Usuària:Unapeça/Vladimir Slepian
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
Vladimir Slepian, també conegut com Eric Pid (Praga, 12 de setembre de 1930 – París, 7 de juliol de 1998) va ser un artista francès i escriptor de d'origen rus-jueu.
Biografia[modifica]
Vladimir Slepian va néixer a Praga el 12 de setembre de 1930[1]. Era fill de Lev Vladimirovich Slepyan (1898-1938), natural de Minsk, jueu i membre del PCUS des del 1918, que va treballar a Praga des del 1928.
El 1929 els pares van comprar un pis cooperatiu a Moscou, on sempre van estar registrats i on sempre van tornar després de viatges de negocis a l’estranger. El seu pare hi va viure fins al dia de la seva detenció, el 7 de febrer de 1938, i la seva mare fins al dia de la seva mort el 20 d'abril de 1962. El pare va ser represaliat i afusellat al camp de tir de Butovo el 9 d'agost de 1938.[2]
Vladimir Slepyan va estudiar a una escola primària de Moscou i es va graduar a la Primera Escola d’Art de Moscou, junt amb l’artista Yuri Zlotnikov. El 1951 Vladimir Slepyan va estudiar a l'Institut Pedagògic Estatal de Moscou, a la Facultat de Matemàtiques, però va deixar la carrera. Posteriorment va entrar a la Universitat Estatal de Moscou i després va marxar a Leningrad per matricular-se al tercer curs de la Facultat de Matemàtiques de la Universitat Estatal de la ciutat.[3] A Leningrad va conèixer Oleg Tselkov, que en aquell moment havia estat expulsat de l'Acadèmia d'Art. A principis del 1956, quan Vladimir Slepyan va tornar a Moscou, va portar les pintures d'Oleg Tselkov i va organitzar la primera exposició de les obres del pintor a l'apartament dels seus pares.[4] El 1956, Vladimir Slepyan va tornar a la pintura però ja era una pintura abstracta.[1]
A Moscou, l'apartament d'Slepian al carrer Trubnaya va esdevenir el centre de la vida artística entre els anys 1956 i 1958. Hi va formar una comunitat formada per Yuri Zlotnikov, I. Kuklis, Oleg Prokófiev (fill de Serguei Prokófiev), Boris Turetsky i Igor Shelkovsky, a més d'historiadors de l'art, escriptors i intel·lectuals estrangers. L'any 1956 Slepian havia assistit a l'exposició de Picasso al Pushkin Museu i va presentar les seves pintures a David Burliuk, que llavors s'hostatjava a l'Hotel Moskva. Burliuk va encoratjar Slepian a mirar cap a la manera de pintar de Jackson Pollock, escampant la pintura damunt de la tela amb gestos amplis i espontanis. L'estil d'Slepian va evolucionar cap al happening i l'art de la performance i va dedicar diversos anys a la pintura d'acció.
A la dècada dels cinquanta junt amb Yuri Zlotnikov van fer sessions de pintura simultània.[1]
A Moscou, Vladimir Slepian fou descobert pel galerista Daniel Cordier, el gran mecenes de l’Informalisme francès i també biògraf i secretari de Jean Moulin.[5]
http://zerkalo-litart.com/?p=2638
En una ocasió, Slepian va conduir una sessió de pintura simultània en col·laboració amb Yuri Zlotnikov: van penjar un llençol al mig d'una habitació i cadascú d'ells va pintar en un dels seus costats, seguint les accions de l'altre a través del teixit translúcid. Slepian va fer formes abstractes utilitzant una llanterna de gas i escampant la pintura amb una bomba i es diu que va pintar en una tela d'uns quants quilòmetres de llargada abocant-hi pintura des d'un camió. Slepian també es va adreçar a Nazım Hikmet, qui va assegurar, a ell i als seus amics, que l'art modern havia de prevaldre sobre l'opressió política.
L'any 1957 Daniel Cordier va organitzar a la Galeria Right Bank de París una exposició anònima de pintures de Vladimir Slepian extretes de contraban de Moscou pel seu propietari.[3]
L’abril de 1958, Vladimir Slepyan va emigrar a Polònia i posteriorment va arribar a París.
L'any 1960 va conduir una performance de “pintura transfinida” ("трансфинитная живопись") a París. Slepian va esquitxar un rotlle de paper de cent metres de llargada, dipositant pintura d'una manera que recordava la cal·ligrafia. Igualment, va competir amb Georges Mathieu per crear una pintura en noranta segons i es diu que va convertir una carretera en una pintura d'acció tirant-hi pintura des d'una motocicleta.
El 1963, Vladimir Slepyan va deixar de pintar. Va obrir un gabinet de traducció, va escriure prosa, es va fer conegut com a dramaturg. Va treballar amb el nom de ploma Eric Pid.
Es va apropar al pintor Georges Mathieu, però va deixar la pintura el 1963.[3]
El 1963 Slepian va deixar de pintar i es va concentrar en l'escriptura. Va fundar una agència de traducció exitosa,[3] explicant la seva ambició mentre utilitzava la seva intel·ligència per posar altres a treballar en benefici propi mentre ell es mantenia ociós. El seu negoci prosperar amb èxit fins que el seu director va alçar una protesta contra Slepian per despotisme.
El 7 de juliol de 1998 Slepian va ser atropellat en una vorera a Sant-Germain des Prés.[3] La causa de la seva mort es va informar com una crisi cardíaca i de fam. Va ser enterrat com un indigent a càrrec de l'estat.
La vida de Vladimir Slepian va servir d'inspiració a Viktor Atemian, el protagonista de la pel·lícula L'Homme qui marche d'Aurélia Georges.
Fils de chien i l'escriptura[modifica]
Actualment Slepian és més conegut pels seus escrits que per la seva pintura.[5] En el seu únic text en francès publicat, la història curta Fils de chien, Vladimir Slepian escriu sobre un home que decideix esdevenir un gos. Es transforma una extremitat i un òrgan alhora, cartografiant els efectes del cos caní a través d'una forma humana en una mena de diagrama. La història es va publicar al número 7 de la Revue Minuit, al costat de textos de Samuel Beckett, Robert Pinget i Alain Robbe-Grillet. Va servir com a inspiració per a la discussió de Gilles Deleuze i Félix Guattari dins Mil Planells.
Després de la publicació de Fils de Chien, va renunciar a tota activitat per dedicar-se a l'escriptura, Va abandonar el seu cognom i es va rebatejar com Eric Pide i explicava el seu nom francès com un anagrama del rei cec Oedipus, al·ludint la ceguesa als orígens etimològics del seu nom familiar rus. Cap dels seus escrits ha aparegut fins al moment.[3]
En els darrers anys Slepian va obtenir èxit amb un text dramàtic escenificat com una interpolació a Un quand Agamemnon?, una adaptació de l'Aeschylus' Agamemnon de Philippe Brunet i Demodocos, una banda d'artistes joves especialitzada en teatre clàssic. Va anar per París distribuint fotografies emmarcades d'aquesta actuació en plafons d'anuncis i restaurants.
Vladimir Slepian i el Grup Gallot[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Владимир Слепян / Эрик Пид. Поиск свободного человека . Конференция. Реклама и PR. AdBusiness.Ru - пресс-релизы, новости, мероприятия, предложения, аналитика, консультации.» (en rus). [Consulta: 20 maig 2020].
- ↑ «Слепян Лев Владимирович ::: Мартиролог: Жертвы политических репрессий, расстрелянные и захороненные в Москве и Московской области в период с 1918 по 1953 год». [Consulta: 20 maig 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Fils de chien - Vladimir Slepian - Huz - Bosshard -». [Consulta: 20 maig 2020].
- ↑ «МОСКОВСКАЯ ЛЕГЕНДА» (en anglès), 05-04-2011. [Consulta: 26 maig 2020].
- ↑ 5,0 5,1 «Vladimir Slepian i els orígens de la pintura d’acció a Catalunya (1959-1960)», 21-06-2015. [Consulta: 25 juny 2020].
Enllaços externs[modifica]
- Pàgina commemorativa de Vladimir Slepian, en rus.
- Commemoració de Vladimir Slepian, amb un extracte de Fils de chien (en francès).
- Time Magazine informa d'una exposició anònima de pintures de Vladimir Slepian a la Galeria Right Bank de París de Daniel Cordier.
- L'Homme qui marche, IMDb[1]
- Pintura d'Slepian a Tretyakov Galeria.
- Demodocos.[2]