Alexandre I de Rússia: diferència entre les revisions
| Línia 34: | Línia 34: | ||
== Les guerres napoleòniques == |
== Les guerres napoleòniques == |
||
=== Tercera coalició === |
|||
| ⚫ | |||
{{AP|Tercera Coalició}} |
|||
La [[Tercera Coalició]] fou un tractat signat l'abril de [[1805]] pel [[Regne Unit]] i [[Rússia]] per expulsar dels [[Països Baixos]] i de [[Suïssa]] a la [[Primera República Francesa]]. L'[[Arxiducat d'Àustria]] es va unir a coalició després de l'annexió de la [[república de Gènova]] al [[Primer Imperi Francès]]<ref>{{ref-llibre |títol=The Napoleonic Empire and the New European Political Culture |editorial=Springer |any=2012 |isbn=9781137271396 |url=https://books.google.es/books?id=MMgIBFA5AcUC&pg=PA202&dq=Ligurian+Republic+1805&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwi8y_SOluz5AhUIgc4BHUZRBDIQ6AF6BAgHEAI#v=onepage&q=Ligurian%20Republic%201805&f=false |autor=M. Broers, P. Hicks, A. Guimera |llengua=anglès}}</ref> i la proclamació de [[Josep Bonaparte]] com a [[Regne de Nàpols|rei de Nàpols]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Coote |nom=Charles |títol=The history of Europe, from the Treaty of Amiens, in 1802, to the pacification of Paris, in 1815 |pàgines=113 |editorial=Rivington |any=1817 |url=https://books.google.cat/books?id=5U5BAAAAcAAJ&pg=PA111&dq=treaty+amiens+naples&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiXmtD5r4flAhUb4OAKHXL9A0YQ6AEIKDAA#v=onepage&q=treaty%20amiens%20naples&f=false}}</ref> El [[2 de desembre]] el russos, reforçats amb quinze mil austríacs van presentar batalla als francesos a la [[Batalla d'Austerlitz]] en la que Napoleó va obtenir una victòria decisiva i el [[6 de desembre]] els austríacs van demanar l'armistici i es va permetre la retirada dels russos. El juliol de 1806, l'Emperador de França va crear la [[Confederació del Rin]], ignorant els petits estats alemanys de la vall del Rin i de l'interior d'Alemanya.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Evans |nom=Robert |cognom2=Wilson |nom2=Peter |títol=The Holy Roman Empire, 1495-1806: A European Perspective |llengua=anglès |editorial=Brill |data=2012 |pàgines=52 |isbn=9004228721}}</ref> |
|||
=== Quarta coalició === |
|||
| ⚫ | |||
{{AP|Quarta Coalició}} |
|||
El [[1806]], a instigació d'Anglaterra Prússia es va unir a la coalició tement el poder emergent de França després de la derrota austríaca a la [[Tercera Coalició]]. Després de la derrota russa a la [[batalla de Friedland]] es va signar la pau amb el [[Tractat de Tilsit]] el [[7 de juliol]] de [[1807]] entre Alexandre i [[Napoleó Bonaparte]], acabant amb la guerra de la [[Quarta Coalició]] entre [[Rússia]] i [[França]] i iniciant una aliança entre els dos països.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Cantú |nom=Cesare |títol=Historia de cien años: 1750-1850 |volum=Volum 2 |url=https://books.google.cat/books?id=6C0K1nvGsdAC&pg=PA172&dq=espa%C3%B1a+quinta+coalicion&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiMgN7YkpfeAhVLgVwKHR3wBzAQ6AEIWzAH#v=onepage&q=espa%C3%B1a%20quinta%20coalicion&f=false |llengua=castellà |editorial=R. R. de Rivera |data=1852 |pàgines=173}}</ref> |
|||
=== Amistat amb Napoleó === |
|||
| ⚫ | Alexandre va establir amistat amb [[Napoleó Bonaparte]] per un període molt breu però per pressió dels nobles i dels familiars, acordant el [[12 d'octubre]] de 1808 al [[congrés d'Erfurt]] refermar el [[tractat de Tilsit]] que va tancar la guerra de la [[Quarta Coalició]],<ref>{{Ref-llibre |cognom=Sydow |nom=Georg |títol=Theorie und Praxis in der Entwicklung der französischen Staatsschuld seit dem Jahre 1870 |llengua=alemany |editorial=Fischer |data=1903 |pàgines=49}}</ref> cosa que permeté a Napoleó reduir el nombre de soldats al front oriental europeu i concentrar els seus efectius militars a la península Ibèrica per a la [[Guerra del Francès]]<ref name=cubelles>{{ref-web |url=http://www.cubelles.cat/files/doc7449/200-anys-de-la-guerra-del-frances-fm14.pdf |consulta=24 setembre 2019 |títol=DOS-CENTS ANYS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS A CUBELLES (1808-1814)}}</ref> i a Alexandre poder [[guerra finlandesa|envair Finlàndia]].<ref name=FW/> El 1809 [[Ioannis Kapodístrias]] es va posar al servei del [[tsar]].<ref name=MET>{{ref-llibre|cognom=Palmer |nom=Alan |títol=Metternich: Councillor of Europe |edició=1997 reprint |isbn=978-1-85799-868-9 | editorial=Orion |lloc=Londres |any=1972 |llengua=anglès |pàgines=169–180}}</ref> |
||
=== Guerra anglorussa (1807-1812) === |
|||
=== Guerra finlandesa === |
|||
{{AP|Guerra finlandesa}} |
|||
La [[guerra finlandesa]] entre el [[Regne de Suècia]] i l'[[Imperi Rus]] del 21 de febrer de 1808 al 17 de setembre de 1809 va resultar amb el terç oriental de Suècia establert com el [[Gran Ducat de Finlàndia]] dins de l'Imperi Rus pel [[Tractat de Fredrikshamn]].<ref name=FW>{{ref-llibre |nom=Joseph R. |cognom=Fisher |editor=Edward Arnold |títol=Finland and the Tsars 1809-1899 |edició=2a. ed |lloc=Londres |data=1901 |llengua=anglès}}</ref> Altres efectes notables van ser l'adopció per part del parlament suec d'una nova constitució i l'establiment de la Casa de Bernadotte, la nova casa reial sueca, el 1818. |
|||
=== Invasió francesa de Rússia === |
|||
{{AP|Invasió francesa de Rússia}} |
|||
| ⚫ | L'aliança es va trencar i Alexandre es va convertir novament en enemic de [[França]] i en [[1812]] es va produir la [[invasió francesa de Rússia]].<ref name=:0>Boudon Jacques-Olivier, ''Napoléon et la campagne de Russie: 1812'', Armand Colin, 2012.</ref> El novembre de 1813 [[Ioannis Kapodístrias]] va visitar [[Suïssa]] per esbrinar la situació del país amb l'ocupació dels exèrcits de [[Napoleó Bonaparte]], i durant el [[Congrés de Viena]] de 1815 va actuar com a ministre rus i va contenir les influències del ministre [[Àustria|austríac]] [[Klemens Wenzel Lothar von Metternich]].<ref name=MET/> |
||
=== Legislació === |
=== Legislació === |
||
Revisió del 16:02, 29 ago 2022
 |
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. |
Alexandre I de Rússia (rus: Александр I) (Sant Petersburg, 12 de desembre de 1777 (Julià) - Taganrog, 19 de novembre de 1825 (Julià)), fou tsar de Rússia entre 1801 i 1825, rei de Polònia des de 1815 i primer gran duc de Finlàndia.
Va néixer el dia 23 de desembre de 1777 a Sant Petersburg essent fill del futur tsar Pau I de Rússia i de la duquessa Sofia de Württemberg. Alexandre era net del tsar Pere III de Rússia i de la tsarina Caterina II de Rússia per via paterna; mentre que per via materna era net del duc Frederic II Eugeni de Württemberg i de la marcgravina Frederica Dorotea de Brandenburg-Schwedt.
Alexandre va succeir el seu pare al tron després que aquest fos assassinat, i va dirigir Rússia durant el període caòtic de les Guerres Napoleòniques. El seu regnat es divideix en dues gran etapes, mentre que en un primer període intentà la introducció de reformes de caràcter liberal, després de 1815 fou el principal defensor de l'absolutisme a Europa. Referent a la política exterior, Alexandre incrementà i consolidà definitivament el poder de Rússia en el concert internacional. Concretament, sota el seu regnat, Rússia va conquerir Finlàndia i part de Polònia. Les estranyes contradiccions del seu caràcter converteixen Alexandre en un dels tsars més interessants de Rússia.
Biografia
Poc després del seu naixement, la seva àvia paterna, la tsarina Caterina la Gran, l'apartà dels seus pares per tal de guiar personalment la instrucció del futur tsar. Algunes veus al·leguen que ella volia proclamar Alexandre com a hereu del tron en detriment del seu pare.
Alexandre fou utilitzat tant per la tsarina com pel tsarèvitx en les seves personals lluites de poder a la Cort. Aquest fet condicionà de forma important el caràcter d'Alexandre que aviat es convertí en una persona amb un caràcter difícil, amb grans dots per a la manipulació de les persones i amb una facilitat d'exercir el poder remarcable. Educat sota l'atmosfera lliberal de la cort de Caterina, va ser instruït, per un tutor suís, Frederic Cesar de Laharpe, en els principis de Rousseau. A part de la formació intel·lectual, Alexandre fou instruït en els coneixements militars pel Nikolai Saltikov que l'introduí en els costums de la noblesa russa.
Inicialment, el jove Alexandre simpatitzava amb els revolucionaris francesos i polonesos. Malgrat tot, aviat s'intuí que el seu pare li va ensenyar a combinar un teòric amor per la humanitat amb un menyspreu pràctic per l'home. Aquestes tendències contradictòries van mantenir-se en el seu caràcter durant tota la seva vida, revelant-se en les fluctuacions de la seva política, tant interna com exterior.
El 1793 es casà amb la princesa Lluïsa de Baden, que només tenia 14 anys en aquell moment. La mort de Caterina, el novembre de 1796, va portar el seu pare, Pau I de Rússia, al tron. Aviat, el nou tsar es guanyà les enemistats de la noblesa i l'església russa que veia amb mals ulls les reformes iniciades pels governs de Pau. Així, el tsar fou assassinat el març de 1801. Del seu matrimoni amb Lluïsa de Baden tan sols va tenir dues filles que van morir de petites.
Arribada al tron
Alexandre I va arribar al tron el 23 de març de 1801 i va ser coronat al Kremlin el 15 de setembre del mateix any 1801. Els historiadors encara debaten sobre el paper que va jugar Alexandre en l'assassinat del seu pare. L'opinió més estesa és que ell estava a favor d'aconseguir prendre el tron al seu pare però que va insistir que el seu pare no havia de morir. Al principi, de fet, això va exercir una petita influència en la vida de l'emperador.
El jove tsar estava determinat a reformar el sistema de govern obsolet i centralitzat que Rússia tenia. Al mateix temps que retenia per un temps alguns dels vells ministres que havien servit a l'emperador Pau, un dels primers actes del seu regnat va ser el nomenament del Comitè Privat, també anomenat irònicament "Comite du salut public", format per joves i entusiastes amics seus -Victor Kochubey, Nikolay Novosiltsev, Pavel Stroganov i Adam Jerzy Czartoryski- per donar forma a uns esquemes de reformes internes que pretenien aconseguir l'establiment d'una monarquia constitucional. Alexandre intentà elaborar una constitució i grans polítiques lliberals. També volia resoldre un altre problema rus -el futur dels serfs. El règim va considerar la possibilitat d'emancipació dels serfs encara que això no es va aconseguir fins al 1861. Russia no estava preparada per a una societat més lliberal; i Alexandre, va ser tal com ell mateix va dir, "un feliç accident" al tron dels tsars. Alexandre es queixà amargament de l'«estat de barbarisme en què havia quedat el país a causa del tràfic d'homes».
Alexandre també es queixà de la corrupció generalitzada i el fet que aquesta l'havia deixat sense homes. En conseqüència, hagué de cobrir els llocs administratius governamentals amb alemanys i altres estrangers cosa que accentuava la resistència dels vells russos a les reformes. Aquest regnat que havia començat amb grans promeses de reformes i que va acabar enfortint encara més les cadenes que oprimien el poble rus va ser conseqüència més aviat dels defectes del tsar que de la corrupció i de l'endarreriment de la manera de viure russa.
El seu amor per la llibertat es va demostrar irreal, tot i semblar sincer. La seva vanitat augmentava al presentar-se davant el món com el benefactor del seu poble, però al seu teòric liberalisme s'hi afegia un caràcter autòcrata sense que això li representés cap contradicció.
«Sempre vols instruir-me!», exclamava davant Derzhavin, el seu ministre de justícia, «Però jo sóc un emperador autòcrata i ho seré, i res més!». El príncep Czartoryski va escriure: «Podria haver acordat graciosament que tothom fos lliure, si cada un escollís lliurement ser-ho».
Malgrat tot el seu temperament, unit a la falta de fermesa dels seus propòsits, li van fer posposar aquelles mesures els principis de les quals havia recolzat públicament.
Guerra russo-persa
El nou rei persa, Fat·h-Alí Xah Qajar, volia consolidar les regions més septentrionals de la seva dinastia Qajar per assegurar la terra prop de la costa sud-oest de la mar Càspia (actuals Azerbaidjan) i Transcaucàsia (actuals Geòrgia i Armènia). Igual que el seu homòleg persa, Alexandre també era nou en el tron i igualment decidit a controlar els territoris en disputa. La guerra va acabar amb el Tractat de Gulistan, que va cedir la gran majoria dels territoris prèviament en disputa a la Rússia Imperial.[1]
Les guerres napoleòniques
Tercera coalició
La Tercera Coalició fou un tractat signat l'abril de 1805 pel Regne Unit i Rússia per expulsar dels Països Baixos i de Suïssa a la Primera República Francesa. L'Arxiducat d'Àustria es va unir a coalició després de l'annexió de la república de Gènova al Primer Imperi Francès[2] i la proclamació de Josep Bonaparte com a rei de Nàpols.[3] El 2 de desembre el russos, reforçats amb quinze mil austríacs van presentar batalla als francesos a la Batalla d'Austerlitz en la que Napoleó va obtenir una victòria decisiva i el 6 de desembre els austríacs van demanar l'armistici i es va permetre la retirada dels russos. El juliol de 1806, l'Emperador de França va crear la Confederació del Rin, ignorant els petits estats alemanys de la vall del Rin i de l'interior d'Alemanya.[4]
Quarta coalició
El 1806, a instigació d'Anglaterra Prússia es va unir a la coalició tement el poder emergent de França després de la derrota austríaca a la Tercera Coalició. Després de la derrota russa a la batalla de Friedland es va signar la pau amb el Tractat de Tilsit el 7 de juliol de 1807 entre Alexandre i Napoleó Bonaparte, acabant amb la guerra de la Quarta Coalició entre Rússia i França i iniciant una aliança entre els dos països.[5]
Amistat amb Napoleó
Alexandre va establir amistat amb Napoleó Bonaparte per un període molt breu però per pressió dels nobles i dels familiars, acordant el 12 d'octubre de 1808 al congrés d'Erfurt refermar el tractat de Tilsit que va tancar la guerra de la Quarta Coalició,[6] cosa que permeté a Napoleó reduir el nombre de soldats al front oriental europeu i concentrar els seus efectius militars a la península Ibèrica per a la Guerra del Francès[7] i a Alexandre poder envair Finlàndia.[8] El 1809 Ioannis Kapodístrias es va posar al servei del tsar.[9]
Guerra anglorussa (1807-1812)
Guerra finlandesa
La guerra finlandesa entre el Regne de Suècia i l'Imperi Rus del 21 de febrer de 1808 al 17 de setembre de 1809 va resultar amb el terç oriental de Suècia establert com el Gran Ducat de Finlàndia dins de l'Imperi Rus pel Tractat de Fredrikshamn.[8] Altres efectes notables van ser l'adopció per part del parlament suec d'una nova constitució i l'establiment de la Casa de Bernadotte, la nova casa reial sueca, el 1818.
Invasió francesa de Rússia
L'aliança es va trencar i Alexandre es va convertir novament en enemic de França i en 1812 es va produir la invasió francesa de Rússia.[10] El novembre de 1813 Ioannis Kapodístrias va visitar Suïssa per esbrinar la situació del país amb l'ocupació dels exèrcits de Napoleó Bonaparte, i durant el Congrés de Viena de 1815 va actuar com a ministre rus i va contenir les influències del ministre austríac Klemens Wenzel Lothar von Metternich.[9]
Legislació
La codificació de les lleis iniciada el 1801 no va acabar de dur-se a terme durant el seu regnat. No es va fer res per solucionar la situació de la pagesia russa. La constitució esbossada per Mikhaïl Speransky i aprovada per l'emperador va quedar sense firma. Alexandre, de fet, va posseir en gran manera totes les característiques tiràniques, com la desconfiança en la capacitat del seu poble per tenir una opinió independent. Li va faltar també el primer requisit per ser un sobirà reformista: la confiança en la seva gent; i va ser això el que va viciar les reformes que es dugueren a terme. Va experimentar en les províncies perifèriques del seu imperi, i els russos van fer notar amb murmuracions que, no content amb governar mitjançant estrangers, ara concedia a Polònia, Finlàndia i les províncies bàltiques els beneficis que a ells els negava.
Referències
- ↑ Daniel, Elton L. Encyclopaedia Iranica. GOLESTĀN TREATY (en anglès) [Consulta: 27 agost 2022].
- ↑ M. Broers, P. Hicks, A. Guimera. The Napoleonic Empire and the New European Political Culture (en anglès). Springer, 2012. ISBN 9781137271396.
- ↑ Coote, Charles. The history of Europe, from the Treaty of Amiens, in 1802, to the pacification of Paris, in 1815. Rivington, 1817, p. 113.
- ↑ Evans, Robert; Wilson, Peter. The Holy Roman Empire, 1495-1806: A European Perspective (en anglès). Brill, 2012, p. 52. ISBN 9004228721.
- ↑ Cantú, Cesare. Historia de cien años: 1750-1850 (en castellà). Volum 2. R. R. de Rivera, 1852, p. 173.
- ↑ Sydow, Georg. Theorie und Praxis in der Entwicklung der französischen Staatsschuld seit dem Jahre 1870 (en alemany). Fischer, 1903, p. 49.
- ↑ «DOS-CENTS ANYS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS A CUBELLES (1808-1814)». [Consulta: 24 setembre 2019].
- ↑ 8,0 8,1 Fisher, Joseph R. Edward Arnold. Finland and the Tsars 1809-1899 (en anglès). 2a. ed, 1901.
- ↑ 9,0 9,1 Palmer, Alan. Metternich: Councillor of Europe (en anglès). 1997 reprint. Londres: Orion, 1972, p. 169–180. ISBN 978-1-85799-868-9.
- ↑ Boudon Jacques-Olivier, Napoléon et la campagne de Russie: 1812, Armand Colin, 2012.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre I de Rússia |
- Tsars de Rússia
- Casa de Holstein-Gottorp-Romànov
- Persones de Sant Petersburg
- Participants en les Guerres Napoleòniques
- Gran Creu de la Legió d'Honor
- Cavallers de la Lligacama
- Cavallers de l'Orde Suprem de la Santíssima Anunciació
- Cavallers de l'Orde de l'Elefant
- Cavallers del Toisó d'Or
- Morts a Rússia
- Morts per febre tifoide
- Militars russos