Mont McKinley

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mont McKinley / Denali
El Denali vist des del nord
El Denali vist des del nord
Cota màxima: 6.194 msnm
Coordenades del cim:   63° 4′ 10″ N, 151° 0′ 26″ O / 63.06944,-151.00722Coord.: 63° 4′ 10″ N, 151° 0′ 26″ O / 63.06944,-151.00722
Serralada: Alaska
Situació: Península d'Alaska, Estats Units d'Amèrica
Prominència: 6.138 m
Primera ascensió: 7 de juny de 1913 per Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum
Ruta normal: Ruta Buttress Oest
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

El Mont McKinley, també conegut com a Denali pels nadius d'origen esquimal i pels habitants d'Alaska, és el cim més alt dels Estats Units i de l'Amèrica del Nord, amb 6.194 metres d'altitud. Tot i que no és un dels més alts del món, el desnivell que cal superar per pujar-hi, (uns 4.000 metres des del camp base), juntament amb les baixes temperatures, atesa la seva proximitat al cercle polar àrtic, fan del Mckinley un dels cims més complicats d'escalar.

Situació[modifica | modifica el codi]

El mont McKinley es troba al parc natural de Denali formant part de la serralada d'Alaska, on es troben també d'altres cims importants, com el Mont Hunter, el Mont Foraker, o el Mont Huntington. A només 3º del cercle polar àrtic (63º 5´52 34´´), és el "sis mil" més septentrional del món. Tota la resta de cims de més de 6.000 metres són situats entre els 43º nord i 32º sud. Es troba a 209 km al nord-est de la ciutat més poblada de l'Estat d'Alaska, Anchorage, i a 249 km al sud de Fairbanks.

Aspectes destacts[modifica | modifica el codi]

El mont McKinley té una prominència superior a la de l'Everest. Malgrat que el sostre del món és 2.700 més alt, el fet de tenir la base a l'altiplà del Tibet -a una alçada de 5.200 metres- fa que la seva prominència real sigui només de 3.700 metres. La base del Denali està situada en un altiplà d'uns 600 metres d'altitud, esdevenint el pic una "paret" de 5.500 metres.

La muntanya també es caracteritza per conferir als escaladors un inusualment alt risc de patir l'anomenat mal d'altura, fet afegit a la presència perenne d'un clima fred extrem, degut a la seva latitud i a la proximitat a un jet stream.[1] A l'equador, una muntanya d'aquesta alçada tindria un 47% més d'oxigen disponible al seu cim.[2]

Morfologia de la muntanya[modifica | modifica el codi]

El McKinley té dos cims importants: el del Sud és el més alt, mentre que el del Nord té una alçada de 5.934 metres i una prominència d'aproximadament 400 metres. El cim nord és rarament escalat.

Cinc grans glaceres cauen pels seus vessants: són les de Peters (NO), Muldrow (NE), Traleika(NEE), Ruth (SE) i Kahiltna (SO).

Controvèrsia sobre el nom[modifica | modifica el codi]

Al mont McKinley se'l coneix habitualment com a mont Denali, que significa "el gran" en el llenguatge dels Dena'ina , i que alhora és el nom oficial reconegut per l'Estat d'Alaska. L'any 1897 la muntanya va ser batejada com a Mont McKinley en honor del President dels Estats Units d'Amèrica William McKinley. Activistes en pro dels drets dels amerindis van començar a pressionar pel retorn del nom original, sense connotacions colonialistes, i de fet és el nom preferit pels muntanyistes.

Quan el Parc Nacional de Denali i Preserve va ser establert l'any 1980 l'Estat va fer canviar el nom, però no així el Comité de Noms Geogràfics del Estats Units, que manté encara el nom de "McKinley". La gent d'Alaska prefereix "Denali", però com que el nom de McKinley permet diferenciar millor entre el Parc i la muntanya, el nom anglosaxó encara té força popularitat. Cal dir a més que existeixen iniciatives a nivell del Congrés per tal de conservar el nom de McKinley .

Les "primeres" ascensions[modifica | modifica el codi]

Malgrat èsser conegut pels nadius, els primers occidentals en contemplar-lo van ser els aventurers de l'època de "la febre de l'or", a finals del segle XIX. Meravellats per la seva impressionant silueta, no van trigar a organitzar expedicions cap al cim.

El doctor Frederick A. Cook, després de dos intents fracassats per trobar una via per assolir el cim, va decidir a l'agost de 1906 fer un darrer intent, només acompanyat per un ajudant nadiu. A la seva tornada va assegurar haver fet el cim, aconseguint així un gran reconeixement com a alpinista.

Una altra perspectiva del Denali.

Després de publicar "To the Top of the Continent", on es relatava la proesa, incloses fotografies del cim, diversos exploradors asseguraven conèixer on havien estat preses. Això els va dur l'any 1910 a organitzar una expedició per tal de desmentir la versió del doctor. Seguint la ruta descrita per ell, van arribar al punt en qüestió i van fer les mateixes fotografies que va publicar Cook. Encara eren a uns 30 km del cim.

Alhora, un grup de muntayistes que iniciaren l'ascensió pel sud tornaren assegurant haver-hi arribat, van dir que com a prova havien deixat una senyera lligada a un pal d'uns 4 metres.

L'any 1912 Brown i Parker, que ja van formar equip en l'expedició en contra del doctor, van tornar a provar-ho, amb l'ajut d'un tercer home: Merle LeVoy. Després d'una dura ascensió, i donades les adverses condicions climatològiques, van prendre la decisió de tornar al camp base quan gairebé havien fet el cim. Entre els diversos entrebancs amb què van trobar-se, cal destacar que en començar a baixar van poder experimentar l'esgarrifosa sensació de viure un dels més grans terratrèmols coneguts de la història moderna: el que va acompanyar l'erupció volcància de Katmai.

Posteriorment el missioner Hudson Stuck ho va intentar també.

Ell, Walter Harper i Robert Tatum van prendre la mateixa ruta (nord) que van seguir Brown i Parker. Després de força setmanes d'ascensió van partir cap al cim. Després de passar pel punt on es van quedar Brown i Parker, van aconseguir coronar-lo. No hi van trobar cap màstil de fusta. En canvi varen adonar-se que la muntanya tenia un segon cim menor situat més cap al sud. Després d'examinar-lo amb uns prismàtics s'adonarem que, efectivament, hi havia un pal clavat a la neu.

La muntanya és escalada regularment avui en dia, amb un 50% d'expedicions exitoses, tot i que té els seus riscos: 100 morts fins a l'any 2003.[3]

La majoria dels escaladors fan servir la ruta Buttress, seguida per primer cop l'any 1951 per Bradford Washburn després d'una extensiva anàlisi aèria de la muntanya. Les ascensions habitualment triguen entre 2 i 3 setmanes.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

  • 1896-1902 Expedicions de Robert Muldrow, George Eldridge, Alfred Brooks.
  • 1903. Primer intent, per Judge James Wickersham.
  • 1906. Frederick Cook reivindica fraudulentament la primera ascensió
  • 1910. Els Sourdoughs fan el Cim Nord.
  • 1912. L'intent de Parker-Brown gairebé aconsegueix de coronar el Cim Sud.
  • 1913. Primera ascensió per Hudson Stuck, Walter Harper, Harry Karstens, Robert Tatum.
  • 1932. Segona ascensió, per Alfred Linley, Harry Liek, Grant Pearson, Erling Strom. (Ascensió dels dos pics)
  • 1947. Barbara Washburn esdevé la primera dona a coronar el cim , i el seu marit Bradford Washburn esdevé el primer a coronar-lo dos cops.
  • 1951. Primer ascens per la ruta Buttress, fet per Bradford Washburn.
  • 1959. Primera ascensió per l'Aresta Oest, popular ruta de dificultat mitjana.
  • 1961. Primera ascensió de la Cresta Cassin, la ruta més documentada tècnicament.
  • 1963. Dos equips fan les primeres ascensions per rutes diferents al Mur de Wickershaml.
  • 1967. Primera ascensió feta a l'hivern, per la via Buttress Oest, per Dave Johnston, Art Davidson, i Ray Genet.
  • 1967. Set membres de dotze de l'expedició de Joe Wilcox moren en una tempesta a prop del cim, tercer major desastre en cost humà de la història de l'alpinisme.
  • 1970. Primer ascens en solitari, per Naomi Uemura.
  • 1984. Uemura fa el primer ascens en solitari a l'hivern, però mor després de coronar el cim. Tono Križo, František Korl i Blažej Adam "creen" l'anomenada Ruta Eslovaca, a la cara sud del pic.[4]
  • 1988. Primera ascensió en solitari a l'hivern amb retorn, per Vern Tejas.

Altres pics[modifica | modifica el codi]

Al costat del cim nord, altres cims del massís sovint considerats com pics a part són:

  • Buttress del Sud, 4.802 metres i una prominència mitjana de 102 metres
  • Buttress de l'Est, 4.490 metres i una prominència mitjana de 116 metres
  • Torre Browne, 4.429 metres i una prominència mitjana de 23 metres

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Informació del Denali a la plana dels 7summits (anglès)
  2. Un model interactiu de pressions en grans alçades (anglès)Ward, Milledge i West, Medicina i Fisiologia de les grans alçades, 2002(anglès)
  3. Glickman, Joe, Els homes contra "el gran", New York Times, 24 d'agost de 2003
  4. American Alpine Journal, 1985, p. 174.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mont McKinley
Flag map of Alaska.svg Portal d'Alaska — accediu als articles temàtics sobre Alaska.