Mohandas Gandhi

Mahatma
Mohandas Gandhi
Gujarati: મોહનદાસ કરમચંદ ગાંધી mohandās karamchand gā̃dhī, IPA: /moɦənd̪äs kərəmtʃənd̪ gä̃d̪ʱi/,

Biografia
Naixement	(gu) મોહનદાસ ગાંધી 2 octubre 1869 Porbandar (Raj Britànic)
Mort	30 gener 1948 (78 anys) Gandhi Smriti (Domini de l'Índia)
Causa de mort	Homicidi  (Ferida per arma de foc )
Sepultura	Raj Ghat 28° 38′ 29″ N, 77° 14′ 54″ E
Dades personals
Nacionalitat	Índia
Grup ètnic	Gujaratis
Ideologia política	Gandhismo (en)
Religió	Hinduisme
Formació	University College de Londres Universitat de Londres
Es coneix per	Figura clau en el Moviment d'independència de l'Índia Líder pacifista i de la Resistència no-violenta Fundador del Satyagraha
Alçada	164 cm
Lateralitat	Esquerrà
Color dels ulls	Marró fosc
Activitat
Camp de treball	Filosofia, ciència del dret i pacifisme
Ocupació	polític, humanitari, memorialista, activista pels drets civils, activista per la pau, escriptor, revolucionari, jurista, editor de diari, autobiògraf, barrister, assagista, escriptor polític, filòsof, periodista, lluitador per la llibertat
Activitat	1893  –
Partit	Congrés Nacional Indi
Membre de	Inner Temple Vegetarian Society (en)
Moviment	No-violència i vegetarianisme
Professors	Shrimad Rajchandra
Alumnes	Vinoba Bhave
Influències	Henry David Thoreau, Lev Tolstoi, Siddharta Gautama, G. K. Chesterton, John Ruskin, Vyasa, Narmadashankar Dave (en) , Shrimad Rajchandra, Henry Stephens Salt i Thiruvalluvar (en)
Carrera militar
Conflicte	Marxa de la sal
Obra
Obres destacables satyagraha
Família
Cònjuge	Kasturba Gandhi (1883–1944), mort del cònjuge
Fills	Harilal, Manilal, Ramdas, Devdas
Pares	Karamchand Gandh i Putlibai Gandh
Germans	Raliatbehn Gandhi, Muliben Gandhi, Pankunvarben Gandhi, Laxmidas Karamchand Gandhi i Karsandas Gandhi
Premis (desembre 1930)  Persona de l'Any de la Revista Time  Natal Native Rebellion Medal (en)  Medalla de la Reina de Sud-àfrica 1899-1902  Orde dels Companys de O. R. Tambo  Kaisar-i-Hind Medal (en)
Signatura
[[:File:Gandhi - His Spiritual Message to the World, 17 October 1931.mp3|Veu de Mohandas Gandhi Gujarati: મોહનદાસ કરમચંદ ગાંધી mohandās karamchand gā̃dhī, IPA: /moɦənd̪äs kərəmtʃənd̪ gä̃d̪ʱi/,]] (anglès)

Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948) va ser un pensador i polític indi. Se'l coneix amb el sobrenom de Mahatma o Mahatma Gandhi (la paraula mahatma significa "gran ànima"; prové de les formes del sànscrit maha -"gran" i atma -"ànima"). Fou un dels pares de la independència de la nació índia i la desaparició del Raj Britànic mitjançant l'ús de la no-violència.

Durant la Marxa de la sal

Gandhi va néixer a Porbandar (actual estat de Gujarat), un poble costaner de l'Índia. Era el fill del Primer ministre local i la seva família era de la casta vaisya (comerciant). Va estudiar dret a la Universitat de Londres, i va exercir com a advocat a Bombai (actual Mumbai). Els seus primers treballs els va realitzar a Sud-àfrica l'any 1893. Mentre treballava per a una empresa en aquest país, es va interessar per la situació dels 150.000 compatriotes que hi residien i va lluitar contra les lleis que discriminaven els indis a Sud-àfrica mitjançant la resistència passiva i la desobediència civil.

Va tornar a l'Índia el 1915 i el 1921 ja figurava al capdavant del Congrés Nacional Indi. Va instaurar nous mètodes de lluita (les vagues i les vagues de fam), i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per resistir el domini britànic. Preconitzava la total fidelitat als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil si fos necessari; a més, va lluitar per tornar a les velles tradicions índies. Va mantenir correspondència amb Lleó Tolstói, qui va influir en el seu concepte de resistència no-violenta. En va destacar la Marxa de la sal, una manifestació a través del país contra els impostos a què estava subjecte aquest producte. Empresonat en diverses ocasions, aviat es va convertir en un heroi nacional. L'any 1931 va participar en la Conferència de Londres, en la qual va reclamar la independència de l'Índia. Es va inclinar a favor de la dreta del Partit del Congrés i per això va tenir conflictes amb el seu deixeble Nehru, que representava l'esquerra. El 1942, Londres va enviar com a intermediari Richard Stafford Cripps per negociar amb els nacionalistes; però, atès que no es va trobar una solució satisfactòria, aquests van radicalitzar les seves postures. Gandhi i la seva esposa Kasturba van ser empresonats: ella va morir a la presó, mentre que ell va dur a terme vint-i-un dies de dejuni.

La seva influència moral sobre el desenvolupament de les converses que van preparar la independència de l'Índia va ser considerable, però la separació del Pakistan el va descoratjar profundament.

Gandhi va intentar de reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes (els sudra o ‘treballadors', els pàrias o ‘intocables' i els mlecha o ‘bàrbars') i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l'Índia i fa defensar els musulmans al territori hindú, per la qual cosa va ser assassinat per Nathuram Godse, un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948 a l'edat de 78 anys. Les seves cendres van ser llançades al riu Ganges.

Gandhi i la seua esposa Kasturba el 1902

Gandhi va portar una vida en senzillesa, confeccionant les seues pròpies peces de roba i a més sent un destacat vegetarià.

Els primers anys

Mohandas Karamchand Gandhi va néixer a Porbandar (actual estat de Gujarat), un poble costaner, a l'Índia. Era el fill de Karamchand Gandhi, un primer ministre local, i la seva família era de la casta vaisya (comerciant). La seva mare, Putlibai, quarta esposa del seu pare, va tenir una gran influència en la seva infància, quan Gandhi va aprendre de ben menut a no fer mal cap ésser viu, a ser vegetarià, a dejunar per purificar-se i ser tolerant amb altres credos i sectes. Als tretze anys va contreure matrimoni, arranjat pels seus pares, amb Kasturba Makharji, qui tenia la mateixa edat que ell i amb la qual va tenir quatre fills.

Gandhi va ser un estudiant mediocre de jove a Portbandar i posteriorment a Rajkot, ja que just aconseguí passar l'examen d'admissió a la Universitat de Bombai l'any 1887 i es matriculà a l'Escola de Samaldas, a Bhavnagar. No hi va estar molt de temps, però va aprofitar l'avinentesa d'estudiar a Anglaterra, país que considerava el bressol de filòsofs i poetes, el centre de la civilització.

Va tornar a l'Índia després d'aconseguir llicenciar-se per exercir l'advocacia a Anglaterra. Va intentar establir-se com a advocat a Bombai, però no va tenir gaire èxit, perquè aleshores la professió d'advocat estava saturada i Gandhi no era una figura dinàmica als tribunals. Va tornar a Rajkot, on va dur a terme la modesta tasca de preparar peticions a litigants. Va haver de deixar aquesta feina després d'un altercat amb un oficial britànic en un incident en què va intentar advocar per al seu germà gran. En aquesta ocasió, l'any 1893, va acceptar signar un contracte de treball per un any amb una companyia índia que operava a Natal, a Sud-àfrica.

Moviment dels drets civils a Sud-àfrica (1893-1914)

En aquest punt en la seva vida Gandhi era una persona de caràcter moderat, tímid i políticament indiferent. Va llegir per primera vegada un periòdic a l'edat de 18 anys i en parlar en un tribunal patia d'un gran por escènica. Sud-àfrica ho va canviar radicalment quan va viure la humiliació i l'opressió a què estaven subjectes els indis en aquella regió. Un dia en un tribunal de Durban, un magistrat anglès li va demanar que es llevara el turbant que portava posat, a la qual cosa Gandhi es va negar, eixint impetuosament de la cort.

No obstant això, l'incident que serviria com un catalitzador del seu activisme polític va ocórrer diversos anys després, quan viatjant a Pretòria va ser tret forçosament del tren on viatjava en l'estació de Pietermaritzburg, quan es va negar a mudar-se de la primera classe on viatjava a la tercera classe, la qual es destinava la gent de color. Més tard, viatjant en una diligència, va ser colpejat pel conductor quan es va negar a cedir el seu seient a un passatger de pell blanca. A més, en aquest viatge va patir altres humiliacions al no donar-li allotjament en uns quants hotels degut a la seua raça. Aquesta experiència el va posar molt més en contacte amb els problemes que patien quotidianament la gent de color a Sud-àfrica. I en aquest país, després d'haver patit el racisme, prejudicis i injustícia va començar a qüestionar la situació social dels seus conterranis i el seu mateix en la societat.

Quan va vèncer el seu contracte, es va preparar per tornar a l'Índia. En la festa de comiat en el seu honor a Durban, llegint un diari es va informar que s'estava elaborant una llei en l'Assemblea Legislativa de Natal, la qual negaria el vot als indis. Posposà la seva tornada l'Índia i es va dedicar a la tasca d'elaborar diverses peticions, tant a l'assemblea de Natal com al govern britànic tractant d'evitar que la llei s'aprovés. Si bé no va aconseguir el seu objectiu, ja que la llei va ser promulgada, va aconseguir, no obstant això, cridar l'atenció sobre els problemes de discriminació racial contra els indis a Sud-àfrica.

Va allargar la seva estada en aquest país fundant el Partit Indi del Congrés de Natal el 1894. A través d'aquesta organització va poder unir a la comunitat índia a Sud-àfrica en una força política homogènia, inundant la premsa i el govern amb denúncies de violació dels drets civils dels indis i evidències de la discriminació dels britànics a Sud-àfrica. Gandhi va tornar breument a l'Índia per a portar a la seua esposa i fills a Sud-àfrica. Al tornar, el Gener de 1897, un grup d'hòmes blancs el va atacar i van tractar de linxar-lo. En una mostra dels valors que mantindria tota la vida, va refusar denunciar davant de la justícia els seus atacants, indicant que era contrari als seus principis buscar rescabalament als tribunals pels danys perpetrats sobre la seua persona.

Al principi de la guerra de Sud-àfrica, Gandhi va considerar que els indis havien de participar-hi si aspiraven legitimar-se com a ciutadans de ple dret de l'imperi. Així, va organitzar cossos de voluntaris no combatents que assistiren els britànics. No obstant això, en acabar la guerra, la situació dels indis no va millorar; de fet va continuar deteriorant-se.

El 1906, el govern de Transvaal va promulgar una llei que obligava tots els indis a registrar-se. Açò va ocasionar una protesta massiva a Johannesburg on Gandhi va crear la plataforma satyagraha (‘afecció o devoció a la veritat') que consistia en una protesta no-violenta.

Gandhi va insistir que la llei promulgada s'havia de desafiar de manera oberta però no-violenta, patint el càstic que el govern volgués imposar. Aquest desafiament va durar set anys en els quals milers d'indis van ser empresonats (incloent-hi Gandhi en diverses ocasions), assotats i fins i tot afusellats per protestar, refusar registrar-se, cremar les seues targetes de registre i qualsevol altra forma de protesta no-violenta. Si bé el govern va aconseguir reprimir la protesta dels indis, la denúncia a l'exterior dels mètodes extrems utilitzats pel govern de Sud-àfrica finalment va obligar el general sud-africà Jan Christian Smut a negociar una solució amb Gandhi.

Inspiració

Durant els seus anys a Sud-àfrica, Gandhi es va inspirar en la Bhagavad Gita i en els llibres de Tolstoi, particularment en El Regne de Déu està en tu. En la dècada de 1880 Tolstoi s'havia convertit profundament a la causa de l'anarquisme cristià. Gandhi va traduir un altre llibre d'aquest autor cridat Carta a un hindú escrit el 1908, en resposta als nacionalistes indis que recolzaven la violència. Gandhi va romandre en contacte amb Tolstoi fins a la mort d'aquest el 1910. La carta de Tolstoi es basa en la filosofia hindú de les Vedes i les ensenyances de Krishna en relació amb el creixent nacionalisme indi. Gandhi també es va inspirar en l'escriptor americà Henry David Thoreau que va escriure el famós assaig La desobediència civil.

La lluita per la independència índia (1915–45)

La caricatura de Mohandas Gandhi (Józef Gosławski, 1932).

Gandhi va tornar a l'Índia l'any 1915. Per a aquesta època ja havia canviat els seus hàbits i estil de vida adoptant els més tradicionals de l'Índia. Va tractar al principi de llançar un nou periòdic i de practicar l'advocacia, però va ser dissuadit per Gopal Krishna Gokhale, el qual el va convèncer que es dediqués a tasques de més rellevants a nivell nacional.

Gandhi i la seua esposa Kasturba van viatjar per tot l'Índia. Mantenia una copiosa correspondència amb diferents personatges del país i continuava experimentant amb la seua dieta i aprofundint els seus coneixements sobre religió i filosofia, però sobretot, va prestar principal atenció a la política.

La no-cooperació

Gandhi va utilitzar la no-cooperació, la no-violència i la resistència pacífica com les seves "armes" en la lluita contra el Raj britànic. Al Panjab, la massacre de Bagh Jallianwala de civils per les tropes britàniques (també conegut com la Massacre d'Amritsar) va causar un profund trauma a la nació, donant lloc a l'augment de la l'ira pública i a actes de violència. Gandhi va criticar tant les accions del Raj britànic com la violència venjativa dels indis. Oferí condol a les víctimes civils britàniques i condemnà els disturbis que, després de l'oposició inicial del partit, van ser acceptades després del discurs emocionat de Gandhi defensant el seu principi que tota la violència era dolenta i no podia justificar-se. Després de la massacre i la violència posterior, Gandhi va començar a centrar-se en assolir un autocontrol i controlar de totes les institucions de govern de l'Índia, madurant aviat en el swaraj o la completa independència individual, espiritual i política.

Sala de Mahatma Gandhi en l'Ashram de Sabarmati

Ashram de Sabarmati, la casa de Gandhi a Gujarat

El desembre de 1921, Gandhi va ser investit amb el poder executiu en nom del Congrés Nacional Indi. Sota el seu lideratge, el Congrés va ser reorganitzat amb una nova constitució, amb l'objectiu del swaraj. L'afiliació al partit va ser oberta a qualsevol persona disposada a pagar un preu simbòlic. Una jerarquia de comitès es va crear per millorar la disciplina, transformant el partit d'una organització d'elit a una organització nacional de masses. Gandhi va estendre la seva plataforma de no-violència per incloure la política de swadeshi - el boicot als productes fabricats a l'estranger, especialment de productes britànics. Al costat d'això, la seva defensa que el khadi (tela d'estar per casa) seria usat per tots els indis en lloc dels tèxtils de fabricació britànica. Gandhi va exhortar els homes i dones indis, rics o pobres, a passar una estona cada dia girant el khadi en suport del moviment d'independència. Gandhi va arribar a inventar una filadora petita, portàtil que podés ser plegada a la mida d'una petita màquina d'escriure. Aquesta va ser una estratègia per inculcar disciplina, dedicació, per treure del moviment els que no ho volguessin fer-ho i per l'ambiciosa estratègia d'incloure les dones en el moviment, en un moment en que molts pensaven que aquestes activitats no eren activitats respectables per a les dones. A més de boicotejar els productes britànics, Gandhi va exhortar el poble a boicotejar les institucions educatives britàniques i els tribunals de justícia, a renunciar a l'ocupació en el govern, i a renunciar dels títols i els honors britànics.

Un exemple demostra la popularitat de Gandhi, la importància de la participació de persones en el moviment per la llibertat i les paraules de Gandhi en el valor del sacrifici. Mentre estava popularitzant el khadi a la zona rural Orissa, una dona de pobre que estava escoltant un discurs de Gandhi es va obrir pas fins a on estava, li va tocar el peu i va posar una moneda de coure davant seu. Gandhi va acceptar la moneda i l'hi va agrair. Ell va explicar a Jamnalal Bajaj això:

"Aquesta moneda era potser tot el que la pobra dona posseïa. Ella em va donar tot el que tenia. Això va ser molt generós per part seva. Quin gran sacrifici que va fer. És per això que el valor d'aquesta moneda de coure val més que deu milions de rupies."

La "no-cooperació" gaudiren d'una gran acceptació i èxit, augmentant l'emoció i la participació de tots els estrats de la societat índia. No obstant això, igual que el moviment va aconseguir la seva cúspide, va acabar abruptament com a resultat d'un violent enfrontament a la ciutat de Chauri Chaura, a Uttar Pradesh, el febrer de 1922. Tement que el moviment estava a punt de donar un gir cap a la violència, i convençut que això seria la ruïna de tot el seu treball, Gandhi va cridar a deixar la campanya de desobediència civil massiva. D'acord amb Andrew Roberts, aquesta era la tercera vegada que Gandhi havia cancel·lat una gran campanya, "deixant en l'estacada més de 15.000 seguidors que van ser empresonats per la causa". Gandhi va ser arrestat el 10 de març de 1922, processat per sedició i condemnat a sis anys de presó. Ell va començar la seva sentència el 18 de març de 1922. Va ser posat en llibertat al febrer de 1924 per a una operació d'apendicitis, va estar a la presó tan sols 2 anys.

Sense la personalitat unificadora de Gandhi, el Congrés Nacional Indi va començar a dividir-se durant els seus anys a la presó, la divisió en dues faccions, una liderada per Chitta Ranjan Das i Motilal Nehru a favor de la participació del partit en el poder legislatiu, i l'altre dirigida per Chakravarti Rajagopalachari i Sardar Vallabhbhai Patel, oposant-se a aquest moviment. A més, la cooperació entre els hindús i els musulmans, que havia estat forta en el moment àlgid de la campanya de la no-violència, ara s'estava enfonsant. Gandhi va tractar de salvar aquestes diferències a través de molts mitjans, incloent un dejuni de tres setmanes a la tardor de 1924, però amb èxit limitat. Això pot haver estat a causa de la "estranya habilitat per irritar i frustrar" de Gandhi als líders musulmans de l'Índia.

Satyagraha de la sal (Marxa de la sal)

Gandhi a Dandi, 5 d'abril de 1930, al final de la Marxa de la sal

Gandhi es va quedar fora de la política activa i, com a tal, del centre d'atenció durant la major part de la dècada de 1920. Es va concentrar en canvi en la resolució de la bretxa entre el Partit Swaraj i el Congrés Nacional Indi, i l'ampliació de les iniciatives contra la intocabilitat, l'alcoholisme, la ignorància i la pobresa. Ell va tornar a la palestra el 1928. L'any anterior, el govern britànic va nomenar una nova comissió de reforma constitucional al comandament de Sir John Simon, que no incloïa cap indi com a membre de la comissió. El resultat va ser un boicot dels partits polítics indis de la comissió. Gandhi va fer aprovar una resolució al Congrés de Calcuta el desembre de 1928 demanant al govern britànic que concedís l'estatus de domini a l'Índia o s'enfrontaria (el govern britànic) a una nova campanya de no-cooperació que tingués com a objectiu la total independència del país. Gandhi no només havia moderat les opinions dels homes més joves com Subhas Chandra Bose i Jawaharlal Nehru, que buscaven una demanda de la independència immediata, sinó que també van reduir la seva pròpia crida a l'espera d'un any, en lloc de dos. Els britànics no respongueren. El 31 de desembre de 1929, la bandera de l'Índia es va despleguar a Lahore. El 26 gener 1930 se celebra el Dia de la Independència de l'Índia en la reunió del Congrés Nacional Indi a Lahore. Aquest dia ho commemoren gairebé totes les organitzacions índies. Gandhi va llançar una nova satyagraha contra l'impost sobre la sal el març de 1930. Això va ser destacat per la famosa marxa de la Sal a Dandi del 12 de març al 6 d'abril, on van caminar 388 quilòmetres, de Ahmedabad a Dandi, el Gujarat va obtenir la sal per si mateixa. Milers d'indis es van unir a ell en aquesta marxa cap al mar. Aquesta campanya va ser molt reeixida, molestant als britànics a l'Índia, Gran Bretanya va respondre empresonant a més de 60.000 persones.

El govern, representat pel senyor Edward Irwin, va decidir negociar amb Gandhi. El pacte Gandhi-Irwin va ser signat el març de 1931. El govern britànic va accedir a alliberar tots els presos polítics, a canvi de la suspensió del moviment de desobediència civil. Així mateix, com a resultat del pacte, Gandhi va ser convidat a assistir a la Round Table Conference (Conferència de la Taula Rodona) a Londres com a únic representant del Congrés Nacional Indi. La conferència va ser una decepció per Gandhi i els nacionalistes, ja que es va centrar en els prínceps indis i en les minories indies en lloc d'una transferència de poder. A més, el successor de Lord Irwin, Lord Willingdon, va començar una nova campanya de control per sotmetre al moviment nacionalista. Gandhi va ser arrestat de nou, i el govern va tractar de negar la seva influència per complet aïllant-lo dels seus seguidors. Però aquesta tàctica va fallar.

Mahadev Desai (esquerra), la lectura d'una carta a Gandhi del virrei en Birla House, a Bombai, 7 abril 1939

El 1932, a través de la campanya del líder dels intocables B. R. Ambedkar, el govern va atorgar un electorat d'intocables per separat sota la nova constitució. En protesta, Gandhi va iniciar un dejuni de sis dies al setembre de 1932. El clam públic va resultar un èxit i va obligar al govern a adoptar un acord equitatiu a través de negociacions mediades per Palwankar Baloo. Aquest va ser el començament d'una nova campanya de Gandhi per millorar la vida dels intocables, a qui va anomenar Harijans, fills de Déu.

El 8 de maig de 1933, Gandhi va començar un dejuni de 21 dies de purificació per ajudar el moviment Harijan. Aquesta nova campanya no va ser acceptada universalment dins de la comunitat dels intocables, com la del destacat líder BR Ambedkar condemnant l'ús de Gandhi del terme Harijans dient que els intocables eren socialment immadurs, i que el sistema de privilegis de les castes dels indis privilegiades tenien un paper paternalista. Ambedkar i els seus aliats també creien que Gandhi estava soscavant els drets polítics dels intocables. Gandhi s'havia negat també a donar suport als intocables el 1924-25, quan estaven fent campanya pel dret a pregar en els temples. A causa de les accions de Gandhi, Ambedkar el va descriure com a "tortuós i poc fiable". Gandhi, encara que nascut a la casta Vaishya, va insistir que era capaç de parlar en nom dels intocables, tot i la presència d'activistes dels intocables com Ambedkar.

L'estiu de 1934, es van fer tres intents fallits en la vida de Gandhi.

Quan el Partit del Congrés va triar a les eleccions i acceptar el poder sota l'esquema de la Federació, Gandhi va renunciar a ser membre del partit. No estava en desacord amb el moviment del partit, però creia que si renunciava, la seva popularitat entre els indis deixaria de sufocar l'afiliació del partit, que en realitat era variada, incloent-hi comunistes, socialistes, sindicalistes, estudiants, conservadors religiosos, i persones amb conviccions de negocis, i que aquestes veus diferents tindrien l'oportunitat de fer sentir les seves pròpies veu. Gandhi també volia evitar ser un objectiu de la propaganda Raj liderant un partit que havia acceptat provisionalment la política del Raj.

Gandhi va tornar a la política activa de nou el 1936, amb la presidència de Nehru i la sessió del Congrés de Lucknow. Encara que Gandhi volia un enfocament total en la tasca de guanyar la independència i no l'especulació sobre el futur de l'Índia, no va contradir al Congrés d'adoptar el socialisme com el seu objectiu. Gandhi va tenir un enfrontament amb Subhas Bose, que havia estat elegit president el 1938. Els seus principals punts de discussió van ser la falta de Bose de compromís amb la democràcia i la manca de fe en la no-violència. Bose va guanyar el seu segon mandat, tot i les crítiques de Gandhi, però va deixar el Congrés quan els líders de tota l'Índia van renunciar en massa en protesta per l'abandonament dels principis introduïts per Gandhi.

La Segona Guerra Mundial i Quit India

La Segona Guerra Mundial va explotar en 1939 quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. Inicialment, Gandhi havia ofert un "suport moral no-violent" als esforços britànics, però altres líders del Congrés es van ofendre per la inclusió unilateral de l'Índia en la guerra sense la consulta prèvia dels representants del poble. Els congressistes van dimitir en bloc. Després de deliberacions molt llargues, Gandhi va declarar que l'Índia no podria prendre partit en una guerra on aparentment es lluita per a les llibertats democràtiques, mentre que aquesta llibertat li era negada al mateix temps a l'Índia. Mentre que va progressar la guerra, Gandhi va intensificar la seva demanda per a la independència, esbossant una resolució (Quit India) per tal de que els Britànics marxessin de l'Índia. Aquesta era la rebel·lió més definitiva de Gandhi i del Partit del Congrés que tenia com a objectiu assegurar la marxa britànica de l'Índia.

Gandhi va ser criticat per alguns membres del Partit del Congrés i altres grups polítics indis, tant pro-britànics com anti-britànics. Alguns creien que era immoral no donar més suport a Gran Bretanya contra l'Alemanya Nazi, i creien que Gandhi no feia prou. Altres van considerar que la negativa de Gandhi de que l'Índia participés en la guerra no era suficient i que s'havia de prendre una oposició més directa als britànics. Mentre la Gran Bretanya lluitava contra el nazisme però, va continuar la seva contradicció, en negar-se a concedir la independència a l'Índia. Quit India, es va convertir en el moviment més fort en la història de la lluita, amb detencions massives i violència en una escala sense precedents.Milers de combatents per la llibertat van ser morts o ferits pels trets de la policia, i centenars de milers van ser arrestats. Gandhi i els seus seguidors van deixar ben clar que no donarien suport a la guerra a menys que es concedís immediatament la independència a l'Índia. Fins i tot va aclarir que aquesta vegada el moviment no s'aturaria si es cometien actes individuals de violència, dient que l'"anarquia ordenada" al seu voltant era "pitjor que l'anarquia real". Va fer una crida a tots els congressistes i els indis a mantenir la disciplina a través de l'ahimsa i el Karo Ya Maro ("Fer or Morir") en la causa de la llibertat definitiva.

Els britànics van arrestar a Gandhi i al Comitè de Treball del Congrés, sencer, a Bombai el 9 d'agost de 1942. Gandhi fou retingut durant dos anys al palau d'Aga Khan en Poona. Fou aquí que Gandhi va patir dos terribles cops en la seva vida personal. La seva vella secretària Mahadev Desai, de 50 anys, va morir d'un atac del cor 6 dies després i la seva esposa Kasturba morí després de 18 mesos d'empresonament, el febrer de 1944; sis setmanes més tard Gandhi va patir un atac sever de malària. El van alliberar abans del final de la guerra, el 6 de maig de 1944, a causa de la seva precària salut i que necessitava ser operat; el Raj no va voler que ell morís en la presó i que això, produís un aixecament de ràbia en la nació. Ell va aconseguir aturar una situació política delicada - la Lliga Musulmana, per exemple, que uns anys abans havia aparegut marginal, "avui ocupa el centre de l'escena política" i el tema de la campanya de Jinnah pel Pakistan va ser un important punt de parlar. Gandhi es va reunir amb Jinnah el setembre de 1944 a Bombai, però Jinnah va rebutjar (al·legant que no s'arribaria a una total independència del Pakistan), la proposta de Gandhi del dret de les províncies musulmanes a optar a una part substancial de la unió política futura.

Encara que el Moviment Quit India va tenir un èxit moderat en el seu objectiu, la implacable supressió del moviment va portar ordre a l'Índia abans de la fi del 1943. Al final de la guerra, l'imperi britànic va donar indicacions clares que l'energia seria transferida a les mans índies. A aquest punt Gandhi va cridar de la lluita, i van ser alliberats al voltant 100.000 presos polítics, incloent la direcció del congrés.

Independència i partició de l'Índia (1945-1947)

Gandhi va recomanar al Congrés rebutjar les propostes del Pla de la Missió del Gabinet creat pels britànics en 1946. Sospitava que la idea de compartir el poder amb la Lliga Musulmana i les divisions i descentralització que el pla implicava eren problemàtiques. No obstant això en aquesta ocasió el partit es va oposar Gandhi i van acceptar la idea de crear un govern que reemplaçaria el britànic al més prompte possible i evitar que Mohammed Ali Jinnah i la Lliga Musulmana obtingueren una paritat política amb el secular partit del Congrés.

Entre 1946 i 1947, més de 5.000 persones van morir en enfrontament entre hindús i musulmans. La Lliga era popular en les regions on hi havia una majoria musulmana, com Panjab, Bengala, Sindh, NWFP i Balutxistan. El pla de la divisió de l'Índia va ser aprovat pel Congrés com una forma d'evitar una guerra civil hindú-musulmana a gran escala.

Els líders del Congrés sabien que si bé Gandhi era visceralment oposat a la partició de l'Índia, també era pràcticament impossible acceptar el pla sense l'aprovació de Gandhi, perquè el suport de què gaudia en tota l'Índia era molt fort. Sadar Patel, persona de confiança de Gandhi, va ser l'encarregat d'aconseguir el seu consentiment al pla de divisió.

Gandhi gaudia de gran influència en les comunitats hindús i musulmanes. La seua mera presència evitava i parava desordres i motins. S'oposava vehementment a qualsevol pla que implicara la partició de l'Índia. D'altra banda, la Lliga Musulmana argumentava que la superioritat numèrica dels hindús oprimiria sistemàticament a la minoria musulmana en una Índia unida i que una nació musulmana separada era l'única solució. No obstant això, molts musulmans en l'Índia vivien junt amb hindús, sikhs, budistes, cristians, jains, parsis i jueus i eren partidaris de la unitat de l'Índia. Però Mohammed Ali Jinnah tenia un ampli suport en el Panjab Occidental, Sindh, NWFP i Bengala Oriental, és a dir tot el que forma hui en dia Pakistan i Bangla Desh. El dia de la transferència del govern, Gandhi no ho va celebrar com en la resta de l'Índia i va estar només aqueix dia en la seua residència en Calcuta.

Assassinat i darreres paraules

El 30 de gener de 1948 quan Gandhi es dirigia a una reunió per a resar, va ser assassinat en Pispa House, Nova Delhi per Nathuram Godse, un radical hindú aparentment relacionat amb grups ultra dretans de l'Índia, com era el partit Hindú Hahasabha, que l'acusaven de debilitar el nou govern en la seua insistència que li foren pagats a Pakistan els diners promesos. Godsed i el seu company conspirador Narayan Adopte van ser jutjats i condemnats a mort. La seua execució es va realitzar el 15 de novembre de 1949. No obstant això, el que es considera com a instigador de l'assassinat, el president del partit Hahasabha, Vinayak Damodar Savarkar, va quedar lliure sense cap càrrec per falta de proves.

Una prova de la lluita de Gandhi i la seua recerca de Déu està en les seues últimes paraules abans de morir, quan va exclamar: Hey, Rama (Oh, Déu méu). Això s'interpreta com un signe de la seua espiritualitat, així com el seu idealisme en la recerca de la pau en el seu país. Aquestes paraules estan escrites en el seu monument a Nova Delhi. Després d'un multitudinari enterrament, les cendres de Gandhi foren tirades al mar.

Principis, pràctiques i creences

La veritat i la satyagraha

"Déu és la veritat. El camí a la veritat es troba a través de l'ahimsa (no-violència)", Sabarmati 13 març 1927

Gandhi va dedicar la seva vida a la finalitat més àmplia de descobrir la veritat, o Satya. Va tractar d'aconseguir aquest objectiu en l'aprenentatge dels seus propis errors i duent a terme experiments sobre ell mateix. Va anomenar a la seva autobiografia The Story of My Experiments with Truth (La història dels meus experiments amb la veritat).

Gandhi va dir que la batalla més important en la lluita va ser superar els seus propis dimonis, les seves pors i les seves inseguretats. Al principi, Gandhi va resumir les seves creences dient: "Déu és la Veritat". Més tard, va canviar aquesta declaració per la de "la Veritat és Déu". Així, Satya (veritat) en la filosofia de Gandhi és "Déu".

L'essència del satyagraha (literalment: "insistència/tinença de la veritat") és procurar d'eliminar els antagonismes sense danyar-hi els antagonistes, i procurant de transformar o "purificar"-ho a un nivell superior. Un eufemisme utilitzat de vegades per satyagraha és que es tracta d'una "força silenciosa" o una "força de l'ànima" (un terme també utilitzat per Martin Luther King en el seu famós "I Have a Dream", traduït: "Jo tinc un somni"). Arma a la persona amb un poder moral més gran que la força física. La Satyagraha esta destinada a ser una "força universal", ja que essencialment "no fa distinció entre coneguts i estranys, joves i vells, homes i dones, amics i enemics". Gandhi va escriure: "No ha d'haver impaciència, ni barbàrie, ni insolència, ni pressions indegudes. Si volem cultivar un veritable esperit de la democràcia, no podem donar-nos el luxe de ser intolerants. La intolerància revela la manca de fe en la causa". La desobediència civil i la no-cooperació tal com es practica en el satyagraha es basen en la "llei del patiment", una doctrina en que la "resistència del patiment és un mitjà per a un fi". Aquest fi en general implica una elevació moral o un progrés de l'individu o la societat. Per tant, la no-cooperació en el satyagraha és en realitat un mitjà per assegurar la cooperació de l'oponent, d'una manera ferma, amb la veritat i la justícia.

La no-violència

Encara que Gandhi no va ser el creador del principi de la no-violència, ell va ser el primer en aplicar-la en el camp polític a gran escala. El concepte de la no-violència (ahimsa) i la no-resistència té una llarga història en el pensament religiós de l'Índia i ha tingut molts renaixements en contextos hindús, budistes, jainistes, jueus i cristians. Gandhi explica la seva filosofia i forma de vida en la seva autobiografia The Story of My Experiments with Truth. Així deia:

"Quan em desespero, recordo que al llarg de la història ha guanyat sempre el camí de la veritat i l'amor. Hi han hagut tirans i assassins, i per un temps semblaven invencibles, però al final, sempre cauen; - penseu en això, sempre."

"Quina diferència fa als morts, als orfes i als sense sostre, si la destrucció sense sentit es du a terme en el nom del totalitarisme o en el sant nom de la llibertat i la democràcia?"

"L´ull per ull deixa a tot el món cec".

"Hi ha moltes causes per les que estic disposat a morir, però cap per la que estigui disposat a matar."

Gandhi té cura de Parchure Shastri, un erudit sànscrit afectat per la la lepra, en l'Ashram de Sabarmati, 1940

En l'aplicació d'aquests principis, Gandhi no es va negar a dur-los als seus extrems més lògics en previsió d'un món en què fins i tot el govern, la policia i els exèrcits fossin no-violents. Les cites a continuació són del llibre "For Pacifists" ("Per als pacifistes").

"La ciència de la guerra ens porta a la dictadura, purament i simplement. La ciència de la no-violència només pot conduir a una democràcia pura... El poder basat en l'amor és mil vegades més eficaç i permanent que el poder que deriva del temor de la pena.... És una blasfèmia dir que la no-violència només pot ser practicada per individus i no per les nacions que estan compostes d'individus... L'aproximació més propera a la més pura anarquia seria una democràcia basada en la no-violència... Una societat organitzada i gestionada sobre la base de la no-violència seria l'anarquia més pura."

"He reconegut que fins i tot en un estat no-violent una força policial pot ser necessària... les files de la policia estaran integrades pels creients en la no-violència. La gent instintivament els hi donarà tota l'ajuda i la cooperació mútua que fàcilment durà a que els disturbis cada vegada vagin a menys... Les violentes lluites entre treball i capital i les vagues aniran a menys en un estat no-violent per la influència de la majoria no-violenta que serà més gran en quant al respecte dels elements principals en la societat. De la mateixa manera, no hi haurà lloc pels disturbis comunals...."

"Un exèrcit no-violent actua de forma diferent a l'exèrcit dels homes armats, tant en temps de pau com en temps de conflictes. El seu deure serà el d'ajuntar a les comunitats en conflicte, duent-los-hi propaganda de pau, ajudant a participar en activitats que posin en contacte a cadascuna de les persones amb la seva comunitat o divisió territorial. Com un exèrcit, ha d'estar preparat per fer front a qualsevol emergència i, fins i tot, si fes falta, arriscant les seves vides, per tal d'aturar la bogeria de les torbes. ... Les brigades de Satyagraha (la força de la veritat) es poden organitzar en cada poble i en cada bloc d'edificis en les ciutats. [Si la societat no-violenta és atacada des de l'exterior], hi ha dos camins oberts a la no-violència. Permetre la invasió, però sense cooperar amb l'agressor...preferir la mort a la submissió. La segona seria la resistència no-violenta duta a terme per les persones que han estat entrenades en la forma no-violenta... L'espectacle inesperat de les interminables files i files d'homes i dones que simplement prefereixen, en últim terme, morir abans que rendir-se a la voluntat d'un agressor, durien a aquest agressor i als seus soldats a acabar simpatitzant amb la lluita no-violenta... Una nació o un grup que han fet de la no-violència la seva política final no poden ser sotmesos a l'esclavitud ni tan sols per la bomba atòmica.... Aquella nació que feliçment dugués la no-violència a aquell nivell tan alt, es guanyaria el respecte universal."

D'acord amb aquests punts de vista, el 1940, quan la invasió de les Illes Britàniques per l'Alemanya nazi semblava imminent, Gandhi va oferir el següent consell als britànics (Non-Violence in Peace and War: No-violència en la pau i en la guerra):

"M'agradaria que deposéssiu les armes, que han de ser inútils per salvar-vos o per salvar la humanitat. Convideu a Herr Hitler i al senyor Mussolini a prendre el que vulguin dels països que anomeneu possessions vostres... Si aquests senyors trien d'ocupar la vostra casa, les hi deixareu. Si no volen deixar-vos marxar, permetreu que us matin tots -homes, dones i criatures- però us negareu a prometre-los la vostra llealtat."

En una entrevista posterior a la guerra el 1946, va oferir un punt de vista en una encara més extrem:

"Hitler", va dir Gandhi, "va matar 5 milions de jueus. És el crim més gran del nostre temps. Però els jueus s'han ofert al ganivet del carnisser. S'haurien d'haver llançat al mar des dels penya-segats... I això hauria despertat el món i el poble d'Alemanya...".

No obstant això, Gandhi es va adonar que aquest nivell de no-violència requereix una fe i un coratge increïbles, que creia que no tot el món posseïa. Recomanava, doncs, que no tothom tenia que mantenir-se en la no-violència, especialment si s'utilitzava com a excusa per la covardia:

"Gandhi va anar en compte de no atreure al seu moviment satyagraha als que tenien por de prendre les armes o se sentien incapaços de resistència. "Crec," va escriure, "que si només hi ha una elecció entre la covardia i la violència, jo aconsellaria la violència."

"En cada reunió repetia l'advertiment de que si no sentien que en la no-violència havien entrat en possessió d'una força infinitament superior a la que tenien [amb l'ús de les armes] i amb les quals eren experts, llavors no tenien res a veure amb la no-violència, i que reprenguessin les armes que posseïen abans".

Gandhi també va ser blanc del foc polític per les seves crítiques als que tractaven d'aconseguir la independència a través de mitjans més violents. Segons un informe publicat a la revista Frontline, va demanar en diverses ocasions la commutació de la pena de mort de per a Bhagat Singh, Rajguru i Sukhdev, incloent una visita personal el 19 de març de 1931 i una carta al virrei en el dia de la seva execució, demanant amb fervor la commutació.

Winston Churchill va dir que era "nauseabund" veure Gandhi, "un advocat sediciós del Middle Temple, que ara es fa passar per una mena ben coneguda de fakir de l'Orient Mitjà, caminant mig nu per les escales del palau virreinal. .. per parlamentar en igualtat de condicions amb el representant del Rei-Emperador".

Ell va continuar amb aquest argument en una sèrie d'articles reproduïts a The Gandhi Reader: A Sourcebook of His Life and Writings (El lector de Gandhi: Llibre de la seva vida i escrits) de Homer Jack. Al primer, "Zionism and Anti-Semitism," ("sionisme i antisemitisme"), escrit el 1938, Gandhi es va referir a la persecució de la dècada de 1930 dels jueus a Alemanya en el context de Satyagraha. Va oferir la no-violència com a mètode per combatre les dificultats dels Jueus a Alemanya, declarant:

"Si jo fos jueu i hagués nascut a Alemanya i m'hagués de guanyar la vida allà, jo em sentiria Alemanya com casa meva, tan com s'hi pogués sentir el més alt gentil alemany, i el desafiaria a disparar-me o que m'enviés a la presó; em negaria a ser expulsat o a sotmetre'm a un tractament discriminatori. I per fer això, no esperaria a que els companys jueus s'unissin amb mi en una resistència civil, però tindria la confiança en que al final la resta es veurien obligats a seguir el meu exemple. Si un jueu o tots els jueus estiguessin per acceptar la recepta que aquí s'ofereix, no podrien estar pitjor que ara. I el sofriment voluntàriament experimentat els portarà una força interior i l'alegria...la violència calculada de Hitler, fins i tot pot donar lloc a una matança general de jueus com la seva primera resposta a la declaració d'aquestes hostilitats. Però si la ment dels jueus està preparada per al sofriment voluntari, fins la massacre que he imaginat podria convertir-se en un dia d'acció de gràcies i d'alegria en que el Senyor hauria fet l'alliberament de la raça, fins i tot a les mans del tirà. Perquè per als temorosos de Déu, la mort no causa terror."

Gandhi va ser molt criticat per aquestes declaracions i va respondre a l'article "Questions on the Jews" ("Preguntes sobre els jueus") amb "Uns amics m'han enviat dos retalls de premsa criticant la meu crida als jueus. Els dos crítiquen la presentació de la no-violència als jueus com un remei contra de la injustícia comesa contra ells, jo no he suggerit res més...jo he advocat perquè es renunciï a la violència del cor i el consegüent exercici actiu de la força generada per la gran renúncia.

Les declaracions de Gandhi pel que fa als jueus davant de l'imminent holocaust atragueren les crítiques d'una sèrie de comentaristes. Martin Buber va escriure una carta oberta molt crítica amb Gandhi el 24 de febrer de 1939. Buber afirmà que la comparació entre el tractament britànic dels indis i el tractament nazi dels jueus era inadequat i, a més, va assenyalar que quan els indis eren víctimes de persecució, Gandhi va tenir, de vegades, el suport de l'ús de la força.

De forma sorprenent, Adolf Hitler va dir al secretari de Relacions Exteriors britànic Lord Halifax el 1937 que els britànics haurien de "disparar a Gandhi, i si això no fos suficient per reduir-los a la submissió, disparar una dotzena d'importants membres del Congrés, i si això tampoc no fos suficient disparar a 200, i així successivament, per tal de deixar clar que vostès parlen de debò."

Gandhi va va comentar el 1930 la persecució dels jueus a Alemanya en el context de Satyagraha. En l'article de novembre 1938 sobre la persecució nazi dels jueus abans esmentat, va oferir la no-violència com una solució:

"La persecució dels jueus alemanys sembla que no té paral·lel en la història. Els tirans de l'antiguitat mai van ser tan bojos com sembla que ho és en Hitler. I ho està fent amb el fervor religiós. Perquè ell proposa una nova religió d'un nacionalisme excloent i militant en el nom de la qual qualsevol inhumanitat es converteix en un acte d'humanitat que serà recompensada en aquesta i en l'altra vida. El crim d'aquest jove, intrèpid i òbviament boig, però, està sent seguit amb tota la seva raça amb una ferocitat increïble. Si alguna vegada podés haver una guerra justificable en nom de i per a la humanitat, una guerra contra Alemanya, per evitar la persecució indiscriminada de tota una raça, aquesta seria totalment justificable. Però jo no crec en cap guerra. Una discussió dels pros i els contres d'aquesta guerra és per tant, fora del meu horitzó o província. Però si no pot haver-hi una guerra contra Alemanya, fins i tot per un crim com el que s'està cometent contra els jueus, sens dubte el que no pot haver és una aliança amb Alemanya. Com pot haver-hi una aliança entre una nació que diu defensar la justícia i la democràcia i una que és l'enemic declarat de les dues?"

Vegetarianisme

Quan era petit, Gandhi va experimentar amb el consum de carn. Això es va deure en part a la curiositat inherent així com la persuasió del seu amic el Sheikh Mehtab. La idea del vegetarianisme està profundament arrelada en les tradicions hindús i jainistes a l'Índia, i, a la seva terra natal de Gujarat, on la majoria dels hindús són vegetarians, i també gairebé tots són jainistes. La família de Gandhi no en va ser l'excepció. Abans de marxar a Londres a fer els seus estudis, Gandhi va prometre a la seva mare, Putlibai, i al seu oncle, Becharji Swami, que s'abstindria de menjar carn, prendre alcohol, i participar en la promiscuïtat. Ell es va mantenir ferm en la seva promesa i va guanyar quelcom més que una dieta: feu del vegetarianisme una de les bases filosòfiques de la seva llarga vida. Quan Gandhi ja fou adult, es va convertir en un vegetarià estricte. Va escriure el llibre The Moral Basis of Vegetarianism (La base moral del vegetarianisme) i diversos articles sobre el tema, alguns dels quals van ser publicats en el The Vegetarian (El Vegetarià) de la London Vegetarian Society (Societat Vegetariana de Londres). Durant aquest període, el jove Gandhi es va inspirar en molts grans pensadors i es va fer amic del president de la London Vegetarian Society el Dr Josiah Oldfield.

Després d'haver llegit i admirat també l'obra de Henry Stephens Salt, el jove Mohandas es va reunir i amb freqüència s'escrivia amb l'activista vegetarià. Gandhi va passar molt de temps advocant pel vegetarianisme durant i després de la seva estada a Londres. Per Gandhi, una dieta vegetariana no només satisfà les necessitats del cos, sinó que també servia a un propòsit econòmic; ja que la carn era, i continua sent, en general més cara que els llegums, vegetals i fruites. A més, molts indis de l'època lluitaven amb uns baixos ingressos, de manera que el vegetarianisme va ser vist no només com una pràctica espiritual, sinó també com quelcom pràctic. Es va abstenir de menjar per llargs períodes, amb dejunis com una forma de protesta política. Gandhi va assenyalar en la seva autobiografia que el vegetarianisme va ser el començament del seu profund compromís amb la castedat, sense el control total del paladar, el seu èxit en Bramacharya probablement hagués fallat.

Gandhi també va experimentar amb el frugivorisme, com indica en la seva autobiografia, "Vaig decidir viure amb una dieta de fruita, i que fos també alhora la fruita més barata possible... El cacauet cru, plàtans, dàtils, llimones i oli d'oliva componia la nostra dieta habitual" No obstant això, a finals de la vida va trencar la disciplina i va començar a prendre llet de cabra degut al consell del seu metge. Aquesta interrupció en la disciplina li va molestar fins el dia de la seva mort, i ell va escriure: "La memòria d'aquesta acció, fins i tot ara irrita al meu pit i m'omple de remordiment, i estic constantment pensant en com renunciar a la llet de cabra." Mai va prendre els productes lactis obtinguts de vaques a causa de la seva visió inicial: que la llet no és la dieta natural de l'home i, en concret, a causa d'un vot a la seva difunta mare.

Algunes de les frases de Gandhi:

"Sento que el progrés espiritual ens demanda que deixem de matar i menjar les criatures de Déu, que ens són properes, i només per satisfer les nostres pervertides i sensuals ganes."

"La supremacia de l'home sobre l'animal s'hauria de demostrar no sols avergonyint-nos del bàrbar costum de matar-los i devorar-los, sinó cuidant-los, protegint-los i amant-los."

"No menjar carn constitueix sense cap mena de dubte un gran ajuda pel desenvolupament i la pau del nostre esperit."

Nai Talim, l'Educació Bàsica

El Nai Talim és un principi espiritual que estableix que el coneixement i el treball no estan separats. Gandhi va promoure un pla d'estudis basat amb el mateix nom que aquest principi pedagògic.

Es pot traduir amb la frase "Educació bàsica per a tots". No obstant això, el concepte té diversos nivells de significat. Es va desenvolupar a partir de l'experiència de Gandhi amb el sistema educatiu anglès i amb el colonialisme en general. En aquest sistema, va veure que els nens indis podien ser alienats quan uns "estudis basats en el pensament" es convertissin en els dominants. Aquests últims comportaven una sèrie de resultats negatius: el desdeny pel treball manual, el desenvolupament d'una nova classe d'elit, i els creixents problemes de la industrialització i la urbanització.

Els tres pilars de la pedagogia de Gandhi se centren en el caràcter vitalici de l'educació, el seu caràcter social i la seva forma com un procés holístic. Per Gandhi, l'educació és el "desenvolupament moral de la persona", un procés que és, per definició, "de tota la vida".

Brahmacharya, sexualitat

Gandhi amb treballadors del tèxtil a Darwen, Lancashire, 26 de setembre de 1931.

Quan Gandhi tenia 16 anys el seu pare es va posar molt malalt. En estar molt dedicat als seus pares, va assistir al seu pare en tot moment durant la seva malaltia. No obstant això, una nit, l'oncle de Gandhi el va rellevar per una estona. Gandhi es va retirar al seu dormitori i va tenir relacions sexuals amb la seva esposa. Poc després, el van avisar que el seu pare acabava de morir. Gandhi va sentir una culpa tremenda i mai s'ho va poder perdonar. Ell va arribar a referir-se a aquest esdeveniment com "la vergonya doble". L'incident va tenir una influència significativa en Gandhi quan va adoptar el celibat a l'edat de 36 anys, mentre estava casat.

Aquesta decisió va ser profundament influenciada per la filosofia de Brahmacharya - la puresa espiritual i pràctica - en gran mesura amb el celibat i l'ascetisme. Gandhi va veure la castedat com a mitjà per apropar-se més a Déu i com a fonament principal per a la autorealització. En la seva autobiografia ell parla de la seva batalla contra la luxúria i els atacs de gelosia amb la seva núvia d'infància, Kasturba. Ell va sentir que era la seva obligació personal de romandre cèlibe perquè pogués aprendre a estimar, en comptes de la luxúria. Per Gandhi, la castedat significa "control dels sentits en el pensament, paraula i acció.".

Senzillesa

Fitxer:Gandhi and Mountbatten drink tea.jpg

Gandhi prenent el te amb Lord Mountbatten

Gandhi creia sincerament que una persona involucrada en el servei públic ha de portar una vida en senzillesa. Mostra aquest principi per primera vegada quan deixa d'usar roba d'estil occidental, que llavors ell associa amb la riquesa i l'èxit. Quan va tornar a l'Índia va renunciar a l'estil de vida occidental que va dur a Sud-àfrica, on hi havia gaudit d'una reeixida pràctica legal.

Gandhi es vestia per ser acceptat per la gent més pobra de l'Índia, defensant l'ús de tela d'estar per casa (khadi). Ell i els seus seguidors van adoptar el costum de teixir la seva pròpia roba de fil; fil que s'obtenia fent girar una filosa anomenada charkha, i va encoratjar a altres a fer-ho. Tot i que els treballadors indis estaven sovint inactius a causa de la desocupació, compraven amb freqüència la roba dels fabricants industrials al servei dels interessos britànics. El moviment Swadeshi sostenia que si els indis fessin la seva pròpia roba, això seria un cop econòmic a l'establiment britànic a l'Índia. La senzillesa de Gandhi va ser signe i expressió dels principis de swadeshi. En conseqüència, després la charkha es va incorporar a la bandera del Congrés Nacional Indi. Posteriorment, va portar un dhoti la resta de la seva vida.

A la pràctica d'abandonar les despeses innecessàries, adoptant un estil de vida senzill i rentant la seva pròpia roba, Gandhi ho va anomenar la "reduir-se un mateix a zero". En una ocasió va retornar el regal que li atorgaven des de Natal pel seu diligent servei a la comunitat.

Gandhi passava un dia de cada setmana en silenci. Creia que abstenir-se de parlar li portava pau interior i el convertia en un millor oient. Aquesta influència es va elaborar a partir dels principis hindús de mauna (en sànscrit:मौनं  - silenci) i shanti (en sànscrit:शांति - pau). En aquests dies es comunicava amb els altres per escrit en un paper. Durant tres anys i mig, des de l'edat de 37 anys, Gandhi es va negar a llegir els diaris, al·legant que l'estat tumultuós dels assumptes mundials li causaven més confusió que la seva inquietud interior.

Després de la lectura de Unto This Last de John Ruskin, que va decidir canviar el seu estil de vida i crear una comuna anomenada Phoenix Settlement.

Fe

Gandhi va néixer hindú i va practicar l'hinduisme tota la seva vida. Com tot hindú, creia que totes les religions eren iguals, i va rebutjar tots els esforços per convertir-lo a una fe diferent. Era un teòleg àvid i llegia molt sobre totes les principals religions. Ell va dir el següent de dir sobre l'hinduisme:

L'hinduisme com el conec em satisfà la meva ànima, omple tot el meu ésser... Quan els dubtes em turmenten, quan les decepcions em miren a la cara, i quan veig que ni tan sols hi ha un raig de llum a l'horitzó, em dirigeixo a la Bhagavad Gita, i hi trobo un vers que em consola, i immediatament començo a somriure enmig de l'aclaparadora tristesa. La meva vida ha estat plena de tragèdies i si no han deixat cap efecte visible i indeleble en mi, l'hi dec als ensenyaments del Bhagavad Gita.

Gandhi Smriti (la casa on Gandhi va passar els últims 4 mesos de la seva vida. S'ha convertit en un monument, Nova Delhi)

Gandhi va escriure un comentari sobre el Bhagavad Gita en gujarati. Aquest manuscrit va ser traduït a l'anglès per Mahadev Desai, qui va fer una introducció i comentaris addicionals. Es va publicar amb un pròleg de Gandhi el 1946.

Gandhi creia que al centre de totes les religions era la veritat i l'amor (la compassió, la no-violència i la Regla d'Or). També va qüestionar el que ell va veure com hipocresia, males pràctiques, i dogma en totes les religions, fins i tot en la seva pròpia; i va ser un incansable defensor de la reforma social en la religió. Alguns dels seus comentaris sobre les diferents religions són les següents:

"Així, si jo no podia acceptar el cristianisme, com a perfecte o com la religió més gran, ni llavors estava convençut que l'hinduisme també ho podés ser. Aviat em vaig adonar dels defectes hindús. Si els intocables podria ser una part de l'hinduisme, això podria ser una part podrida o una excrescència. Jo no podia entendre la raó de ser d'una multitud de sectes i castes. Quin era el significat de dir que els Vedes eren la Paraula inspirada de Déu? Si eren inspirats, per què no també la Bíblia i l'Alcorà? Tan els amics cristians com els amics musulmans intentaven de convertir-me a la seva fe. Abdullah Seth m'havia induït a l'estudi de l'Islam, i per descomptat, sempre hi havia alguna cosa a dir pel que fa a la seva bellesa". (autobiografia de Gandhi)

"Tan aviat com perdem la base moral, deixem de ser religiosos. L'home, per exemple, no pot ser mentider, cruel o incontinent i afirmar que té a Déu del seu costat."

"Les paraules de Mahoma són un tresor de saviesa, no només per als musulmans, sinó per a tota la humanitat."

Més endavant en la seva vida, quan se li va preguntar si ell era un hindú, va respondre: "Sí, ho sóc. Jo també sóc un cristià, un budista, musulmà, i un jueu."

Gandhi es va reunir amb el mestre espiritual de l'Índia Meher Baba a bord del SS Rajputana en el seu camí a la segona Round Table Conference (Conferència de la Taula Rodona) a Londres el 1931, dient que estava molt feliç de conèixer a Baba i li va demanar que trenqués el seu silenci.

Malgrat el profund respecte que es tenien Gandhi i Rabindranath Tagore, més d'una vegada quedaven immersos en debats prolongats. Aquests debats il·lustren les diferències filosòfiques entre els dos indis més famosos de l'època. El 15 de gener de 1934, un terratrèmol va sotragar Bihar i va causar grans danys i pèrdua de vides. Gandhi va mantenir que el terratrèmol era degut al pecat comès per hindús de casta alta en no permetre els intocables en els seus temples (Gandhi estava compromès amb la causa de millorar el destí dels intocables, referint-se a ells com Harijans). Tagore es va oposar amb vehemència a la postura de Gandhi, sostenint que un terratrèmol només pot ser causat per forces naturals, no per raons morals, per més repugnant que fos la pràctica de la intocabilitat.

Gandhi va prendre un gran interès per la teosofia. Va simpatitzar amb el missatge de la teosofia de la "fraternitat universal i la tolerància conseqüent", com ell mateix va dir el 1926.

Swaraj, l'autogovern

Gandhi amb Rabindranath Tagore, 1940

Gandhi es descriu a si mateix com un anarquista filosòfic, i la seva visió de l'Índia significava una Índia sense un govern de base. Una vegada va dir que "l'estat ideal no-violent seria una anarquia ordenada". Mentre que els sistemes polítics són en gran part jeràrquics, on cada capa d'autoritat des de l'individu al govern central augmenta sobre la capa de sota, Gandhi creia que la societat hauria de ser exactament el contrari, on no es fa res sense el consentiment de tothom, baixant a l'individu. La seva idea era que el veritable autogovern en un país significa que cada persona es governa a si mateixa i que no hi ha un estat que fa complir les lleis sobre el poble. Això s'aconseguiria a través del temps amb la mediació no-violenta dels conflictes, com que el poder es despulla de les capes de les autoritats jeràrquiques, en última instància la individual, la qual vindria a encarnar l'ètica de la no-violència. En lloc d'un sistema on els drets són imposats per una autoritat superior, la gent s'auto-governaria per les responsabilitats mútues. En tornar de Sud-àfrica, quan Gandhi va rebre una carta sol·licitant la seva participació en la redacció d'una carta mundial dels drets humans, ell va respondre dient: "en la meva experiència, és molt més important tenir una carta de deures humans". Una Índia lliure per a ell significava l'existència de milers de petites comunitats autosuficients (una idea, possiblement, de Tolstoi) que es governaven a si mateixes sense perjudicar les altres. Això no vol dir simplement la transferència d'una estructura administrativa establerta pels britànics en mans de l'Índia, la qual cosa segons ell era només "fer Hindustan en Englistan". Ell volia dissoldre en última instància, el Partit del Congrés després de la independència i establir un sistema de democràcia directa a l'Índia, ja que no tenia fe en el sistema parlamentari d'estil britànic.

Crítiques sobre la postura política de Mahatma Gandhi

Diversos historiadors han criticat l'aparent posició de Gandhi quant al sorgiment de Hitler i Mussolini, incloent la seva declaració que els jueus guanyarien l'amor de Déu en anar voluntàriament cap a les seues morts.

La seua oposició a la violència va arribar a extrems quan en 1940 després de la invasió dels Nazis de les Illes del Canal de la Mànega, va manar un missatge al poble britànic indicant:

«

Deixen les armes, per quant aquestes no serviran per a salvar-los a vostès ni a la humanitat. Han d'invitar a Hitler i Mussolini que prenguen tot el que vulguen dels seus països. Si volen ocupar les seues cases, vagen-se d'elles. Si no els permeten eixir sacrifiquin-se a ells, però sempre refusen rendir-los obediència.

»

Altres historiadors van ser més enllà i van atacar Gandhi d'hipòcrita, a causa del que percebien com a inconsistència entre la seua posició de no-violència i un suposat maltractament a les dones i també suposades declaracions racistes contra els africans en la seua estada a Sud-àfrica.

Les crítiques s'estenen fins al comitè del Premi Nobel, on l'assessor del comitè, el professor Jacob Worm-Müller, va escriure un informe en el qual expressa la seua comprensió en l'admiració cap a la persona de Gandhi: "És, indubtablement, una persona bona, noble i ascètica - un home prominent merescudament honrat i amat per les masses a l'Índia". Més l'informe continua en la consideració de Gandhi com a polític i representant del poble: "... presenta violents canvis en les seues polítiques, que difícilment poden ser explicades pels seus seguidors. (...) És un lluitador per la llibertat i un dictador, un idealista i un nacionalista. És sovint un 'Crist', però llavors, de sobte, es convertix en un polític vulgar".

Durant el conflicte indi-pakistanés, Gandhi va fer públiques les seues idees sobre obviar les polítiques de pau i no-violència contra Pakistan en cas d'hostilitats, molt en oposició a les seues opinions sobre el conflicte bèl·lic entre Gran Bretanya i l'Alemanya nazi (mencionats dalt).

Posteriorment un altre informe emès per Muller indica: "Es podria dir que el seu bé coneguda lluita per Àfrica del Sud és en benefici dels indis residents allí, i no els "negres", els que viuen en condicions pitjors."

El 26 de setembre de 1896, Gandhi es va dirigir a les masses per a expressar el seu disgust pel tracte que els anglesos donaven als indis en els termes següents: "La nostra és una contínua lluita en contra de la degradació infligida sobre nosaltres pels europeus, els que desitgen degradar-nos al nivell de vulgars napioles l'ocupació dels quals és caçar i la seua única ambició és recol·lectar bestiar per a comprar una esposa, i després morir en indolència (...)"

Reconeixements

Gandhi mai va arribar a rebre el premi Nobel de la Pau, encara que va ser nomenat cinc vegades entre 1937 i 1948. Dècades després, no obstant això, el Comitè que administra el premi Nobel van declarar la injustícia de tal omissió, que van atribuir als sentiments nacionalistes dividits que van negar tal premi a Gandhi.

Quan al Dalai Lama li va ser atorgat el dit premi en 1989, el president del comitè va declarar que en part aquest premi s'atorgava en tribut a Mahatma Gandhi.

El Govern de l'Índia atorga un premi a què denominen el Premi de la Pau Mahatma Gandhi que ha estat concedit, entre altres, a Nelson Mandela, el dirigent sud-africà.

El 30 de gener se celebra el Dia de la Pau en record d'aquest home.

Bibliografia

• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. ISBN 1-57075-547-7
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. ISBN 81-7229-138-8 Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. ISBN 3-926952-97-0
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. ISBN 1-900624-12-5
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)
• Bhana, Surendra and Goolam Vahed. The Making of a Political Reformer: Gandhi in South Africa, 1893–1914. New Delhi: Manohar, 2005.
• Bondurant, Joan V. (1988). Conquest of Violence : The Gandhian Philosophy of Conflict. Princeton UP. (ISBN 0-691-02281-X) Image d'une plume
• Chadha, Yogesh. Gandhi: A Life. (ISBN 0-471-35062-1)
• Chernus, Ira. American Nonviolence: The History of an Idea, chapter 7. (ISBN 1-57075-547-7)
• Dutta, Krishna and Andrew Robinson. Rabindranath Tagore: An Anthology, 1997, Londres: Picador/Macmillan. (ISBN 0-330-34962-7)
• Easwaran, Eknath. Gandhi The Man. (ISBN 0-915132-96-6)
• Gandhi, Rajmohan (1990). Patel: A Life. Navajivan Publishing House. (ISBN 81-7229-138-8) Image d'une plume
• Hunt, James D. Gandhi in London, New Delhi, Promilla & Co., 1978.
• Mann, Bernhard. "The Pedagogical and Political Concepts of Mahatma Gandhi and Paulo Freire". In: Claußen, B. (Ed.) International Studies in Political Socialization and Education, Bd. 8, Hambourg, 1996. (ISBN 3-926952-97-0)
• Rühe, Peter. Gandhi : A Photo biography., 2002. (ISBN 0-7148-9279-3)
• Sharp, Gene. Gandhi as a Political Strategist, with Essays on Ethics and Politics, Boston, Extending Horizon Books, 1979.
• Sofri, Gianni. Gandhi and India: A Century in Focus, 1995. (ISBN 1-900624-12-5)

Vegeu també

• En 1982 el director Richard Attenborough dugué la seua vida al cine en la pel·lícula Gandhi, interpretat per Ben Kingsley.
• Filosa

Enllaços externs

• GandhiServe Foundation
• Biografia a lenguasdefuego.net
• Biografia a biografiasyvidas.com
• Proverbis a proverbia.net
• Biografia a historiassiglo20.org
• Ghandi y los atentados de Bombai a elpais.com (16/12/2008)
• Video de Federico Mayor Zaragoza parlant de Gandhi

Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Link GA Plantilla:Link GA Plantilla:Link GA