Història de la psicologia
La història de la psicologia recull l'evolució del pensament sobre la ment i la conducta humanes des dels inicis, lligats a la filosofia general i a la religió, però especialment la seva evolució com a disciplina específica amb caràcter científic allunyant-se del caràcter especulatiu des de finals del segle xix.[1]
Els precedents de la psicologia
[modifica]Plató i Aristòtil van obrir la reflexió sobre l'esperit o ànima humana, dins del camp que avui dia es considera com a propi de la psicologia. Aquesta reflexió va continuar durant tota l'edat antiga i mitjana, com a part de les indagacions sobre l'ésser humà (antropologia) i sobre l'ètica. Es va complementar amb un apropament més mèdic, relacionat amb la malaltia mental, de la qual apareixen referències ja al Papir Ebers egipci i a diversos tractats grecs sobre la bogeria (vista com una mania divina i no encara com una malaltia al mateix nivell que les malalties físiques). La teoria dels quatre humors va ser el primer intent de buscar una causa racional al desequilibri mental. A la Xina es va postular també una teoria del temperament i de les desviacions possibles però alhora va destacar per investigar sobre l'aprenentatge amb proves i test d'habilitat ja al segle VI (precursors de conceptes com el quocient intel·lectual). La cultura islàmica es va preocupar també dels malalts mentals, amb l'obertura dels primers hospitals específics al segle viii.[2]
El naixement de la psicologia
[modifica]El terme "psicologia" va néixer amb una obra perduda de Marko Marulić al segle xv però no es va popularitzar fins al seu ús per part de Christian Wolff dos-cents anys més tard.[3] El mesmerisme (1774) i la frenologia poden veure's com els primers intents de fer néixer una ciència específica per estudiar la ment humana.
La teoria de l'evolució de Charles Darwin va afectar la psicologia en detectar conductes i reaccions similars entre espècies (amb el naixement posterior de l'etologia[4]) i refermar el component biològic de la conducta.[5]
Posteriorment van iniciar-se experiments, ja amb un mètode científic, sobre el temps de decisió i les capacitats humanes (els treballs de Friedrich Wilhelm Bessel, per exemple). Al segle xix els avenços en neurologia (com els de Santiago Ramón y Cajal) van permetre lligar esdeveniments mentals al cervell, a un òrgan físic, permetent recerques com la de Hermann von Helmholtz sobre la percepció, continuades per Wilhelm Wundt, un dels primers divulgadors de la psicologia amb el primer llibre de text de la matèria: Grundzüge der physiologischen Psychologie (1874). Convé destacar també la feina de Hermann Ebbinghaus sobre la memòria humana. Aquests pensadors originarien l'aplicació de l'estructuralisme a la psicologia, principalment de la mà d'Edward Bradford Titchener. Així, a l'últim quart del segle xix es van crear els primers laboratoris psicològics.[5]
William James és considerat un dels pares de la psicologia experimental, amb l'ús del laboratori com a part de la recerca. Les seves obres (entre les quals destaca Principles of Psychology) van popularitzar la incipient disciplina als Estats Units, on es fundarien revistes i facultats especialitzades, com l'American Journal of Psychology, iniciat el 1887 per Granville Stanley Hall. Des d'allà es va influir en les universitats britàniques, com per exemple en l'obra de Charles Spearman sobre la intel·ligència, i en els teòrics del funcionalisme.
La psicoanàlisi
[modifica]La psicoanàlisi, de la mà de Sigmund Freud, va significar un punt d'inflexió en la història de la psicologia, per l'aprofundiment i la varietat de qüestions plantejades i el descobriment de termes com l'inconscient, clau en la teràpia posterior independentment de l'escola adaptada. Carl Gustav Jung, el seu deixeble, va lligar la personalitat a la cultura i la història i va aprofundir en la descripció de la ment. Els dos es definien com a psiquiatres, ja que la història de la psicologia i de la psiquiatria van transcórrer unides des dels seus inicis, i se centraven en la teràpia. Jacob Levy Moreno va aplicar les seves teories al tractament en grup, mitjançant tècniques de dramatització i altres i Alfred Adler va distanciar-se del corrent principal amb propostes que emfasitzaven la decisió de l'individu sobre els seus sentiments.
La nova psicologia alemanya
[modifica]A finals del segle xix van sorgir a Alemanya diverses escoles de psicologia. La primera d'elles, la de Würzburg, es va proposar aplicar el mètode experimental lligat a petites parcel·les de la ment com la percepció o la reacció a estímuls a pensaments complexos, ampliant el camp d'estudi de la psicologia. Els debats sobre aquests mètodes, per mirar d'esbrinar si eren o no científics, encara continuen vigents.[6]
Paral·lelament va sorgir un moviment anomenat psicologia de la Gestalt, que també partia de les recerques sobre la percepció per introduir elements com l'atenció, la selecció de dades o l'interès del subjecte, elements que després es van demostrar com a claus en diversos comportaments humans.[7] La teoria de la motivació es pot considerar que neix d'aquesta línia de recerca, incloent la piràmide d'Abraham Maslow sobre les necessitats humanes.
Els inicis del segle XX
[modifica]A principis del segle XX es va imposar una nova escola a Amèrica, el conductisme o behaviourisme, que mirava d'explicar tota la conducta humana com a reacció a estímuls exteriors, igual que la de qualsevol altre ésser viu, només que amb més sofisticació per la complexitat del seu cervell (aquest determinisme va ser fortament criticat des dels seus inicis, per exemple per Donald Hebb). Un dels conductistes amb més èxit va ser Burrhus Frederic Skinner, influït per les descripcions dels reflexos del rus Ivan Petrovic Pavlov.[8]
A França destaca la figura de Jean Piaget, el pare de la psicologia evolutiva.[9] Prenent el concepte clau d'infància de la psicoanàlisi, va determinar les diferents etapes de desenvolupament d'una persona, amb les conductes i aprenentatges propis de cadascuna, essent una figura clau per a l'educació. Lawrence Kohlberg va lligar aquest desenvolupament a la moral als anys 50.
La postguerra
[modifica]La psicologia cognitiva va néixer entre la dècada de 1940 i la dècada de 1950, juntament amb els ordinadors. En aquella època s'entenia la psicologia cognitiva com un ordinador, on el cervell actuava com el maquinari d'un ordinador (és a dir, era l'aspecte material) i el treball psicològic actuava com a programari (com a funcionament de la ment).
El desenvolupament de la tecnologia de guerra durant la Segona Guerra Mundial va fer necessària una major comprensió del rendiment humà i trobar la millor manera d'entrenar els soldats per utilitzar les noves tecnologies, i com tractar els assumptes d'atenció mentre es trobava sota coacció es va convertir en una necessitat militar que el conductisme no proporcionava, i el treball del psicòleg britànic Donald Broadbent, integrant conceptes de la investigació del rendiment humà i la teoria de la informació recentment desenvolupada, el que va forjar el camí en aquesta àrea,[10] que va distingir entre processos "automàtics" i "controlats"
Els desenvolupaments en informàtica portarien a establir paral·lelismes entre el pensament humà i la funcionalitat computacional dels ordinadors, obrint àrees completament noves del pensament psicològic. Allen Newell[11] i Herbert Simon[12] van passar anys desenvolupant el concepte d'intel·ligència artificial i més tard van treballar amb psicòlegs cognitius sobre les seves implicacions. Això va encoratjar una conceptualització de les funcions mentals modelades en la manera com els ordinadors manejaven coses com ara l'emmagatzematge i la recuperació de la memòria,[10] i va obrir una porta important per al cognitivisme.
Van aparèixer psicòlegs que rebutjaven la concepció mecanicista de la persona, fos com a resposta exterior o com a determinants interns. Aquests psicòlegs, agrupats sota el terme de psicologia humanista, van defensar el caràcter únic de l'ésser humà, que ve determinat per una interacció social complexa, per les emocions, la recerca del sentit de la vida, entre altres. Afirmaven que per apropar-se a les qüestions realment importants no és suficient un experiment de laboratori i proposaven, per tant, recerca qualitativa i no únicament estadística (animats per l'acceptació de l'etnografia i altres mètodes d'investigació). Molts d'ells van recuperar un vessant espiritual de la persona, al seu parer menystingut per l'excessiu cientifisme de les generacions anteriors de psicòlegs. Les seves afirmacions són polèmiques encara en l'actualitat.
Això no significa que s'abandonessin les línies d'avenç anteriors. La psicologia clínica va continuar analitzant el paper de les malalties mentals, amb la publicació del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, catàleg de patologies que en la quarta revisió (DSM-IV) és encara l'instrument de diagnòstic essencial.
La crítica de Noam Chomsky de 1959 al conductisme i, en general, a l'empirisme, va iniciar el que es coneixeria com la revolució cognitiva com a conseqüència de la Psicologia conductista, que es va fer molt popular en aquells temps. Chomsky defensava que molta part de la conducta humana no es pot explicar solament com a resposta a estímuls externs i que hi havia quelcom innat en la manera de ser i comportar-se, a més que per estudiar un aspecte de la ment cal explicar com funciona a dins del cervell (aquesta escola es va lligar des del principi a les noves recerques sobre filosofia del llenguatge i afins). La psicologia cognitiva no va ser acceptada per als professionals i es va anomenar caixa negra,[12] aspectes que es consideraven inexplorables o no suficientment interessants. Es pensava que no podia ser estudiada amb el mètode científic, encara que els psicòlegs cognitius defensaven que cada individu té un esquema cognitiu preexistent i actuen respecte a ell. En la crítica del conductisme, JS Bruner, JJ Goodnow i GA Austin van escriure "un estudi del pensament" el 1956. El 1960, GA Miller, E. Galanter i K. Pribram van escriure els seus famosos "Plans i l'estructura del comportament". El mateix any, Bruner i Miller van fundar el Harvard Center for Cognitive Studies, que va institucionalitzar la revolució i va llançar el camp de la ciència cognitiva. El reconeixement formal del camp va implicar l'establiment d'institucions de recerca com el Centre de Processament de la Informació Humana de George Mandler el 1964.
L'any 1970 es va començar a dubtar la validesa del pensament computacional, ja que els científics apuntaven que els humans tenen resposta emocional i actuen diferent depenent del seu entorn, així que el seu pensament no podia ser igual que el d'un ordinador. Anys després es va crear la fundació de la Psicologia Cognitiva, es va començar a introduir com a camp d'estudi i va anar guanyant terreny.[13]
A finals de segle XX es va lligar la psicologia amb la cibernètica, usant els ordinadors com a metàfora per al cervell humà (Norbert Wiener) o tractant de reproduir en màquines les conductes humanes a partir d'algorismes (Alan Mathison Turing).
Un article científic publicat el 2015 comprovà que de 100 estudis publicats a tres revistes científiques solament uns 40 més o menys replicaven els resultats.[14] Un psicòleg ho va interpretar com una crisi de la disciplina[15] mentre que altres no.[16] Sent criticat negativament per un grup de psicòlegs afirmant que es cometeren tres errors estadístics[17] i sent criticat negativament per un altre grup de psicòlegs afirmant que hi ha ambivalència de conclusions a l'estudi.[18]
Uns autors trobaren que hi havia un ús desencertat de conceptes de la psicologia per part dels propis psicòlegs. La recerca de revisió es publicà el 2017.[19]
Des de principis del segle XXI es va anar prenent consciència de la falta de contrast per cultures alhora de traure conclusions a les recerques en psicologia.[20]
Referències
[modifica]- ↑ Stevenson, 1983, p. 129.
- ↑ Ibrahim B. Syed PhD, "Islamic Medicine: 1000 years ahead of its times", Journal of the International Society for the History of Islamic Medicine, 2002 (2): 2-9 [7-8]
- ↑ Danziger, K. (1997). Naming the mind: How psychology found its language. London: Sage.
- ↑ Stevenson, 1983, p. 150.
- ↑ 5,0 5,1 Stevenson, 1983, p. 130.
- ↑ Kusch, M. (1995). Recluse, interlocutor, interrogator: Natural and social order in turn-of-the-century psychological research schools. Isis, 86, 419–439.
- ↑ Green, C. D. (2000). Introduction to: "Perception: An introduction to the Gestalt-Theorie"
- ↑ Morabito, C. (2007) Introduzione alla storia della psicologia
- ↑ Luedke, Ashley J. «Jean Piaget». A: ABC-CLIO. Mental Health and Mental Disorders: An Encyclopedia of Conditions, Treatments, and Well-Being: An Encyclopedia of Conditions, Treatments, and Well-Being (en anglès). ABC-CLIO, 2015, p. 846. ISBN 1440803838.
- ↑ 10,0 10,1 Anderson, J.R.. Cognitive Psychology and Its Implications lloc=New York, NY (en anglès). Worth Publishers, 2010.
- ↑ «Allen Newell, 65; Scientist Founded A Computing Field» (en anglès). The New York Times, 20-07-1992. [Consulta: 28 novembre 2010].
- ↑ 12,0 12,1 David Klahr, Kenneth Kotovsky. Complex Information Processing: The Impact of Herbert A. Simon (en anglès). Psychology Press, 2013, p. xv. ISBN 1134739346.
- ↑ «Psicología cognitiva: ¿qué es, en qué consiste y quiénes la formularon?» (en castellà). La Mente es Maravillosa, 05-07-2017.
- ↑ «Estimating the reproducibility of psychological science». Science, 349, 6251, 27-08-2015, pàg. aac4716–aac4716. DOI: 10.1126/science.aac4716.
- ↑ Stewart-Williams, Steve. «A Quick Guide to the Replication Crisis In Psychology». The Nature-Nurture-Nietzsche Blog. Sussex Publishers. [Consulta: 9 febrer 2018].
- ↑ Feldman Barrett, Lisa «Psychology Is Not in Crisis». The New York Times, 01-09-2015 [Consulta: 9 febrer 2018].
- ↑ Gilbert, D. T. et al. «Comment on "Estimating the reproducibility of psychological science"». Science, 351, 6277, 03-03-2016, pàg. 1037–1037. DOI: 10.1126/science.aad7243.
- ↑ Anderson, C. J. et al. «Response to Comment on "Estimating the reproducibility of psychological science"». Science, 351, 6277, 03-03-2016, pàg. 1037–1037. DOI: 10.1126/science.aad9163.
- ↑ Lilienfeld, Scott O. et al «50 Differences That Make a Difference: A Compendium of Frequently Confused Term Pairs in Psychology». Frontiers in Education, 2, 20-07-2017. DOI: 10.3389/feduc.2017.00037.
- ↑ «How knowledge about different cultures is shaking the foundations of psychology». The Conversation, 09-03-2018 [Consulta: 13 març 2018].
Bibliografia
[modifica]- Stevenson, Leslie. Siete teorías de la naturaleza humana. 7a ed.. Madrid: Ediciones Cátedra, 1983. ISBN 84-376-0120-7.
