Conquesta omeia d'Hispània
expansió de l'islam  | |||
|---|---|---|---|
 | |||
| Tipus | invasió, conquesta i guerra | ||
| Data | 711 - 714 | ||
| Lloc | Hispània | ||
| Resultat | victòria musulmana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Cronologia | |||
Expansió de l'islam | |
|---|---|
Guerres del Valiat de l'Àndalus | |
|---|---|
Guadalete - Mèrida - Segoyuela - Narbona (719) - Tolosa - Covadonga - Olalies - Carcassona - al-Sakhra | |
Campanyes de Carles Martell (732-737) | |
La conquesta omeia d'Hispània fou la conquesta del Regne de Toledo pel Califat de Damasc, que començà el 711 i finalitzà el 714.[1]
Antecedents
[modifica]El precedent immediat a la conquesta omeia d'Hispània es produeix el 710 quan Mussa ibn Nussayr, valí d'Ifríqiya, va demanar a Tarif ibn Màlik, general amazic i governador de Tànger, de fer una petita expedició militar a la península Ibèrica, que va permetre comprovar que era fàcil arribar-hi. Els dos partits visigots que es disputaven el poder al Regne de Toledo van demanar ajuda als musulmans, segurament a través d'Olban, governador visigot de Ceuta. Mussa va consultar què fer al califa al-Walid I, que va aconsellar no intervenir-hi; però el valí, temptat pel tresor reial visigot, va desobeir-lo.
La conquesta
[modifica]Tàriq ibn Ziyad va creuar l'estret de Gibraltar el 711, segurament com aliat del pretendent Àquila II, que tenia el suport de la Tarraconense i la Septimània, i va derrotar en la batalla de Guadalete (711) el rei Roderic, que tenia el seu suport principal a la Bètica i la Lusitània, i es va apoderar del tresor reial visigot, el qual havia de lliurar a Mussa, descomptada la cinquena part pel califa, i tot seguit ocupà Medina-Sidònia, Carmona i Sevilla sense lluita. El començament d'aquesta expansió es va efectuar amb set mil persones.
El 712 Mussa va deixar el seu fill Abd-Al·lah com a governador delegat a Ifríqiya i, acompanyat del seu altre fill Abd-al-Aziz, va creuar l'estret amb un exèrcit de divuit mil guerrers fins a territori visigot, i desfeta la resistència a Emèrita (Mèrida), on va emprar un any pel setge i la conquesta, va reunir-se amb Tàriq a Toledo l'estiu del 713, si és que abans no s'havien trobat ja, rebent arreu la submissió dels magnats, senyors i ciutats, que s'obligaven a ser fidels al valí d'Hispània, a no conspirar amb els seus enemics, i a pagar un tribut anual per cada súbdit cristià; a canvi, se'ls respectaven els dominis i la llibertat de religió, i les esglésies no podrien ser cremades. Als comes i duces que se sotmetien, se'ls donaven les terres dels magnats lleials a Roderic, i les terres reials visigodes serien donades, si el califa acceptava el país, als que havien participat en la conquesta, menys la cinquena part pel califa.
Mussa va avançar cap a Astorga i Cantàbria sense trobar resistència. Després Tàriq devia col·laborar en les expedicions que va fer Mussa. Després d'ocupar per força Ocilis, va arribar fins a Saragossa, ocupada sense lluita i on va rebre la submissió de Cassi, origen dels Banu Qasi. Sobre aquest temps es va conèixer que Àquila, a Damasc, havia renunciat a la corona i al regne que havia cedit al califa a canvi de ser reconegut comes, de recobrar els seus béns, expropiats per Roderic, i de tres mil hisendes. Aquest va ser el títol jurídic en què es fonamentà el domini musulmà sobre Hispània, i des de llavors Mussa va ser realment valí. Els gots no ho van acceptar i van elegir Ardó com a nou rei. Després de la defecció d'Àquila II, i continuant l'acció diplomàtica que l'ocasionà, Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, el 5 d'abril de 713 obtingué la submissió del comte visigot Teodomir, que regia l'extrem meridional dels dominis d'aquell. Cap a l'agost del mateix any, Mussa ibn Nussayr i Tàriq ibn Ziyad ocuparen Saragossa, ciutat pertanyent al primitiu domini d'Àquila i probablement conquerida després de Roderic, però no progressaren més enllà.
Fou el valí Al-Hurr qui, en 717-718, mig combatent mig negociant, ocupà la resta del País Valencià i d'Aragó i la major part de Catalunya, on Tarragona i potser Empúries foren destruïdes a causa de llur resistència. Ardó i els seus es retiraren llavors a la Septimània i convertiren els Pirineus i la línia de la Muga en una frontera temporal, amb Roses com a pern oriental del sistema defensiu. Potser aquesta ferotge resistència va fer desistir Mussa de seguir cap a Narbona, capital d'Ardó. Mussa va fer el seu avanç cap a l'oest; vencé en la batalla de Segoyuela, que significà la caiguda final del Regne visigòtic, completà la conquesta d'al-Àndalus,[2] tret de les muntanyes cantàbriques, sense importància per als musulmans,[3] i on s'havien reagrupat alguns magnats gots resistents, a Cantàbria. successor d'Al-Hurr fou As-Samh, el qual el 720 ensorrà aquesta línia defensiva i ocupà finalment el Rosselló i Narbona, on potser Ardó trobà la mort en combat.[4]
Conseqüències
[modifica]El setembre del 714, Mussa ibn Nussayr i Tàriq ibn Ziyad van passar cap al sud de la península amb el tresor reial visigot, des d'on van embarcar cap a Ifríqiya, on posteriorment havien de viatjar cap a Damasc per donar comptes de la seva missió. El comte Cassi viatjava amb Mussa juntament amb altres magnats, i van arribar a Damasc poc abans de la mort del califa al-Walid I. El govern d'Hispània, amb seu a Sevilla, va quedar confiat a Abd-al-Aziz ibn Mussa, que es va casar amb Egilona, vídua del rei Roderic. Mussa i Tàriq, en arribar a Damasc, van caure en desgràcia per la seva desobediència, però la mort del califa va evitar altres conseqüències.
Referències
[modifica]- ↑ Díaz Martínez, Pablo C. Hispania tardoantigua y visigoda (en castellà). Ediciones AKAL, 2007, p. 607. ISBN 8470904825.
- ↑ Jaques, Tony. Dictionary of Battles and Sieges: P-Z (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2007, p. 923. ISBN 0313335397.
- ↑ Previté-Orton, Charles William. The Later Roman Empire to the Twelfth Century (en anglès). CUP Archive, 1975, p. 148. ISBN 0521099765.
- ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: ed. 62, 1998, p. 57. ISBN 84-297-3521-6.