Ester de Andreis
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1901  |
| Mort | 19 setembre 1989 (87/88 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | poetessa, escriptora |
| Gènere | Poesia |
Ester de Andreis (Gènova 1901 - Menèrba, 19 de setembre de 1989). Escriptora, poetessa i traductora italo-espanyola. Era culta i refinada, i és considerada com una de les poetesses que han portat a estudiar l'autoria de poesia per part de dones en els temps posteriors a la Guerra Civil Espanyola com un apartat especial dins de la Història de la Literatura d'aquests anys.[1][2][3]
Notes biogràfiques[modifica]
Espanyola d'adopció, va arribar d'Itàlia amb els seus pares quan tenia set anys. Segons ella mateixa afirma en una entrevista signada per Àlex Susanna per a La Vanguardia (9 de desembre de 1982), va estudiar també a Anglaterra.[4]
Casada amb l'industrial català Enric Mir Deolofeu, es va fer especialment coneguda entre els poetes de la Barcelona de la postguerra a causa de les tertúlies literàries que organitzava setmanalment a sa casa, una torrassa noucentista del carrer de Ganduxer número 55, prop de la via Augusta.[2] Aquestes trobades van seguir celebrant-se durant cinquanta anys, fins i tot encara després d'enderrocat la torrassa, en la nova residència de la poetessa, molt propera al mateix, i per ells van passar assíduament diverses generacions de personalitats literàries i d'altres branques, de la talla de Jordi Rubio, Joan Teixidor, Dionisio Ridruejo, Carles Soldevila, Eugenio Nadal, Juan Ramón Masoliver, Joan Vinyoli, Guillem Díaz-Plaja, Sagarra Riquer, Jordi Maragall, Marià Manent, els jesuïtes Bertran i Batllori, Arderiu, Vancells, Dámaso Alonso, Ungaretti, el Comte de Keyserling, Vicente Aleixandre, etc.[5] En paraules de Dionisio Ridruejo, va ser "punt de reunió per a escriptors catalans, forasters i transeünts (en aquella casa, per exemple, vaig conèixer jo a Vicente Aleixandre)".[6]
Personalitat[modifica]
Ridruejo la descriu com "decididament suau i a mitja veu, una mica absorta... Molt sensible, molt colpejada per la bellesa de les coses, inclinada a un èxtasi en el qual es beu el més bell i sensible del món: la flor, la tarda, la distància de la muntanya...", mentre que Albert Manent, que explica en el seu obituario en La Vanguardia, i el pare del qual havia estat assidu visitant de l'escriptora, diu d'ella que "tenia un encant, un charme, un senyoriu, una dolçor que deixaven en el record una petjada perenne. Parlava amb musicalitat i deixava entreveure la seva educació italiana i anglesa".
Ella mateixa, en l'entrevista per La Vanguardia anteriorment referida, afirma que l'afició de llegir li va venir des de molt petita, encara que, en les seves pròpies paraules, "els desitjos d'escriure els vaig tenir per primera vegada en començar a traduir els Diaris de Katherine Mansfield. Llavors vaig començar a estudiar seriosament el castellà amb el professor Oliver Asín, qui, d'una manera indirecta, em va empènyer a escriure, instant-me al fet que, en lloc de traduir a aquells autors, "amb el que no aniria a cap lloc", escrivís cada dia una pàgina sobre el que havia vist, pensat o sentit durant el dia". Admetia la seva preferència pel "dolce stil nuovo" de Leopardi, els romàntics anglesos, Machado i Juan Ramón Jiménez.
Obres[modifica]
Poesia[modifica]
Prímulas (1943), publicada per Edicions Mediterrànies, és considerada com la seva obra poètica principal. En ella evoca "les prímules dels prats de la meva infància". Acusa influències de Juan Ramón Jiménez i d'Antonio Machado, entre altres.
Pastor en Morea (Ínsula, Madrid, 1961), versos inspirats en un viatge que va fer a Grècia i Sicília. Prologat per Teixidor, aquest qualifica la seva poesia de "meravellosament descriptiva".
Instantes (Ed. Joventut, 1982), últim llibre de poesia publicat per l'autora. Alguns dels poemes que presenta són fines i delicades traduccions d'uns altres que la pròpia poetessa ja havia escrit en italià, com "Il figlio che senar ebbi". D'influències de Machado i maragallanes, arrelades en l'ambientació d'una naturalesa gairebé ossiàniques.
Entre els seus llibres en italià sobresurt una hagiografia lírica de Santa Clara, publicada en espanyol en l'Editorial Herder (1959).[7]
Sant Joan: és una altra hagiografia, publicada en castellà per Edicions Destino (1967).
La poliglota Ester de Andreis va publicar, a més, versions castellanes d'altres idiomes, no només de l'italià: traduccions del francès, com el Cancionero amoroso de Luisa Labé (en l'editorial Adonaís, 1956), o de l'anglès, com el Diario, La casa de muñecas i Felicidad de Katherine Mansfield, o els Sonetos del Portugués d'Elizabeth Barrett Browning.
Afins[modifica]
Poetesses que se solen associar per al seu estudi en sintonia amb Ester de Andreis, encara que moltes d'elles incloses en els seus respectius moviments compromesos contemporanis (com la poesia arrelada, desarrelada, social, etc.), i també sense atendre a diferències polítiques o ideològiques, són: Alfonsa de la Torre, Ana Inés Bonnin, Ángela Figuera Aymerich, Angelina Gatell, Beatriz Domínguez, Carmen Conde, Celia Viñas, Chona Madera, Clemència Laborda, Concha Zardoya, Ernestina de Champourcín, Glòria Fuertes, Josefina de la Torre, Josefina Romo Arregui, Luz Pozo Garza, María Alfaro, María Beneyto, Mercedes Chamorro, Montserrat Vayreda, Pilar Váquez Cuesta, Pino Ojeda, Pura Vázquez, Susana March, o Trina Mercader, entre moltes altres.[8]
Referències[modifica]
- ↑ Freijanes, J. B. y Tskitishvili, N., Historia de la literatura española.
- ↑ 2,0 2,1 «Marià Manent». [Consulta: 2 agost 2017].
- ↑ Digitals, Servei de Recursos. «Cartes de Carles Riba - Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 2 agost 2017].
- ↑ Entrevista a Ester de Andreis en La Vanguardia
- ↑ La Vanguardia, edición 21 de septiembre de 1989
- ↑ AA.
- ↑ Página contemporánea de ABC en que sale reseñada la edición española de la hagiografía.
- ↑ Así sale reflejado en: Conde, C., y VV.