Altes capacitats

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L' alta capacitat intel·lectual, altes capacitats o superdotació és el terme utilitzat, sobretot en l’àmbit educatiu, per referir-se a una capacitat intel·lectual significativament superior a la mitjana. Les persones que posseeixen aquesta capacitat mostren uns alts nivells de rendiment intel·lectual en contrast amb les aptituds intel·lectuals mitjanes. "Altes capacitats" és el terme tècnic que s'usa habitualment a l'actualitat però hi ha persones que prefereixen altres denominacions com "intel·ligent", "zebra" o "ment selvàtica". Alguns "superdotats" consideren que aquesta paraula és plena de prejudicis, estereotips i connotacions no desitjables.[1][2]

Encara que, originalment, no hi va haver una definició unificada de superdotació, els avenços en la teoria de les intel·ligències múltiples han creat un nou model en el qual es distingeix entre persones amb un o més talents (és a dir, que sobresurten en un o més dels possibles tipus d'intel·ligència), i persones superdotades, que sobresurten en general en tots els tipus d'intel·ligència (homo universalis), i presenten a més, una alta creativitat i diversos trets de personalitat característics.

Per extensió, superdotat o polímata és el terme usat per a aquelles persones que tinguin aquesta característica. Majoritariament, es acceptat que la superdotació és hereditària, encara que existeix un ampli debat al respecte.

Els psicòlegs mesuren la quantitat d'aquesta magnitud amb un valor numèric obtingut d'una prova estandarditzada que comparen en una escala de quocient intel·lectual (QI). Així, consideren amb "altes capacitats" o "superdotada" aquella persona amb un QI igual o superior a 130 a l'escala Wechsler, on la mitjana es 100, i que implica formar part del grup del 2% de la població que obté un resultat més alt en aquest test. La superdotació afecta a la percepció, la velocitat i l'estil d'aprenentatge.

En temps passats hi ha hagut un corrent majoritari que pretenia maximitzar sempre l'ús de la capacitat d'aquestes persones, tant si elles mateixes volien com si no, però avui no es veu que sigui un problema. La majoria de persones no usen el màxim de les seves capacitats i s'ha vist que és més important jugar bé les cartes de que es disposa que no tenir les millors. De fet la pressió de que hagin de fer coses extraordinàries es viu freqüentment com un problema pels superdotats. És important que els infants i adolescents aprenguin a viure al món "real" i adaptat a la majoria en el que es trobaran tota la vida, sense que això impliqui que no puguin associar-se, identificar-se com a grup i voler donar-se visibilitat, mostrar les seves diferències i lluitar pels seus interessos.[1][2]


Identificació[modifica]

Visió general[modifica]

La identificació de la superdotació va sorgir després del desenvolupament de les proves de quocient intel·lectual per a l'àmbit escolar. Des de llavors, s'ha convertit en un tema important per a les escoles, ja que la instrucció dels estudiants dotats sovint presenta reptes especials. Durant el segle XX, els nens dotats sovint es van classificar a través d’exàmens de quocient intel·lectual; s’han proposat altres mètodes d’identificació, però només s’utilitzen en una minoria de casos a la majoria d’escoles públiques del món. El desenvolupament d’un procediment d’identificació útil per als estudiants que es podrien beneficiar d’un currículum escolar més enriquidor i amb mès reptes és un problema continu a les escoles.

A causa del paper clau que té a l'escola, la identificació d’individus dotats, val la pena examinar com es defineixen a l'escola el terme "dotat".

Definicions[modifica]

Durant molts anys, els psicometristes i els psicòlegs, seguint els passos de Lewis Terman, van equiparar la superdotació amb un elevat quocient intel·lectual. Aquesta "herència" sobreviu fins als nostres dies, ja que la superdotació i el quocient intel·lectual elevat continuen sent equiparats en algunes concepcions sobre la superdotació. Des del primer moment, però, altres investigadors (per exemple, Raymond Cattell, JP Guilford, i Louis Leon Thurstone) han argumentat que l’intel·lecte no pot ser expressat d’aquesta forma unitaria i van suggerir enfocaments més multifacètics de la intel·ligència.

Les investigacions realitzades durant els anys vuitanta i noranta han proporcionat dades que donen suport a les nocions que parlen de múltiples components de la intel·ligència. Això és especialment evident en la reexaminació de la "superdotació" realitzada per Sternberg i Davidson en la seva col·lecció d’articles Conceptions of Giftedness (1986; segona edició 2005). Les moltes concepcions diferents de la superdotació presentada, tot i que diferents, es relacionen de diverses formes. La majoria dels investigadors defineixen la superdotació en termes de múltiples qualitats, que no totes són intel·lectuals. Les puntuacions de quocient intel·lectual són sovint considerades com a mesures inadequades de la superdotació. La motivació, l’elevat autoconcepte i la creativitat són qualitats fonamentals en moltes d’aquestes concepcions ampliades de la superdotació.

La definició de superdotació dels "tres anells" proposada per Joseph Renzulli (1978) és una definició de superdotació sovint esmentada. La definició de Renzulli, que defineix comportaments superdotats més que individus superdotats, està composta per aquests tres components: El comportament superdotat consisteix en comportaments que reflecteixen una interacció entre tres grups bàsics de trets humans: capacitat intel·lectual per sobre de la capacitat mitjana, nivells elevats de compromís amb les tasques i nivells elevats de creativitat. Els individus capaços de desenvolupar un comportament superdotat són aquells que posseeixen o són capaços de desenvolupar aquest conjunt de trets i aplicar-los a qualsevol àrea potencialment valuosa del rendiment humà.

Les característiques principals d’aquestes definicions són (a) la diversitat d’àrees en què es pot exhibir el rendiment (per exemple, intel·lectual, creativitat, artístic, lideratge, acadèmic), (b) la comparació amb altres grups (per exemple, de la mateixa edat, experiència, entorn..), i (c) l'ús de termes que impliquin la necessitat de desenvolupar el do (per exemple, capacitat i potencial).

Des de finals dels anys 90, s'ha demostrat, que el desenvolupament del cervell de persones amb puntuacions de QI elevades és diferent del desenvolupament del cervell de les persones amb puntuacións mitjanes de QI. Un estudi longitudinal de més de 6 anys ha demostrat que els nens amb un quocient intel·lectual elevat tenen un escorça cerebral més prima quan són joves, i que aquesta després creix ràpidament i esdevé significativament més gruixuda que en els altres nens quan es van convertir en adolescents.

Definició Segons QI[modifica]

Tradicionalment s'ha identificat la superdotació amb un alt quocient intel·lectual (QI) des que Lewis Terman var publicar l'escala d'intel·ligència Stanford-Binet el 1916. Segons aquesta definició, un superdotat seria tot aquell que aconsegueix una puntuació de més de 130 punts en un test de CI. Aquesta percepció sobreviu a dia d'avui, sent una forma molt estesa d'Identificació de la superdotació.

Seguint aquesta línia, alguns pedagogs i psicòlegs presenten la Classificació per descriure diferents nivells de superdotació intel·lectual, amb la puntuació de QI com a punt de referència:

  • Intel·ligència brillant (no arriba a la superdotació intel·lectual): de '115' a '129' de CI. Representa aproximadament el 14,31% de la població (1 cada 7).
  • Superdotació intel·lectual moderada: de 130 a 144 de QI. Representa l'1,94% de la població (1 cada 52).
  • Superdotació intel·lectual alta: de 145 a 159 de QI. Representa el 0,11% de la població (1 cada 924).
  • Superdotació intel·lectual excepcional: de 160 a 174 de QI. Representa el 0,0023% de la població (1 cada 41.916).
  • Superdotació intel·lectual profunda: Més de 175 de QI. Representa el 0,00002% de la població (1 cada 3.483.046, es a dir aproximadament dues mil persones al món amb la població de 2011, que s'aproxima als set mil milions de persones.

Les crítiques més habituals fetes a aquest model són idèntiques a les expressades contra el concepte mateix de quocient intel·lectual en general: només mesuren alguns factors de l'individu, (la intel·ligència logico-matemàtica i la verbal) sense tenir en compte la seva totalitat; a més els tests poden contenir preguntes que introdueixin factors socials i culturals que manipulin el resultat.

A més cal tenir en compte que les puntuacions que ofereixen les diferents proves d'intel·ligencia sovint són diferents i no són equiparables per a una mateixa persona.

Definició segons rendiment[modifica]

Els tres anells de Renzulli Joseph Renzulli va proposar el 1978 una altra definició, la "superdotació en tres anells". Aquesta, desenvolupa un model sobre els comportaments superdotats més que sobre individus superdotats. Proposa que aquests comportaments superdotats reflecteixen una interacció entre tres conjunts de característiques humanes:

El model dels tres anells posa l'èmfasi en la interacció i solapament de tres conjunts de trets que propiciarien l'aparició d'un comportament superdotat. Aquest enfocament no veu per tant la superdotació intel·lectual com una característica absoluta i estable (és a dir, que es té o no es té). La superdotació intel·lectual o, millor dit, el comportament superdotat es concep més aviat com un conjunt de conductes desenvolupables dins el marc de la solució de problemes. Diferents tipus i graus de comportaments superdotats poden ser per tant desenvolupats i, en definitiva, reconeixibles en certes persones, en certs moments i sota certes circumstàncies.

Definició segons àrees d'acompliment[modifica]

Aplicació de la "Teoria de les intel·ligències múltiples" La teoria de les intel·ligències múltiples ha estat associada sovint a la superdotació en l'àmbit de l'educació, com a resposta ideal a les necessitats dels nens d'altes capacitats. Aquesta teoria no està pensada específicament per a aquest tipus de nens, però resulta perfectament aplicable, i s'ha demostrat que aquesta aproximació elimina la gran majoria de problemes d'aprenentatge associats a la superdotació.

Segons la teoria, hi ha vuit intel·ligències, o àrees, en les què les persones assimilen o aprenen sobre el món que les envolta: interpersonal, intrapersonal, corporal cinètica, musical, espacial, lògica-matemàtica, lingüística i naturalista. En alguns casos, també es té en compte la intel·ligència emocional. Quan s'aplica aquesta aproximació a l'educació, proporcionant plans d'estudis dintre dels quals els alumnes poden desenvolupar lliurement els seus interessos, no només es millora el procés d'aprenentatge de tots els alumnes, sinó que es permet que els dotats amb altes capacitats puguin avançar a seu ritme sense sentir-se atrapats dins un sistema que els oprimeix, eliminant així el factor principal d'estrès al col·legi per ells. Es genera així una situació en què tots avancen, cadascú al ritme que marquen les seves possibilitats.

Mètodes d'identificació[modifica]

Moltes escoles utilitzen tot un conjunt d’avaluacions de la capacitat i el potencial de l’alumnat a l'hora d’identificar els nens superdotats. Aquests poden incloure treballs dels estudiants, observacions a l'aula, proves de rendiment i resultats de les proves de QI. La majoria dels professionals de l'educació accepten que cap criteri únic es pot utilitzar de forma aïllada per identificar amb precisió un nen superdotat.

Un dels criteris utilitzats en la identificació pot ser la puntuació en una prova de quocient intel·lectual. Fins a finals dels anys seixanta, quan el "talent" es definia per una puntuació de quocient intel·lectual, a l'escola simplement es va establir una puntuació arbitrària (generalment igual o per sobre de 130) i un estudiant "podia o no superar aquest punt de tall". En l'àmbit acadèmic ja no s'accepta aquest únic criteri; tanmateix, encara es emprat per moltes escoles perquè és senzill i té un cert grau de validesa. Tot i que una puntuació alta de quocient intel·lectual no és l'únic indicador de superdotació, normalment si un estudiant té un quocient intel·lectual molt alt, això és un indicador significatiu d'alt potencial acadèmic. A causa d’aquesta consideració, si l’alumne obté una puntuació molt alta en un test de quocient intel·lectual, però té un nivell acadèmic mitjà o per sota del nivell mitjà, els funcionaris de l’escola poden pensar que aquesta qüestió mereix més investigació com a exemple de rendiment per sota del potencial.

Característiques[modifica]

En general, els estudiants dotats o avançats aprenen de forma més ràpida, profunda i àmplia que els seus companys. És possible que aprenguin a llegir aviat i progressin al mateix nivell que els nens normals que són significativament més grans en edat. Els estudiants dotats també tendeixen a mostrar una gran capacitat de raonament, creativitat, curiositat, un gran vocabulari i una excel·lent memòria. Sovint poden dominar conceptes amb poques repeticions. També poden ser perfeccionistes i freqüentment qüestionen l'autoritat. Alguns tenen problemes per relacionar-se o comunicar-se amb els seus companys a causa de les diferències en la riquesa del seu vocabulari (especialment en els primers anys), la personalitat, els interessos i la motivació. Com a nens, poden preferir la companyia de nens grans o adults.

La superdotació sovint no es distribueix uniformement en totes les esferes intel·lectuals. Un estudiant dotat pot sobresortir en la solució de problemes de lògica i, tot i així, tenir problemes amb l'ortografia. Un altre pot ser capaç de llegir i escriure a un nivell molt superior a la mitjana, però tenir problemes amb les matemàtiques.

És possible que hi hagi diferents tipus de dotació amb les seves pròpies característiques úniques, de la mateixa manera que hi ha diferents tipus de retard en el desenvolupament.

Tot i que el desenvolupament primerenc (és a dir, que parla o llegeix a una edat molt primerenca) normalment te a veure amb la dotació, no és un factor determinant de la capacitat.

Classificació[modifica]

La terminologia emprada en els estudis i referències a persones amb altes capacitats és variada i a vegades resulta imprecisa. En general fa referència a fonaments de dret previs, que condicionen aspectes molt concrets de tipificació, pel qual resulta, en bona mesura, limitadora i excloent. Al marge de les concepcions i estereotips populars, de valor semàntic arbitrari i en molts casos discutible, la bibliografia especialitzada parla de:

  • Superdotació: Es conceptualitza com un perfil on tots els recursos intel·lectuals presenten un nivell elevat tant de raonament lògic com de creativitat, una bona gestió de la memòria i de captació de la informació (gestió conceptual). Aquests recursos es manifesten en el raonament verbal, en el raonament matemàtic i en l’aptitud espacial. La configuració intel·lectual de la persona superdotada aporta generalitat (en el sentit que possibilita una producció eficaç en qualsevol àmbit o tasca) i implica una diferència qualitativa molt important que consisteix en la disposició de recursos múltiples que junts permeten una acció combinada d’aquests, és a dir, l’ús d’estratègies complexes per a solucionar problemes complexos que serien impossibles de solucionar amb un únic recurs.
  • Precocitat: La precocitat intel·lectual implica un ritme de desenvolupament més ràpid en una o vàries àrees al llarg de l’etapa de desenvolupament i activació dels recursos intel·lectuals bàsics (dels 0 als 14 anys). Quan les persones precoces arriben a l’adolescència, les seves capacitats intel·lectuals poden equilibrar-se amb les dels companys i, conseqüentment, pot desaparèixer aquesta diferència significativa respecte al seu grup normatiu en edat (sol passar en un 5% dels casos). Les diferències de configuració poden respondre almenys a dues causes:
    1. Diferències de ritme de desenvolupament, si l'activació dels recursos intel·lectuals es duu a terme en un espai de temps més breu que el ritme mig (considerat normal).
    2. Diferències de sostre, si finalitzat el desenvolupament cognitiu presenta més i millors aptituds que la mitjana (com és el cas de la superdotació o el talent). Una persona precoç accedeix abans als recursos intel·lectuals bàsics, però no assoleix necessàriament al final del seu desenvolupament ni més ni millors nivells.
  • Talent: habilitat o aptitud excel·lent en un camp concret, per exemple el talent musical o el matemàtic. Les persones talentoses poden despuntar en un àmbit concret i mostrar nivells discrets i fins i tot deficitaris en altres formes de processament. Parlarem de dos tipus de talents:
    1. Talents simples: Destacada aptitud en un àmbit/tipus d’informació (verbal o matemàtic) o en un tipus de processament cognitiu (lògic o creatiu).
    2. Talents complexes: Estan constituïts per les combinacions d’aptituds específiques, per exemple: talent acadèmic (verbal + lògic + gestió de la memòria) o el talent artístic (gestió percentual + aptitud espacial + creatiu).
  • Alta creativitat: capacitat per tenir i expressar idees noves, donar sentit a alguna cosa, trobar relacions diferents, proposar solucions alternatives i variades a situacions problemàtiques.
  • "Nen prodigi": Suposa la realització d'una activitat extraordinària d'un infant en relació amb la seva edat. El seu rendiment en un camp concret és similar al de l'adult. Pot ser per precocitat, per superdotació o cap de les dues coses, com per exemple per una gran motivació, pràctica i aprenentatge inusual des d'abans de l'habitual, sovint perquè l'ensenyen els pares o cuidadors.
  • "Geni": Implica la realització d'una obra genial, mereixedora de reconeixement universal. No té sentit la seva utilització en el camp educatiu.
  • Altes capacitats: segons l'autor, a la bibliografia especialitzada s'utilitza com a sinònim de superdotació, com al conjunt de superdotats i talents o com altres conjunts que inclouen aquests dos casos més altres.

Problemes socials i emocionals[modifica]

Aïllament[modifica]

L’aïllament social és un tret comú en persones superdotades, especialment aquelles que no tenen cap xarxa social de companys superdotats. Per guanyar popularitat, els nens superdotats sovint intentaran ocultar les seves habilitats per obtenir l'aprovació social. Les estratègies inclouen un baix rendiment (que es discuteix a continuació) i l’ús de vocabulari menys sofisticat quan estan amb companys de la mateixa edat que no són membres de la família o altres persones de confiança.

Alguns creuen que l'aïllament que experimenten els individus superdotats no és causat per la pròpia capacitat, sinó per la resposta de la societat a la superdotació i a la raresa d'aquests casos. Plucker i Levy han assenyalat que "en aquesta cultura, sembla que hi ha una gran pressió sobre les persones perque siguin i es comportin de forma "normals" amb un considerable estigma associat a la superdotació i al talent".

Perfeccionisme[modifica]

El perfeccionisme, tot i que es considera que té molts aspectes positius, pot ser un altre problema per a les persones superdotades. Està motivat pel fet que les persones superdotades tendeixen a tenir èxit fàcilment en gran part del que fan.

El perfeccionisme saludable es refereix a tenir uns estàndards alts, un desig d'assolir fites i una consciència o uns nivells elevats de responsabilitat. És probable que sigui una virtut més que un problema, fins i tot en el cas que els nens superdotats tenguin dificultats amb el perfeccionisme saludable perquè es fixin unes normes que serien adequades a la seva edat mental (al nivell del seu pensanent), però no sempre les poden satisfer perquè són massa joves cronològicament, o l’entorn social és restrictiu.

Hi ha moltes teories que intenten explicar la correlació entre perfeccionisme i superdotació. El perfeccionisme es converteix en un problema, ja que frustra i inhibeix l'assoliment de fites.

Baix rendimient[modifica]

Sovint hi ha força diferència entre les capacitats de la persona superdotada i el seu rendiment real. Molts estudiants superdotats tindran un rendiment excel·lent en proves de raonament o estandarditzades, però, per exemple, fallen als examens de l'escola. Aquesta disparitat de resultats pot estar causada per diversos factors, com ara la pèrdua d'interes per les classes perquè els continguts són poc estimulants, fàcils o superficials o pel temor a ser percebuts com a massa intel·ligents. El baix rendiment també pot resultar de factors emocionals o psicològics, incloses la depressió, l'ansietat, el perfeccionisme o l'autosabotatge.

Alguns nens superdotats poden no ser conscients de que són superdotats. Una forma aparentment eficaç d’intentar revertir el baix rendiment en nens superdotats inclou educar als professors per oferir projectes d’enriquiment basats en els punts forts i els interessos dels estudiants sense cridar l'atenció dels altres companys.

Depressió[modifica]

S'ha pensat en el passat que hi ha una correlació entre la superdotació i la depressió. No hi ha cap troballa que comfirmi aquesta suposició o teoria.

Tampoc hi ha cap investigació que assenyali que les taxes d’intent de suïcidi siguin més elevades en els adolescents superdotats que en els altres adolescents.

Superdotació intel·lectual infantil i adolescent[modifica]

Característiques[modifica]

Totes les característiques que s'esmentaran no es donen en tots els nens amb alta capacitat intel·lectual, però sí que responen majoritàriament al perfil general que presenten aquests nens i nenes, i que es caracteritzen perquè:

  • En menys de l'1% dels casos solen posseir memòria eidètica, tot i que el fet que això passi és poc comú. No obstant això, és més comú en nens superdotats que en nens d'intel·ligència normal.
  • Tenen un coneixement més ampli i profund que la resta dels seus companys, sent capaços d'adquirir els coneixements d'una forma més ràpida i eficaç. Això els permet dominar noves estratègies amb una velocitat inusual, el que els permet en molts casos ser lectors precoços.
  • Són capaços de generalitzar els conceptes apresos a altres camps i demostrar un ampli nivell de planificació.
  • Són capaços de seleccionar la informació que li serà útil i rellevant per definir un problema i de localitzar o dissenyar les estratègies necessàries per resoldre-ho, sent al seu torn capaços de determinar criteris amb què avaluar els seus propis rendiments.
  • Mostren una gran curiositat davant tasques que els suposin un repte. En canvi, s'avorreixen i mostren desinterès davant tasques simples, repetitives o amb poca dificultat. Persisteixen en la tasca fins que són capaços d'arribar al final si tenen interès en ella.
  • Generalment comencen a parlar abans del que és habitual, utilitzant un vocabulari complex i oracions ben construïdes. A més, atès que la seva comprensió del llenguatge és molt elevada, són capaços d'entendre des de petits les converses dels adults, el que els permet, al seu torn, ampliar els seus propis coneixements.
  • Altres signes d'un llenguatge avançat són l'ús de metàfores i analogies, l'elaboració d'històries o cançons espontàniament, la modificació del seu propi llenguatge a l'hora d'utilitzar-lo amb nens més petits, etc. També es relaciona amb el llenguatge la seva capacitat per captar l'ironia i el sentit de l'humor, encara que en ocasions el seu propi humor no és entès pels altres. Des de molt petits posseeixen una gran imaginació i fantasia.
  • Els seus pensaments i idees són flexibles i són capaços d'aportar noves solucions als problemes. Generalment són més sensibles a les necessitats i sentiments de les altres persones. Poden identificar l'estat emocional de les persones, i deduir de forma senzilla quina pot ser la causa de les seves conductes.
  • Solen presentar facilitat per a l'aprenentatge, retenen fàcilment la informació i poden aplicar-la en diverses situacions i contextos, disposant d'alternatives davant els problemes que es presenten durant la vida quotidiana.
  • Utilitzen la seva imaginació, produeixen un gran nombre d'idees i fins i tot poden arribar a inventar-se jocs.
  • Generalment mostren capacitat de lideratge, que sol presentar-se en certs aspectes com l'acceptació de responsabilitats, la preferència per dirigir el grup, la capacitat de comunicació, adaptabilitat, flexibilitat, etc.
  • Solen posseir un ampli sentit moral i de la justícia, alhora que desenvolupen abans l'autoconcepte, la qual cosa accelera el reconeixement de que són "diferents" als altres.
  • Generalment la seva alta persistència en la tasca els fa ser perfeccionistes, i es fixen metes molt altes respecte el seu propi rendiment, fins i tot més altes que les proposades pels pares o els professors.
  • Comencen a llegir i mostren interès per la lectura des de ben aviat, ja que el seu nivell d'aprenentatge és molt més alt que el dels altres nens. De mitjana un nen superdotat acostuma a aprendre a llegir al voltant dels quatre anys. En casos extrems alguns aprenen a llegir per sota dels tres anys. Sigui amb ajuda, o sols.
  • Alguns nens superdotats poden presentar greus problemes d'ansietat a causa de la situació educativa a les escoles on es troben o d'altres possibles factors que depenen del nen i la seva situació.

Identificació[modifica]

Els sistemes d'identificació, o millor dit els sistemes educatius, han de ser pro actius i no reactius. Sovint s'actua detectant i en el millor dels casos actuant quan el problema apareix, en una família o en un grup d'alumnes, a l'escola o fora d'ella. Aquest tipus d'accions, que anomenem reactives (el sistema reacciona quan sorgeix un problema que s'ha de resoldre), es recolzen moltes vegades en una concepció errònia de la superdotació potser lligada amb varis dels mites més comuns.

Els sistemes educatius han de promoure òptims, i no nomès assegurar mínims. Això vol dir que cal establir procediments de recerca sistemàtics i regulars que, vinculats de forma adequada a programes educatius diversos, permetin identificar a tots aquells possibles alumnes que per les seves característiques personals no seran prou estimulats pels programes educatius regulars.

Aquesta política ens portaria a una promoció activa i decidida de tot tipus de talents. Per tant cal saber reconèixer que els alumnes superdotats ho són de forma potencial, és a dir, que la superdotació es desenvolupa i projecta en activitats productives de caires diversos com a conseqüència d'un entrenament pautat i sistemàtic. Així doncs, sense aquestes accions correm el risc de privar de les ajudes específiques a alumnes que necessitarien un aprenentatge a un ritme, característiques i nivell de repte diferents.

Atès el caràcter emergent de la superdotació la identificació ha de ser vista també com un procés continu i no com un procés únic que identifiqui d'una vegada i per sempre si un nen és superdotat o no. Els talents emergeixen i creixen evolutivament, i sovint aquests no arriben a emergir perquè no es produeix una adequada estimulació a l'escola i la família. És imperatiu, per tant, que tots els que treballen amb joves vegin els talents i les potencialitats com una cosa educable i emergent, i no com quelcom fix i immutable.

Per tant, sembla evident que sense accions sistemàticament encaminades al desenvolupament dels talents més diversos, correm el risc que aquests es puguin perdre per una falta d'atenció als mateixos.

Educació dels alumnes amb Altes Capacitats[modifica]

Tenir una alta capacitat intel·lectual no és un problema educatiu; però, una atenció inadequada de la mateixa pot -encara que no sempre- fer que es converteixi en un problema.

La realitat, en general, que viuen diàriament aquests alumnes a les seves escoles és que no reben els estímuls intel·lectuals que necessiten, a causa de que els professors, per falta de formació i recursos, s'apliquen a atendre la majoria, ressentint-se'n els extrems o sigui els alumnes amb problemes d'aprenentatge i aquells que adquireixen els coneixements a una major velocitat i profunditat. Com a conseqüència, el desenvolupament intel·lectual i afectiu dels més capaços pot patir seriosament i convertir-se en un problema una cosa que inicialment no ho era. Una quantitat considerable de superdotats arriben a fracassar a causa dels pocs estímuls externs que reben degut a una detecció endarrerida o inexistent de la seva superdotació, i per aquest fet es pot arribar al fracàs escolar. En alguns casos, la superdotació a més pot presentar desavantatges o problemes:

  • Alguns nens superdotats no obtenen millors notes acadèmiques que la mitjana, ja que molts d'ells fracassa escolarment degut a que aprenen i entenen les coses de forma diferent a la resta. Tot i així, és un tòpic infundat la creença de que la majoria dels superdotats fracassa i té problemes.
  • L'edat mental del nen superdotat es troba a vegades desfasada respecte de la seva edat física o cronològica síndrome de disincronia i les seves necessitats afectives de vegades són més exigents que les de qualsevol altre a causa de la seva hipersensibilitat i hiperreceptividad tant sensorials com emocionals i intel·lectuals.
  • A algunes persones superdotades se'ls atribueixen erròniament problemes d'atenció. Aprenen ràpid i aviat s'avorreixen i es distreuen amb altres coses que capten el seu interès,i això els fa semblar estar "als núvols". Aquest comportament a vegades porta als nens superdotats a ser confosos amb nens amb hiperactivitat.
  • Els nens superdotats poden sovint mostrar comportaments que poden ser considerats molestos per algunes persones, com fer preguntes des del matí a la nit (és típica l'edat primerenca a la qual aquests nens comencen a fer servir la pregunta "Per què?"), qüestionen les regles que se'ls pretenen imposar "perquè sí" i no accepten comportaments que ells consideren injustos (cap a ells i cap als altres).
  • Atès que són perfeccionistes, a vegades corregeixen oracions mal estructurades dites pels seus mestres, pares o tota persona que tingui una conversa amb ells. Això els porta a semblar molestos o que tenen intencions d'irritar a aquestes persones, però en realitat simplement tracten de corregir-los. També pot ser un problema en activitats com l'arquitectura, la pintura o l'escultura on el resultat sempre pot ser millor i això acaba per endarrerir la feina i l'obsessió de perfecció mai deixa satisfet a l'individu.
  • A causa dels sistemes educatius actuals, molts d'aquests nens sovint solen destacar en algunes matèries sense haver-les estudiat abans, degut a que la seva ràpida comprensió els ajuda a estructurar els coneixements dins la seva ment des d'un primer moment.

Molt sovint només s'estudien i es detecten els nens i nenes amb altes capacitats quan tenen problemes escolars, i aquest tipus de problemes es donen més en nois que en noies. No s'han estudiat fins ara els problemes d'aprenentatge de persones adultes amb altes capacitats però sembla que si existeixen no són majors ni més freqüents que els que puguin tenir altres persones, ni causats per les seves capacitats.

Hi ha diferents formes de dur a terme una intervenció educativa. Dins dels Centres Educatius, trobem diverses mesures d'atenció a la diversitat com són l'acceleració, enriquiment curricular horitzontal i vertical, diferents tipus d'agrupaments a l'aula... Fora del sistema educatiu, es duen a terme Programes Especialitzats de Enriquiment Extracurricular i Estimulació Cognitiva.

Dissincronia infantil[modifica]

Article principal: Síndrome de dissincronia

La dissincronia descrita per Terrassier[3][4] és el desequilibri que pot manifestar-se a la infantesa entre el desenvolupament intel·lectual, l'emocional i el de la personalitat. Es tracta d'un fenomen habitual en els casos de precocitat, associada o no a superdotació o talent, i es manifesta en conductes o capacitats en l'àmbit intel·lectual pròpies d'infants de major edat contraposades a una maduració emocional i experiència social corresponents a la seva edat biológica.

Adults amb altes capacitats[modifica]

Els infants amb altes capacitats que es fan grans esdevenen adults amb altes capacitats. Molts nens i més tard adults tenen altes capacitats sense que hagin estat detectats com a tals a l'escola. Aproximadament un de cada cinquanta adults té altes capacitats i la majoria no ho sap. Generalment els adults fan la mateixa vida i no es distingeixen a primera vista dels altres. Sovint comparteixen, en major o menor quantitat i intensitat, un conjunt determinat d'inquietuds personals i actituds envers el món, que inclou per exemple l'alta sensibilitat i el pensament divergent, però no tots s'hi identifiquen i en canvi també hi ha persones no superdotades que també els comparteixen.[1][2]

Algunes persones coneixedores de les seves altes capacitats prefereixen passar desapercebudes mentre que d'altres, o les mateixes en altres moments vitals, reivindiquen aquesta diferència seva amb objectius com visibilitzar-la i allunyar-la d'estereotips. Algunes poden trobar interessant o agradable trobar-se de tant en tant amb altres persones com elles, en reunions privades o a través d'associacions, i d'altres no.[1]

Associacions[modifica]

Algunes associacions de superdotats o per a familiars de superdotats són l'Associació Catalana d'Altes Capacitats Intel·lectuals per Adults, International High IQ Society, Mensa, Prometheus Society i Giga Society.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Paula Prober, Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth, 2016, ISBN 9780692713105 (anglès)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Paula Prober, Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth, 2016, (anglès)
  2. 2,0 2,1 2,2 Jeanne Siaud-Facchin, Trop intelligent pour être heureux?, 2008, (francès)
  3. Jean Charles Terrassier, La disincronía de los niños precoces, ediciones Amarú, 1990, (castellà)
  4. Jean Charles Terrassier, El síndrome de disincronía, Amarú, 1994, (castellà)
Vegeu Altes capacitats en el Viccionari, el diccionari lliure.