Vés al contingut

Tirant lo Blanc

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Diafebus)
Per a altres significats, vegeu «Tirant lo Blanc (desambiguació)».
Infotaula de llibreTirant lo Blanc
(ca) Tirant lo Blanch Modifica el valor a Wikidata

Tirant lo Blanc en una edició publicada a Barcelona l'any 1926
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
AutorJoanot Martorell Modifica el valor a Wikidata
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
PublicacióValència Modifica el valor a Wikidata, Regne de València, 1490 Modifica el valor a Wikidata
Creació1460
EditorialMartí Joan de Galba Modifica el valor a Wikidata
Gènerenovel·la cavalleresca i novel·la de cavalleries Modifica el valor a Wikidata
Personatges
Tirant lo Blanc
Carmesina
Plaerdemavida
Guillem de Varoïc Modifica el valor a Wikidata
Project Gutenberg: 378 Modifica el valor a Wikidata

Tirant lo Blanc (Tirant lo blanch en l'original) és l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba.[1] És considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en llengua catalana i del segle d'or valencià.

Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464. Fou publicada per primera volta a València el 20 de novembre de 1490 per Nicolau Spindeler.[2] A Barcelona, el 1497, Pere Miquel i Diego de Gumiel van publicar la segona edició, de tirada més curta. El fet que hi haja dos edicions incunables indica que l'obra va tindre una gran difusió des del principi. Durant el segle xvi fou traduïda al castellà (1511) i a l'italià (1538), més tard al francés (1737) i modernament ho ha estat a l'anglés (1984) i a moltes altres llengües. És esmentada en el Quixot com una de les obres salvades de la crema de llibres.

El protagonista de l'obra es presenta en el capítol 29 dient que es diu Tirant perquè el seu pare és de Tirània, i Lo Blanc, perquè la seua mare, filla del duc de Bretanya, es diu Blanca.[3]

Estructura i contingut

El Tirant lo Blanc està constituït per sis nuclis argumentals. El primer correspon al cavaller Guillem de Varoïc; el segon tracta de Tirant a Anglaterra; el tercer, Tirant a Rodes i Sicília; el quart, Tirant a Constantinoble; el quint, Tirant a l'Àfrica, i el sext, el retorn a Constantinoble i el desenllaç.[1] Es tracta d'una obra de gran extensió, que comença amb la narració de les aventures de Guillem de Varoïc, qui instruïx a Tirant en les normes de cavalleria. El protagonista, Tirant lo Blanc, es forma a Anglaterra, on Joanot Martorell va viure des de 1438 fins a finals de 1439. Tirant es guanya el títol de cavaller gràcies a un seguit de victòries contra reis, ducs i gegants. Posteriorment, abandona Anglaterra i pren posada a França, Sicília i Rodes.

Durant un llarg període, Tirant recorre Jerusalem, Alexandria, Trípoli i Tunísia. És llavors quan és sol·licitat per l'emperador de Constantinoble i coneix la seua estimada, Carmesina (la filla de l'emperador). Tirant i els seus acompanyants arriben a Constantinoble en un període fosc degut a la mort del fill de l'emperador Ricard (desconegut nom). El palau reial està vestit de pena i dol. La història d'amor entre Tirant i Carmesina és favorable gràcies a les actuacions de les donzelles: Plaerdemavida i Estefania. Al mateix temps, la Viuda Reposada, dida de la princesa, fa tot el possible per trencar la seua relació amorosa. La Viuda Reposada està enamorada del cavaller Tirant. Ella mateixa és l'encarregada de muntar una trampa i fer-lo creure que la seua estimada no li és fidel amb un hortolà anomenat Lauseta. Tirant decidix abandonar Constantinoble i embarca en un vaixell que el dirigix a l'Àfrica. Plaerdemavida, sobtada per les actuacions del cavaller, s'adona del mal de la Viuda Reposada i també puja al vaixell.

Durant un període de deu anys, Tirant lo Blanc i Plaerdemavida resideixen a l'Àfrica per separat. Al mateix temps, Carmesina es convertix en religiosa i entra en un convent. Plaerdemavida es casa amb el rei de Fes i hereta el títol de reina de Fes. Deu anys després, Tirant i Plaerdemavida es retroben en terres africanes i aquesta li ho explica tot a Tirant. Posteriorment, ambdós decideixen retornar a Constantinoble perquè Tirant recupere la seua estimada Carmesina. Finalment, aconseguix el seu amor i mantenen relacions sexuals abans de la nit de noces (bodes sordes). Joanot Martorell, decidix castigar el protagonista per les seves actuacions. Conseqüentment, mor en un dels seus camins per fer conéixer als reis, comtes i ducs del seu casament. Carmesina mor de pena i l'emperador Ricard ho fa un temps després. L'emperadriu es casa amb el cosí de Tirant, Hipòlit, amb qui havia mantingut relacions sexuals en l'estada de Tirant al palau.

Història de l'obra

Coberta de l'edició publicada per l'Editorial Barcino dins la col·lecció Els Nostres Clàssics l'any 1926

L'autor del famós Quixot, Miguel de Cervantes, va arribar a assegurar que el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell era el millor llibre del món. En el Quixot, el ingenioso hidalgo observa que en el Tirant els cavallers mengen, descansen i fan testament quan moren, uns costums ben humans que la novel·la de cavalleries, fins a aquell moment, havia passat per alt.[4]

L'obra de Martorell, impresa per primera vegada a València l'any 1490 i publicada a Valladolid en la traducció castellana, el 1511, és, doncs, una obra innovadora. Ho és perquè el que narra és creïble i perquè els personatges són humans i, com a tals, éssers complexos, amb debilitats i virtuts. Tirant lo Blanc és també una novel·la total, perquè té registres lúdics i transcendents, i les aventures i desventures bèl·liques i sentimentals del protagonista, el cavaller bretó Tirant, se succeïxen en diferents escenaris, el cavalleresc, el militar, el cortesà i l'amorós. Tot plegat convertix el text de Joanot Martorell en una obra moderna.[4]

Martorell va gestar segurament l'obra arran de la caiguda de Constantinoble, capital de l'Imperi Romà d'Orient, en mans dels turcs (1453).[5] La seua obra reflectix en un relat de ficció el pensament del mateix autor, que creia que la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient no havia estat inevitable i encara somiava un alliberament de Constantinoble. El protagonista homònim salva l'imperi de la ruïna i venç els turcs a diferents parts de la Mediterrània abans de morir d'un «mal de costat». L'escriptor Víctor Labrado ha descrit la novel·la com «una resposta optimista davant el desastre de Constantinoble, conquerida pels turcs, un fet de gran importància històrica que [fou] viscut per l'Europa cristiana com una pèrdua terrible».[6] Segons l'escriptor i periodista Màrius Serra, Martorell clamava venjança per la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient i escrigué la novel·la «per dir que es [rebel·l]ava en contra d'aquesta realitat.[7] La va començar a escriure a Barcelona el gener del 1460 i la precarietat econòmica el va obligar a empenyorar-la a Martí Joan de Galba, que va intentar obtenir algun guany amb la novel·la inèdita fins al 1490, quan la va lliurar a impremta. L'obra, de 487 capítols, és narrada en tercera persona per un narrador que gairebé no hi intervé.[4] Sorprèn la dedicatòria de l'inici al serenissimo príncipe don Ferrando de Portugal, que no és altre que Ferran de Portugal i d'Aragó, duc de Viseu.[8]

Novel·les similars

La gran majoria de novel·les de cavalleries tenien una inspiració fantàstica i els escenaris de les aventures acostumaven a ser llunyans i exòtics. Els cavallers havien de bregar amb monstres ferotges que se'ls interposaven pel camí i succeïen fets màgics. Tirant lo Blanc, però, no recorre a la fantasia. Tampoc ho va fer Curial e Güelfa, una altra novel·la catalana anònima del segle xv, si bé hi ha algun episodi fantasiós. En esta novel·la anònima, l'element fantàstic és l'aventura en què el cavaller Espèrcius entra a la cova d'un drac per desencantar una donzella. En general, però, les dos obres catalanes tenen com a protagonistes personatges desmitificats i els referents històrics i geogràfics són reals. El món descrit és palpable i, alhora, Martorell deixa clar que els cavallers poden formar part de la societat dels seus contemporanis.[4]

Un altre tret característic és la humanitat de l'heroi, que destaca més per la intel·ligència que no pas per la força. Tirant utilitza infinitat d'estratègies bèl·liques terrestres i marítimes i se servix de l'enginy. I com tota persona, també té una vida sentimental amb alguns moments eròtics i carnals. És un cavaller i, per tant, ha de retre homenatge amb heroïcitats a una dama de qui està enamorat. L'amor focalitza debats, parlaments i cartes i el to és sensual i lúdic, sobretot quan es descriuen els ardits de la Vídua Reposada, la picardia de la donzella Plaerdemavida, els amors de l'emperadriu amb Hipòlit i la relació de Tirant amb Carmesina.[4]

Martorell no tan sols beu de l'experiència a l'hora de donar a llum el Tirant lo Blanc. Abans d'escriure-la, l'escriptor havia fet un esbós de novel·la sobre el comte Guillem de Varoïc, que es presenta en els primers capítols com a precedent del Tirant. Ambdós es troben i Guillem adoctrina sàviament el jove cavaller. Les aventures de Guillem s'inspiren en el romanç anglès Guy de Warwick, del segle xii, i en el Llibre de l'orde de cavalleria, de Ramon Llull. Estos primers capítols definixen l'ideal de la cavalleria com el concebien estes obres i el mateix Martorell en ple segle xv. De fet, els cavallers llegien tractats de cavalleria en què aprenien l'ofici. És el cas de Guillem de Varoïc, que quan se li apropa un joveníssim Tirant està immers en la lectura de l'Arbre de batalles de Bouvet.[4]

Autor

Article principal: Joanot Martorell

L'autor de Tirant lo Blanc va ser un cavaller amb una vida força convulsa i pertanyent a la baixa noblesa valenciana. Sota el regnat de Martí I, la seua família havia gaudit d'una certa influència, però amb la mort del pare es va haver de fer càrrec de set germans i va començar un declivi econòmic i social. Martorell va dedicar part de la seua vida a bregar per defensar el seu honor i afrontar els deutes, era un veritable apassionat del món de cavalleries. Va tindre alguns adversaris, com el seu cosí Joan de Monpalau, a qui retreia no complir les obligacions matrimonials, després d'unes noces secretes amb la seua germana Damiata. Sovint el desenllaç d'estes disputes no va ser favorable a l'escriptor, que va traslladar estes vivències a la novel·la, com és el cas de la boda secreta de Tirant i Carmesina.[4]

El fet que s'inspirara en la seua vida va enriquir notablement l'obra. Martorell va ser un cavaller amb prestigi a qui les corts de França, Anglaterra o Portugal van donar audiència. D'estes vivències, en va traure força matèria primera, que va donar matisos, profunditat psicològica i versemblança als personatges.[4]

En temps de Martorell, la condició de cavallers estava en clara decadència. Ja no protegien els territoris dels senyors, sinó que es dedicaven a la pràctica militar. L'escriptor, però, en defensa la validesa, reformula funcions i els fa participar en tornejos i justes. Per exemple, en la novel·la, Tirant es dona a conéixer en un exercici d'armes que celebra el matrimoni del rei d'Anglaterra. Malgrat tot, Martorell no va defugir la realitat del seu temps. De fet, el mateix protagonista acaba integrant-se en l'aparell militar de l'Imperi grec, mor en una situació ridícula i el nouvingut Hipòlit és proclamat nou emperador.[4]

Modernitat de l'obra

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal en què apareix un heroi de ficció de «carn i ossos». És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. L'obra és el resultat de la suma de moltes novel·les amb més o menys entitat pròpia cadascuna, vertebrades per la presència del protagonista, per una llengua comuna i per una visió totalitzadora del món. Es pot parlar, doncs, d'un cert fragmentarisme estructural que no afecta el sentit unitari de la novel·la. I, de la mateixa manera, podem parlar del trencament que el Tirant representa respecte de la narrativa anterior. En efecte, suposa l'abandó quasi definitiu dels ideals medievals (religió, cavalleria) i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos (plaer, raó, humor), per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries convencional.

Més importants que les escenes de batalles i de festes cortesanes, són les escenes de la vida diària, en les quals els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici, amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què les persones són capaces. Estes escenes es basen en el sensualisme que està impregnada l'obra, amb incursions freqüents en l'erotisme, i en l'alternança narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a una filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat i a la condició d'adolescents i jóvens dels personatges principals. La narració en tercera persona i diàleg respon a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant la rapidesa, l'expressivitat i la naturalitat.

En el Tirant la cavalleria ha entrat en crisi. To solemne i oratori, llargs parlaments retòrics, lamentacions, intercanvis de preguntes i respostes, etc. Contràriament, l'ideari burgés hi és expressat en un to col·loquial, dinàmic i mordaç (ironia, comparacions…) que dona als lectors la pauta de comportament (la psicologia) dels personatges.

El final és també modern, ben lluny de la felicitat artificiosa dels contes de fades o de les proeses divines dels herois èpics: Tirant mor d'una malaltia, fita gens honorable. El seu màxim rival, Hipòlit, és l'únic que sobreviu i prospera, amb un missatge final pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i, per tant, mortals, i que la vida real no sempre és justa.

Any del Tirant

Es coneix com a Any del Tirant el conjunt d'esdeveniments organitzats al voltant de la celebració del quint centenari de la primera edició del Tirant lo Blanc l'any 1990. Rebé el suport de les administracions autonòmiques del País Valencià, Catalunya i Illes Balears i també de la quasi totalitat de les institucions culturals. Totes les activitats anaven dirigides a la major difusió de l'obra i destacaren el Symposion Tirant lo Blanc, les exposicions «La impremta valenciana» i «Tirant lo Blanc, imatges i objectes». També hi hagué un interés especial a divulgar-la en l'àmbit escolar amb edicions adaptades per als escolars i en format còmic. Els principals coordinadors del quint centenari van ser Josep Piera, Isidor Cònsul, Eliseu Climent i Jesús Huguet.[9]

Anecdotari

En el llibre hi ha algunes anècdotes no gaire habituals, difícils d'entendre des de l'actualitat. Aqueixes particularitats, recollides en el present anecdotari, permeten ser explicades i divulgades sense haver de llegir tota l'obra per a gaudir-ne. La lectura comparada de les anècdotes en algunes traduccions confirma la llengua de l'obra original.

  • Guillem de Varoich és un personatge inspirat en el comtat de Warwick, a Anglaterra.
  • L'Orde de la Lligacama és esmentada en el Tirant com a Orde de la Garrotera.
  • Les magranes compostes citades en l'obra eren una mena de ginys incendiaris, semblants a les granades modernes (en el format) i basades en el foc grec.[10][11][12] Des del punt de vista tècnic, l'obra afirma que les magranes tarden sis hores en encendre.[13] Indirectament es tracta d'un sistema temporitzador.
  • La pólvora a l'Occident es relaciona amb les magranes compostes. Diverses referències , quan expliquen fórmules de «foc grec» o de «pólvores explosives», esmenten un llibre català (no identificat) amb fórmules semblants. En concret, apareix "“Sub his Arabicis alia descriptio in Catalanica lingua...Salis petrae libras decem : salis ammoniaci uncias septem...”, que es pot traduir com "...Sota la precedent en llengua aràbiga, una altra descripció en llengua catalana... Salnitre deu lliures, sal amoniacal set unces...". Apareix cap al 1230 al Liber Ignium ad Comburendos Hostes, el 1551 a Julii Caesaris Scaligeri Exotericarum exercitationum liber XV, de subtilitate, ad Hieronymum Cardanum,[14] el 1651,[15], el 1677,[16], el 1804[17] i el 1893 a Marcellin Berthelot.[18]
  • Arma anomenada «lauors de spinachs». Es pot llegir al capítol XXIV: "Com lo Rey hermita feu vallejar lo seu camp e tramès a la Comtesa que li trametés dues botes de lauors de spinachs de coure". En castellà es tradueix com "espinacas de cobre”. Pàgina 34/586.[19][20] En italià com "sono tutti di cupri"...” (Cap. XXIII. Pàgina 34/586 de la referència adjunta.)[21]
  • Sabotatge amb una corda. Hi ha una descripció realista i detallada d'una operació militar de sabotatge consistent en la destrucció d'una nau enemiga mitjançant una corda prima, una corda gruixuda (una "gúmena"[22]), un nedador expert i agosarat, un argue i altres. El relat indica de forma clara que una corda té dos caps.[23]
« E més baix del timó en totes les naus trobareu grosses anelles de ferro per ço com volen mostrar carena o volen espalmar, o com corren gran fortuna e es trenquen les agulles del timó, lliguen lo timó en aquelles anelles, les quals van totes avall l’aigua. E lo mariner passà la corda per l’anella e pres lo cap de la corda e torná’l-se a lligar, e posà’s davall l’aigua e tornà a la barca; e pres lo cap de la corda e lligà’l al cap de la gúmena e va-la molt bé enseuar e portà se’n un gran tros de sèu per enseuar l’anella per ço que passàs millor e no fes tanta remor... »
— Capítol CVI.Com Tirant féu cremar la nau del capità dels genovesos, qui fon causa que tots los moros se n'anaren de ylla..[24]
  • Estratagema amb ballestes. Sabotatge de les nous d'unes ballestes.[12] Es pot llegir: "E los mals crestians de genovesos, sabent la pràtica del Mestre de Rodes e de sa religió, ab consentiment de dos genovesos cavallers de l'orde, qui staven dins lo castell, los quals prengueren totes les nous de les ballestes e posaren-n'i d'altres que eren de sabó blanch e de formatge, per ço que en lo temps de la necessitat ajudar no se'n poguessen. E lo Mestre e tota sa religió no y agueren jamés pensat, ans certament los hagueren tots presos e morts".
  • Sotsobrar.[25] A Tirant, c.60 es diu: ...Feu caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo sotsobrà....
  • Xarxa protectora contra projectils. Un mariner protegeix una nau dels projectils enemics fabricant una xàvega, una mena de xarxa[26] amb cordes. A l'obra es pot llegir "...feu-ne un filat a manera d'eixàvega que porten la palla; e del castell de popa fins a la proa, abraçant l'arbre, posà aquelles cordes e feu-les lligar alt, que los hòmens qui dins la nau combatien, aquelles cordes no els feien gens d'enuig a les armes, ans los restauraren d'ésser presos; car les canteres que los moros tiraven eren tantes e tan espesses que era una gran admiració de veure; e si aquella eixàvega de cordes no fos estada, tota la coberta de la nau fóra estada plena de pedres e de barres de ferro; e ab aquell artifici fon restaurada que jamés una pedra hi pogué entrar.[27]

Obres diverses que s'inspiren en Tirant lo Blanc

Traduccions

L'obra ha sigut traduïda a l'alemany, al francès, a l'anglès, a l'asturià, al castellà, al danès, al xinès, a l'italià, al neerlandès, al suec, al finès, al polonès, al romanès, al rus, al japonès i al tagàlog.[30]

L'any 2020, Màrius Serra en va publicar a Edicions Proa una versió completa al català modern.

Referències

  1. ↑ «Tirant lo Blanc». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 8 maig 2016].
  2. ↑ «Edicions del Tirant lo Blanc - Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc». Arxivat de l'original el 2024-08-30. [Consulta: 18 novembre 2023].
  3. ↑ Enciclopèdia Catalana «Tirant lo Blanc». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2024-08-30 [Consulta: 18 agost 2022].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 «Tirant lo Blanc». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
  5. ↑ Roig, P. A. «Màrius Serra: "El Tirant cavaller fa discursos que podria firmar Guardiola"». El Nacional, 28 novembre 2020. Arxivat de l'original el 2024-08-30. [Consulta: 9 desembre 2020].
  6. ↑ Labrado, V.; Badia, L. «Tirant lo Blanc: entre la ficció i la realitat». Sàpiens. Arxivat de l'original el 2024-08-30. [Consulta: 25 agost 2020].
  7. ↑ «'Tirant lo Blanc': "Les persones que estan vivint conflictes bèl·lics també tenen un rerefons emocional"». SER Catalunya, 18 juliol 2024. Arxivat de l'original el 2024-08-30. [Consulta: 19 juliol 2024].
  8. ↑ «Nuclis argumentals del Tirant lo Blanc. Els paratextos del Tirant - Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc». [Consulta: 18 octubre 2025].
  9. ↑ «Tirant lo Blanc». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  10. ↑ Martorell, J.; Fuster, M.A.. Biblioteca catalana ...: Libre del valeros e strenu caualler Tirant lo Blanch ; 1. 2 (en castellà). Llibreria d'Alvar Verdaguer, 1874, p. 33 (Biblioteca Catalana). 
  11. ↑ Tomàs Martínez i Romero; Albert Hauf Un clàssic entre clàssics: sobre traduccions i recepcions de Sèneca a l'època medieval. Universitat de València, 1998, p. 167–. ISBN 978-84-7826-990-7. 
  12. ↑ 12,0 12,1 Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Editorial Minimal, 23 juny 2014, p. 33–. ISBN 978-84-16196-47-0. 
  13. ↑ Martorell, J. Los Cinco libros d[el esforçado [et] inuencible cauallero Tirante el Blanco de Roca Salada, Cauallero de la garrotera, el qual por su alta caualleria alca[n]ço a ser principe y cesar del imperio de Grecia] (en castellà). por Diego de Gumiel, 1511, p. 7. 
  14. ↑ Giulio Cesare Scaligero. Iulii Caesaris Scaligeri Exotericarum Exercitationum liber quintus decimus de Subtilitate ad Hieronymum Cardanum.... ex officina typographica Michaelis Vascosani, 1557, p. 1–. 
  15. ↑ Grand Art D'Artillerie Par le Sieur Casimir Siemienowicz, Chevalier Litvanien. Lieutenant General de l'Artillerie dans le Royaume de Pologne Mise De Latin en François, par Pierre Noiset Macerien. Jansonius, 1651, p. 286–. 
  16. ↑ Gaspar Schott; Andreas incisore Frölich; Josè Maria Fonseca de Evora P. Gasparis Schotti Regis-Curiani, e Societate Jesu,... Magia universalis naturae et artis, sive Recondita naturalium & artificialium rerum scientia,... Opus quadripartitum. Continet pars 1. Optica. 2. Acoustica. 3. Mathematica. 4. Physica...: P. Gasparis Scotti... Thaumaturgus physicus, sive Magiae universalis, naturae et artis pars quarta et ultima, in 8. libros digesta, quibus pleraque quae incryptographicis, pyrotechnicis, magneticis, sympathicis, ac antipathicis, medicis, divinatoriis, physiognomicis ac chiromanticis, est rarum,... summa varietate proponitur,... sumpt. Joh. Martini Schönwetteri, bibliopolae Francofurtensis, 1677, p. 120–. 
  17. ↑ Marcus; La Porte Du Theil Liber ignium ad comburendos hostes, auctore Marco Graeco, ou Traité des feux, propres à détruire les ennemis. Delance et Lesueur, 1804, p. 17–. 
  18. ↑ Essai sur la transmission de la science antique au moyen âge : doctrines et pratiques chimiques : traditions techniques. Per Berthelot, Marcellin. 1893. http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k57587281/f6.image.r=Marcellein+Berthelot+La+Chimie+au+Moyen+%C3%82ge.langFR
  19. ↑ Joanot Martorell. Los Cinco libros d[el] esforçado [et] inuencible cauallero Tirante el Blanco de Roca Salada, Cauallero de la garrotera, el qual por su alta caualleria alca[n]ço a ser principe y cesar del imperio de Grecia. por Diego de Gumiel, 1511. 
  20. ↑ Joannot Martorell; Martí J. de Galba; Martín de Riquer Tirante el blanco: versión castellana. Espasa-Calpe, 1974. ISBN 978-84-239-6847-3. 
  21. ↑ Joanot Martorell; Lelio Manfredi Tirante il Bianco valorosissimo caualiere nel quale contiensi del principio della caualeria: del stato, & ufficio suo: dell'essamine, che debbe esser fatto al gentile, e generoso huomo, che dell'ordine di caualeria decorar si vuole: ... con la morte di Abrain Re, e signore della gran Canaria, e rotta delle sue genti. Di lingua spagnola nello idioma nostro per messer Lelio di Manfredi tradotto. Federico Torresano, 1538. 
  22. ↑ GDLC. Gúmena.
  23. ↑ Tirant lo Blanc. capítol CVI.[Enllaç no actiu](català)
  24. ↑ Cervantes, Biblioteca Virtual Miguel de. «Tirant lo Blanc». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 13 novembre 2025].
  25. ↑ Mariano Aguiló y Fúster; Pompeu Fabra; Manuel de Montoliú Aguiló: Volum 7. Lletres R a S. Institut d'Estudis Catalans, p. 320–. GGKEY:4LPGNQ67X0Q. 
  26. ↑ GDLC. Xàvega.
  27. ↑ Tirant lo Blanc. Capítol 100. Pàgina 262/1169.
  28. ↑ Capmany, Maria Aurèlia. Tirant lo Blanc. 2a ed. València: Eliseu Climent, 1980, p. 138. ISBN 84-7502-013-5.  Arxivat 2024-08-30 a Wayback Machine.
  29. ↑ Llorens, Paula. Tirant. València: Institut Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, 2019. ISBN 978-84-482-6362-1.  Arxivat 2024-08-30 a Wayback Machine.
  30. ↑ «TRAC: LLibres més traduïts». Institut Ramon Llull. Arxivat de l'original el 28 de desembre 2023. [Consulta: 15 març 2021].

Vegeu també

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viquidites
Viquidites
 Viquidites Modifica el valor a Wikidata
Viquitexts
Viquitexts
 Viquitexts
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tirant_lo_Blanc&oldid=36485458»