual va estar el projecte del Capitoli va ser l'arquitecte José M. Bens Arrate, que també va introduir modificacions molt importants com la projecció exterior dels cossos laterals dels hemicicles, la segona línia de façana de les lògies i la silueta general de la cúpula. La companyia nord-americana Pudrí & Henderson Company va tenir al seu càrrec la construcció de l'edifici.[11]

Al projecte del capitoli és impossible assignar-li una autoria exclusiva; constitueix en si una obra que des del seu inici va anar rebent a través d'estudis successius un minuciós treball de disseny particular dels detalls del projecte, patent en els esbossos i dibuixos originals, que constitueixen veritables obres d'art en molts casos, i la materialització va donar lloc a l'expressió i la imatge final de l'edifici.[11]

Contribucions de Forestier[modifica | modifica el codi]

Jardí interior. La influència de les aportacions de Forestier va resultar un important llegat que va marcar el posterior desenvolupament urbanístic de la ciutat de l'Havana.[12]

Amb el propòsit de realitzar un projecte d'organització urbana de la ciutat de l'Havana, van ser contractats pel govern de Gerardo Machado, els serveis del destacat arquitecte, urbanista i paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, qui havia realitzat importants treballs anteriors a Espanya, Marroc i Portugal.[n. 2] A més de les seves realitzacions a l'Havana, entre 1925 i 1929, va intervenir en companyia dels seus col·laboradors més propers, Louis Heitzler i Théodore Leveau, per aportar les seves experiències i suggeriments en l'enriquiment del projecte del Capitoli i en particular a tot allò referent als parcs i jardins de l'entorn, que servien de marc paisatgístic per al conjunt.[2] [12] El president Gerardo Machado va concebre, amb un gran deliri de grandesa, l'execució d'un ambiciós projecte, en el centre de mira del qual es trobava la realització d'un conjunt d'obres de remodelació que tenien el propòsit de crear un impressionant marc monumental per a la celebració a l'Havana de la Conferència Panamericana el 1928, i de la possible presa de possessió del seu segon mandat, que hauria de ser el 1929.[13]

Aquest pla per remodelar l'Havana tenia com a motiu central l'edifici del Capitoli, que albergaria les seus del Poder legislatiu, la Cambra de Representants i el Senat de la República; i la seva ubicació en les àrees de transició entre l'Havana Intramuros i tot el desenvolupament posterior dels segles XIX i XX, va constituir el repte a enfrontar per l'equip encarregat de la seva realització.[2][12]

Forestier, en la seva proposta, va respectar bàsicament l'estructura existent de la ciutat colonial, projectant en el seu entorn immediat un conjunt d'espais públics i parcs. Aquesta remodelació va començar amb els parcs de la Plaça de la Fraternitat Americana, situada en els antics terrenys del Campo de Marte, els jardins del Capitoli, el Parc Central, la franja del Paseo del Prado, el conjunt de parcs de la plaça del Palau Presidencial i els de la Avinguda del Port.[2][12]

El projecte per als jardins del Capitoli es va concebre com un sistema de senders florits que es corresponien amb els accessos d'entrada de les diferents façanes de l'edifici, alhora que conjugaven amb les jerarquies de les vies que conformaven el traçat versallesc del seu disseny. Aquestes sendes de terratzo integral en diferents colors: blanc, gris i negre, empren una composició amb motius decoratius de línies i elements geomètrics que accentuen direccions o destaquen punts o àrees determinades.[12] L'estudi de la vegetació, desenvolupat a partir del domini i el coneixement del paisatgisme i la jardineria que Forestier posseïa, es va encaminar a emmarcar la monumentalitat de l'edifici, compaginant l'arquitectura del capitoli amb espècies com Lantana trifolia, Cannaceaes vermelles i grogues, Malvesc, i un conjunt de Roystonea regia situades en els quatre angles de l'edifici com a culminació del tractament, un element típic de la vegetació tropical i símbol de la nacionalitat cubana.[2][12]

La influència de les aportacions de Forestier va resultar un important llegat que va marcar el posterior desenvolupament urbanístic de la ciutat de l'Havana.[12]

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Estàtua de La República.

La construcció va ocupar una àrea total de 43.418 m², dels quals 13.484 corresponen a l'immoble, amb una àrea circumdant de jardins i parcs de 26.391 m². La resta, 3.543, es van dedicar a l'ampliació dels carrers i en el seu entorn.[14] L'immoble es va construir a partir d'una estructura metàl·lica encarregada a la companyia nord-americana Pudrí & Henderson, que ja havia executat amb anterioritat nombroses obres d'importants edificis a la capital.[14] La longitud total de la construcció va ser de 207,44 m, i la seva composició arquitectònica i volumètrica es va estructurar a partir d'un cos central compost per l'escalinata monumental, de gairebé 36 m d'ample per 28 m de llarg i un total de 55 esglaons interromputs per tres descansos intermedis. A banda i banda del desembarcament de la gran escala, s'emplacen dos grups escultòrics fets en bronze per l'artista italià Angelo Zanelli, La Virtut Tutelar del Poble i El Treball, de 6,50 m d'alçada cadascun.

El pòrtic central, de 36 m d'ample i 16 d'alt, és sostingut per 12 columnes jòniques de granit. En aquest espai se situen les tres portes dels accessos principals a l'edifici, amb 7,70 metres d'alt i 2,35 d'ample, així com un conjunt de baix relleus de marbre realitzats pel mateix artista italià.[15] La cúpula, d'una alçada de 92 m, va ser en el seu moment la cinquena més alta del món amb un diàmetre de 32 m. Compta amb 16 nervis entre els quals destaquen les bresques recoberts amb làmines de or de 22 quirats. Remata la cúpula una llanterna amb 10 columnes jòniques a l'interior de la qual hi havia fins 1959 cinc reflectors giratoris que van ser retirats. A l'interior d'aquest espai es materialitza el simbolisme arquitectònic en la imponent escultura de La República, situada sota la cúpula, obra també de Zanelli, feta en bronze, amb 15 m d'alçada i 30 T de pes, que en el seu moment va ser també la segona més gran del món sota sostre.[2][14]

Aquest espai constitueix el nus d'articulació del gran Saló dels Passos Perduts, el més monumental dels espais existents en els edificis públics del país, amb gairebé 50 m de llarg, 14,5 d'ample i gairebé 20 m d'alçada, i serveix de vincle amb els cossos laterals de l'edifici, de proporcions molt més baixes, i en els quals predomina l'horitzontalitat respecte al bloc central.[14] En ells s'albergaven la Cambra de Representants (situada al nord) i el Senat (situat al sud), que són rematats en els seus extrems per les formes corbes corresponents als hemicicles per a reunions, el que es reflecteix en la arquitectura exterior de les façanes laterals.[14]

Aquests dos blocs s'organitzen en una planta tradicional rectangular al voltant de dos patis centrals, les dimensions són de 45 per 15 metres cadascun. Aquests resolen eficaçment la ventilació i il·luminació dels locals dels quatre nivells amb què compten aquests blocs. El sòcol que envolta el basament de l'edifici, la gran escalinata monumental principal, el pòrtic central i les escalinates secundàries estan construïdes en granit. A la resta de l'edifici es va utilitzar pedra de Capellanía, tant per les façanes com en els seus interiors.[2][14]

Resulta notable la varietat i riquesa dels materials emprats en aquesta construcció, com les 58 varietats de marbre nacionals i d'altres parts del món emprats en els paviments i en els panells escultòrics llaurats, les ferramentes de bronze de portes i finestres, les llums, aplics, canelobres, les pintures murals que decoren els hemicicles (més de vint), les decoracions i motllures de fina execució dels falsos sostres i parets realitzades en guix i estuc. També són destacables les fustes precioses, particularment la caoba, emprades en l'execució de portes, finestres, estrades, prestatgeria i altres treballs de talla i ebenisteria, les reixes i altres elements de funció, els vitralls i lluernes de vidre emplomat, entre d'altres.[14]

Un lloc poc conegut d'aquest edifici és la "Tomba del Mambí Desconegut". Està situada a la part baixa de l'escalinata principal; sota i a banda i banda d'aquesta és possible apreciar dos arcs que condueixen a un passatge cobert on es troben les entrades a aquest recinte, que conté un sarcòfag envoltat per sis figures de bronze que representen cada una les sis províncies de la república.[16]

Atenent al volum de la seva construcció, s'estima que el Capitoli de l'Havana és el tercer en importància per la seva construcció monolítica al món i l'únic d'aquestes característiques construït al segle XX.[2][14]

Decoració i mobiliari[modifica | modifica el codi]

Els elements decoratius i ambientació dels espais del Capitoli constitueixen un complement destacat de les solucions arquitectòniques de l'edifici. Els elements components del mobiliari, la lluminària, i la ferramenta de la fusteria entre d'altres, compten amb dissenys propis i amb monogrames particulars per aquest edifici. La prestigiosa empresa Waring & Gilow Ltd radicada a Londres i especialitzada en decoració i ornamentació tant a interiors com exteriors va ser l'encarregada d'executar tota l'ambientació general del projecte, i constitueix un dels aspectes més destacats del seu interiorisme.

El diamant[modifica | modifica el codi]

El diamant que marca el km 0 de la xarxa de carreteres cubanes.

L'altre ambiciós projecte plantejat, i que superava l'àmbit de l'Havana, va ser la construcció de la xarxa de carreteres nacionals, el quilòmetre zero estaria marcat simbòlicament per un brillant diamant de 25 quirats col·locat sota la cúpula del Capitoli. El diamant va pertànyer a l'últim tsar de Rússia, Nicolau II, i havia arribat a l'Havana en mans d'un joier turc que el va adquirir a París.[17][15]

Tot i estar protegit per un sòlid cristall tallat i considerat irrompible, el diamant va ser robat el 25 de març de 1946 i recuperat el 2 de juny de l'any següent.[n. 3] Mai es va saber qui ho va robar tot i que la rumorologia popular va atribuir el fet a un tinent de la policia especial del Ministeri d'Educació anomenat Abelardo Fernández González.[15]

En 1973 es va substituir el diamant per una rèplica per qüestions de seguretat i es va guardar a la caixa de seguretat del Banc Central de Cuba.[2] No hi ha molta claredat sobre el destí del Diamant i, en l'imaginari popular, hi ha la creença que en realitat satisfà el caprici del propi Fidel Castro o algun col·leccionista estranger. No s'ha permès mai a cap periodista, després d'aquesta data, tenir una prova gràfica de la real situació del Diamant.

Utilització[modifica | modifica el codi]

La colossal cúpula, vista des de l'interior de l'edifici.
Vista nocturna.

El Capitoli de l'Havana va ser inaugurat el 20 de maig de 1929 (Dia de la Independència), amb un cost total de gairebé disset milions de pesos,[3] el que equivalia a la mateixa quantitat de dòlars de l'època.[10] La seva construcció es va produir en un període de gran recessió econòmica mundial, que provocaria al següent any la crisi coneguda com el crac del 1929, de manera que el govern de Gerardo Machado va ser acusat de romandre aliè a la realitat social que vivia el país.

Com qualsevol edifici d'aquestes característiques, la seva utilització va variar en funció de la situació política i social del país. En el cas del Capitoli, en modificar l'organització política de Cuba i no ser requerit el seu ús per a la finalitat amb què va ser construït, a més de la càrrega simbòlica i significat que se li podia atribuir, l'emplaçament va ser destinat a altres institucions. El Capitoli de l'Havana ocupa el seu lloc en la història com a seu de la Assemblea Constituent que el 1940 va promulgar la famosa Constitució de 1940. Més tard, en triomfar la Revolució cubana de 1959, el nou govern revolucionari el va transformar en la seu de l'Acadèmia de Ciències i del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Medi Ambient.[18]

Amb el pas dels anys, les zones més afectades pels agents climàtics han estat les zones enjardinades, que són les més deteriorades del conjunt. Els seus jardins exteriors han patit cert deteriorament a causa de la poca inversió estatal en les últimes dècades ja que és una zona altament transitada. L'estructura arquitectònica, per la seva sòlida i resistent construcció, es manté en un bon estat de conservació, havent estat sotmesa en els darrers anys a diversos processos de restauració per preservar la seva aparença original.

D'acord amb els nous temps, l'edifici del Capitoli de l'Havana va patir un procés de renovació per tal d'activar el seu ús turístic i sovint són programades trobades, exposicions, actes solemnes i activitats unides a la difusió de l'herència històrica i arquitectònica de l'edifici.

El Capitoli Nacional de l'Havana constitueix un dels símbols més notables de la ciutat, equiparable a Castell del Morro, la Catedral de L'Havana i la imatge del perfil arquitectònic del Malecón habanero. Apareix nomenat per alguns experts com un dels sis palaus de major rellevància a nivell mundial.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Raynieri (1883-1960) pertanyia a una família de tradició arquitectònica, i va ser l'introductor a la urbanística havanera de l'estil eclèctic.
  2. Forestier és l'autor dels projectes del Parc de Maria Luisa a Sevilla, la urbanització de la muntanya de Montjuïc a Barcelona, ​​i el projecte de ciutat-parc de Lisboa.
  3. Segons la unió de periodistes de Cuba, el diamant va aparèixer per sorpresa sobre la taula del president Grau, que va ser qui el va trobar, sense arribar a saber-se qui el va dipositar allà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Lugares de Interés Turístico para no perderse en La Habana» (en espanyol). Turismoencuba.com. [Consulta: 5 febrer 2013].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 «El Capitolio». Capitolio Habana Vieja.com. [Consulta: 5 febrer 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Capitolio de la Habana, historia paso a paso» (en espanyol). Revista Excelencias. [Consulta: 5 febrer 2013].
  4. «El Capitolio: Un emporio en La Habana» (en espanyol). Somos Jóvenes Digital. [Consulta: 5 febrer 2013].
  5. «La salud pública en Cuba durante el periodo colonial español» (en espanyol). Cuadernos de Historia. [Consulta: 5 febrer 2013].
  6. «Símbolos que habitan La Habana» (en espanyol). Revista Vitral. [Consulta: 5 febrer 2013].
  7. «El Edificio de la Intendencia de La Habana» (en espanyol). Cuban Genealogy Club. [Consulta: 5 de febrer de 2013].
  8. Francisco D. Morillas Valdés y Diamela María Morillas Naún. «La Habana: ciudad monumental. Balance de su desarrollo arquitectónico urbanístico» (en espanyol). La Jiribilla. [Consulta: 5 febrer 2013].
  9. «José Miguel González, Maestro de la plástica en Cuba» (en espanyol). Galería de Arte, Colón. [Consulta: 5 febrer 2013].
  10. 10,0 10,1 «El Capitolio: Un emporio en La Habana» (en espanyol). Cubaweb. [Consulta: 5 febrer 2013].
  11. 11,0 11,1 «Los fantasmas del capitolio de La Habana» (en espanyol). Cuba Nuestra Digital. [Consulta: 10 d'abril de 2010].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Miraida Medina. «Nota sobre Forestier (II)» (en espanyol). Habana Radio Digital. [Consulta: 6 febrer 2013].
  13. Ana Cairo. «LA DIMENSION CULTURAL DEL 20 DE MAYO DE 1902» (en espanyol). Dialnet. [Consulta: 6 febrer 2013].
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 Roberto Segre. «El sistema monumental en la Ciudad de La Habana: 1900-1930» (en espanyol). La Habana Elegante. [Consulta: 7 febrer 2013].
  15. 15,0 15,1 15,2 «El Capitolio» (en espanyol). Viajes.net. [Consulta: 7 febrer 2013].
  16. «Libro del Capitolio» (en espanyol). Biblioteca Virtual de la Universidad de Camagüey. [Consulta: 9 febrer 2013]., pàg 75
  17. Jorge Oller Oller. «Vida, pasión y… robo del brillante del Capitolio» (en espanyol). Cubaperiodistas.cu, unión de periodistas de Cuba, 6 d'Octubre de 2008. [Consulta: 9 febrer 2013].
  18. «El Capitolio: Punto de encuentro en La Habana» (en espanyol). DT Cuba. [Consulta: 9 febrer 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capitolio (l'Havana)