Jaffa

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Joppa)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jaffa
יפו
transliterat: Yāfō
Vista aèria de Jaffa
Vista aèria de Jaffa
País
• Districte
Israel Israel
Tel Aviv
Població 
  • Densitat
54,000 hab.
Coordenades 32° 03′ 16.23″ N, 34° 45′ 6.36″ E / 32.0545083°N,34.7517667°E / 32.0545083; 34.7517667Coord.: 32° 03′ 16.23″ N, 34° 45′ 6.36″ E / 32.0545083°N,34.7517667°E / 32.0545083; 34.7517667

Jaffa [1]- també escrita com Joppa o Ioppe - en àrab يَافَا, anomenada pels hebreus Japho.

Història[modifica | modifica el codi]

Port de Jaffa

Tuthmosis III va ocupar Y-pw a Canaan al segle XV aC i fou capital provincial amb el Nou Imperi. Va passar als filisteus i als texts fenicis apareix com Y.p.y. En el repartiment de territoris entre les tribus israelites que ocupaven el Canaan era al límit nord dels territoris de Dan, a la costa i era l'únic port del jueus (fins que Herodes el gran va construir el port de Cesarea de Palestina). Pel port de Jaffa el rei Ahiram de Tir feia portar la fusta per al rei Salomó que utilitzava per a la construcció del temple de Jerusalem. Judes Macabeu la va incendiar en represàlia per un acte dels habitants contra els jueus. Jonatan Macabeu la va ocupar però no la va poder conservar i fou després reconquerida per Simó Macabeu, que la va fortificar.

Pompeu el Gran la va annexionar a la província de Síria el 63 aC, però el 40 aC fou inclosa al regne d'Herodes el gran, el qual va existir fins al 6 dC, constituït seguidament la província de Judea. L'Apòstol Pere hi va residir a casa de Simó el Baster. El port va començar a perdre importància en favor de Cesarea de Palestina. Durant la Gran Revolta Jueva (66-73) fou refugi de pirates i fou ocupada per Cesti Gal, qui va matar 8.400 habitants;[2] Vespasià la va fer demolir, però després fou reconstruïda sense recuperar mai la importància anterior.

Sota Constantí el gran fou seu d'un bisbat, i un bisbe de Joppa és esmentat com a participant al concili de Jerusalem del 536. Fou ocupada pels musulmans d'Amr ibn al-As el 636 i fou coneguda després com a Jaffa. Va restar com a port per Jerusalem però l'omeia Sulayman ibn Abd al-Malik va fundar una nova capital del djund de Filistin, al-Ramla a uns 20 km al sud-est. Des del 878 va estar en mans dels tulúnides però el 905 va tornar a sobirania califal; Djafar ibn Falah va conquerir Síria per compte del califa fatimita el 969, però els càrmates van començar a penetrar a la província de Filistin/Palestina i el 971 Hasan al-Asam van arribar davant Jaffa on les tropes fatimites enviades pel general Djawhar ibn Abd Allah van quedar bloquejades i la ciutat fou ocupada pels càrmates; el 973 els càrmates van poder ser expulsats de Jaffa i els fatimites la van recuperar; el 976 les tropes fatimites van ser derrotades pels càrmates i les forces del turc Alf Takin i es van haver de refugiar a Jaffa.

El 1025 el governador fatimita de Síria i Palestina, al-Dizbiri, va instal·lar a Jaffa (que estava aleshores ben fortificada) el seu quarter general contra els Banu l-Djarrah, als que va contenir i després va iniciar la reconquesta; el general turc Atsiz ibn Abak va conquerir Ramla el 1071 però no va poder ocupar ni Jaffa ni Ascaló.

Durant les croades fou conquerida pels francs el 1099 i convertida en una senyoria del regne de Jerusalem (que des de 1153 va incloure Ascaló). Fou fortificada per Godofreu de Bouillon el 1100; la senyoria generalment va estar governada per un membre de la família reial de Jerusalem tot i que fou reclamada per Daimbert de Pisa, el patriarca de Jerusalem. Els fatimites dirigits pel visir al-Àfdal Kutayfat la van atacar el 1101, 1105, 1113, i 1115, sense èxit. Després de l'assassinat d'al-Afdal el califa al-Amir la va atacar el 1122 però fou rebutjat; un nou atac del califa el 1123 fou igualment rebutjat quan els venecians van destruir la flota egípcia. Perduda el 1187 després de la batalla d'Hattin, quan les ciutats del regne es van rendir massivament, i Jaffa ho va fer a Malik al-Adil, el germà de Saladí.

Fou reconquerida el 1191 a la tercera Croada per Ricard Cor de Lleó[3] després de la batalla d'Arsuf com a pas previ de la reconquesta de Jerusalem que mai aconseguí fer realitat. Saladí la va assetjar el 1192 i va aconseguir la seva rendició però la ciutadella va resistir; Ricard va venir en ajut de la guarnició i va rebutjar als aiubites. La treva d'al-Ramla va reconèixer Jaffa als croats. No obstant el 1197 al-Malik al-Adil la va conquerir novament i va destruir les fortificacions; es diu que va matar 20.000 cristians. El 1198 fou recuperada per tropes de Saxònia i del Brabant, però les tropes es van retirar el 1199 i Malik al-Adil la va recuperar en un cop de mà. Després de la quarta Croada el 1204 la vial fou retornada als francs. L'emperador Frederic II va restaurar les fortificacions el 1228 i Lluís IX de França ho va fer el 1250.

Va ser concedida per darrera vegada a la família Ibelin, vers 1250, i la van conservar fins al 1291. Fou atacada per Baybars I el 8 de març de 1268 de manera imprevista, i la va ocupar per un parell de dies; va destruir les fortificacions i les cases; va retornar als Ibelin fins al 1291 i després va passar als mamelucs com a part del districte de Ramla, un dels quatre del districte de Damasc, però després va passar al districte de Gaza. Va estar governada per mamelucs fins al 1335 quan governava Djamal al Din (nom il·legible a la inscripció) ibn Ishak. El 1336 el port fou destruït davant l'amenaça d'una croada organitzada pels reis d'Anglaterra i França, que podien desembarcar allí; el 1345 la vila fou destruïda per la mateixa raó.

Després de la batalla de Mardj Dabik (1516) Síria va passar als otomans. Jaffa estava en ruïnes i no va començar a reviure fins a la segona meitat del segle XVII quan es van construir nous molls. Des de 1770 el paixà de Damasc va combatre durant anys contra Ali Bey i els seus partidaris amb els que va disputar la ciutat. El 19 de maig de 1776 els mamelucs van perpetrar a la ciutat una terrible massacre.

El 6 de març de 1799 fou ocupada per Napoleó i els francesos van fer també una gran massacre quan 4.000 presoners foren afusellats a la vora del riu; la guarnició va entrar a la ciutat i tot seguit es va declarar la pesta.

Ibrahim Paixà d'Egipte, fill de Muhàmmad Alí Paixà, va ocupar Jaffa el 1831 i no va tornar a l'Imperi otomà fins al 1840, dos anys després que un terratrèmol l'havia destruït parcialment. El 1870-1871 es van fundar al nord de la ciutat unes colònies protestants alemanyes de Wuttemberg (Temple-gesellschaft), anomenades Wilhelma i Sarona. Al sud de la ciutat hi havia algunes colònies agrícoles jueves. El francesos van construir una línia fèrria de Jaffa a Lydda i a Jerusalem el 1890-1892 sota concessió de l'Imperi Otomà (els britànics la van allargar després de 1917). El 1909 es va fundar un barri jueu anomenat Tel Aviv (Turó de Primavera). Durant la I Guerra Mundial els otomans van deportar a tota la població de Jaffa-Tel Aviv per sospitar que eren pro-britànics. El general Edmund Allenby hi va entrar sense resistència el 16 de novembre de 1917 i la població va poder retornar. El maig de 1921 hi van haver disturbis antijueus. Poc després Tel Aviv va ser separada de Jaffa amb estatut municipal propi. En els anys següents el port fou afectat negativament pel creixement del d'Haifa (1933) i la vaga política dels àrabs el 1936 que va obligar a tancar-lo un any li va provocar un cop molt fort.

El 1948 va ser bombardejada pels jueus que van fer fora als palestins, 62.000, per tal d'apropiar-se de la ciutat i del cultiu de les taronges en benefici propi; l'annexió a Tel Aviv es va consumar el 1950 formant la municipalitat de Tel Aviv-Yafo; el port de Jaffa, en ruïnes i sense ús, fou tancat el 1965 i substituït pel port modern d'Ashdod una mica al sud. El 994 la població del municipi de Tel Aviv-Yafo era de 355.200 habitants.

Senyors de Jaffa[modifica | modifica el codi]

  • Roger de Rose vers 1100-?
  • Gerard de Rose vers 1100-?
  • Corona de Jerusalem ?-1110
  • Roger de Rose 1110-1117
  • Hug I de Puiset 1117-1119
  • Albert de Namur 1119-1122
  • Hug II de Puiset 1122-1134
  • Corona de Jerusalem 1134-1151
  • Amalric (després Amalric I de Jerusalem 1162-1174) 1151-1162
  • Corona de Jerusalem 1162-1176
  • Sibil·la 1176-1191
  • Guillem de Montferrat (espòs) 1176-1180
  • Guiu de Lusignan (espòs) 1180-1187
  • A Egipte 1187-1192
  • Godofreu de Lusignan 1192-1193
  • Amalric (després Amalric II de Jerusalem 1197-1205) 1193-1197
  • A Egipte 1197-1198
  • Corona de Jerusalem 1198-1199
  • A Egipte 1199-1204
    • Corona de Jerusalem 1204-1221
  • Gualter de Brienne 1221-1250
  • Joan d'Ibelin 1250-1266
  • Jaume d'Ibelin 1266-1276
  • Guiu d'Ibelin 1276-1291
  • A Egipte 1291

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El criteri seguit per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és anomenar aquesta ciutat com a «Jaffa» bandejant la pronúncia «Yafo», vegeu http://esadir.cat/Toponims/Top%C3%B2nims%20del%20m%C3%B3n/%C3%80sia/Israel/Jaffa
  2. Wallace, Richard; Williams, Wynne. The Three Worlds of Paul of Tarsus (en anglès). Routledge, 2002, p. 178. ISBN 0203069730. 
  3. (anglès) Kenneth M. Setton, Robert Lee Wolff, Harry W. Hazard, A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189-1311, p.73-74

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • L. Tolkowski, The gateway of Palestina, a history of Jaffa, Londres 1924
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaffa Modifica l'enllaç a Wikidata