Escriptura ibèrica nord-oriental

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un signari ibèric nord-oriental no-dual ss. II-I aC
Un signari ibèric nord-oriental dual ss. IV-III aC (Adaptat de Ferrer i Jané 2005)

L'escriptura ibèrica nord-oriental, també coneguda com a llevantina o simplement ibèrica per ser amb diferència la més freqüent de les escriptures ibèriques, va ser el vehicle principal d'expressió de la llengua ibèrica, llengua que també expressen les inscripcions en escriptura ibèrica sud-oriental, però cal destacar que el valor de la majoria de signes d'aquestes escriptures no coincideix en absolut, tot i que el repertori de signes és similar. Tot i així, la hipòtesi més acceptada considera que l'escriptura nord-oriental deriva directament de l'escriptura sud-oriental. Sobre l'origen de les escriptures paleohispàniques no hi ha consens: per alguns investigadors el seu origen està directa i únicament lligat a l'alfabet fenici, mentre que per d'altres en la seva creació també hi hauria influït l'alfabet grec.

Com la resta d'escriptures paleohispàniques, aquesta escriptura presenta alhora signes amb valor sil·làbic, per les oclusives, i signes amb valor alfabètic, per la resta de consonants i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escriptura, no és ni un alfabet ni un sil·labari, sinó una escriptura mixta que s'identifica normalment com a semisil·labari. El signari bàsic està format per 28 signes: 5 vocàlics, 15 sil·làbics i 8 consonàntics (una lateral, dues sibilants, dues vibrants i tres nasals). El seu desxiframent, culminat el 1922 per Manuel Gómez-Moreno, és pràcticament total i es basa principalment en l'existència de nombroses llegendes monetàries, algunes bilingües o quasi bilingües, fàcilment relacionables amb topònims coneguts per les fonts clàssiques. Del signari ibèric nord-oriental se'n coneixen dues variants: la variant dual és gairebé exclusiva de les inscripcions més antigues dels ss. V, IV i III aC i es caracteritza per l'ús del sistema dual, descobert per Joan Maluquer de Motes el 1968, que permet diferenciar els sil·labogrames oclusius dentals i velars sords dels sonors amb un traç afegit de forma que la forma simple representa la sonora i la forma complexa la sorda. La variant no-dual és gairebé exclusiva de les inscripcions més modernes dels ss. II i I aC.

L'escriptura ibèrica nord-oriental s'escriu molt majoritàriament d'esquerra a dreta i es va usar fonamentalment en el quadrant nord-oriental de la Península Ibèrica: una ampla franja costanera des del sud del Llenguadoc-Rosselló fins a Alacant que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre i que correspon a la major part dels pobles que les fonts clàssiques identifiquen com a ibers (indigets, ausetans, laietans, lacetans, cossetans, ilergets, ilercavons, sedetans, edetans, contestans, etc.). Els contextos arqueològics més antics les situen a finals del s. V aC, mentre que els més moderns són de finals del s. I aC o potser de principis del s. I dC. Les inscripcions nord-orientals apareixen sobre suports molt variats (monedes de plata i bronze, làmines de plom, ceràmiques àtiques, ceràmiques de vernís negre A i B, ceràmiques pintades, dòlies, àmfores, torteres, esteles i plaques de pedra, mosaics, etc.) i és amb diferència el signari paleohispànic més documentat, uns dos milers d'inscripcions que representen el 95% del total.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Correa, José Antonio (1992): «Representación gráfica de la oposición de sonoridad en las oclusivas ibéricas (semisilabario levantino)», AION 14, pp. 253-292.
  • Ferrer i Jané, Joan (2005) Novetats sobre el sistema dual de diferenciació gràfica de les oclusives sordes i sonores, Palaeohispanica 5, pp. 957-982.
  • Gómez-Moreno, Manuel (1922): «De Epigrafia ibérica: el plomo de Alcoy», Revista de filología española 9, pp. 34-66.
  • Hoz, Javier de (1985): «El nuevo plomo inscrito de Castell y el problema de las oposiciones de sonoridad en ibérico», Symbolae Ludouico Mitxelena septuagenario oblatae, pp. 443-453.
  • Maluquer de Motes, Joan (1968): Epigrafía prelatina de la península ibérica, Barcelona.
  • Quintanilla, Alberto (1993): «Sobre la notación en la escritura ibérica del modo de articulación de las consonantes oclusivas», Studia Palaeohispanica et Indogermánica J. Untermann ab Amicis Hispanicis Oblata, pp. 239-250.
  • Rodríguez Ramos, Jesús (2004): Análisis de epigrafía íbera, Vitoria-Gasteiz.
  • Untermann, Jürgen (1990): Monumenta Linguarum Hispanicarum. III Die iberischen Inschriften aus Spanien, Wiesbaden.
  • Velaza, Javier (1996): Epigrafía y lengua ibéricas, Barcelona.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Ostrakon de Pontós


Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escriptura ibèrica nord-oriental