Eduardo González Gallarza

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 11:51, 16 oct 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaEduardo González Gallarza

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Eduardo González-Gallarza Iragorri Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 d'abril de 1898
Logronyo
Mort24 de febrer de 1986(1986-02-24) (als 87 anys)
Madrid
  Ministre de l'Aire[1]
18 de juliol de 1945 – 25 de febrer de 1957
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
OcupacióMilitar
PartitFE de las JONS
Carrera militar
Lleialtat República Espanyola
Bàndol Nacional
Dictadura franquista
Branca militar Exèrcit de l'Aire espanyol
Rang militar Tinent general
ConflicteGuerra del Rif
Guerra Civil Espanyola
Premis
Procurador a Corts
3 juliol 1964 – 15 novembre 1967
Procurador a Corts
31 maig 1961 – 6 juny 1964
Procurador a Corts
16 maig 1958 – 18 abril 1961
Procurador a Corts
14 maig 1955 – 14 abril 1958 – José Rodríguez y Díaz de Lecea →
Procurador a Corts
14 maig 1952 – 13 abril 1955
Procurador a Corts
13 maig 1949 – 5 abril 1952
Procurador a Corts
12 maig 1946 – 6 abril 1949
Ministre de l'Aire Ministeri de l'Aire d'Espanya
20 juliol 1945 – 25 febrer 1957
Procurador a Corts
16 març 1943 – 1r maig 1946
← Juan Vigón Suero-Díaz
Modifica el valor a Wikidata

Eduardo González Gallarza (Logronyo (La Rioja) 18 d'abril de 1898 - Madrid, 24 de maig de 1986) va ser un militar i pioner en l'aviació espanyola.

Biografia

Orígens i primers anys

De família amb tradició militar, el seu pare, Cruz González Iragorri, fou coronel d'Infanteria que va ocupar el càrrec de governador polític-militar i Cap de la Guàrdia Civil Veterana en la província de San Fernando de Filipines.

La seva formació militar la va realitzar en l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo, on va entrar als quinze anys d'edat. Va estar destinat al Marroc amb el càrrec d'alferes. En 1920, sent tinent, va ingressar en l'Escola d'Aviació Militar.

Aviador

En 1923, com capità, va ser professor en l'escola de Vol de Cuatro Vientos. Va participar en diverses campanyes en la Guerra del Rif, on va ser ferit a Tetuan, i per tot això va ser condecorat amb la Creu Llorejada de Sant Ferran. En 1925 se li va concedir la Medalla Militar Individual.

Amb els capitans Joaquín Loriga Taboada i Rafael Martínez Esteve va formar l'Esquadrilla Elcano, que va realitzar el vol entre Madrid i Manila el 5 d'abril de 1926. L'esquadrilla estava formada per tres avions Breguet 19 i van recórrer en 39 dies els 17.500 quilòmetres que separen les dues ciutats. Van ser rebuts com a herois per la població i les autoritats filipines. La Universitat Catòlica de Sant Tomàs els va concedir el títol d'"enginyer honoris causa".[2]

En tornar va ser ascendit a comandant. Durant la dictadura de Primo de Rivera, en 1928, fou nomenat ajudant del rei Alfons XIII, a qui va acompanyar en el seu viatge a l'exili en 1931, juntament amb els altres dos ajudants, un dels quals era Martín Alonso. Posteriorment, va participar en dos intents de fer la volta al món, que finalment van resultar fallits, amb Ramón Franco. El primer va ser a l'agost de 1928 a bord del Dornier Super Wall Numancia, i el segon en 1929 amb un Dornier Wall. En aquest últim van haver de realitzar un aterratge forçós prop de les Açores, romanent perduts durant vuit dies fins que van ser rescatats per un portaavions britànic.

Durant la Guerra Civil Espanyola va estar amb l'exèrcit revoltat contra la República, on es va distingir com a cap de grup i esquadra de bombar­deig.

Franquisme

Després de la victòria dels revoltats, va exercir el càrrec de Cap de l'Estat Major, ascendint en 1941 a general de brigada i posteriorment a general de divisió en 1945, per ser nomenat, el 20 de juliol, llavors ministre de l'Aire del govern franquista, on va romandre fins al 25 febrer de 1957, quan va ser cessat. En aquest període va fomentar la creació d'infraestructures aèries, tant militars com a civils, com la creació de l'Escola Militar de Paracaigudisme, la dotació a l'aviació espanyola d'un servei de Cerca i Salvament i l'establiment en 1951 del polígon de tir de las Bardenas a Navarra

Imputat per crims contra la humanitat i detenció il·legal

En 2008, va ser un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputats per l'Audiència Nacional en el sumari instruït per Baltasar Garzón pels presumptes delictes de detenció il·legal i crims contra la humanitat que suposadament haurien estat comesos durant la Guerra civil espanyola i els primers anys del règim de Franco. El jutge va declarar extingida la responsabilitat criminal de González-Gallarza quan va rebre constància fefaent de la seva defunció, esdevinguda més de vint anys abans.[3][4][5] La instrucció de la causa va ser tan polèmica que Garzón va arribar a ser acusat de prevaricació, jutjat i absolt pel Tribunal Suprem.[6]

Referències

  1. ↑ Governs d'Espanya 1931-2008
  2. ↑ Los héroes del Madrid-Manila a El Mundo
  3. ↑ Text de l'acte de 16 d'octubre de 2008
  4. ↑ Document: Acte del jutge Garzón en què s'inhibeix d'investigar la causa del franquisme.
  5. ↑ El País: Garzón reparte la causa del franquismo.
  6. ↑ Yoldi, José; Julio M. Lázaro «El Supremo considera que Garzón erró, pero no prevaricó, y lo absuelve». El País, 27-02-2012 [Consulta: 7 setembre 2013].

Enllaços externs


Càrrecs públics
Precedit per:
Juan Vigón Suero-Díaz 		Ministre de l'Aire
Escut de l'estat espanyol
1945-1957 		Succeït per:
José Rodríguez y Díaz de Lecea
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eduardo_González_Gallarza&oldid=17620188»