Renzo Piano

Renzo Piano
	; (2012)
Biografia
Naixement	14 setembre 1937 (86 anys); Gènova (Itàlia)
Floruit	2013
Senador vitalici d'Itàlia
	30 agost 2013 – ; Nomenat per: Giorgio Napolitano
Dades personals
Formació	Politècnic de Milà (–1964)
Activitat
Camp de treball	Arquitectura
Lloc de treball	Itàlia
Ocupació	arquitecte, polític
Ocupador	República Popular de la Xina (1965–1968)
Partit	independent
Membre de	Acadèmia Europea de les Ciències i les Arts ; Académie d'architecture ; Acadèmia de Sant Lluc ; Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències ; Acadèmia de les Arts de Berlín ; Royal Academy of Arts (membre honorari) ; Accademia delle Arti del Disegno
Professors	Franco Albini, Jean Prouvé, Giuseppe Ciribini, Marco Zanuso i William Laborde (en)
Obra
	Obres destacables The Shard; FDP; (1853) Acadèmia de les Ciències de Califòrnia; (1924) Pierpont Morgan Library; (1977) Centre Pompidou; (1990) estadi San Nicola; (1994) Aeroport Internacional de Kansai; (2002) Pinacoteca Giovanni e Marella Agnelli (en) ; (2007) Vulcano Buono (en) ; (2014) Grattacielo Intesa Sanpaolo (en) ; (2014) Centro Botín ;
	Premis (2017) Prix de l'Équerre d'Argent (en) ; (2017) Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi; (2014) doctor honoris causa per la Universitat de Colúmbia; (2008) Medalla d'Or de la AIA; (2000) Oficial de la Legió d'Honor; (2000) Golden Lion; (1998) Premi Pritzker; (1995) Premi d'art de Berlín; (1995) Premi Erasmus; (1995) Praemium Imperiale; (28 març 1994) Medalla d'Or de l'Orde del Mèrit per la Cultura i l'Art; (1991) Prix de l'Équerre d'Argent (en) ; (24 març 1990) Cavaller de la Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana; (1990) Premi Kyoto d'arts i filosofia; (1989) Medalla d'or del RIBA; (1978) Premi Auguste Perret; Medalla d'or per a l'Arquitectura Italiana ;

Renzo Piano (Gènova, 1937), és un arquitecte italià. Guanyador del Premi Pritzker i un dels arquitectes més prolífics de les últimes tres dècades. Va estudiar la il·luminació natural per mitjà del sostre en algunes fàbriques d'Olivetti i creà el pavelló de la Indústria italiana a Osaka (1970).

Entre els seus edificis destacats destaquen el Centre Georges Pompidou de París (amb Richard Rogers, 1977), The Shard a Londres (2012), el Museu Whitney d'Art Americà de la ciutat de Nova York (2015), Istanbul Modern a Istanbul (2022)^[1] i el Centre Cultural de la Fundació Stavros Niarchos a Atenes (2016). Va guanyar el Premi Pritzker d'Arquitectura el 1998.

El seu taller d'arquitectura (Renzo Piano Buiding Worshop) té la seu als afores de Gènova.

Piano és Senador vitalici al Senat italià des del 2013.

Biografia i primers edificis[modifica]

Piano va néixer i es va criar a Gènova, Itàlia, ^[2] en una família de constructors. El seu avi havia creat una empresa de maçoneria, que havia estat ampliada pel seu pare, Carlo Piano, i els tres germans del seu pare, a l'empresa Fratelli Piano. L'empresa va prosperar després de la Segona Guerra Mundial, construint cases i fàbriques i venent materials de construcció. Quan el seu pare es va jubilar, l'empresa va ser dirigida pel germà gran de Renzo, Ermanno, que va estudiar enginyeria a la Universitat de Gènova. Renzo va estudiar arquitectura a la Universitat de Florència i a la Universitat Politècnica de Milà. Es va graduar el 1964 amb una tesi sobre coordinació modular (coordinazione modulare) supervisada per Giuseppe Ciribini ^[3] i va començar a treballar amb estructures lleugeres experimentals i refugis bàsics.^[4]

Obres representatives[modifica]

Centre Georges Pompidou (amb Richard Rogers).
Aeroport Internacional de Kansai.
Plànol urbà i edificis de la Potsdamer Platz, (Berlín).
New York Times Building
Centre cultural canac Jean Marie Tjibaou, a Noumea (Nova Caledònia).
Estadi San Nicola, Bari (Itàlia)
Cité Internationale, Lió (França)
Maison Hermès, (Tòquio) (1998-2001)
Museu Paul Klee (Berna) (1999)
Torre del Pont de Londres (2000)
Nou auditori de (Roma) (1994-2002)
Intervencions al port de Gènova, inclòs el Bigo (ascensor panoràmic) i la Biosfera (1988-2001)
Centre Botín, Santander (2017)^[5]

Premis i reconeixements[modifica]

1989: R.I.B.A. (Real Institut d'Arquitectes Britànics) Real Medalla d'Or d'Arquitectura
1990: Premi Kyoto
1994: Ambaixador de Bona Voluntat de la UNESCO per a l'arquitectura
1995: Premi Erasmus per haver aportat a Europa una contribució excepcional en el món de la cultura.
1995: Praemium Imperiale, concedit per la Japan Art Association
1998: Guanyador del Premi Pritzker d'arquitectura.
2002: Medalla d'Or UIA (Unió Internacional d'Arquitectes)

Referències[modifica]

↑ «Istanbul: World's Greatest Places 2022», 12-07-2022.
↑ «Renzo Piano». Inexhibit.com. Inexhibit. [Consulta: 12 agost 2016].
↑ Bosia, Daniela. L'opera di Giuseppe Ciribini. Milan: Franco Angelo, 2013, p. 15. ISBN 9788820443597.
↑ itnewsonline, 27-01-2009.
↑ «Home - Centro Botin» (en castellà). [Consulta: 25 juny 2018].

Enllaços externs[modifica]

Web oficial

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Renzo Piano

[1] «Istanbul: World's Greatest Places 2022», 12-07-2022.

[2] «Renzo Piano». Inexhibit.com. Inexhibit. [Consulta: 12 agost 2016].

[opcir-3] Bosia, Daniela. L'opera di Giuseppe Ciribini. Milan: Franco Angelo, 2013, p. 15. ISBN 9788820443597.

[itnewsonline.com-4] itnewsonline, 27-01-2009.

[5] «Home - Centro Botin» (en castellà). [Consulta: 25 juny 2018].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

Registres d'autoritat	WorldCat CANTIC (1) BNE (1) BNF (1) GND (1) LCCN (1) VIAF (1) ISNI (1) SUDOC (1) BIBSYS (1) ULAN (1) NLA (1) NDL (1) NKC (1) ICCU (1)
Bases d'informació	GEC (1)