Fèliks Dzerjinski

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fèlix Dzerjinski
Data de naixement: 11 de setembre de 1887
Lloc de naixement: Rússia Ivianets
(Imperi Rus)
Data de defunció: 20 de juliol de 1926 (als 38 anys)
Lloc de defunció: Unió Soviètica Moscou
(Unió Soviètica)
Organitzacions: Txekà

Fèliks Edmundovitx Dzerjinski (polonès: Feliks Dzierżyński, rus: Феликс Эдмундович Дзержинский) va ser un revolucionari comunista, famós per ser el fundador de la policia secreta bolxevic, la Txekà, després coneguda amb diversos noms. L'agència esdevindria notòria pels abusos als drets humans que cometria a gran escala, incloent tortures i execucions sumàries massives, realitzades especialment durant el Terror Roig i la Guerra Civil Russa.[1][2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Líder democraticosocial a Polònia[modifica | modifica el codi]

Felix Edmundovitx Dzerjinski

Feliks Dzierżyński va néixer a una família szlachta (noble) polonesa a l'estat de Dziarjinava, prop de Iviarets, a la Bielorússia occidental, llavors part de l'Imperi Rus. Com a ironia de la història, un dels estudiants més grans al seu gimnàs seria el seu futur gran enemic Józef Piłsudski. Anys després, com mariscal a la Polònia d'entreguerres, recordaria generosament que Dzierżyński es distingia com un estudiant dedicat i modest. Era alt i prim, fent la impressió que es tractava d'un asceta amb la faç d'una icona.[3]

Abans de graduar-se, Dzierżyński va ser expulsat del gimnàs per activitat revolucionari. S'havia unit a un grup marxista; la Unió de Treballadors (SDKP) el 1895, i va ser subseqüentment un dels fundadors de la Socialdemocràcia al Regne de Polònia i Lituània (SDKPiL) el 1899. Passa gran part de la seva joventut en diverses presons. El 1897, com a cap d'una vaga de sabaters, Dzierżyński va ser detingut per agitació criminal entre els treballadors del Kovno, i les fugues de la policia en aquesta època constataren que Feliks Dzierżyński, considerant les seves opinions, conviccions i caràcter personal, serà molt perillós en el futur, sent capaç de qualsevol crim.[4]

A causa de les seves activitats revolucionàries va ser detingut el 1897 i el 1900, sent enviat a Sibèria, però escapà totes dues vegades. Llavors viatjà a Berlín, on es trobà amb Rosa Luxemburg i amb Leo Jogiches, dos líders preeminents del moviment socialdemocràtic polonès. Aconseguí controlar l'organització del partit mitjançant la creació d'un comitè anomenat Komitet Zagraniczny - KZ, que s'encarregava de les relacions exteriors del partit. Com a secretari del KZ, Dzierżyński va poder dominar tot el SDKPiL.

Dzierżyński va anar a Suïssa, on la seva promesa, Julia Goldman, estava sotmesa a tractament per tuberculosi. Va morir als seus braços el 4 de juny de 1904. La seva malaltia i mort el colpejaren, i en les cartes a la seva germana, Dzierżyński explicava que no veia cap més significat a la seva vida. Això canvià amb la Revolució russa de 1905, quan Dzierżyński tornà a quedar consumit pel treball. Després que la revolució fracassés, tornà a ser empresonat, en aquesta ocasió per la Okhrana. Posteriorment escaparia després del qual passà molt de temps amagat, mentre que juntament amb Jogitxes reorganitzaven el partit. En molts aspectes el SDKPiL començà a apropar-se filosòficament a la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus.

De tornada a Cracòvia el 1910, Dzierżyński es casà amb la membre del partit Zofia Muszkat, la qual ja es trobava embarassada. Un mes després Zofia va ser detinguda i donà a llum al seu fill Janek a la presó de Pawiak. El 1911, Zofia Dzierżyńska va ser sentenciada a l'exili perpetu a Sibèria, i deixà el nen amb el seu pare al marxar. Dzierżyński va veure al seu fill per primera vegada al març de 1912 a Varsòviia. Atenent al benestar del seu fill, Dzierżyński s'exposà repetidament al perill de la detenció. En una ocasió, Dzierżyński escapà amb penes i treballs a una emboscada que la policia havia preparat al pis del seu sogre.[5]

Dzierżyński va restar a Polònia per encapçalar el Partit Social-Democràtic, mentre que considerava que la seva llibertat continuada només era un joc de la Okhrana. La Okhrana, però, no jugava cap joc: Dzierżyński simplement era un mestre de les tècniques conspiratòries i era molt difícil d'atrapar. Els registres de la policia d'aquella època diuen "Dzierżyński continua encapçalant el partit Socialdemocràtic i al mateix temps dirigí el treball del partit aquí [a Varsòvia], encapçala vagues, publica crides als treballadors... i ha viatjat per assumptes del partit a Łódź i a Cracòvia." La policia no va poder detenir a Dzierżyński fins al final de 1912, quan van trobar l'apartament on vivia sota el nom de Władysław Ptasiński.[6]

Convertint-se en bolxevic[modifica | modifica el codi]

Dzierżyński passà els quatre anys i mig següents a les presons tsaristes, en primer lloc al notori Desè Pavelló de la Ciutadella de Varsòvia. Quan el 1914 esclatà la I Guerra Mundial, tots els presoners polítics van ser enviats de Polònia a Rússia. Dzierżyński va ser enviat a Oryol inicialment. Estava profundament preocupat pel destí de la seva dóna i el seu fill, dels que no en sabia res. A més, Dzierżyński era agredit freqüentment pels guardians russos, les quals li malmetrien permanentment la mandíbula i la boca. El 1916, Dzierżyński va ser traslladat a la presó Butirki de Moscou, on ben aviat va ser hospitalitzat a causa de les cadenes que li feien portar li havien causat serioses ferides a les cames. Malgrat les amenaces d'amputació, va recuperar-se i va ser posat a cosir uniformes militars.[7]

Feliks Dzierżyński va ser alliberat de Butirki després de la Revolució de febrer de 1917. Des del seu alliberament, l'impuls immediat de Dzierżyński va ser organitzar els refugiats polonesos a Rússia i tornar a Polònia per lluitar per la Revolució allà. Tot i això, es quedà a Moscou on s'uní al Partit Bolxevic, escrivint als seus seguidors polonesos que l'organització del Partit Bolxevic és una única organització socialdemocràtica del proletariat, i si ens quedem fora, ens trobarem fora de la lluita de la revolució proletària.


A l'abril ingressà al Comitè Central Bolxevic a Moscou, i poc després va ser elegit per al Comitè Executiu del Soviet de Moscou. Dzierżyński donà suport a les Tesis d'abril de Lenin: oposició sense compromís al Govern Provisional, el traspàs de tota l'autoritat política als soviets i la retirada immediata de Rússia de la guerra.

A continuació, Dzierżyński ascendí fins al cim dels rangs bolxevics, sent elegit per al Comitè Central Bolxevic en el VI Congrés del Partit celebrat al juliol. Llavors es desplaçà de Moscou a Petrograd per assumir les seves responsabilitats. A Petrograd, participà en la sessió crucial del Comitè Central a l'octubre i mostrà decidit el seu suport a les exigències de Lenin per a la preparació immediata per a un alçament armat, després del qual Dzierżyński jugà un paper clau en el Comitè Revolucionari Militar durant la Revolució d'octubre. Dzierżyński assumí responsabilitat per la seguretat de l'Institut Smolny, on els bolxevics tenien el seu quarter general.[8]

Cap de la Txekà[modifica | modifica el codi]

Vladímir Lenin veié a Dzierżyński com un heroi revolucionari, nomenant-lo per organitzar un cos per combatre les amenaces polítiques internes. El 20 de desembre de 1917, el Consell de Comissaris del Poble establí oficialment la Comissió Extraordinària de Totes les Rússies per combatre la Contra-revolució i el Sabotatge, normalment anomenat la Txekà (basat en l'acrònim crus ВЧК). Dzierżyński va ser el seu cap. La Txekà rebé un munt de recursos, i va ser coneguda per la seva persecució dels contra-revolucionaris. A mesura que la Guerra Civil Russa s'expandia, Dzierżyński també començà a organitzar les tropes de seguretat interna per enfortir l'autoritat de la Txeca.

A mesura que avançava la Guerra Civil Russa, la Txekà va prendre mesures dràstiques. Desenes de milers d'oponents polítics van ser afusellats sense judici als soterranis de les presons i als llocs públics de tota Rússia;[9] i no només els oponents. Entre els perseguits també estaven els intel·lectuals, capitalistes o clergues, només pel fet de ser-ho.[10] El mateix Dzerzhinsky afirmà que: representem en nosaltres mateixos el terror organitzat – això cal dir-ho ben clarament.,[11] i a "El Terror Roig" afirma que el terror, les detencions i l'extermini dels enemics de la revolució en la base de la seva afiliació de classe o en els seus papers pre-revolucionaris.[12]

Quan la Guerra Civil acabà el 1922, la Txekà passà a ser la GPU (Directori Polític de l'Estat), una secció de l'NKVD, però malgrat això el poder de Dzierżyński no es ressentí: entre 1921 i 1924 va ser Ministre de l'Interior, cap de la Txekà/GPU/OGPU, Ministre de Comunicacions i cap de la Vesenkha (Consell Suprem de l'Economia Nacional).

Al seu despatx a la Lubianka, Dzierżyński tenia un retrat de Rosa Luxemburg a la paret.[13]

Dzerjinski i Lenin[modifica | modifica el codi]

Dzerjinski porta el taüt de Lenin al 1924.

Feliks Dzierżyński-Felix Dzerjinski esdevingué bolxevic el 1917. Al contrari del que sovint es diu, com entre els historiadors oficials soviètics, que Dzerjinski havia estat un dels camarades més antics de Lenin i en qui més podia confiar. La veritat és que Lenin i Dzerjinski van manifestar opinions oposades en diversos aspectes ideològics importants, així com en diversos objectius polítics durant el període pre-revolucionari, així com després de la Revolució d'Octubre. Després de 1917, Dzerjinski s'oposaria a Lenin en aspectes tan crucials com la pau amb Alemanya, els sindicats i la política de nacionalitat soviètica.

Dzerjinski no arribaria al cim de l'estructura de poder soviètica per ser dir sempre "sí". El que el va fer pujar va ser la seva dedicació absoluta vers la revolució. Subseqüentment, va les capacitats d'organització i la seva voluntat a assumir qualsevol tasca difícil el que li concediren un lloc entre els líders bolxevics. El seu forat al SDKiL va ser el d'organitzador rural i líder polític d'un partit conspiratori; mentre que a la Unió Soviètica va ser, i en especial després de 1921, un administrador de l'estat.

Entre 1917 i fins a la seva mort el 1926, Dzerjinski va ser primer que res un comunista rus, i la seva involucració en els afers del Partit Comunista Polonès, que havia fundat el 1918, va ser mínim. L'energia i dedicació que havien comportat l'edificació del SDKPiL ara es dirigiria cap a les prioritats de la lluita del poder del proletariat a Rússia, a la defensa de la Revolució durant la guerra civil i, eventualment, a les tasques de la construcció socialista.[14]

Mort[modifica | modifica el codi]

Dzerjinski va morir a causa d'un atac de cor el 20 de juliol de 1926 a Moscou, immediatament després d'un discurs de dues hores que pronuncià al Comitè Central Bolxevic, durant el qual, tot i estar visiblement malalt, denuncià violentament l'Oposició Unida encapçalada per Lev Trotski, Grigori Zinóviev i Lev Kàmenev.[15] Després de saber de la seva mort, Stalin l'elogià com a un cavaller devot del proletariat.[16]

Llegat[modifica | modifica el codi]

El seu nom i imatge van ser àmpliament emprats pel KGB i per la Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits; batejant-se 6 ciutats en honor a ell; la ciutat de Kojdanava passà a anomenar-se Dziarjynsk; també hi una ciutat anomenada Dzerjinsk i 3 ciutats anomenades Dzerjinskiy a Rússia i dues anomenades Dzerjinsk a Ucraïna. A Stalingrad havia la Fàbrica de Tractors Dzerjinskiy, on van haver durs combats durant la Segona Guerra Mundial. A Bielorússia hi ha un museu dedicat a ell a la seva ciutat natal; i molts carrers i places van rebre el seu nom a la República Popular de Polònia. Després de la caiguda del règim comunista, tots aquests noms de carrers i les seves estàtues van ser retirats a causa de la seva impopularitat entre els polonesos, malgrat a que ell ho era.

Felix de Ferro[modifica | modifica el codi]

Fèlix de Ferro és un monument de 15 tones de ferro, que dominà la plaça Lubianka de Moscou, prop del quarter general del KGB. Va ser obra de l'escultor Ievgeni Vutxetitx, i era un punt de referència a Moscou durant l'època soviètica. Simbòlicament, al seu costat s'erigí el Memorial a les Víctimes del Gulag (una simple pedra de Solovki), i posteriorment es retirà a l'agost de 1991. La destrucció popular de l'estàtua simbolitzà el final de la repressió.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Robert Gellately. Lenin, Stalin and Hitler: The Age of Social Catastrophe. Knopf, 2007. ISBN 1400040051 pp. 46-48
  2. George Leggett, The Cheka: Lenin’s Political Police. Oxford University Press, 1987, ISBN 0198228627 pp. 197-201
  3. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 30.
  4. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 46.
  5. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 199-200.
  6. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 212-213.
  7. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 213-217.
  8. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 213-222.
  9. Orlando Figes. A People's Tragedy: The Russian Revolution 1891 — 1924. Penguin Books, 1997 ISBN 0198228627 p. 647
  10. The Road to Revolution BBC, November 7, 1997
  11. J. Michael Waller Secret Empire: The KGB in Russia Today., Westview Press. Boulder, CO., 1994., ISBN 0-813323-231
  12. George Leggett, The Cheka: Lenin’s Political Police. Oxford University Press, 1987, ISBN 0198228627 p. 114
  13. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 231.
  14. Robert Blobaum. Feliks Dzierzynski and the SDKPiL: A study of the origins of Polish Communism. 1984. ISBN 0880330465 p. 230-231.
  15. Isaac Deutscher. The Prophet Unarmed: Trotsky 1921 — 1929. Oxford University Press, 1959, ISBN 1859844464 p. 279
  16. Simon Sebag Montefiore Stalin: The Court of the Red Tsar Weidenfeld & Nicolson 2003 ISBN I842127268 p. 76

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]