Morella roquera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Morella roquera
Cleaned-Illustration Parietaria officinalis.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Urticales
Família: Urticaceae
Gènere: Parietaria
Espècie: P. officinalis
Nom binomial
Parietaria officinalis
L.
Sinònims
  • Parietaria erecta Mert. & W.D.J.Koch

La morella roquera (Parietaria officinalis) és una planta herbàcia de la família de les urticàcies. Es troba a Europa meridional i central, també al nord d'Àfrica i a l'Àsia occidental i, abunda força a Catalunya, el País Valencià i a les Illes Balears. Se la coneix, entre altres noms com: blet de paret, herba de mur o herba de paret. El nom de la planta deriva del llatí paries (muralla, paret), a causa del fet que la planta creix per les parets. A més també es pot anomenar d'altres maneres com ara: herba roquera, rocamorella, morellosa, herba apegalosa, maia, herba de la mare de Déu o cama roja.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Creix sobre murs, parets, escletxes de roques, solars, cases velles o vores de camins, i prefereix els sòls nitrificats, per això apareix fàcilment on hi ha presència humana o d'animals. a més, també sol créixer més en zones on hi ha ombra i humitat durant algunes hores del dia.

Descripció[modifica | modifica el codi]

És una planta vivaç (les parts aèries són anuals i les subterrànies són persistents), per tant és una planta perenne.

Té forma de mata poc compacta amb la base llenyosa, típicament d'entre 20 i 50 cm d'alçària, les tiges són molt ramificades i són cobertes de pèls no urticants (no piquen) malgrat la planta pertany a la família de les urticàcies com les ortigues.

Les fulles són alternes amb pecíol i de forma romboïdal o ovoïdal acabades en punta, presenten dos parells de nervis laterals, els quals estan molt marcats i es poden veure pels dos costats de la fulla i el parell inferior sovint és originat alguns mil·límetres per damunt de la base del limbe i són cobertes de pèls (pubescents) com tota la planta. Les fulles tenen un color verd brillant a l'envers i en canvi per la zona del revers no presenten brillantor i la fulla es divideix en dos parts iguals. S'enganxen fàcilment a la roba.

Les flors neixen unides a les axil·les de les fulles superiors i apareixen depenent de les condicions en què es troba el medi, tot i que sol ser durant tot l'any, ja que es considera que oficialment floreixen entre març i octubre, són verdes tot i que en alguns casos se'ls pot apreciar una mica de color vermell i es presenten agrupades en inflorescències globulars (glomèruls) on les del centre són femenines (escasses, amb periant de 2-2,5 mm) i la resta hermafrodites (hermafrosita) (abundants, amb periant de 3,5 mm). El seu pol·len provoca reaccions al·lèrgiques en les persones: és l'al·lergen més important de la costa mediterrània.

El fruit és una núcula (fruit sec) oval de color negre brillant que dins seu només hi conté una sola llavor i que s'enganxa fortament a la roba o als pels dels animals, el que contribueix a la seva propagació i li permet colonitzar ràpidament qualsevol sòl prou nitrificat.

És una planta rica en sals potassi i flavonoides com ara el kampferol que havia estat utilitzada contra les malalties de les vies urinàries per les seves propietats diürètiques. També conté algunes substàncies amargants i tanins, les quals li donen accions emolents, vulneraries i antirraumàtiques.

Components més importants[modifica | modifica el codi]

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Constitueix un diürètic molt eficaç, ideal per incrementar la micció. Sembla que els flavonoides, i la riquesa en potassi li atorguen aquesta propietat. La recomanació dels experts [text imprecís]diu que un ús indicat de la planta seria que el pacient prengués tres infusions i, la composició de la infusió és la següent: un parell de cullerades de fulles seques de la planta per cada litre d'aigua.

Indicada en:

  • Malalties metabòliques en les quals l'eliminació de líquids corporals és fonamental: obesitat i diabetis. Degut a això també ajuda a tractar el problema de la cel·lulitis que tot i que no és un problema sol ser un dels usos més freqüents de l'espècie.
  • Malalties reumàtiques, com la gota, artritis o àcid úric. Ja que si s'elimina aigua, eliminem també les substàncies de rebuig acumulades en les articulacions i per tant també desinflem les articulacions, de manera, que es millora la simptomatologia.
  • Malalties de l'aparell urinari (litiasis renal). Si augmenta l'orina, impedeix l'acumulació de minerals i per tant, la possible formació de càlculs. També és útil per a les inflamacions renals (nefritis) o de la vagina urinaris (cistitis), ja que les propietats emol·lients que li proporcionen els mucílags generen una acció suavitzant del dolor.
  • Malalties del sistema circulatori, formació d'edemes, mala circulació, hipertensió arterial... Tot i que en aquest cas se sol tractar amb altres medicaments més eficaços.
  • Molt favorable en el tractament de bronquitis i asma.

Usos[modifica | modifica el codi]

Ús extern: Té propietats emol·lients, cura ferides, millora la cicatrització, i impedeix que s'infectin les ferides. És ideal per disminuir les inflamacions, i el dolor causat per traumatismes i també per les cremades lleus.

  • infusió
  • extracte fluid, tintura, extracte glicòlic, cremes o gels, aplicats tòpicament

Ús en alimentació[modifica | modifica el codi]

La Parietaria officinalis és una planta silvestre de fulla comestible. Les fulles d'aquesta planta, especialment les joves, poden menjar-se com a verdura, aportant molts minerals i totes les seves propietats medicinals. Resulta molt útil com a diürètic, les sopes mixtes de parietària i ortiga (Urtica dioica), per ser plantes amb propietats semblants, que combinades, incrementen el seu poder.

  • Infusió: 25 g per litre. Prendre tres o més vegades al dia, preferentment després dels menjars.
  • Extracte fluid: 30-50 gotes, tres cops al dia
  • Tintura: 50-100 gotes, 3 vegades al dia
  • Xarop: 1 a 3 cullerades al dia
  • Suc de planta fresca

Altres aplicacions[modifica | modifica el codi]

Curiosament, la Parietaria officinalis es pot utilitzar per a netejar els vidres (sobretot antigament), per aquest motiu l'espècie també es coneix popularment amb el nom de "herba de botella". A més, si freguem la planta per sobre de coure aconsegueix extreure'n l'òxid.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

No s'han descrit casos de toxicitat en l'ús d'aquesta planta, excepte en aquelles persones que són sensibles a alguns dels seus components.

S'ha de tenir en compte, ja que el seu pol·len és el responsable de moltes al·lèrgies respiratòries en les ciutats.

Subespècies[modifica | modifica el codi]

El que s'havia conegut com a Parietaria judaica es considera avui com una subespècie de Parietaria officinalis. Parietaria ramiflora i Parietaria diffusa eren noms que s'havien utilitzat per Parietaria officinalis.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Parietaria officinalis L. (upright pellitory)». The PLANTS Database. United States Department of Agriculture, Natural Resources Conservation Service. [Consulta: 2006-07-08].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]