Façana

Una façana, frontera, fatxada o un frontis és, per extensió, qualsevol parament exterior d'un edifici; encara que per defecte, quan es parla de façana, es fa al·lusió a la davantera o principal, indicant-se més dades en cas contrari (façana posterior, façana nord, etc.)

EL pollom mas grande del mundo chaval

La façana és objecte d'especial cura en el disseny arquitectònic, ja que en ser l'única part de l'edifici percebut des de l'exterior, moltes vegades és pràcticament l'únic recurs disponible per expressar o caracteritzar la construcció. El factor expressiu està tan arrelat en el concepte de façana, que de vegades es fa referència a la coberta com la «cinquena façana» quan aquesta té una intenció estètica.

Desenvolupament històric

La façana de Bletchley Park, en Buckinghamshire (Anglaterra), una curiosa barreja d'estils arquitectònics diferents

La façana ha experimentat multitud de transformacions al llarg de la història per la seva condició de suport o llenç per als diferents estils arquitectònics. Tanmateix, els canvis més profunds han estat conseqüència de l'evolució de les tècniques constructives. Tradicionalment, la façana ha estat alhora l'estructura i el tancament de l'edifici, i per tant la capacitat d'obrir buits per il·luminar, ventilar, o disposar de vistes a l'exterior ha estat limitada. El desenvolupament històric de la façana ha estat doncs una carrera tecnològica darrere ampliar aquests necessaris buits. La mida i disposició dels buits ha estat condicionada fonamentalment per dues limitacions: la capacitat per obrir-los (evolució del mur de càrrega), i la capacitat de protegir-los (evolució del vidre).

La tecnologia del vidre

Vitralls a la catedral de Reims (França)

Tot i que l'existència del vidre està documentada des de fa més de 5.000 anys a Mesopotàmia i Egipte, i malgrat que l'imperi romà el difongués per Europa ja en el 300 aC, no es pot parlar d'una utilització rellevant d'aquest material en la construcció fins al segle VII i l'expansió àrab. A partir d'alquell moment, la possibilitat de realitzar obertures de buits en façana va començar a generar un interès creixent.

A l'antiga roma, abans de la popularització del vidre, s'emprava com a envidriament el lapis specularis; un tipus de roca translúcida de guix del tipus de la selenita. La incapacitat per fabricar vidres de grans dimensions es va resoldre subdividint els fulls de finestra en quadrats més petits, capaços de ser tapats amb una única peça de vidre més petita. El costum actual de subdividir els panys de finestra en quadrats més petits és una reminiscència estètica que ha perdurat des de llavors. L'ús del vidre en façanes destaca el cas de les catedrals, especialment les gòtiques. Aquestes van saber convertir el problema de la mida de les peces en una virtut: "dibuixant" amb una carcassa de plom diferents figures sobre les obertures de façana, i omplint els buits resultants amb vidres fumats i colorits, van crear magnífics vitralls.

L'evolució del mur

Un cop superat el problema de protegir el buit amb vidre, les limitacions es van deure al caràcter estructural de la façana. L'obertura d'un buit obligava a la seva peça superior, la llinda, a suportar la càrrega de l'edifici. Això impedia practicar buits massa amples, per la qual cosa les obertures van adoptar formes verticals per augmentar en la mesura possible la superfície d'il·luminació. També era necessari disposar els buits alineats uns a sobre de d'altres, de manera que es facilités la trasmisión de la càrrega de l'edifici per la resta del mur. Igual com amb el vidre, i malgrat no ser ja necessària, aquesta composició de façana amb finestres verticals i regulars ha sobreviscut fins als nostres dies com una herència cultural.

Arcbotants i contraforts a la catedral d'Amiens (França)

Per a augmentar la mida de l'obertura, en edificis singulars es va emprar l'arc de mig punt i posteriorment l'arc ogival. Tanmateix, el primer gran avenç a la façana es va produir a les catedrals gòtiques, quan es va eliminar el problema dels buits en desposseir de funció estructural a la façana. La revolució va consistir en la substitució del concepte tradicional de mur de càrrega pel de pilars puntuals, desviant la càrrega de la coberta mitjançant arcbotants a uns contraforts exteriors. D'aquesta manera la façana, alliberada del pes, podia tancar-se ara amb grans vidrieres.

L'arribada de l'acer a finals del segle XIX, i del formigó armat a començaments del XX, va acabar definitivament per alliberar a la façana de la seva dependència estructural. Els arquitectes del Moviment Modern van explorar les possibilitats d'una façana lliure, popularitzant la finestra correguda i els buits horitzontals en lloc dels tradicionals verticals, utilitzant-los tant per adequar-se millor a la visió de les persones, com per evidenciar la seva independència de l'estructura.

Casa Farnsworth a Illinois (Estats Units)

El darrer pas conceptual potser l'executés Mies van der Rohe el 1946, en dissenyar la Casa Farnsworth, on l'habitatge dissol definitivament la façana, culminant-se així el llarg procés evolutiu del buit.

La façana contemporània es distingeix per una composició irregular de buits que atén les necessitats d'il·luminació interiors, en lloc d'estar motivada per consideracions estructurals. També s'està explorant amb diferents formes i materials (plàstics, titani, tèxtils).

Museu Guggenheim a Bilbao (Espanya)

No menys importants són les conseqüències de l'aparició de la informàtica i els ordinadors, que amb les seves aplicacions de CAD i la seva capacitat de càlcul han possibilitat abandonar la clàssica concepció plana de la façana, permetent un tractament més volumètric d'aquesta. Edificis com el Guggenheim de Bilbao són un exemple ja clàssic d'aquesta nova revolució.

En un futur pròxim, és possible que la façana adopti una nova funcionalitat com a superfície de captació d'energies renovables.

Funcionament

Les façanes, a més de la funció estètica, han de satisfer altres requisits: han de ser impermeables a l'aigua, i aïllar l'interior tèrmicament i acústicament. La secció tipus d'una façana convencional es compon de dos fulls: una exterior, normalment de maó, i una altra interior, que pot ser de maó o d'altres materials com el cartró-guix. Entre aquests dos fulls es col·loca un aïllant tèrmic, per al qual usualment s'utilitzen materials com el poliuretà, la fibra de vidre o la llana de roca. Per evitar condensacions intersticials, a més, es col·loca en el costat calent de l'aïllant una barrera de vapor. Finalment, és necessària una petita separació d'un o dos centímetres per permetre que ventili el vapor d'aigua i no amari l'aïllament, inutilitzant-lo.

La grossor d'un mur de façana no obeeix tant a necessitats d'estabilitat o resistència com a la necessitat de massa per a l'aïllament acústic i d'espai per allotjar l'aïllant i la seva cambra d'aire.

Tipologies constructives

Façana lleugera

Les façanes lleugeres funcionen com una pell penjada de l'edifici. Com el seu propi nom indica, són lleugeres, i no contribueixen a l'estabilitat de l'estructura.

A causa de la seva poca massa, són mals aïllants del soroll, per la qual cosa no són aplicables per a edificis que requereixin ambients silenciosos, com per exemple l'ús residencial. Tampoc no solen funcionar bé com aïllants tèrmics, exigint generalment una despesa extra en calefacció o aire condicionat. Tanmateix, el seu reduït pes, la seva gran capacitat per permetre l'entrada de llum, i la seva rapidesa de muntatge les fan idònies per a gratacel i una gran varietat d'espais públics.

Es componen de tres elements:

• Montants: elements de sujección verticals que s'ancoren a l'estructura de l'edifici.
• Travessers o perfils secundaris: elements horitzontals ancorats als montants, i que acaben de conformar la carcassa.
• Tancament: pot ser de vidre o plafons lleugers (fusta, alumini). Aquests poden ser fixos o practicables.

En funció de si la «pell de façana» és contínua o s'interromp a cada forjat, les façanes lleugeres es poden classificar en «murs cortina» o «façana plafó», respectivament.

Façana pesada

«Manta» de llana de roca en una façana trasventilada

Aquesta categoria inclou totes les façanes tradicionals, ja siguin de maó vist, enfoscats, aplacats, de pedra, de fusta o d'altres, a més de les trasventiladas i les prefabricades.

Façanes trasventiladas

Són semblants als murs cortina. També consten de montants, travessers i tancaments, però a diferència de les anteriors, els montants s'ancoren a murs de fàbrica, i les peces de tancament són pesades: normalment plaques de pedra o ceràmica. En existir un full de tancament interior (habitualment de maó), les plaques no necessiten presentar una junta estanca, i en el muntatge se separen entre si uns quants mil·límetres, permetent que l'aïllament tèrmic ventili per aquestes escletxes. Aquest tipus de façanes se sol utilitzar en edificis institucionals, a causa que ofereix una elevada qualitat d'acabat.

Façanes prefabricades

Són façanes compostes per mòduls de paret que vénen fets de taller, acoblant-se uns a altres en obra. Depenent del nivell de prefabricació poden fins i tot muntar-se parets de façana amb les finestres o la porta ja instal·lades. El material més utilitzat en prefabricació és el formigó, encara que també està estès l'ús de fusta, i altres materials més moderns com el GRC. Els sistemes d'unió entre els diferents mòduls ja vénen incorporats a les mateixes peces, de manera que solen ser construccions de junta seca. Els avantatges d'aquest mètode resideixen en un major control de qualitat, en fabricar-se les peces en taller, i en un procés de muntatge molt ràpid que no demanda molta mà d'obra. Per aquest motiu en països industrialitzats, on la mà d'obra és comparativament més cara que els materials, està guanyant popularitat.

Vegeu també

• Mur de càrrega
• Paret

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Façana

• Fotos de dissenys de façanes

Bibliografia

FULLANA, Miquel, Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Editorial Moll,1974. I.S.B.N 84-273-0372-6

Viccionari