Éric Daniel Pierre Cantona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Éric Cantona
Localització del Éric Daniel Pierre Cantona
Informació personal
Nom complet Éric Daniel Pierre Cantona
Sobrenoms the king (el rei)
Data de naixement 24 de maig de 1966 (1966-05-24) (47 anys)
Lloc de naixement Marsella (França)
Alçada 1,88 m.
Equip
Equip actual Retirat
Posició Davanter
Equips professionals
Anys Equip PJ (gols)
1983–1988
1985–1986
1988–1991
1989
1989–1990
1991
1992
1992–1997
AJ Auxerre
Martigues (cedit)
Olympique de Marsella
Girondins de Bordeus (cedit)
Montpellier HSC (cedit)
Nîmes
Leeds United
Manchester United
081 (23)
015 0(4)
040 (13)
011 0(6)
033 (10)
016 0(2)
028 0(9)
144 (64)
Selecció nacional
1987–1995 França França 045 (20)

1 Partits jugats i gols només a la Lliga.

Éric Daniel Pierre Cantona (Marsella, 24 de maig de 1966) és un actor i exfutbolista francès recordat per la seva etapa com a jugador del Manchester United. Els seus avis per part de mare, els Raurichs, eren catalans que van fugir cap a Ardèche durant la Guerra Civil Espanyola. Des de la seva retirada com a jugador professional de futbol, va entrar al futbol platja, i actualment és jugador i entrenador de l'equip francès. També presta la seva imatge per anuncis publicitaris de la firma Nike, com ja féu en la seva etapa de jugador.

Es va fer famós per la seva gran qualitat davant del gol, els colls de la samarreta aixecats i per desgràcia, també per una puntada que li propinà a un afeccionat durant un partit en la seva etapa de jugador del Manchester United.

Al llarg de tota la seva carrera jugà un total de 432 partits fent 161 gols. El 1998 fou escollit per la Football League a la llista de les 100 llegendes del futbol anglès.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Inici de la seva carrera[modifica | modifica el codi]

Encara que va néixer a Marsella el 24 de maig de 1966, Éric Cantona no va començar la seva carrera a l'Olympique de Marsella. Després de plans per integrar-se a les ordres de la formació de Mònaco o Niça, va optar finalment per l'Auxerre.

Es destacà com un davanter talentós, que ràpidament es va convertir en un element clau de l'equip entrenat per Guy Roux. Així doncs, fou seleccionat al millor equip de França del 1987. Va guanyar el Campionat d'Europa tan esperat amb el Bleus el 1988, el seu únic títol internacional.

Clubs, valors i problemes[modifica | modifica el codi]

Molts clubs francesos van mirar de contractar-lo, arribant a les files de l'Olympique de Marsella, un emblemàtic club de futbol francès, el 1988 per 22 milions de francs,[2] un rècord aleshores al futbol francès. Poc després, el fort caràcter d'Éric va fer que perdés el control davant dels mitjans de comunicació: l'agost de 1988, com que no el convocaren a la selecció francesa Henri Michel, va anomenar el seleccionador "sac à merde ('bossa de merda')", fet que li va valer una exclusió de l'equip nacional durant tot un any.

L'aventura marsellesa també va ser curulla de polèmica, quan al gener de 1989 durant un partit amistós entre l'Olympique i el Torpedo Moscou, l'entrenador Gerard Gili va decidir de reemplaçar Éric, que va expressar enèrgicament el seu descontentament i va llançar la seva samarreta a terra. El club va castigar un mes el jugador, i després el cedí al Girondins de Bordeu fins a la fi de la temporada.

Després de la seva visita a Bordeu, Éric Cantona va anar al Montpellier-Hérault, amb qui va guanyar la Copa de França el 1990, el primer trofeu guanyat fins llavors pel jugador en un club, i en acabat tornà a l'Olympique. Aquesta segona estada a Marsella no va ser gaire més reeixida que la primera. Si bé gaudí de la confiança de Franz Beckenbauer, va patir una greu lesió al genoll, romangué diversos mesos fora dels terrenys de joc. En tornar, amb l'entrenador belga Raymond Goethals, Éric Cantona no va tornar a trobar el seu lloc a Marsella, deixant d'aparèixer a les convocatòries de l'entrenador. Arran d'això, va signar pel Nimes, on va demostrar de nou el seu temperament. Durant un partit, especialment molest per les decisions de l'àrbitre, Éric finalment li llançà la pilota damunt. La Federació francesa de futbol va decidir de sancionar el jugador amb un mes de suspensió. El jugador va respondre a la decisió amb atacs molt violents a la televisió, que va tenir per efecte d'augmentar la durada de la sanció. Per orgull, Cantona decidí el desembre de 1991, de rescindir el contracte que el lligava al Nimes Olympique i d'abandonar el futbol.

Anglaterra, terra d'acollida[modifica | modifica el codi]

La seva decisió de posar fi a la seva carrera després d'aquest cas va ser qüestionat pels seus admiradors, així com Michel Platini. El seleccionador dels Bleus, era convençut que el millor lloc per rellançar la carrera d'Éric era la lliga anglesa. El gener de 1992, Cantona va fitxar pel Sheffield Wednesday FC. Tanmateix, l'experiment va durar només un temps de prova i un partit d'exhibició. Cansat per la vacil·lació dels dirigents de Sheffield en tardar a oferir un contracte, Cantona va deixar la ciutat cinc dies més tard, per acceptar una oferta ferma del Leeds United, on el van convèncer per demostrar que encara era un gran jugador. Mesos més tard esdevindria campió d'Anglaterra, amb un Leeds que feia 18 anys que no guanyava el torneig. Durant les celebracions del títol, es va dirigir a la multitud de afeccionats, i amb un fort accent francès digué: I love you, I don't know why, but I love you. Afegida al seu rendiment al terreny de joc, aquesta simple frase va embogir els fans, la qual cosa fou el punt de partida de la Cantomania a Anglaterra.

Tanmateix, la història d'amor amb el Leeds s'acabà aviat. La seva relació amb els seus dirigents es deteriorà ràpidament, i fou traspassat el desembre de 1992 al Manchester United per una quantitat relativament modesta. Éric encadenà diverses temporades en aquest prestigiós club, guanyant el cor dels afeccionats i, sobretot, títols (quatre vegades campió d'Anglaterra i dues vegades guanyador de la Copa anglesa). Els seguidors el va anomenar Éric, the king, i el van triar millor jugador de tots els temps al Manchester United.

La Cantona-mania[modifica | modifica el codi]

Els seguidors del club continuaven d'adorar el francès. Va esdevenir una veritable estrella a Anglaterra, on les seves gestes al camp feien oblidar els reversos del seu fort caràcter. El futbol francès assistia incrèdul a aquest esdeveniment: un futbolista francès que no havien volgut retenir, era triat dues vegades "millor jugador de l'any" del campionat anglès! La Cantonamania va ser tal que va permetre el Manchester United a retornar a l'era moderna del futbol, i de desenvolupar el marxandatge, les samarretes amb el nom del jugador es venien a centenars. Fins i tot una cançó va ser creada a la seva glòria.

L'idil·li entre Cantona i Anglaterra va ser molt a prop de finir prematurament. El 25 de gener de 1995, les televisions van repetir una puntada de peu del jugador contra un fan del Crystal Palace FC que l'havia insultat després d'una expulsió. El cas va causar evidentment una onada de reaccions i va contribuir a reforçar la llegenda del jugador. En una conferència de premsa relacionada amb el cas, en lloc de respondre a les demandes dels periodistes, va dir la frase següent en francès i en anglès: "Quan les gavines segueixen un vaixell de pesca, és perquè pensen que es llençaran sardines al mar" abans d'aixecar-se i sortir, deixant els seus interlocutors divertits i sorpresos.

En lloc d'amagar els afers extra-esportius de Cantona, les principals de les campanyes comercials dels seus patrocinadors s'hi van centrar de ple, principalment Nike i Sharp. Cantona va aparèixer en una campanya de publicitat molt popular on no va dubtar a mostrar el seu fort caràcter : en un anunci de Nike, sortí amb la bandera anglesa dient en anglès: el 66 va ser un gran any per al futbol anglès, Éric va néixer, per analogia amb la victòria anglesa de la Copa del Món de 1966.

Condemnat el març a dues setmanes de presó, la sentència fou reduïda a 120 hores de servei a la comunitat en l'apel·lació, i la suspensió de nou mesos per la federació anglesa (suspensió ampliada a escala internacional per la FIFA), Éric va fer un retorn triomfal sobre la gespa anglesa l'octubre següent, féu un gol contra el Liverpool FC a la lliga, i contribuí en gran mesura al nou títol de campió del seu equip.

Després de la temporada 1996-1997, marcada per un nou títol de campió, però també amb partits menys brillants, a 30 anys, Cantona anuncià la seva retirada del futbol. Cansat d'aquest esport va decidir de llançar la tovallola al cim de la seva carrera. Ell sempre havia tingut altres ocupacions i altres desitjos: la pintura i el cinema.

Selecció francesa[modifica | modifica el codi]

En general, la carrera de Cantona a l'equip nacional roman el gran punt negre de la seva carrera. Després d'un començament prometedor l'estiu de 1987, va tenir una baralla directe amb Henri Michel. Suspès un any de l'equip francès, se'l recorda per Michel Platini. Però, malgrat el formidable duet atacant que va formar amb el seu amic Jean-Pierre Papin, els Bleus no es van poder classificar per a la Copa del Món de 1990, després d'un bonic repertori d'habilitats tècniques, van fer una decebedora Eurocopa el 1992 (eliminat a la primera ronda) i eliminats també a les prèvies de les competicions de la Copa del Món de 1994 a la tardor de 1993.

Amb Aimé Jacquet de seleccionador, el 1994, va ser designat capità, i li van donar un paper de capdavanter com el que tenia a Anglaterra. Malgrat això, Cantona no era tan decisiu i influent com ho era a Manchester. La seva suspensió a partir de gener de 1995 va produir l'efecte de perdre el contacte permanent amb la selecció francesa, mentre que van aparèixer durant la seva absència joves jugadors com Zinédine Zidane i Youri Djorkaeff. Al seu retorn a la competició, Cantona no fou pas més seleccionat al combinat nacional, destacà la seva absència a l'Eurocopa de 1996 a Anglaterra. La no convocatòria d'Éric Cantona ni de David Ginola, els dos estels del futbol francès exiliats a Anglaterra, va ser objecte de gran polèmica als mitjans de comunicació.

El 26 de juny, en una entrevista amb la revista Sports[3] va declarar-se el millor seleccionador per al combinat francès, però que preferiria revolucionar el futbol al Manchester United o un altre equip d'Anglaterra.

Al cinema[modifica | modifica el codi]

Immediatament després de la seva retirada de l'esport, Éric inicià una carrera al cinema. Va fer un paper notable al 1995 a Le bonheur est dans le pré, dirigida per Stephen Chatiliez. Altres films li han permès de continuar la seva segona carrera (Les Enfants du marais o L'Outremangeur) que li han donat un cert reconeixement de la crítica de cinema francès.

El 2003 es va encarregar de la realització del curtmetratge Apporte-moi ton amour, basada en la novel·la Bring me your love de Charles Bukowski.

En l'any 2009 va protagonitzar la pelicula: Buscant a Eric.On actua com a ell mateix per ajudar a Eric Bishop, un carter de Manchester fanàtic del futbol que travessa una dura crisis vital.

Intimitats[modifica | modifica el codi]

Es va casar el 16 de juny de 2007, en segon matrimoni amb l'actriu Rachida Brakni, que va conéixer al film L'Outremangeur. Té 2 fills del seu primer matrimoni.

Clubs[modifica | modifica el codi]

Palmarès[modifica | modifica el codi]

Equip nacional[modifica | modifica el codi]

  • 45 partits a l'equip francès A dels quals 19 com a titular.
  • El primer partit i el primer gol amb la selecció francesa va ser el 12 d'agost de 1987, Alemanya - França: 2-1.

Televisió[modifica | modifica el codi]

  • 2008: La Papallona Negre: Jack

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Éric Daniel Pierre Cantona