Jean-Luc Godard
.jpg)
Jean-Luc Godard (París, 3 de desembre de 1930) és un ex-crític i director de cinema franco-suís. Ha cultivat un cinema avantguardista i experimental. És considerat un dels membres més influents de l'anomenada nouvelle vague, que renovà el cinema francès i tingué arreu una gran influència. El seu primer llargmetratge À bout de souffle, obté gran reconeixement en el Festival de Canes de 1959, a pesar de no aconseguir cap premi. El cine de Godard es caracteritza per la seua irreverència i rebel·lia. És un renovador que trenca amb el muntatge considerat clàssic. Col·laborà com a crític primer a Gazette du Cinéma i més tard a Cahiers du Cinéma sota el pseudònim de Hans Lucas. En aquesta publicació coincidí amb els que esdevindrien membres de la nouvelle vague, François Truffaut, Éric Rohmer, Claude Chabrol i Jacques Rivette. Es casà amb l'actriu Anna Karina que protagonitzà diverses de les seves pel·lícules.
Etapa política
A partir d'Alphaville rodada el 1967, i després de divorciar-se d'Anna Karina i casar-se amb l'actriu Anne Wiazemsky, Godard va incloure en els seus treballs moltes referències i cites del maoisme i del marxisme-leninisme, ideologies en aquell moment familiars en els cercles d'intel·lectuals, estudiants i obrers que participaríen poc després en la revolta del Maig del 68.
Va crear el Col·lectiu Dziga-Vertov amb Jean Pierre Gorin, Armand Marco i Jean Henri Roger i van rodar, sovint en 16 mm, amb influències del cine de propaganda soviètic, però sense oblidar les qüestions estètiques. El maig de 1968 el Festival de Canes fou suspès per les interrupcions en les projeccions -concretament Peppermint Frappé de Carlos Saura- que van protagonitzar Godard, Truffaut, Roman Polanski i Louis Malle, cineastes que formaven part del jurat, per deixar clara la seva postura respecte del moviment estudiantil i obrer que succeïa en aquell moment i del que el festival semblava no donar cap eco. En aquell any va dirigir també Sympathy for the Devil, un documental singular on Godard accedí als assajos i intimitats del grup The Rolling Stones, tot apropant-se de manera subtil al seu procés creatiu.
Després de les eleccions europees del 2014, en què el partit d'extrema dreta Front Nacional va guanyar les eleccions a França, Godard va opinar que François Hollande hauria de nomenar Marine Le Pen com a Primera Ministre.[1]
Filmografia[2]
|
|
Referències
Bibliografia
- Louis-Albert Serrut (Titulaire d'un doctorat d'arts et sciences de l'art à Paris 1 en 2010, spécialiste de cinéma), "Jean-Luc Godard, cinéaste acousticien: Des emplois et usages de la matière sonore dans ses œuvres cinématographiques" (Mars 2010 - Editions l'Harmattan)
- Godard, Entrevista a Le Monde, Abril de 1972.
- (5) Godard, J.L., Primers sons ‘anglesos’, Cinéthique, n. 5, 1969.
- (basc)Intxauspe, J.M. 2013: Film Socialisme: Quo vadis Europa, hAUSnART, 3: 94-99
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean-Luc Godard |
Jean-Luc Godard a Internet Movie Database (anglès)- Jean-Luc Godard a TCM Movie Database (anglès)
Jean-Luc Godard a Allmovie (anglès)- Plantilla:Yahoomovies name
