Els contes de Hoffmann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els contes de Hoffmann
Caricatura d'E.T.A. Hoffmann
Caricatura d'E.T.A. Hoffmann
Títol original: Les contes d'Hoffmann
Llengua original: francès
Música: Jacques Offenbach
Llibret: Jules Barbier
Font literària: diversos contes d'E.T.A. Hoffmann
Actes: 3 més pròleg i epíleg
Estrena: 10 de febrer de 1881
Teatre: Opéra-Comique de París
Estrena a Catalunya: 1905, Teatre Eldorado (Barcelona), en castellà (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 5 de desembre de 1924
Personatges:

Pròleg i epíleg

  • Hoffmann, jove Poeta - Tenor
  • Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano
  • Stella, cantant d'òpera - Part parlada
  • Lindorf, rival de Hoffmann - Baríton
  • La musa, musa de Hoffmann - Part parlada
  • Andreas, criat de Stella - Tenor
  • Luther, cerveser - Baix
  • Hermann, estudiant - Baríton
  • Nathaniel, estudiant - Tenor

Actes I, II i III

  • Hoffmann, jove Poeta - Tenor
  • Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano
  • Olympia, nina mecànica, filla de Spalanzani - Soprano
  • Spalanzani, físic i inventor, constructor d'Olympia - Tenor
  • Cochenille, criat de Spalanzani - Tenor
  • Coppelius, esperit del mal - Baríton
  • Antonia, tísica, estimada per Hoffmann - Soprano
  • Crespel, pare d'Antònia - Tenor
  • Dr. Miracle, esperit del mal, doctor d'Antònia - Baríton
  • Giulietta, cortesana veneciana, estimada per Hoffmann - Soprano
  • Dapertutto, esperit del mal - Baríton
  • Schlemil, enamorat de Giulietta - Tenor
  • Pitichinaccio, criat de Giulietta - Tenor Còmic
  • Cor d'hostes de Spalanzani i de dames i cavallers venecians, etc.

Els contes de Hoffmann (Les contes d'Hoffmann en francès) és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d'E.T.A. Hoffmann.

És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg. El text està basat en una obra que el propi Barbier i Michel Carré havien escrit sobre contes del poeta alemany E.T.A. Hoffmann. El mateix E.T.A. Hoffman és un personatge de l'òpera, com ell mateix feia en moltes de les seues històries. Els contes en què es basa l'òpera són Der Sandmann, Rath Krespel, i Des verlorene Spiegelbild.

Història de les representacions[modifica | modifica el codi]

Es va estrenar en l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881 interpretada per Marguerite Ugalde. Des de llavors, Els contes de Hoffmann forma part del repertori operístic, s'han realitzat alguns enregistraments i se sol interpretar amb regularitat.

Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia), que no són sinó diferents encarnacions dels amors de Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, però les grans diferències de tessitura dels papers (des de la lleugera coloratura d'Olympia a la soprano dramàtica amb greus de Giulietta, passant per la lírica Antonia, a la que es pot afegir el breu paper de Stella) fa que sigui gairebé impossible fer-ho amb garanties de qualitat en tots els papers i es prefereix assignar cada paper a sopranos diferents.

Entre les sopranos que han cantat els tres papers (Olympia, Antonia i Giulietta) en la mateixa representacióhi ha Karan Armstrong, Vina Bovy, Edita Gruberová, Fanny Heldy, Catherine Malfitano, Anja Silja, Beverly Sills, Ruth Ann Swenson, Carol Vaness, Ninon Vallin i Virginia Zeani. Els quatre (afegint-hi Stella) han estat cantats per Josephine Barstow, Diana Damrau, Elizabeth Futral, Georgia Jarman Elena Moşuc i Joan Sutherland.

Al contrari, els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppelius, Miracle i Dapertutto) habitualment són interpretats pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans de Hoffmann i tenen un registre vocal similar. Alguns altres papers també poden ser doblats, com el de Musa i Nicklausse, que són cantats per la mateixa mezzo.

La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.

Edicions i revisions[modifica | modifica el codi]

Offenbach va morir abans d'acabar-la, el 5 d'octubre de 1880, sense deixar una versió definitiva, ni tan sols en la seva estructura. Se sap que Offenbach havia ofert una primera audició de l'òpera a casa seva el maig de 1879, amb piano, a la que assistiren Léon Carvalho, director de l'Opéra-Comique, i el director del Ringtheater de Viena, que volia estrenar-la a la capital austríaca. El mateix 1879 tingué lloc a París un concert on una orquestra interpretà onze fragments de l'òpera. Les partitures d'aquesta interpretació foren després importants per a la reconstrucció de l'obra. La manca d'una versió original autoritzada ha fet que n'hi hagi diferents versions i edicions de la partitura. Si bé al començament es va establir l'ordre dels actes Olympia-Giulietta-Antonia, la intenció d'Offenbach va ser, com queda clar per les referències en el pròleg i en l'epíleg, que l'última fóra Giulietta, versió que es va imposant en els teatres en els últims temps.

La nit de l'estrena se n'oferí una versió acabada per Ernest Guiraud (1837-1892) que també va musicar els recitatius que havien d'ésser parlats (es tractava d'una opéra-comique), de manera semblant al que havia fet amb els de Carmen de Georges Bizet. Guiraud va ésser triat per Auguste-Jacques Offenbach, fill del músic per acabar l'obra. Guiraud va fer alguns talls importants en l'obra, especialment a l'últim acte (el de Giulietta) on una única escena resumeix les tres originals. Encara i així, aquest acte fou suprimit la nit de l'estrena, com també el personatge de la Musa. L'escena de la barcarola, "Oh belle nuit, oh nuit d'amour" fou inclosa a l'acte d'Antonia i l'ària de Hoffmann "Amis! l'Amour tendre et rêveur" fou incorporada a l'epíleg.

Després de l'estrena l'obra es va representar a Viena, també en 1881, però restaurant-hi l'acte de Giulietta amb el final modificat: Giulietta no mor i fuig en una gòndola amb Pitichinaccio. El foc va destruir el Ringtheater poc després, el 7 de desembre de 1881, com després passà amb l'Opéra-Comique (1887): als dos incendis desaparegueren els materials d'orquestra emprats en ambdues estrenes, la qual cosa va fer difícil, ja que no s'havia editat encara, tornar a representar l'obra.

Posteriorment, en les representacions de Montecarlo l'any 1904 el director Raoul Gunsbourg encarregà a André Bloch (alumne de Guiraud) una nova orquestració i a Pierre Barbier (el fill del llibretista original Jules Barbier) que arrangés el text: el resultat fou que s'hi afegí un sextet amb cor, conegut com a Settimino, a l'acte de Giulietta, que compongué el mateix Gunsbourg a partir de la coneguda barcarola Oh, belle nuit. Aquest fragment quedà incorporat a les edicions posteriors, malgrat no ésser d'Offenbach, i s'ha anat representant com a part de l'obra.

A les representacions posteriors a Berlín es feren servir la música introduïda per Gunsbourg, mentre que l'ària original de Dapertutto "Tourne, tourne, miroir" (acte de Giulietta) es convertí en l'ària de Coppelius "J'ai des yeux, de vrais yeux" (a l'acte d'Olympia). Per cobrir el buit, Dapertutto cantava una nova ària, "Scintille diamant" que no era d'Offenbach, sinó que fou creada adaptant el text a la música extreta de l'obertura de l'opereta Le voyage dans la lune (1875) del mateix Offenbach. Malgrat tot, l'ària és d'una gran bellesa i ha esdevingut un clàssic del repertori dels barítons. També es canvià la música orquestral de l'escena on Hoffmann perd el reflex. Aquests canvis conformen la coneguda com a Versió Peters o de Berlín.

L'edició més emprada de l'òpera és la Versió Choudens, feta en 1907 combinant les aportacions de les edicions de Montecarlo (Gunsbourg) i de Berlín (Peters): des de llavors, i fins als anys vuitanta, fou la més representada arreu.

A partir de 1970 comencen els estudis i edicions que volen restituir la partitura original de l'autor. L'any 1970 Antonio di Almeida, estudiós de l'obra d'Offenbach, va fer un descobriment excepcional: trobà entre els documents dels hereus del compositor 1.250 pàgines manuscrites corresponents a Les contes d'Hoffmann, el material emprat al concert simfònic de 1879 amb fragments de l'òpera.

Sense conèixer aquests materials encara, en 1972 el director d'orquestra Richard Bonynge va voler recuperar la partitura original i, amb el director Walter Felsenstein, va reintroduir els diàlegs parlats de l'obra teatral original de Barbier i Carré, que divulgà en l'enregistrament fet per a Decca, protagonitzat per Joan Sutherland. També va tornar a incorporar el personatge de a Musa, que cantaria la mateixa mezzo que el de Niklause. També fou Bonynge qui incorporà els couplets de Nicklausse "Une poupéeaux yeux d'émail" i l'ària "C'est là que, parmi la fumée", tots dos al primer acte. Va arreglar l'orquestració de l'ària de Coppelius i recuperà les tres escenes de l'acte de Giulietta, amb alguns retocs, canviant el final i fent morir Giulietta emmetzinada per Dapertutto. Bonynge modificà l'epíleg incorporant-hi un preludi simfònic que ja havia fet servir Choudens, suprimint-ne el cor d'estudiants, reincorporant una estrofa del Kleinzach i incorporant la Musa, convertint el Settimino en un quartet amb la Musa, Hoffmann, Stella i Lindorf.

En 1976, Fritz Oeser va fer una nova edició de l'òpera a partir dels materials trobats per Di Almeida (tot i que no cità el nom de Di Almeida). La Versió Oeser, però, incorpora música aliena a l'òpera: alguns fragments ja orquestrats per Offenbach foren reorquestrats per Oeser i hi afegí música provinent de Die Rheinnixen, una òpera anterior d'Offenbach, amb textos propis. A banda, retocà els passatges trobats per Di Almeida i afegí a l'acte d'Antonia una ària per a Nicklause "Vois sous l'archet frémissant". Eliminà del tercer acte el "Scintile diamant" de Peters i hi reincorporà l'ària original, a més d'un duet entre Dappertutto i Pitichinaccio i l'orquestració d'una cançó de Dappertutto conservada en versió de cant i piano. Incorpora una ària per a Giulietta amb música provinent de Die Rheinnixen, fa desaparèixer la música de la desaparició del reflex i el settimino i fa que Giulietta resti amb vida en braços de Pitichinaccio. També incorpora el final "Des cendres de ton coeur".

Un nou descobriment té lloc l'any 1984, quan es recuperen 300 pàgines de música que Choudens havia enviat a Raoul Gunsbourg quan treballava en la seva edició. Entre la música descoberta hi ha la primera intervenció de la Musa (els couplets "Quelle Muse?"), el tercet de l'acte d'Olympia, el tercet final de l'acte d'Antonia en la seva versió definitiva, l'ària de Giulietta "L'amour lui dit: la belle".

Denis-Michel Dansac encara trobaria un nou manuscrit de 24 pàgines més amb el final del tercer acte. A partir d'aquestes troballes, Michael Kaye elabora una edició definitiva, publicada en 1992 per Schott Music i que, amb nova música recuperada en 1999, marca un punt d'inflexió en la recerca sobre l'òpera. Aquesta versió s'ha representat a Lió i Hamburg i ha esdevingut la de referència, malgrat que els drets d'autor renovats la fan més cara que d'altres versions anteriors. Simultàniament l'estudiós d'Offenbach Jean-Christophe Keck en prepara una altra, que publicarà Boosey and Hawkes. Keck, com a director d'orquestra, ha dirigit una representació a Lausana de la seva versió, a més d'un enregistrament.

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

L'acció del pròleg i l'epíleg es desenvolupa a Nüremberg, i en els tres actes, respectivament, a París, Munic i Venècia en el segle XIX

Pròleg[modifica | modifica el codi]

A la cerveseria de Luther, a Nüremberg, pròxima al teatre de l'òpera on la celebrada cantant Stella interpreta Don Giovanni, els clients demanen cervesa i vi. Entra Lindorf, un home casat, que intenta seduir Stella i suborna el seu criat, Andreas, perquè li done una carta, que Stella ha enviat a Hoffmann, en la que està inclosa la clau de la seua habitació; Lindorf té el propòsit de substituir a Hoffmann.

Entra Luther amb uns cambrers a preparar el lloc per a un grup d'estudiants, que arriben de seguida, cantant vigorosament, dirigits per Hermann i Nathaniel. Aquest proposa un brindis a Stella, i després ell i Hermann pregunten a Luther per Hoffmann; en aquest precís moment arriba Hoffmann amb el seu amic Nicklaus, el qual irònicament es refereix a la música de l'ària de Leporello a Don Giovanni i aplica la lletra per reflectir com l'esgoten les aventures permanents d'Hoffmann: "Notte e giorno faticar".

Hoffmann, al principi té un aire reflexiu. Responent a les peticions dels parroquians, canta un aire còmic sobre un nan, Kleinzach, però la seua inspiració romàntica el porta, al mig de la cançó, per un altre camí, i canta el seu afany de recerca de l'amor. Poc després Hoffmann veu a Lindorf, que es burla d'ell; Hoffmann reconeix en Lindorf les forces del mal, que sempre l'han assetjat, i ambdós intercanvien insults. La conversa se centra ara en les amigues dels estudiants: Hoffmann parla dels seus tres amors (tots ells personificats en Stella). Desatenent l'avís de Luther que el teló va a alçar-se per al següent acte de l'òpera, els estudiants es disposen a escoltar el relat dels tres amors d'Hoffmann... "La primera s'anomenava Olympia...".

Acte I[modifica | modifica el codi]

A París, el físic i inventor Spalanzani presumeix de la seua "filla", Olympia. Hoffmann, que ha sigut deixeble de Spalanzani i està enamorat d'Olympia, entra a la sala. Spalanzani, després d'haver donat ordres al seu servent, Cochenille, deixa sol a Hoffmann, qui guaita a través d'una cortina i veu a Olympia, aparentment dormida. Encisat, canta: "ah! vivre deux!" ("ah! Viure els dos"). Entra ara Nicklaus i diu a Hoffmann que l'únic interès de Spalanzani és la ciència i que construeix nines que semblen vivents: "Une poupée aux yeux d'émail" ("Una nina amb els ulls d'esmalt").

Però Hoffmann es nega a creure el que li diuen. Entra Coppelius, un inventor rival de Spalanzani, i canta sobre els seus objectes científics i ven a Hoffmann un parell d'"ulls" màgics a través dels quals Olympia sembla encara més meravellosa. Torna Spalanzani, i, sense ser escoltat per Hoffmann, Coppelius li reclama la part que li correspon del que Spalanzani ha guanyat o guanye amb Olympia, perquè els ulls els va fer Coppelius. Spalanzani paga a Coppelius amb un xec d'un banc que ha fet fallida.

Arriben ara els invitats per a la presentació d'Olympia. Nicklaus i Hoffmann esperen ansiosament veure la bella jove, que aviat és presentada per Spalanzani per a admiració de tots, especialment de Hoffmann. Spalanzani anuncia que Olympia cantarà amb acompanyament d'arpa. Canta llavors una ària de coloratura, "Les oiseaux dans la charmille" ("Els ocells en l'enramada"), però hi ha un moment al mig de la cançó en què Spalanzani ha d'acostar-se ràpidament a Olympia per a donar corda al mecanisme. Hoffmann, entusiasmat i sense adonar-se del que és Olympia, vol invitar-la a sopar, però l'inventor pretexta una excusa. Se'n van els invitats i Hoffmann, a soles amb Olympia, li canta amorosament; quan toca el seu muscle, rep una resposta mecànica. Per fi, ell pren la seua mà; ella s'alça, es belluga en diverses direccions i hi surt ràpidament, amb la consternació consegüent de Hoffmann. Entra Nicklaus i tracta de fer saber a Hoffmann la veritat sobre Olympia, però Hoffmann es nega a escoltar-lo.

Arriba ara Coppelius; ha comprovat que el xec de Spalanzani no té valor i ve disposat a venjar-se. Desapareix per a ocultar-se a l'habitació d'Olympia i espera que ella hi aplegue. Tornen els invitats i el ball comença novament. Hoffmann pren a Olympia per parella; dansen durant una estona, però la nina gira cada vegada amb més rapidesa fins que Spalanzani li dóna un colpet i la deté (després que Nicklaus havia intentat fer-ho sense aconseguir-ho), Hoffmann està exhaust i atordit; les seues lents (els "ulls" que li va donar Coppelius) s'han trencat. Mentrestant, se sent a l'interior de la casa un soroll de maquinària trencada: Coppelius ha destrossat a Olympia. Hoffmann, horroritzat, s'adona llavors que s'havia enamorat d'una nina mecànica. Mentre Coppelius i Spalanzani es cobreixen mútuament d'insults, els invitats es burlen del desil·lusionat Hoffmann.

Acte II[modifica | modifica el codi]

La segona història succeeix a Munic. Antonia, de la que Hoffmann està enamorat, asseguda davant d'un clavecí, canta una trista cançó: "Elle a fui, la tourterelle" ("Ha fugit la tortoreta"). Crespel, son pare, entra i li recorda la seua promesa de no cantar, perquè ha heretat de sa mare una bella veu, però també una terrible malaltia, la tuberculosi, que s'agreuja si canta. Antonia se'n va, després de renovar la seua promesa. Crespel, molest perquè la insistència de Hoffmann pertorba la pau d'esperit de la seua filla, ordena el seu criat Franz, que és sord, que no deixe entrar a Hoffmann a la casa. Després d'una cançó còmica per part de Franz, entra Hoffmann acompanyat de Nicklaus, i Franz, desobeint el seu amo els deixa entrar.

Hoffmann inicia el duo amorós que ell i Antonia solien cantar. Entra Antonia i s'abraça apassionadament amb Hoffmann; Nicklaus els deixa sols. Antonia manifesta que li han prohibit cantar, però ell insisteix perquè ho faça; ella es posa al clavecí i ambdós canten el duo que havia iniciat Hoffrnann. Al final del duo ella defalleix i en sentir son pare se'n va a la seua habitació, mentre que Hoffmann s'amaga.

Entra Franz i anuncia al Dr. Miracle. Crespel ordena al criat que no el deixe passar, perquè no vol que el tractament del metge cause la mort de la seua filla com va ocórrer ja amb la seua esposa. Però Miracle entra i insisteix a tractar Antonia, davant el temor de Crespel i de Hoffmann, que roman amagat. Per arts màgiques diagnostica la malaltia d'Antonia en absència de la pacient, i a pesar de les aspres protestes de Crespel, recepta el remei. I com si sentira el mandat de Miracle, "Chantez" ("Canteu"), s'escolta la veu d'Antonia entre bastidors. Miracle no s'immuta davant dels furiosos intents de Crespel per a despatxar-lo, i torna travessant el mur quan Crespel ha aconseguit fer-lo fora. Finalment se'n va, seguit per Crespel.

Antonia torna i es troba a Hoffmann sol. Abans d'anar-se'n el poeta li diu que ha d'oblidar els seus somnis d'arribar a ser una gran cantant. Ella accedeix a no tornar a cantar mai ("Je ne chanterais plus"). Torna ara el doctor Miracle com per art de màgia i diu que un talent com el d'Antonia no ha de perdre's i li pronostica un esdevenidor meravellós com a cantant. Antonia, confosa, mira cap al retrat de sa mare, demanant-li ajuda. El retrat cobra vida i parla a la noia, ordenant-li que cante, mentre Miracle toca endiabladament el violí. Al final, Miracle desapareix sota la terra, el retrat recobra la seua forma natural i Antonia cau a terra moribunda.

Entra Crespel a temps de canviar unes poques paraules amb la seua filla abans de morir. Quan apareix Hoffmann, Crespel l'acusa de ser el causant de la mort d'Antonia. Hoffmann es limita a dir a Nicklaus que cride a un metge i Miracle apareix com a resposta a la crida. Miracle declara la mort d'Antonia.

Acte III[modifica | modifica el codi]

El tercer relat de Hoffmann té lloc a Venècia. L'escena, en un palau des del que s'albira el Gran Canal; Nicklaus i la cortesana Giuletta canten la famosa barcarola amb la concurrència d'un nombrós grup d'assistents. Hoffmann canta ara un alegre brindis: "Amis, l'amour tendre" ("Amics, el tendre amor"). Hoffmann estima Giuletta, però ella està ara lligada a Schlemil. Giuletta presenta Hoffmann a Schlemil i a un altre dels seus admiradors, Pittichinaccio, i proposa que juguen al faraó.

Queden sols Nicklaus i Hoffmann; Nicklaus adverteix el seu amic que no cometa bogeries; però Hoffmann està perdudament enamorat de Giuletta i no es deixa convèncer fàcilment. Quan se'n van, Dapertutto, un fetiller que utilitza Giulietta per a esclavitzar les seues víctimes, entra en escena. Ja ha aconseguit atrapar a Schlemil i ara vol fer el mateix amb Hoffmann. I exhibeix el diamant amb què una vegada més subornarà a Giuletta perquè faça la seua voluntat: "Scintille, diamant" ("Brilla, diamant").

Apareix Giuletta, i Dapertutto li demana que captive a Hoffmann, perquè ell al seu torn puga capturar la seua ànima robant la seua imatge en l'espill. Hoffmann, que arriba quan acabar d'anar-se'n Dapertutto, canta apassionadament el seu amor per Giulietta. Ella intenta prevenir-lo de la gelosia de Schlemil, però diu que és a ell, Hoffmann, a qui estima; després fa que es mire en l'espill perquè quan estiga lluny, ella puga retenir la seua imatge. Ell, tot i trobar-se confús, hi assenteix.

Apareixen ara Schlemil amb Pittichinaccio, Nicklaus, Dapertutto i altres persones. Dapertutto mostra a Hoffmann un espill i el poeta s'ompli d'espant en comprovar que la seua imatge no s'hi reflecteix. Nicklaus tracta debades d'endur-se a Hoffmann, qui diu en alta veu que estima i odia alhora a Giulietta, la qual cosa provoca en els presents comentaris sobre el que està ocorrent. Ara en diàleg parlat, en tant que la barcarola s'escolta com a fons de l'escena, Hoffmann demana a Schlemil la clau de l'habitació de Giulietta; els dos homes lluiten, Hoffmann arrabassa a Dapertutto la seua espasa i amb ella dóna mort a Schlemil. Hoffmann s'apodera de la clau i corre cap a l'habitació de Giulietta, però torna en veure que Giulietta s'acosta pel Canal en una gòndola. Aquesta, en compte d'acceptar Hoffmann, l'abandona entregant-lo com a víctima a Dapertutto, i accepta Pittichinaccio. Dapertutto ha preparat una beguda enverinada per desfer-se de Nicklausse, però Giulietta la pren per accident i mor als braços de Hoffmann; Nicklausse se l'enduu entre la confusió.

Epíleg[modifica | modifica el codi]

De nou en la Taverna de Luther, Hoffmann diu als seus amics que els seus relats han acabat. A la llunyania, s'escolten aplaudiments i víctors que Luther diu que són en aclamació Stella. Lindorf es marxa. En resposta a unes paraules de Nathaniel, Nicklaus diu que Stella és l'encarnació d'Olympia, Antonia i Giulietta, i tots brinden per ella. Al principi això causa la irritació d'Hoffmann, però després pensa que oblidar-se dels seus patiments és el millor que pot fer. Els estudiants se'n van, deixant a Hoffmann caigut sobre una taula, completament borratxo. En una visió se li apareix la musa de la poesia i li diu que dedique a ella la seua vida, a la qual cosa Hoffmann accedeix ple d'alegria.

Entra Stella i veu a Hoffmann. Nicklaus li diu que el poeta està borratxo. Lindorf entra i atrau cap a ell a la cantant. L'obra conclou mentre s'escolten novament les veus dels estudiants que entonen un alegre brindis. La musa inspira Hoffmann perquè es dediqui a la creació, mentre un cor entona l'apologia de l'art i la literatura.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Els contes de Hoffmann

La informació emprada en aquest article procedeix de la següent pàgina web: Contes d'Hoffmann. Argument (castellà)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]