Nino Manfredi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNino Manfredi
Manfredi nell'anno del Signore.jpg
Manfredi a Nell'anno del Signore (1969)
Biografia
Naixement Saturnino Manfredi
22 de març de 1921
Castro dei Volsci (Itàlia)
Mort 4 de juny de 2004(2004-06-04) (als 83 anys)
Roma (Itàlia)
Causa de mort Causes naturals (Accident vascular cerebral)
Lloc d'enterrament Cementiri Monumental Verano (Roma)
  Ambaixador de bona voluntat de l'UNICEF 

Dades personals
Nacionalitat Itàlia
Religió Ateisme
Formació Universitat de Roma La Sapienza
Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico
Activitat
Ocupació Comediant, director de cinema, guionista, dramaturg, cantant, escriptor, actor de doblatge, actor de cinema, actor de teatre, presentador de televisió i actor de televisió
Instrument Veu
Obra
Obres destacables
Família
Cònjuge Erminia Ferrari Manfredi (1955-2004)
Fills Luca Manfredi
Roberta Manfredi

IMDB: nm0542063 Allocine: 142 Allmovie: p101010 TCM: 120935 IBDB: 111300
Musicbrainz: 47ad7bac-317b-477d-b466-b6074bb32342 Discogs: 1022180 Find a Grave: 8892114
Modifica les dades a Wikidata

Saturnino "Nino" Manfredi (Castro dei Volsci, Frosinone, Laci, 22 de març del 1921 − Roma, 4 de juny del 2004) va ser un actor, director teatral, director de cinema, guionista i cantant italià.[1] Al costat d'Ugo Tognazzi, Vittorio Gassman, Alberto Sordi i Marcello Mastroianni, va constituir un dels pilars de la comèdia a la italiana.

Biografia[modifica]

Nino Manfredi i Fulvia Franco (1931-1988) en un fotograma de l'episodi L'avventura di un soldato, adaptació dirigida per Manfredi de la novel·la curta homònima d'Italo Calvino; l'episodi és el tercer dels quatre que componen la la pel·lícula del 1962 L'amore difficile

Inicis com a actor dramàtic[modifica]

Després de llicenciar-se en Dret, gràcies a l'exigència dels seus pares, es va decidir per seguir la seva vocació artística, inscrivint-se en l'Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico de Roma. Va donar els seus primers passos en el teatre en la temporada 1947-1948, en el Piccolo Teatre di Roma, sota la direcció del seu mestre Orazio Costa, en la companyia de Vittorio Gassman i Evi Maltagliati amb Buazzelli, actuant amb textos dramàtics, com Liliom de Ferenc Mòlnar, L'aquila a due testi de Jean Cocteau, Casa Monestier de Denis Amiel, i Tots eren els meus fills d'Arthur Miller.

Teatre de revista i comèdia musical[modifica]

Al costat de Paolo Ferrari i Gianni Bonagura, va formar un trio que va actuar amb èxit en les varietats, i en el teatre de revista, a partir sobretot de la temporada 1953-1954, amb obres com Tre per tre... Nava de Marcello Marchesi. En aquests anys, va treballar també amb Corrado Mantoni. Els seus dos grans triomfs en els escenaris, els va obtenir amb les comèdies musicals Un trapezio per Lisistrata el 1958, de Pietro Garinei i Sandro Giovannini, al costat de Delia Scala, i sobretot en Rugantino del 1963, obra de Pasquale Festa Campanile i Massimo Franciosa, al costat d'Aldo Fabrizi i Bice Valori, amb la qual va actuar fins i tot als Estats Units.

Inicis cinematogràfics[modifica]

Va debutar en la pantalla gran l'any 1949 i durant deu anys va realitzar papers de petita importància en pel·lícules modestes, com Totò, Peppino i la... malafemmina, del 1956, dirigida per Camillo Mastrocinque. Es va anar cimentant també la seva feina com a doblador, prestant la seva veu a actors de la talla de Robert Mitchum, Earl Holliman, Gérard Philipe i fins i tot protagonistes italians com Franco Fabrizi, Sergio Raimondi, Antonio Cifariello i Renato Salvatori.

Protagonista de la commedia all'italiana[modifica]

A partir del 1960, després del paper protagonista en la pel·lícula L'empleat, es va convertir en un dels pilars principals de la comèdia a la italiana. Convencia no sols en papers còmics, sinó també en personatges més dramàtics. Els papers que interpreta són homes fonamentalment optimistes, en possessió d'una dignitat pròpia, destinats inevitablement a la derrota, però mai humiliats. Gràcies als seus dots d'amarga ironia, els seus personatges aconsegueixen de vegades sobresortir sobre l'hipotètic vencedor.

Director cinematogràfic i teatral[modifica]

El 1962, va debutar darrere de la càmera amb el curtmetratge L'aventura d'un soldat, episodi de la pel·lícula L'amor difícil, extret de la novel·la del mateix títol d'Italo Calvino, delicada i interessant història sobre els amors entre un soldat i una vídua en el compartiment d'un tren, basat en el silenci i en la mímica. Amb la seva segona pel·lícula, Per gràcia rebuda (1971), va obtenir la Palma d'or com a millor opera prima en el Festival de Cannes.[2]

Cantant d'èxit[modifica]

També ha triomfat com a cantant, sobretot en espectacles radiofònics. El 1970, la seva versió del clàssic d'Ettore Petrolini Tant pe' canta' (original del 1932) va aconseguir la primera posició en les llistes d'èxits. També van ser èxits peces com Tarzan el fa (1978), La frittata (1982) i Canzone pulita (1983).

Últim paper[modifica]

El seu últim paper va ser el de Galapago en la pel·lícula que es va estrenar de manera pòstuma, La llum prodigiosa, dirigida per Miguel Hermoso. Manfredi va interpretar un personatge privat de memòria, i que és salvat de la mort per un pastor durant la Guerra Civil espanyola, i ingressat durant quaranta anys en un manicomi; finalment es descobriria que aquesta persona era el poeta Federico García Lorca. Es tracta d'una interpretació molt llorejada per la crítica, elaborada gairebé sense paraules, feta només de mirades fixes.

Al setembre del 2003, va sofrir una afecció cardíaca. Ingressat en un hospital, no es va recuperar completament. Va morir als 83 anys, el 4 de juny del 2004, un any i quatre mesos després de la defunció d'Alberto Sordi. Estava casat des del 1955 amb Erminia Ferrari, i va tenir amb ella tres fills, la productora Roberta, el director Lucca i Giovanna. La quarta filla, Tonina, va néixer d'una relació amb la jove búlgara Svetlana Bogdanova.

Filmografia[modifica]

Filmografia:[3]

Cinema[modifica]

Televisió[modifica]

Nino Manfredi i Totò a la pel·lícula de 1966 Operazione San Gennaro, de Dino Risi.
  1. Padre e figlia
  2. Caccia e pesca
  3. La porta chiusa
  4. La turista scomparsa
  5. La bellezza dell'asino
  6. L'asciugamano scomparso
  7. La morale della formica
  8. La dottoressa della USL
  1. Il fratello di Linda
  2. Il cappotto scambiato
  3. La pensione rubata
  4. L'occhio discreto

Director[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions

Referències[modifica]

  1. «Biografia de Nino Manfredi». The New York Times.
  2. «Nino Manfredi, premis». The New York Times.
  3. «Filmografia de Nino Manfredi». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Nino Manfredi