Fonologia del japonès

La fonologia del japonès comprèn uns 15 fonemes consonàntics, el típic sistema de cinc vocals transversals de /a, e, i, o, u/ i una distribució fonotàctica relativament senzilla de fonemes que permet pocs grups consonàntics. Tradicionalment, es considera que té la mora com a unitat de temps, i que cadascuna ocupa aproximadament el mateix temps, de manera que el disíl·lab [ɲip.poɴ] ("Japó") es pot analitzar com a /niQpoN/ i disseccionar-lo en quatre mores, /ni/, /Q/, /po/ i /N/.

El japonès estàndard és una llengua amb accent tonal en què la posició o l'absència d'una caiguda de to pot determinar el significat d'una paraula: /haꜜsiɡa/ "bastonets" (estris per menjar), /hasiꜜɡa/ "pont", /hasiɡa/ "vora".

Tret que s'indiqui el contrari, a continuació es descriu la varietat estàndard del japonès basat en el dialecte de Tòquio.

Consonants

	Bilabial	Alveolar	Alveolopalatal	Palatal	Velar	Uvular	Glotal
Nasal	m	n	(ɲ)		(ŋ)	(ɴ)
Oclusiva	p b	t d			k ɡ
Africada		(t͡s) (d͡z)	(t͡ɕ) (d͡ʑ)
Fricativa	(ɸ)	s z	(ɕ) (ʑ)	(ç)			h
Líquida		r
Semivocal				j	w
Mores especials	/N/, /Q/

• Les consonants sordes /p, t, k/ són lleugerament aspirades: menys aspirades que les de l'anglès, però més que les del català.
• /p/, que és un vestigi del japonès antic, ara es produeix gairebé sempre a la part medial en compostos, normalment com a resultat d'una geminació (per exemple: 切符 kippu, 切腹 seppuku o 北方 hoppō), després de /N/ (per exemple: 音符 onpu) i en uns quants compostos més antics com a resultat de les contraccions de les pronúncies al llarg del temps (com ara 河童 kappa). Apareix inicialment o medialment en onomatopeies. Algunes poques excepcions no onomatopeiques on apareix inicialment inclouen 風太郎 pūtarō, tot i que com a nom de persona encara es pronuncia Fūtarō. A mesura que els gairaigo, manlleus que no tenen origen en el xinès mitjà (manlleus xinesos no provinents del xinès mitjà com ara パオズ paozu, ペテン peten, així com manlleus de llengües que no provenen del xinès com per exemple パーティー pātī, etc.), penetren en la llengua /p/ s'utilitza cada cop més en transcripció, inicialment o medialment.
• /t, d, n/ són laminals dentialveolars (és a dir, la làmina de la llengua entra en contacte amb la part posterior de les dents superiors i la part davantera de la cresta alveolar) mentre que /s, z/ són laminals alveolars.
• /w/ tradicionalment s'ha descrit velar [ɰ] o aproximant labiovelar sonora [w] o un entremig, o com l'equivalent semivocàlic de /u/ amb poc o gens d'arrodoniment, mentre que un estudi de ressonància magnètica en temps real del 2020 va determinar que s'aproxima més a una aproximant bilabial [β̞].
• Les consonants dins dels parèntesis són al·lòfons d'altres fonemes, almenys en paraules natives. En manlleus, /ɸ, ɕ, ʑ, t͡s, d͡z, t͡ɕ, d͡ʑ/ de vegades es produeixen de manera fonemàtica, fora de la variació al·lofònica que es descriu a continuació.
• /s, t/ abans de /i/ i /sj, tj/ són les alveolopalatals [ɕ, t͡ɕ]. /t/ abans de /u/ és [t͡s]. /z, d/ abans de /i/ i /zj, dj/ són [ʑ, d͡ʑ], però en la majoria de dialectes es neutralitzen com a variació lliure entre les dues realitzacions; /d/ abans de /u/ és [d͡z], però /zu, du/ també es neutralitzen en la majoria de dialectes (vegeu més avall). Tradicionalment, es defineix que, a les varietats neutralitzadores, [d͡z, d͡ʑ] es produeixen quan van a començament de paraula o van precedides de /N/, i [z, ʑ] en cas contrari. No obstant això, un estudi de corpus de 2010 va determinar que s'han trobat ambdues variants en totes les posicions i que el temps que es tarda fer sonar la consonant o grup de consonants (al qual contribueixen /N/, /Q/ i les pauses) era el predictor més fiable per a realització africada.
• /h/ esdevé [ç] abans de /i/ i /j/ escoltar (?·pàg.), i [ɸ] abans de /u/ escoltar (?·pàg.), coarticulada amb la compressió labial d'aquesta vocal. La /h/ germinada ara només es troba en manlleus recents (per exemple: Gohho ゴッホ '(van) Gogh', Bahha バッハ 'Bach') i rarament en compostos sinojaponesos o mixtes (per exemple, juhhari 十針 'deu punts de sutura', zeffuchō 絶不調 'greu decaiguda').
• /N/ és una moraica nasal de final de síl·laba amb pronunciació variable segons el que segueix. Es pot considerar un al·lòfon de /n, m/ en posició final de síl·laba o un fonema diferent.
• La realització del fonema líquid /r/ varia molt segons l'entorn i el dialecte. La pronunciació prototípica i més comuna és una bategant apical, sigui alveolar [ɾ] o postalveolar [ɾ̠]. En posició inicial i després de /N/, la bategant s'articula normalment de manera que la punta de la llengua està al principi momentàniament en contacte lleuger amb la cresta alveolar abans de ser alliberada ràpidament per l'aire. Aquest so es descriu de diverses maneres: bategant, "variant de [ɾ]", "una mena d'oclusiva feble" i "africada amb fricció curta, [d̠ɹ̝̆]". L'aproximant lateral apical alveolar o postalveolar [l] és una variant comuna en totes les condicions, particularment en posició inicial i abans de /i, j/. Segons Akamatsu (1997), en posició inicial i entre vocals (excepte després de /N/), la variant lateral es defineix millor com [ɺ] bategant en lloc d'aproximant. L'aproximant lateral retroflex [ɭ] també es troba abans de /i, j/. En el dialecte Shitamachi de Tòquio, la consonant vibrant múltiple alveolar [r] és una variant considerada vulgar. Altres variants conegudes són l'aproximant alveolar [ɹ], l'oclusiva alveolar [d], la vibrant simple retroflexa [ɽ], la fricativa lateral [ɮ], i l'oclusiva retroflexa [ɖ].

Afebliment

Les oclusives sonores no coronals /b, ɡ/ entre vocals es poden afeblir i esdevenir fricatives, especialment en la parla ràpida o informal:

/b/ > fricativa bilabial [β]:	/abareru/ > [aβaɾeɾɯ] abareru 暴れる 'posar-se violent'
/ɡ/ > fricativa velar [ɣ]:	/haɡe/ > [haɣe] hage はげ 'calvície'

Tanmateix, /ɡ/ es complica encara més per la seva realització variant de nasal velar [ŋ]. Els parlants estàndard de japonès es poden classificar en 3 grups (A, B, C), que s'explicaran a continuació. Si un parlant pronuncia una paraula determinada de manera consistent amb l' al·lòfon [ŋ] (és a dir, un parlant B), aquest parlant mai tindrà [ɣ] com a al·lòfon en aquesta mateixa paraula. Si un parlant varia entre [ŋ] i [ɡ] (és a dir, un parlant A) o és generalment consistent en l'ús de [ɡ] (és a dir, un parlant C), aleshores la fricativa velar [ɣ] és sempre un altre al·lòfon possible en la parla relaxada.

/ɡ/ es pot afeblir i esdevenir nasal [ŋ] quan apareix enmig de paraula; això inclou no només casos entre vocals sinó també entre una vocal i una consonant. Tanmateix, hi ha una gran variació entre parlants. Vance (1987) suggereix que la variació depèn de la classe social, mentre que Akamatsu (1997) suggereix que la variació depèn de l'edat i la ubicació geogràfica. La situació generalitzada és la següent:

A començament de paraula

• tots els parlants de japonès estàndard actuals solen fer servir l'oclusiva [ɡ] al començament de les paraules: /ɡaijuu/ > [ɡaijɯː] gaiyū 外遊 'viatge a l'estranger' (però no *[ŋaijɯː])

Enmig de paraules simples (és a dir, no compostes)

• A. la majoria de parlants fan servir [ŋ] o [ɡ] en variació lliure: /kaɡu/ > [kaŋɯ] o [kaɡɯ] kagu 家具 'mobles'
• B. una minoria de parlants fan servir constantment [ŋ]: /kaɡu/ > [kaŋɯ] (però no *[kaɡɯ])
• C. la majoria de parlants del Japó occidental i una minoria més petita de parlants de Kantō fan servir constantment [ɡ]: /kaɡu/ > [kaɡɯ] (però no *[kaŋɯ])

Enmig de paraules compostes com a morfema inicial:

• Els parlants B esmentats anteriorment fan servir constantment [ɡ].

Així, per a alguns parlants, les dues paraules següents són un parell mínim, mentre que per a altres són homòfones:

• sengo 千五 (せんご) 'mil cinc' = [seŋɡo] per als parlants B
• sengo 戦後 (せんご) 'postguerra' = [seŋŋo] per als parlants B

Es pot resumir posant l'exemple de hage はげ 'calvície':

• Parlants A: /haɡe/ > [haŋe] o [haɡe] o [haɣe]
• Parlants B: /haɡe/ > [haŋe]
• Parlants C: /haɡe/ > [haɡe] o [haɣe]

Alguns fonòlegs proposen un fonema diferent /ŋ/, citant parelles com [oːɡaɾasɯ] 大硝子 'gran làmina de vidre' vs. [oːŋaɾasɯ] 大烏 'gran corb'.

Palatalització i africació

Les palatals /i/ i /j/ palatalitzen les consonants que les precedeixen:

/m/ > palatalitzat en [mʲ]:	/umi/ > [ɯmʲi] umi 海 'mar'
/ɡ/ > palatalitzat en [ɡʲ]:	/ɡjoːza/ > [ɡʲoːza] gyōza ぎょうざ 'crestes fregides'
/r/ > palatalitzat en [ɾʲ]	/kiri/ > [kʲiɾʲi] kiri 切り 'tall'
etc.

Pel que fa a les consonants coronals, la palatalització va més enllà, de manera que les consonants alveolopalatals es corresponen amb les consonants dentals o alveolars ([ta] 'camp' vs. [t͡ɕa] 'te'):

/n/ > Nasal alveolopalatal [ɲ̟]:	/nihoN/ > [ɲihoɴ] nihon 日本 'Japó'
/s/ > fricativa alveolopalatal [ɕ]:	/sio/ > [ɕi.o] shio 塩 'sal'
/z/ > alveolopalatal [d͡ʑ] o [ʑ]:	/zisiN/ > [d͡ʑiɕiɴ] jishin 地震 'terratrèmol'; /ɡozjuː/ > [ɡod͡ʑɯː] ~ [ɡoʑɯː] gojū 五十 'cinquanta'
/t/ > africada alveolopalatal [t͡ɕ]:	/tiziN/ > [t͡ɕid͡ʑiɴ] ~ [t͡ɕiʑiɴ] chijin 知人 'conegut'

/i/ i /j/ també palatalitzen la /h/, que esdevé una fricativa palatal [ç]: /hito/ > [çito] hito 人 ('persona')

Dels al·lòfons de /z/, l'africada [d͡z] és el més comú, especialment al començament dels enunciats i després de /N/, mentre que la fricativa [z] pot aparèixer entre vocals. Tots dos sons, però, estan en variació lliure.

En el cas de /t/ seguit de /j/, històricament, la consonant es palatalitzava amb /j/ fusionant-se en una sola pronunciació. En japonès modern, és possible que es tracti d'un fonema separat, almenys per a la part de la població que el pronuncia clarament en els manlleus anglesos.

/sj/ > [ɕ] (romanitzat com a sh):	/sjaboN/ > [ɕaboɴ] shabon シャボン 'sabó'
/zj/ > [d͡ʑ ~ ʑ] (romanitzat com a j):	/zjaɡaimo/ > [d͡ʑaɡaimo] jagaimo じゃがいも 'patata'
/tj/ > [t͡ɕ] (romanitzat com a ch):	/tja/ > [t͡ɕa] cha 茶 'te'
/hj/ > [ç] (romanitzat com a hy):	/hjaku/ > [çakɯ] hyaku 百 'cent'

La vocal /u/ també afecta les consonants que segueix:

/h/ > fricativa bilabial [ɸ]:	/huta/ > [ɸɯta] futa ふた 'tapa'
/t/ > africada dental [t͡s]:	/tuɡi/ > [t͡sɯɡi] tsugi 次 'següent'

Tot i que [ɸ] i [t͡s] apareixen abans d'altres vocals en manlleus (p. ex. [ɸaito] faito ファイト 'lluita'; [ɸjɯː(d)ʑoɴ] fyūjon フュージョン 'fusió'; [t͡saitoɡaisɯto] tsaitogaisuto ツァイトガイスト 'Zeitgeist'; [eɾit͡siɴ] eritsin エリツィン 'Eltsin'), [ɸ] i [h] es distingeixen abans de les vocals excepte [ɯ] (p. ex. les paraules de l'anglès fork i hawk > fōku [ɸoːkɯ] フォーク vs. hōku [hoːkɯ] ホーク). *[hɯ], però, no es distingeix de [ɸɯ] (p. ex. les paraules de l'anglès hood i food > [ɸɯːdo] fūdo フード). De la mateixa manera, *[si] i *[(d)zi] no solen aparèixer ni tan sols en manlleus, de manera que la paraula cinema esdevé [ɕinema] shinema シネマ; tot i que aquests dos fonemes teòricament es poden escriure スィ i ズィ respectivament, rarament es veuen ni tan sols entre els parlants més innovadors i no es donen fonemàticament.

Neutralització de /d, z/

El contrast entre /d/ i /z/ es neutralitza davant /i/ i /u/: [(d)ʑi, (d)zɯ]. Per convenció, sovint s'assumeix que és /z/, encara que alguns l'analitzen com /d͡z/, la contrapart sonora de [t͡s]. El sistema d'escriptura conserva les distincions morfològiques, tot i que la reforma ortogràfica va eliminar les distincions històriques excepte en els casos en què una mora es repeteix una vegada sorda i una vegada sonora, o quan el rendaku es produeix en una paraula composta: つづく[続く] /tuduku/, いちづける[位置づける] /itidukeru/ de |iti+tukeru|. Alguns dialectes (p. ex. dialecte de Tosa) conserven les distincions entre /zi/ i /di/ i entre /zu/ i /du/, mentre que altres conserven només /zu/ i /du/ però no /zi/ i /di/, o fusionen tots quatre (p. ex. Tōhoku del nord).

Nasal moraica

Algunes anàlisis del japonès tracten la nasal moraica com un arquifonema /N/; altres enfocaments menys abstractes determinen que la seva realització uvular o alveolar és bàsica (és a dir, /ɴ/ o /n/). Experimenta una varietat de processos d'assimilació. Pot variar en:

• bilabial [m] abans de /p, b, m/.
• laminal [n] abans de coronals [d, t, t͡s, n]; mai trobat en posició final. L'apical [n̺] es troba abans de líquida /r/.
• alveolopalatal [ɲ] abans de les alveolopalatals [t͡ɕ, d͡ʑ, ɲ].
• velar [ŋ] davant de /k, ɡ/. Davant de consonants palatalitzades també es palatalitza, com en [ɡẽŋʲkʲi].
• algun tipus de vocal nasalitzada davant vocals, aproximants /j, w/, líquida /r/ i fricatives [ɸ, s, ɕ, ç, h]. Depenent del context i del parlant, la qualitat de la vocal pot coincidir molt amb la de la vocal anterior o ser més restringida en l'articulació. Així, es transcriu àmpliament amb [ɰ̃], una notació semivocàlica ad hoc sense definir per al lloc exacte d'articulació. També es troba en posició final.

Aquestes assimilacions es produeixen més enllà dels límits de la paraula.

Quan es troba en posició final, la nasal moraica es descriu tradicionalment uvular [ɴ], de vegades amb la qualificació que l'oclusió pot no ser sempre completa o que és, o s'acosta, a velar [ŋ] després de vocals frontals. Tanmateix, els estudis instrumentals de la dècada de 2010 van demostrar que hi ha una variabilitat considerable en la realització de la /N/ final i que sovint implica un tancament o constricció del llavi. Un estudi de ressonància magnètica en temps real del 2023 va trobar que la posició de la llengua de la /N/ final correspon en gran manera a la de la vocal anterior, encara que amb ubicacions superposades, cosa que va portar l'investigador a concloure que /N/ no és que no tingui una regla al·lofònica clara, sinó que no té un lloc d'articulació específic. El 5% de les mostres de la /N/ final es van realitzar com a vocals nasalitzades sense tancament, i només s'hi va observar una elevació apreciable de la llengua quan anava precedida de /a/.

Geminació

Tot i que el japonès presenta geminació de consonants, presenta algunes limitacions. El més destacat és que les geminades sonores estan prohibides en paraules natives japoneses. Això es pot veure amb una sufixació que, d'altra manera, presentaria geminades sonores. Per exemple, el japonès té un sufix, |ri| el qual Kawahara (2006) anomena "mora flotant" que desencadena la geminació en determinats casos (p. ex. |tapu| +|ri| > [tappɯɾi] 'molt de'). En el cas que portés a un obstruent sonora geminada, apareix una nasal moraica fent de mena de "geminació parcial" (p. ex. |zabu| + |ri| > [(d)zambɯɾi] 'esquitx').

A finals del segle XX, les geminades sonores van començar a aparèixer en els manlleus, tot i que estan marcades i tenen una alta tendència a ser ensordides. Un exemple freqüent són els manlleus de l'anglès com ara bed i dog que, tot i que acaben amb asíndetons sonors en aquesta llengua, són geminats (amb una vocal epentètica) quan es manlleven al japonès. Aquestes geminades sovint se sotmeten a un ensordiment per tornar-se menys marcats, la qual cosa dona lloc a una variabilitat en la sonoritat:

doggu ドッグ→ dokku ドック ('gos')

llit ベッド → betto ベット ('llit')

La distinció no és rigorosa. Per exemple, quan les geminades obstruents sonores apareixen amb una altra obstruent sonora, es poden sotmetre a una eliminació opcional (p. ex. doreddo ~ doretto 'rastes'). Kawahara (2006) atribueix això a una distinció menys fiable entre les geminades sonores i sordes en comparació amb la mateixa distinció en les consonants no geminades, assenyalant que els parlants poden tenir dificultats per distingir-les a causa de l'ensordiment parcial de les geminades sonores i la seva resistència al procés d'afebliment esmentat anteriorment, cosa que les poden fer sonar com geminades sordes.

Hi ha una certa disputa sobre com la geminació encaixa amb la fonotàctica japonesa. Una anàlisi, especialment popular entre els estudiosos japonesos, planteja un "fonema mora" especial (モーラ音素, mōra onso) /Q/, que correspon al sokuon ⟨っ⟩. No obstant això, no tots els estudiosos estan d'acord amb l'anàlisi sobre l'ús d'aquest "obstruent moraic". En aquells enfocaments que incorporen l'obstruent moraic, es diu que s'assimila completament a l'obstruent següent, donant lloc a una consonant geminada (és a dir, doble). La /Q/ assimilada no es produeix i, per tant, les geminades són consonants llargues fonèticament. /Q/ no apareix abans de vocals o consonants nasals. Això es pot veure com un arxifonema, ja que no té cap lloc o forma d'articulació subjacent, i, en canvi, es manifesta com a diverses realitzacions fonètiques depenent del context, per exemple:

[p̚] davant de [p]:	/niQ.poN/ > [ɲip̚.poɴ] nippon 日本 'Japó'
[s] davant de [s]:	/kaQ.seN/ > [kas.seɴ] kassen 合戦 'batalla'
[t̚] davant de [t͡ɕ]:	/saQ.ti/ > [sat̚.t͡ɕi] satchi 察知 'percepció'
etc.

Una altra anàlisi del japonès prescindeix de /Q/. En aquest enfocament, les paraules anteriors estan fonematitzades com es mostra a continuació:

[p̚] davant de [p]:	/nip.poN/ > [ɲip̚.poɴ] nippon 日本 'Japó'
[s] davant de [s]:	/kas.seN/ > [kas.seɴ] kassen 合戦 'batalla'
[t̚] davant de [t͡ɕ]:	/sat.ti/ > [sat̚.t͡ɕi] satchi 察知 'percepció'
etc.

Per descomptat, la geminació també es pot transcriure amb una marca de longitud (p. ex. [ɲipːoɴ]), però aquesta notació enfosqueix els límits de la mora.

Sandhi

Existeixen diverses formes de sandhi; el terme japonès per a sandhi generalment és ren'on (連音), mentre que sandhi en japonès específicament s'anomena renjō (連声). Més freqüentment, una /N/ final en un morfema fa que s'afegeixi /n/ o /m/ a l'inici del següent morfema, com a tennō (天皇, 'emperador'), てん ＋ おう > てんのう (ten + ō = tennō). En alguns casos, com aquest exemple, el canvi de so també s'escriu, i es considera la pronúncia habitual.

Vocals

Les vocals del japonès estàndard en un gràfic de vocals. Adaptació d'Okada (1999).

Fonemes vocàlics del japonès

	Anterior	Central	Posterior
Tancada	i		u
Mitjana	e		o
Oberta		a

• /u/ és una vocal tancada posterior no arrodonida ([ɯ̟]) o comprimida ([ɯ̟ᵝ]). Quan es comprimeix, es pronuncia amb les seccions laterals dels llavis en contacte però sense protuberància. En converses informals, hi ha parlants que a vegades afebleixen la compressió o no la fan directament. Se centralitza per esdevenir [ɨ] darrere de /s, z, t/ i consonants palatals (/Cj/), i segurament també darrere de /n/.
• /e, o/ són mitjanes [e̞, o̞].
• /a/ és central [ä].

Excepte /u/, les vocals curtes són semblants a les vocals tancades del català.

Les vocals presenten contrast de longitud fonemàtica (és a dir, poden ser curtes o llargues). Compareu els següents parells de paraules oposades com ojisan /ozisaN/ "oncle" i ojīsan /oziisaN/ "avi", o tsuki /tuki/ "lluna" i tsūki /tuuki/ "ventilació".

Algunes anàlisis fan una distinció entre la vocal llarga i una successió de dues vocals idèntiques, citant parelles com 砂糖屋 satōya 'botiga de sucre' [satoːja] vs. 里親 satooya 'pare d'acollida' [satooja]. Normalment són idèntics en la parla normal, però quan s'enuncia es pot fer una distinció amb una pausa o una oclusiva glotal sorda inserida entre dues vocals idèntiques.

Dins de les paraules i frases, el japonès permet llargues seqüències de vocals fonètiques sense consonants intervingudes, pronunciades amb hiat, encara que l'accent tonal i els lleus trencaments de ritme ajuden a fer un seguiment del temps quan les vocals són idèntiques. Les seqüències de dues vocals dins d'una sola paraula són extremadament comunes, que es produeixen al final de molts adjectius de tipus i, per exemple, i també es produeixen tres o més vocals en seqüència dins d'una paraula, com a aoi 'blau/verd'. A les frases, les seqüències amb múltiples sons o són més freqüents, a causa de la partícula d'objecte directe を 'wo' (que ve després d'una paraula) es realitza o i el prefix honorífic お〜 'o', que pot aparèixer en seqüència, i pot seguir una paraula que acaba en un so o; es poden ometre en una conversa ràpida. Una construcció bastant comuna que els presenta és「〜をお送りします」... (w)o o-okuri-shimasu 'envia humilment ...'. A continuació es mostren un parell d'exemples extrems:

/hoː.oː.o.o.oː/ [hoː.oː.o.o.oː]	hōō o oō (鳳凰(ほうおう)を追(お)おう)	'perseguim el fenghuang'
/toː.oː.o.oː.oː/ [toː.oː.o.oː.oː]	tōō o ōō (東欧(とうおう)を覆(おお)おう)	'cobrim Europa de l'est'

Ensordiment

En molts dialectes, les vocals tancades /i/ i /u/ s'ensordeixen quan es col·loquen entre dues consonants sordes o, tret que s'accentuïn, entre una consonant sorda i una pausa.

/kutu/ > [kɯ̥t͡sɯ]	kutsu 靴 'sabata'
/atu/ > [at͡sɯ̥]	atsu 圧 'pressió'
/hikaN/ > [çi̥kaɴ]	hikan 悲観 'pessimisme'

En general, l'ensordiment no es produeix de manera consecutiva:

/kisitu/ > [kʲi̥ɕit͡sɯ]	kishitsu 気質 'temperament'
/kusikumo/ > [kɯɕi̥kɯmo]	kushikumo 奇しくも 'curiosament'

Aquest ensordiment no es limita només a la parla ràpida, tot i que hi ha casos en què s'hi pot produir un ensordiment consecutiu.

En menor grau, /o, a/ es poden ensordir amb el requisit addicional que hi hagi dues o més mores adjacents que continguin el mateix fonema:

/kokoro/ > [ko̥koɾo]	kokoro 心 'cor'
/haka/ > [hḁka]	haka 墓 'tomba'

La còpula de final de frase desu i el sufix de cortesia masu es pronuncien típicament [desɯ̥] i [masɯ̥].

Els parlants de japonès normalment ni tan sols són conscients de la diferència entre el parell sonor i sord. D'altra banda, els rols de gènere juguen un paper en la perllongació de la vocal terminal: prolongar es considera efeminat, particularment la /u/ del final com a arimasu. Algunes varietats no estàndard de japonès es poden reconèixer pel seu ensordiment exagerat, mentre que en alguns dialectes occidentals i alguns registres de parla formal, cada vocal s'expressa. Investigacions recents han argumentat que la "supressió de vocals" descriu amb més precisió aquests fenòmens.

Tanmateix, el japonès contrasta la vocal sonora entre dues fricatives sordes idèntiques i la geminació fricativa sorda. Una vocal entre dues fricatives sordes idèntiques pot tenir aparició aproximant sorda feble o de vocal ensordida depenent de la velocitat de parla i els hàbits de parla de cada persona.

• 日新橋 [niɕɕimbaɕi] ('Nisshinbashi', nom de lloc) vs. 西新橋 [niɕi̥ɕimbaɕi] or [niɕiɕimbaɕi] ('Nishi-shinbashi', nom de lloc).
• 決済 [kessai] ('liquidació') vs. 消す際 [kesɯ̥sai] or [kesɯsai] ('mentre esborres').

Nasalització

Les vocals japoneses són lleugerament nasalitzades quan són adjacents a les nasals /m, n/. Abans de la nasal moraica /N/, les vocals són molt nasalitzades:

/kaNtoo/ > [kantoː]	Kantō 関東 'regió de Kanto'
/seesaN/ > [seːsãɴ]	seisan 生産 'producció'

Inserció de cop de glotis

Al començament i a final de paraula, les vocals japoneses poden anar precedides i seguides d'un cop de glotis [ʔ], respectivament. Això es pot veure a continuació amb les paraules següents (pronunciades de manera aïllada):

/eN/ > [eɴ] ~ [ʔeɴ]:	en 円 'ien'
/kisi/ > [kiɕiʔ]:	kishi 岸 'costa'
/u/ > [ɯʔ ~ ʔɯʔ]:	u 鵜 'corb marí'

Quan una el final d'una paraula es pronuncia amb èmfasi, aquest cop de glotis és clarament audible, i sovint s'indica en el sistema d'escriptura amb una lletra minúscula tsu ⟨っ⟩ anomenada sokuon. Això també es troba en interjeccions com あっ i えっ, que normalment es romanitzen com ⟨a'⟩ i ⟨e'⟩.

Fonotàctica

Seqüències de fonemes fonotàcticament legals, cadascuna compta com una mora

	/-a/	/-i/	/-u/	/-e/	/-o/	/-ja/	/-ju/	/-jo/
/∅-/	/a/	/i/	/u/ [ɯ]	/e/	/o/	/ja/	/ju/ [jɯ]	/jo/
/k-/	/ka/	/ki/ [kʲi]	/ku/ [kɯ]	/ke/	/ko/	/kja/ [kʲa]	/kju/ [kʲɨ]	/kjo/ [kʲo]
/ɡ-/	/ɡa/	/ɡi/ [ɡʲi]	/ɡu/ [ɡɯ]	/ɡe/	/ɡo/	/ɡja/ [ɡʲa]	/ɡju/ [ɡʲɨ]	/ɡjo/ [ɡʲo]
/s-/	/sa/	/si/ [ɕi]	/su/ [sɨ]	/se/	/so/	/sja/ [ɕa]	/sju/ [ɕɨ]	/sjo/ [ɕo]
/z-/	/za/ [(d)za]	/zi/ [(d)ʑi]	/zu/ [(d)zɨ]	/ze/ [(d)ze]	/zo/ [(d)zo]	/zja/ [(d)ʑa]	/zju/ [(d)ʑɨ]	/zjo/ [(d)ʑo]
/t-/	/ta/	/ti/ [t͡ɕi]	/tu/ [t͡sɨ]	/te/	/to/	/tja/ [t͡ɕa]	/tju/ [t͡ɕɨ]	/tjo/ [t͡ɕo]
/d-/	/da/	(/di/) [(d)ʑi]	(/du/) [(d)zɨ]	/de/	/do/	(/dja/) [(d)ʑa]	(/dju/) [(d)ʑɨ]	(/djo/) [(d)ʑo]
/n-/	/na/	/ni/ [ɲi]	/nu/ [nɯ]	/ne/	/no/	/nja/ [ɲa]	/nju/ [ɲɨ]	/njo/ [ɲo]
/h-/	/ha/	/hi/ [çi]	/hu/ [ɸɯ]	/he/	/ho/	/hja/ [ça]	/hju/ [çɨ]	/hjo/ [ço]
/b-/	/ba/	/bi/ [bʲi]	/bu/ [bɯ]	/be/	/bo/	/bja/ [bʲa]	/bju/ [bʲɨ]	/bjo/ [bʲo]
/p-/	/pa/	/pi/ [pʲi]	/pu/ [pɯ]	/pe/	/po/	/pja/ [pʲa]	/pju/ [pʲɨ]	/pjo/ [pʲo]
/m-/	/ma/	/mi/ [mʲi]	/mu/ [mɯ]	/me/	/mo/	/mja/ [mʲa]	/mju/ [mʲɨ]	/mjo/ [mʲo]
/r-/	/ra/ [ɾa]	/ri/ [ɾʲi]	/ru/ [ɾɯ]	/re/ [ɾe]	/ro/ [ɾo]	/rja/ [ɾʲa]	/rju/ [ɾʲɨ]	/rjo/ [ɾʲo]
/w-/	/wa/ [β̞a]
Combinacions marginals que es troben principalment en manlleus occidentals
[ɕ-]				[ɕe]
[(d)ʑ-]				[(d)ʑe]
[t-]		[tʲi]	[tɯ]				[tʲɨ]
[t͡ɕ-]				[t͡ɕe]
[t͡s-]	[t͡sa]	[t͡sʲi]		[t͡se]	[t͡so]
[d-]		[dʲi]	[dɯ]				[dʲɨ]
[ɸ-]	[ɸa]	[ɸʲi]		[ɸe]	[ɸo]		[ɸʲɨ]
[j-]				[je]
[β̞-]		[β̞i]		[β̞e]	[β̞o]
Mores especials
/V-/	/N/ [ɴ, m, n, ɲ, ŋ, ɰ̃]
/V-C/	/Q/ (gemina la consonant següent)
/V-/	/R/ [ː]

Tradicionalment, s'ha considerat que les paraules japoneses estan compostes de mores, un concepte diferent del de síl·labes. Cada mora ocupa una unitat rítmica, és a dir, es percep que té el mateix valor temporal. Una mora pot ser "regular" formada només per una vocal (V) o una consonant i una vocal (CV), o pot ser una de les dues mores "especials", /N/ i /Q/. Una semivocal /j/ pot precedir la vocal en mores "regulars" (CjV). Algunes anàlisis proposen una tercera mora "especial", /R/, la segona part d'una vocal llarga (un cronema). En aquesta taula, el període representa un trencament de mora, més que el trencament de síl·laba convencional.

Tipus de mora	Exemple	Japonès	Mores per paraula
V	/o/	o 尾 'cua'	paraula d'1 mora
jV	/jo/	yo 世 'món'	paraula d'1 mora
CV	/ko/	ko 子 'infant'	paraula d'1 mora
CjV	/kjo/	kyo 巨 'grandesa'	paraula d'1 mora
R	/R/ in /kjo.R/ or /kjo.o/	kyō 今日 'avui'	paraula de 2 mores
N	/N/ in /ko.N/	kon 紺 'blau fosc'	paraula de 2 mores
Q	/Q/ in /ko.Q.ko/ or /ko.k.ko/	kokko 国庫 'tresor nacional'	paraula de 3 mores

^1 Tradicionalment, les mores es dividien en conjunts simples i palatals, els darrers dels quals comporten la palatalització de l'element consonàntic.

/N/ no pot aparèixer inicialment i /Q/ només es troba enmig de paraula. Les vocals poden ser llargues i les consonants sordes /p, t, k, s/ poden ser geminades (doblades). En l'anàlisi amb arxifonemes, les consonants geminades són la realització de les seqüències /Nn/, /Nm/ i les seqüències de /Q/ seguides d'una consonant obstruent sorda, tot i que algunes paraules s'escriuen amb obstruents de veu geminada. En l'anàlisi sense arxifonemes, els grups consonàntics geminats són simplement dues consonants idèntiques, una darrere de l'altra.

En català, les síl·labes tòniques d'una paraula es pronuncien més fort, més llargues i amb un to més alt, mentre que les síl·labes àtones tenen una durada relativament més curta. El japonès sovint es considera una llengua mesurada en mores, ja que cada mora tendeix a ser de la mateixa longitud, tot i que no és estricte: les consonants geminades i les mores amb vocals sonores poden ser més curtes que altres mores. Factors com el to tenen una influència insignificant en la longitud de la mora.

Accent

El japonès estàndard té un sistema d'accent tonal distintiu: una paraula pot tenir una de les mores amb accent o no. Una mora accentuada es pronuncia amb un to relativament alt i va seguida d'una baixada de to. Els diversos dialectes japonesos tenen diferents patrons d'accent, i alguns presenten sistemes tònics més complexos.

Canvi de so

Com a llengua aglutinant, el japonès té, en general, una pronunciació molt regular, amb una morfofonologia molt més senzilla que una llengua fusional. No obstant això, hi ha una sèrie de fenòmens de canvi sonor destacats, principalment en la combinació de morfemes i en la conjugació de verbs i adjectius. Els canvis fonemàtics generalment es reflecteixen en l'ortografia, mentre que els que no ho són indiquen parla informal o dialectal que simplifiquen encara més la pronunciació.

Sandhi

Rendaku

En japonès, el sandhi es manifesta de manera destacada en el rendaku: mutació consonant de la consonant inicial d'un morfema de sorda a sonora en alguns contextos quan es produeix al mig d'una paraula. Aquesta diferència fonètica es reflecteix en l'ortografia mitjançant l'addició d'un dakuten (diacrític en forma de cometes), com en ka, ga (か／が). En els casos en què això es combina amb el yotsugana, en particular ji, dzi (じ／ぢ) i zu, dzu (ず／づ) en japonès estàndard, l'ortografia resultant és morfofonemàtica en lloc de purament fonemàtica.

Geminació

L'altre sandhi comú en japonès és la transformació de つ o く (tsu, ku) i ち o き (chi, ki), i rarament ふ o ひ (fu, hi) com a consonant posterior a una consonant geminada quan no és final de paraula - ortogràficament, el sokuon っ, ja que això passa més sovint amb つ.

• 一 (いつ itsu) + 緒 (しょ sho) = 一緒 (いっしょ issho)
• 学 (gaku) + 校 (kō) = 学校 (gakkō)

Algunes vocals llargues deriven d'una combinació anterior d'una vocal i fu ふ (vegeu onbin). La efa sovint provoca geminació quan s'uneix amb una altra paraula:

• 法 (hafu はふ > hō ほう) + 被 (hi ひ) = 法被 (happi はっぴ), en comptes de hōhi ほうひ
• 合 (kafu かふ > gō ごう) + 戦 (sen せん) = 合戦 (kassen), en comptes de gōsen
• 入 (nifu > nyū) + 声 (shō) = 入声 (nisshō), en comptes de nyūshō
• 十 (jifu > jū) + 戒 (kai) = 十戒 (jikkai) en comptes de jūkai

La majoria de les paraules que presenten aquest canvi són paraules sinojaponeses que deriven de morfemes del xinès mitjà acabats en /t̚/, /k̚/ o /p̚/, que es van manllevar pel seu compte al japonès amb una vocal de suport al darrere (p. ex., 日 MC */nit̚/ > japonès /niti/ [ɲit͡ɕi]) però en compostos s'assimila a la consonant següent (p. ex. 日本 MC */nit̚.pu̯ən/ > japonès /niQ.poN/ [ɲip̚.poɴ]).

Renjō

El sandhi també es produeix molt menys sovint en el renjō (連声), en el qual, més habitualment, un fonema /N/ o /Q/ en un morfema dona lloc a /n/ (o /m/ quan es deriva d'una ema històrica) o quan s'afegeix un fonema /t̚/ respectiu a l'inici d'un morfema següent que comença amb una vocal o semivocal, com ten + ō → tennō (天皇: てん + おう → てんのう). Exemples:

Primera síl·laba acabada en /N/

• 銀杏 (ginnan): ぎん (gin) + あん (an) → ぎんなん (ginnan)
• 観音 (kannon): くゎん (kwan) + おむ (om) → くゎんのむ (kwannom) → かんのん (kannon)
• 天皇 (tennō): てん (ten) + わう (wau) → てんなう (tennau) → てんのう (tennō)

Primera síl·laba acabada en /N/ d'un /m/ original

• 三位 (sanmi): さむ (sam) + ゐ (wi) → さむみ (sammi) → さんみ (sanmi)
• 陰陽 (onmyō): おむ (om) + やう (yau) → おむみゃう (ommyau) → おんみょう (onmyō)

Primera síl·laba acabada en /Q/

• 雪隠 (setchin): せつ (setsu) + いん (in) → せっちん (setchin)
• 屈惑 (kuttaku): くつ (kutsu) + わく (waku) → くったく (kuttaku)

Onbin

Canvis ortogràfics

Arcaic	Modern
あ＋う (a + u) あ＋ふ (a + fu)	おう (ō)
い＋う (i + u) い＋ふ (i + fu)	ゆう (yū)1
う＋ふ (u + fu)	うう (ū)
え＋う (e + u) え＋ふ (e + fu)	よう (yō)
お＋ふ (o + fu)	おう (ō)
お＋ほ (o + ho) お＋を (o + wo)	おお (ō)
verb auxiliar む (mu)	ん (n)
は (ha) medial o final	わ (wa)
ひ (hi), へ (he), ほ (ho) medial o final	い (i), え (e), お (o) (mitjançant wi, we, wo, vegeu més avall)
qualsevol ゐ (wi), ゑ (we), を (wo)	い (i), え (e), お (o)1

1. normalment no es reflecteix en l'ortografia

Una altra característica destacada és l'onbin (音便, canvi de so eufònic), particularment els canvis de so històrics.

En els casos en què això s'ha produït dins d'un morfema, el morfema en si és encara distint, però amb un so diferent, com a hōki (箒, ほうき, 'escombra'), que va patir dos canvis de so respecte a l'anterior hahaki (ははき) → hauki (はうき) (onbin) → houki (ほうき) (canvi de vocal històric) → hōki (ほうき) (vocal llarga, canvi de so no reflectit en l'ortografia kana).

Tanmateix, certes formes encara es poden reconèixer com a morfologia irregular, particularment les formes que es produeixen en la conjugació verbal bàsica, així com algunes paraules compostes.

Formes adjectives de cortesia

Les formes adjectivals de cortesia (utilitzades abans de la còpula de cortesia gozaru (ござる, 'ésser') i el verb zonjiru (存じる, 'pensar, saber')) presenten un canvi de so d'un o dos passos. En primer lloc, aquests verbs fan servir la forma durativa, -ku (-く), que manifesta onbin, deixant caure la k com -ku (-く) → -u (-う). En segon lloc, la vocal es pot combinar amb la vocal precedent, segons els canvis sonors històrics; si el nou so resultant és palatalitzat, és a dir yu, yo (ゆ, よ), això es combina amb la consonant anterior, donant lloc a una síl·laba palatalitzada.

Això és més pronunciat en certs termes quotidians que deriven d'un adjectiu-i acabat en -ai que canvia a -ō (-ou), i això és perquè aquests termes són abreviatures de frases educades que acaben en gozaimasu, de vegades amb un prefix o- de cortesia. Aquests termes també es fan servir en forma completa. Alguns exemples notables són:

• arigatō (有難う, ありがとう, 'gràcies'), d'arigatai (有難い, ありがたい, 'ser d'agrair').
• ohayō (お早う, おはよう, 'bon dia'), de hayai (早い, はやい, 'd'hora').
• omedetō (お目出度う, おめでとう, 'felicitats'), de medetai (目出度い, めでたい, 'feliç').

Altres transformacions d'aquest tipus es troben en el discurs educat, com ara oishiku (美味しく, oishiku^?) → oishū (美味しゅう, oishū^?) i ōkiku (大きく, ōkiku^?) → ōkyū (大きゅう, ōkyū^?).

-hito

El morfema hito (人, ひと, 'persona') (amb rendaku -bito (〜びと)) ha canviat a uto (うと) o udo (うど), respectivament, en una sèrie de compostos. Això, alhora, sovint es combina amb un canvi de vocal històric, donant lloc a una pronunciació força diferent de la dels components, com a nakōdo (仲人, なこうど, 'mediador') (vegeu més avall). Això inclou:

• otōto (弟, おとうと, 'germà petit'), d'otohito (弟人, おとひと, 'germà petit' + 'persona') → otouto (おとうと) → otōto.
• imōto (妹, いもうと, 'germana petita'), d'imohito (妹人, いもひと, 'germana' + 'persona') → imouto (いもうと) → imōto.
• shirōto (素人, しろうと, 'novell'), de shirohito (白人, しろひと, 'blanc' + 'persona') → shirouto (しろうと) → shirōto.
• kurōto (玄人, くろうと, 'veterà'), de kurohito (黒人, くろひと, 'negre' + 'persona') → kurouto (くろうと) → kurōto.
• nakōdo (仲人, なこうど, mediador), de nakabito (仲人, なかびと) → nakaudo (なかうど) → nakoudo (なこうど) → nakōdo.
• karyūdo (狩人, かりゅうど, 'caçador'), de karibito (狩人, かりびと) → kariudo (かりうど) → karyuudo (かりゅうど) → karyūdo.
• shūto (舅, しゅうと, 'sogre'), de shihito (舅人, しひと) → shiuto (しうと) → shuuto (しゅうと) → shūto.
• kurōdo (蔵人, くろうど, 'arxiver'), de kurabito (蔵人, くらびと, 'magatzem' + 'persona') → kurando (くらんど) → kuraudo (くらうど) → kuroudo (くろうど) → kurōdo. També es pot trobar kurauzu (くらうず) com a variant de kuraudo (くらうど).

Fusió

En alguns casos, els morfemes s'han fusionat de manera efectiva i no es poden reconèixer com a compostos de dos morfemes separats.

Vegeu també

• Gramàtica japonesa
• Escriptura japonesa
• Honorífic japonès
• Literatura japonesa

Referències

• Akamatsu, Tsutomu. Japanese Phonetics: Theory and Practice. München: Lincom Europa, 1997. ISBN 978-3-89586-095-9. 
• Aoyama, Katsura. A Psycholinguistic Perspective on Finnish and Japanese Prosody: Perception, Production and Child Acquisition of Consonantal Quantity Distinctions. Springer Science & Business Media, 2001. ISBN 978-0-7923-7216-5. 
• Arai, Takayuki; Warner, Natasha; Greenberg, Steven «Analysis of spontaneous Japanese in a multi-language telephone-speech corpus». Acoustical Science and Technology, 28, 1, 2007, p. 46–48. DOI: 10.1250/ast.28.46.
• Hall, Kathleen Currie. Proceedings of the 2013 Annual Conference of the Canadian Linguistic Association, 2013. «Documenting phonological change: A comparison of two Japanese phonemic splits» 
• Hashi, Michiko; Komada, Akina; Miura, Takao; Daimon, Shotaro «Articulatory Variability in Word-Final Japanese Moraic-Nasals: An X-ray Microbeam Study». Journal of the Phonetic Society of Japan, 18, 2, 2014, p. 95–105. DOI: 10.24467/onseikenkyu.20.1_77.
• Irwin, Mark. Loanwords in Japanese. John Benjamins, 2011. ISBN 978-90-2720592-6. 
• Itō, Junko; Mester, R. Armin. «Japanese phonology». A: The Handbook of Phonological Theory. Blackwell Publishers, 1995, p. 817–838. 
• Kawahara, Shigeto «A faithfulness ranking projected from a perceptibility scale: The case of [+voice] in Japanese». Language, 82, 3, 2006, p. 536–574. DOI: 10.1353/lan.2006.0146.
• Kubozono, Haruo. «Introduction to Japanese phonetics and phonology». A: Handbook of Japanese Phonetics and Phonology. Berlín: De Gruyter, 2015, p. 1–40. DOI 10.1515/9781614511984.1. ISBN 978-1-61451-252-3. 
• Labrune, Laurence. The Phonology of Japanese. Oxford University Press, 2012. ISBN 978-0-19-954583-4. 
• Maekawa, Kikuo «Coarticulatory reinterpretation of allophonic variation: Corpus-based analysis of /z/ in spontaneous Japanese». Journal of Phonetics, 38, 3, 2010, p. 360–374. DOI: 10.1016/j.wocn.2010.03.001.
• Maekawa, Kikuo «Remarks on Japanese /w/». ICU Working Papers in Linguistics, 10, 2020, p. 45–52. DOI: 10.34577/00004625.
• Maekawa, Kikuo «Production of the utterance-final moraic nasal in Japanese: A real-time MRI study». Journal of the International Phonetic Association, 53, 1, 2023, p. 189–212. DOI: 10.1017/S0025100321000050.
• Mizoguchi, Ai. Articulation of the Japanese Moraic Nasal: Place of Articulation, Assimilation, and L2 Transfer. City University of New York, 2019. 
• National Language Research Institute. Nihongo no boin, shiin, onsetsu: Chōon undō no jikken onseigaku-teki kenkyū (en japonès). Tòquio: National Language Research Institute, 1990. DOI 10.15084/00001212. 
• Nogita, Akitsugu; Yamane, Noriko «Japanese moraic dorsalized nasal stop». Phonological Studies, 18, 2015, p. 75–84. Arxivat de l'original el 2019-08-19 [Consulta: 9 abril 2020]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2019-08-19. [Consulta: 10 setembre 2023].
• Okada, Hideo. «Japanese». A: International Phonetic Association. Handbook of the International Phonetic Association: A Guide to the Use of the International Phonetic Alphabet. Cambridge University Press, 1999, p. 117–119. ISBN 978-0-52163751-0. 
• Riney, Timothy James; Takagi, Naoyuki; Ota, Kaori; Uchida, Yoko «The intermediate degree of VOT in Japanese initial voiceless stops». Journal of Phonetics, 35, 3, 2007, p. 439–443. DOI: 10.1016/j.wocn.2006.01.002.
• Saito, Yoshio. Nihongo Onseigaku Nyūmon (en japonès). 2nd. Tòquio: Sanseido, 2005. ISBN 4-385-34588-0. 
• Sano, Shin-ichiro «Patterns in Avoidance of Marked Segmental Configurations in Japanese Loanword Phonology». Proceedings of GLOW in Asia IX: Main Session, 2013, p. 245–260.
• Seward, Jack. Easy Japanese. McGraw-Hill Professional, 1992. ISBN 978-0-8442-8495-8. 
• Shaw, Jason A.; Kawahara, Shigeto «The lingual articulation of devoiced /u/ in Tokyo Japanese». Journal of Phonetics, 66, 2018, p. 100–119. DOI: 10.1016/j.wocn.2017.09.007.
• Shibatani, Masayoshi. The Languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press, 1990. ISBN 978-0-521-36070-8. 
• Tsuchida, Ayako «Japanese vowel devoicing». Journal of East Asian Linguistics, 10, 3, 2001, p. 225–245. DOI: 10.1023/A:1011221225072.
• Vance, Timothy J. An Introduction to Japanese Phonology. Albany, NY: State University of New York Press, 1987. ISBN 978-0-88706-360-2. 
• Vance, Timothy J. The Sounds of Japanese. Cambridge University Press, 2008. ISBN 978-0-5216-1754-3. 
• Yamane, Noriko; Gick, Bryan «Speaker-specific place of articulation: Idiosyncratic targets for Japanese coda nasal». Canadian Acoustics, 38, 3, 2010, p. 136–137.

Bibliografia addicional

• Akamatsu, Tsutomu. Japanese Phonology: A Functional Approach. Múnic: Lincom Europa, 2000. ISBN 978-3-89586-544-2. 
• Bloch, Bernard «Studies in colloquial Japanese IV: Phonemics». Language, 1950, p. 86-125. DOI: 10.2307/410409.
• Fujimoto, Masako. Handbook of Japanese Phonetics and Phonology. Berlín: De Gruyter, 2015. DOI 10.1515/9781614511984.167. ISBN 978-1-61451-252-3. 
• Haraguchi, Shosuke. The tone pattern of Japanese: An autosegmental theory of tonology. Tòquio: Kaitakusha, 1977. ISBN 978-0-87040-371-2. 
• Haraguchi, Shosuke. The Handbook of Japanese Linguistics. Malden, Mass.: Blackwell Publishers, 1999. ISBN 978-0-631-20504-3. 
• Katayama, Motoko. Loanword phonology in Japanese and optimality theory. Santa Cruz: Universitat de Califòrnia, Santa Cruz, 1998. 
• Kubozono, Haruo. The Handbook of Japanese Linguistics. Malden, Mass.: Blackwell Publishers, 1999. ISBN 978-0-631-20504-3. 
• Ladefoged, Peter. A Course in Phonetics. 4a. Boston: Heinle & Heinle, Thomson Learning, 2001. ISBN 978-0-15-507319-7. 
• Martin, Samuel E. A reference grammar of Japanese. New Haven, Conn.: Yale University Press, 1975. ISBN 978-0-300-01813-4. 
• McCawley, James D. The Phonological Component of a Grammar of Japanese. La Haia: Mouton, 1968. 
• Pierrehumbert, Janet. Japanese Tone Structure. Cambridge, Mass.: MIT Press, 1988. ISBN 978-0-262-16109-1. 
• Sawashima, M. «Glottal opening for Japanese voiceless consonants». Annual Bulletin, 1973.
• Shibatani, Masayoshi. The major languages of east and south-east Asia. Londres: Routledge, 1990. ISBN 978-0-415-04739-5. 
• Vance, Timothy J. Topics in Theoretical Asian Linguistics: Studies in honor of John B. Whitman. Amsterdam: John Benjamins, 2018. DOI 10.1075/la.250.14van. ISBN 978-90-272-0172-0.