Yehudà ha-Leví

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escultura de Yehudà ha-Leví col·locada al pati del Museu Ralli 2 de Cesarea (Israel), de María Ángeles Lázaro Guil (2004)

Yehudà ha-Leví (en hebreu: יהודה בן שמואל הלוי Yehudah ben Samuel ha-Leví, en àrab: أبو أنا الحسن بن ليفي Abū l-Ḥasan ibn Levī) (Tudela, Navarra, ca. 1075 - ¿?, 1141) fou un poeta, filòsof i metge jueu d'Al-Àndalus. Va ser deixeble d'Isaac al-Fassí, un dels més famosos talmudistes d'Al-Àndalus,[1] amic d'Abraham ben Meir ibn Ezra[2] i amic i protegit de Moisès ibn Ezra.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Ha-Leví naix a Tudela al voltant de 1075,[4] i allí estudia els seus primers anys. Jove encara, al voltant de 1085, inicia els seus estudis a Lucena, sota el mestratge d'Isaac al-Fassí,[5] i després viatja a Còrdova, on ja demostra les seves dots com a poeta, i més tard a Granada, on fou ajudat per Moisès ibn Ezra, ja un poeta consagrat, qui l'acollí a casa seva.[6] En aquest període rep una completa educació de la cultura hebrea i àrab, que abasta la Bíblia, la literatura rabínica, la gramàtica, la poesia àrab i hebrea, la filosofia, la teologia i la medicina.[7]

Amb la conquesta almoràvit de Granada en 1090, Ha-Leví es veu obligat a traslladar-se a Toledo, on exerceix la medicina per sobreviure.[6] Anys després, quan la pressió dels almoràvits es relaxa, torna a Al-Àndalus, i junt el seu amic i col·lega Abraham ibn Ezra, recorren diverses ciutats: Còrdova, Sevilla, Lucena i Granada, entre altres.[7] És aquesta època la més fecunda en la seva producció artística i intel·lectual, on tendeix a l'especulació bíblica amb la composició del Sefer ha-Kuzar i sent la nostàlgia de Jerusalem expressada en les Siónides.[8] Se sap que es casà i tingué, almenys, una filla, la qual acabà casant-se amb Isaac ibn Ezra, fill del seu amic Abraham ibn Ezra.[7]

Amb Jerusalem en mans dels croats des de 1099, Ha-Levi participa dels corrents messiànics, i registra en un dels seus poemes un somni profètic que pronostica la caiguda dels règims islàmics i la vinguda del Messies en 1130. El fracàs de la profecia va reforçar la seva determinació de realitzar un viatge a Terra Santa, i malgrat el consell d'amics i familiars, embarca amb el seu gendre Isaac vers 1140 fins a Orient i recala a Alexandria, Damieta i El Caire, on els seus amics i admiradors l'afalaguen i el complimenten, i el fan endarrerir el seu desitjat viatge a Jerusalem.[8][9] Mor, no se sap on, el juliol de 1141, tal com escriu posteriorment en una carta el seu amic Halfon ben Nethaniel ha-Leví.[7]

Una llegenda explica i completa les llacunes que tenim sobre la mort de Yehudà Ha-Leví: En arribar prop de Jerusalem i dominat per la visió de la Ciutat Santa, es va aturar a cantar la seva elegia més bella, la cèlebre "Sionida", i en aquest instant va ser atropellat i mort per un àrab, que es va llançar endavant d'una porta.[10]

Obra[modifica | modifica el codi]

És un ferm defensor de l'hebreu, com es veu en tota l'obra poètica i en les manifestacions del Kusari,[11] però al mateix temps escriu aquesta obra i un breu tractat de versificació en judeoàrab, segons el model diglòssic dels erudits jueus en territoris arabòfons d'aquells moments.[12]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Yehudà ha-Leví va ser un autor de composicions tant litúrgiques com seculars.[13] Amb l'arribada dels almoràvits desapareix el to festiu i despreocupat dels seus versos de joventut i les seves composicions poètiques es tornen més reflexives, buscant en la Bíblia la seva inspiració.[6]

Portada d'una edició en hebreu de 1880 de la seva obra magna, Kuzari.

Expressa els temes profans de la poesia àrab tradicional en hebreu bíblic, i per tant, manifesta el mateix esperit barroc i manierista imperant en la poesia àrab del moment. Aquesta manera sofisticada d'expressió fou possible per quant utilitza la llengua hebrea bíblica com llengua clàssica, semblant a l'àrab clàssic. Es caracteritza aquesta poesia per re-elaborar els motius beduïns preislàmics, i per la presència d'un recurs principal que es manté en tot el poema (una antítesis, la combinació de dos sinònims, paraules del mateix camp semàntic o l'acumulació de metàfores en genitiu).[14] La seva obra és extensa amb una temàtica diversa: amor, amistat, el mar, panegírics, cants de boda, elegies i composicions autobiogràfiques, entre altres; utilitzant diversos metres i estrofes.[15]

La seva poesia sacra és una combinació de religió, nacionalisme i patriotisme.[16] Els seus poemes canten la magnificència de Déu, la petició d'ajuda a Déu, la petició del perdó de Déu i la lloança de Déu per la seva creació, tant per a ell o com pel poble jueu, on es veu la realitat històrica: Els patiments del poble i els desitjos messiànics per arribar a Sió.[17] Més de 300 poemes han estat adoptats en la litúrgia sinagogal.[18]

  • El seu diwan està compost per vora de 800 poemes, tant profans com sacres.[19][20]

Filosofia religiosa[modifica | modifica el codi]

El seu pensament filosòfic és una mescla de principis aristotèlics, que van aconseguint cada vegada més força, i enunciats neoplatònics, corrent imperant en la seva època. Considera la matèria sensible constituïda pels accidents que perceben els sentits i una matèria primera on es troba la Voluntat divina. Per ell la gènesis dels éssers concrets és deguda a les formes substancials, i això manté l'acció creadora i provident de la Voluntat divina. L'ànima humana, extrínseca al cos, consta de diverses facultats: vegetativa, sensitiva i racional (específica de l'home), i està dotada de cinc sentits externs i cinc interns. Defensa la substancialitat i espiritualitat de l'ànima. També defensa la temporalitat del món i l'eternitat de Déu, el qual és incorpori, omniscient, etern i amb voluntat omnímoda. Per Ha-Leví la llibertat està situada dins de la mecànica causal còsmica i la seva realitat és compatible amb el poder omnímode de Déu.[21]

  • Kitāb al-radd wa’l-dalīl fi’l-din al-dalhīl (Llibre de la refutació i prova de la religió menyspreada) o Sefer ha-Kuzar (Kuzari).[22] Fou escrit en judeoàrab i traduït a l'hebreu el 1167 per Judà ibn Tibbon. Un fet reial, la conversió al judaisme de Josep, sobirà khàzar, al segle VII, li serveix com suport argumental per a la seva exposició doctrinal. Estructurat en forma dialogada, consta de cinc discursos. És una defensa de la fe bíblica amb una perspectiva ortodoxa i tradicionalista.[8]

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. Saenz-Badillos 1991: pp. 121-122.
  2. Dubnow — Lewin 1977: pp. 396-399.
  3. Saenz-Badillos 1991: p. 126.
  4. No se sap amb certesa l'any del seu naixement: 1070 (Lorena Campos 2004: p. 2), entre 1070 i 1075 (Díaz Díaz 1991: p. 1), 1074 (Schippers 2003: p. 173) i al voltant de 1075 (Suárez Fernández 1980: p. 58 i Kogan 2008: «Introduction»).
  5. '«Judah ha-Levi»: «His Youth».
  6. 6,0 6,1 6,2 Díaz Díaz 1991: p. 1.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Kogan 2008: «Life».
  8. 8,0 8,1 8,2 Díaz Díaz 1991: p. 2.
  9. «Judah ha-Levi»: «His Secular Poetry».
  10. «Judah ha-Levi»: «Journey to the Holy Land».
  11. Aquestes manifestacions es troben en Kuzari II, 67 i ss. i Kuzari IV, 25.
  12. Sáenz-badillos 2004: pp. 85-86.
  13. Saenz-Badillos 1991: p. 55.
  14. Schippers 2003: pp. 175-176.
  15. Alfaro Calvo 2002: p. 125.
  16. «Judah ha-Levi»: «Representative Character of His Poetry».
  17. Lorena Campos 2004: pp. 3 i 6.
  18. «Judah ha-Levi»: «Synagogal Poetry».
  19. Suárez Fernández 1980: p. 60
  20. Kogan 2008: «Introduction».
  21. Díaz Díaz 1991: pp. 3-4.
  22. Ha-Leví — Bonilla 1910.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

El mateix article sobre Yehudà ha-Leví es troba també a «Yehudá ben Samuel ha-Leví». Centro de Documentación Gonzalo Díaz y Mª Dolores Abad. Biblioteca Saavedra Fajardo de pensamiento político Hispánico. Múrcia : Universitat de Múrcia. [Consulta: 22 març 2012]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]