Simfonia núm. 9 (Mahler)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Novena Simfonia de Gustav Mahler va ser escrita entre els anys 1908 i 1909, i va ser l'última simfonia que va completar. Encara que sovint es creu que està en la tonalitat de re major, l'esquema tonal de la simfonia en el seu conjunt és progressiu. Mentre que el moviment d'obertura és en re major, el final és en re bemoll major.[1] La durada mitjana és d'uns 75-90 minuts.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

En el moment de concloure la composició d'aquesta simfonia, Mahler ja havia sofert les tres tragèdies que marcarien els seus últims anys: la mort de la seva filla gran, la seva dimissió de l'Òpera de Viena i el diagnòstic d'una lesió valvular cardíaca que acabaria amb la seva vida el 1911 al complicar-se amb endocarditis infecciosa. A això s'agrega el haver-se assabentat de la relació que la seva dona Alma mantenia amb l'arquitecte Walter Gropius. És un fet que la mort va perseguir Mahler al llarg de tota la seva vida (nou dels seus catorze germans van morir durant la infància, el seu germà Otto es va suïcidar sent ja adult, la pròpia mort de la seva filla i la de la seva sogra, que va caure víctima d'un fulminant atac de cor durant el funeral de la petita Maria). D'aquesta manera, la novena simfonia sembla estar coberta per la mort. Té la mateixa estructura i el mateix to de comiat que la Patètica de Txaikovski, mort tot just una setmana després de l'estrena de la referida obra.[2]

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'obra consta de quatre moviments:[3]

  1. Andante comodo
  2. Im tempo Eines gemächlichen Ländlers. Etwas täppisch und sehr derb
  3. Rondo - Burleske: Allegro assai. Sehr Trotzig
  4. Adagio: Sehr langsam und noch zurückhaltend

El primer moviment comença de forma arítmica i irregular, molt suaument. El moviment continua desenvolupant-se amb un halo de desesperança, la qual es manifesta en els dos primers clímax del moviment, sent el tercer, sense dubte, una referència a la mort.

Els dos moviments següents es caracteritzen per tenir un caràcter lúdic. El segon emula una dansa i el tercer una marxa militar.

El quart moviment sembla portar la redempció a l'ànima agonitzant del compositor. Reposat i ple de referències al descans i la vida eterna, es diu que és una mostra del dolor de Mahler per la mort de la seva filla. De fet, gairebé al final del moviment va incloure una part del lied oft Denk'ich, sie sind nur ausgegangen, dels seus Kindertotenlieder. A la partitura, Mahler va escriure la següent estrofa d'aquesta cançó: Als cims el dia és bonic, en una clara al·lusió a la seva tragèdia personal.[3]

Instrumentació[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Gustav Mahler». New Grove. Macmillan, 1980.
  2. Steinberg, Michael:The Symphony] A Listener's Guide. Oxford University Press, 1995, pp. 349-354.
  3. 3,0 3,1 «Symphonie Nº9 en re majeur». gustavmahler.net. [Consulta: 20 febrer 2014].