Johann Joachim Winckelmann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Johann Joachim Winckelmann

Retrat de Johann Joachim Winckelmann per Raphael Mengs, amb posterioritat a 1755.
Naixement 9 de desembre de 1717
Stendal, Brandenburg
Mort 8 de juny de 1768 (als 50 anys)
Trieste
Ocupació Arqueòleg i historiador de l'art

Johann Joachim Winckelmann (Stendal, Brandenburg, 1717Trieste, 1768) ha estat considerat el fundador de la història de l'art i de l'arqueologia com a disciplines modernes.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a la Prússia de Frederic II, en una família humil. Durant tota la seva vida, la llar paterna va estar marcada per dificultats, sobretot malalties. Winckelmann diria més tard sobre la seva joventut: "He crecido como la hierba salvaje, abandonado en mi propio impulso".[1] En un principi Winckelmann havia de ser sabater, com el seu pare, però aquest va cedir als desitjos del fill i el va enviar a l'escola de llatí de Stendal, on Winckelmann va començar a llegir els escriptors i autors llatins i grecs. L'afany de continuar aprenent es va anant fent més fort i finalment, amb una carta de presentació del director i una beca d'una família de Stendal, va poder anar al Cölnische Gymnasium de Berlín. El vicerector de l'escola, Christian Tobias Damm (1698-1778), va impulsar els treballs de Winckelmann.

El 1736 Winckelmann va tornar a Stendal i va continuant assistint a l'escola de Salzwedel durant un temps, on va anar aprofundint cada cop més en l'estudi dels autors grecs.

Anys de formació[modifica | modifica el codi]

El 1738 va anar a la universitat de Halle, on consideracions de caràcter pràctic el van portar a estudiar teologia, Durant aquests anys Winckelmann volia conèixer i experimentar el que no estava escrit als llibres. Aquesta marcada oposició envers la seva pròpia època va determinar la seva activitat posterior: el va capacitar per realitzar, amb major intensitat possible, la seva visió de la bellesa.[2]

El 1740, després d'un estudi de teologia de dos anys, Winckelmann va rebre el certificat de teòleg. Tres anys més tard se li va presentar l'oportunitat de ser vicedirector en l'escola de Seehausen. Malgrat totes les dificultats que a mitjans del segle XVIII hi havia per a l'estudi de l'Antiguitat, Winckelmann es va familiaritzar amb Sòfocles, Aristòfanes, Homer i Plató. També va ser important per a ell l'historiador grec Heròdot.[3]

El 1748 Winckelmann va abandonar Seehausen i, després d'estudis de teologia, de medicina i d'història en diverses universitats alemanyes, va ocupar un nou càrrec: bibliotecari del comte Heinrich von Bünau a Noetheniz, Dresden. Al llarg de sis anys, de 1748 a 1754, Winckelmann va organitzar la bibilioteca privada més gran i important d'Alemanya i gràcies a Heinrich von Bünau les portes de la fabulosa col·lecció d'art del duc de Saxònia li foren obertes. La proximitat de Dresden va ser decisiva per a Winckelmann, ja que era la metròpoli artística d'Alemanya. A més de la universitat, la biblioteca i les galeries també s'ocupava dels treballs d'artistes contemporanis. Un d'aquests artistes, el pintor Adam Friedrich Oeser (1717-1799), va ser de gran importància per a Winckelmann.[4]

El 1752 Winckelmann va visitar la col·lecció d'antiguitats de Potsdam, i cada vegada tenia més desitjos d'anar a Roma i estudiar aquest art en les seves fonts.[5]

Anys de prestigi[modifica | modifica el codi]

El 1755, va publicar la seva obra Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l'escultura) que va tenir una difusió internacional. D'aleshores endavant, va disposar d'una única passió: anar a Roma per estudiar les obres d'art de l'antiguitat in situ. Després de la seva conversió al catolicisme, va treballar com bibliotecari i conservador de les col·leccions del cardenal Albani. El 1763, va ser nomenat president-inspector de les antiguitats de Roma i els voltants.[6] En el transcurs dels anys següents, va publicar obres que van marcar les teories estètiques de l'època. Era adversari del barroc i del rococó, va estar convençut que "Ideal de Belleza" constitueix una realitat objectiva que pot ser descoberta freqüentant les grans obres de l'antiguitat, sobretot les gregues.[7] El seu coneixement íntim i prodigiós de les obres, el va adquirir sobretot quan treballava a la Ciutat del Vaticà; en el moment de les excavacions d'Herculà, va ser posat al servei del que considera com la seva missió: formar el gust de l'elit intel·lectual d'Occident. La fórmula que troba per caracteritzar l'essència de l'art grec, «noble simplicitat i serena grandària»,[8] inspirarà generacions d'artistes i d'arquitectes després d'ell com Benjamin West i Jacques-Louis David, sense oblidar els teòrics de l'art i escriptors alemanys com Lessing, Goethe i Friedrich von Schiller.

Winckelmann rebutja la naturalesa sensual de l'art, manifestació de les passions de l'ànima, i inventa la "Belleza Antigua"[9] fent referència al marbre blanc (ignorava que els contemporanis revestien amb policromia aquelles escultures); la seva estètica es funda en la idealització de la realitat i és condicionada per la llibertat política (Democràcia).

Basant-se en els treballs del Comte de Caylus del qui va reconèixer una influència important, va contribuir a transformar l'arqueologia que tenia un caràcter de passatemps per als col·leccionistes rics en una ciència. La seva obra principal és Geschichte der Kunst des Alterthums (Història de l'Art de l'Antiguitat,1764), en la qual distingeix quatre fases: l'estil antic, l'estil elevat, l'estil bonic i l'època dels imitadors.[10]

Darrers dies i mort[modifica | modifica el codi]

L'agost de 1767, Winckelmann va escriure sobre un viatge a Alemanya que havia planejat, diversos amics li havien invitat, sobretot el pintor alemany A.H. Oeser. Goethe que per aquell temps estudiava en Leipzig, explica com el sol coneixement del projecte havia despertat un gran entusiasme a Alemanya: "No nos haciamos ilusiones de hablar con él; pero esperabamos verle...ya habíamos concertado el viaje a Dessau, donde pensabamos estar al acecho para ver con nuestros propios ojos a aquellos hombres, que estaban muy por encima de nosotros"[11]

El 10 d' abril de 1768 Winckelmann va iniciar el viatge cap a Alemanya amb la companyia de l' escultor italià Bartolomeo Cavaceppi (1716-1799). Quan travessaven el Tirol, Cavaceppi va anotar al seu diari de viatge, que encara es conserva, que el caràcter de Winckelmann s' havia transformat, el notava horroritzat i irritat. Winckelmann demanà a l' escultor que tornessin a Itàlia, però no ho va acceptar i van continuar fins a Munich. Winckelmann va realitzar el viatge com en trànsit, de manera que Cavaceppi va pensar en diverses ocasions que patia un trastorn mental. En Regensburg, Winckelmann manifestà repetitivament la decisió de separar-se de l' escultor italià i tornar sol a Itàlia, però finalment es posaren d'acord per viatjar junts a Viena. En aquesta ciutat austríaca Winckelmann tingué una audiència amb l' emperadriu Maria Teresa, la qual li regalà unes medalles d' or i de plata.[2]

Inesperadament viatjà a Trieste sense Cavaceppi, on un vaixell havia de portar-li a Venècia. A principis de juny de 1768 es va allotjar en una posada, on es va unir l' italià Francesco Arcangeli, que freqüentment feia encàrrecs a Winckelmann.

El 8 de juny de 1768 Arcangeli entrà a l' habitació de l' historiador de l' art i li preguntà per les medalles de l' emperadriu austríaca, de les quals Winckelmann li parlà. De sobte Arcangeli va estrangular-li per darrere amb un llaç tirant d'ell. Winckelmann va aconseguir aixecar-se i separar-li, però, desafortunadament, caigué i l' italià li clavà un ganivet. Carl Justi va narrar els fets d'acord amb les actes del procés:

" Winckelmann sólo, en transito de muerte, medio ahogado, sangrando pero cinco heridas, avanza lentamente por el primer piso hacia a la taberna. Teresa, la camarera de diecinueve años, que va a la cocina, escucha una voz ahogada, casi imperceptible: Jesús! Jesús! Vuelve asustada y ve una figura horrible con el rostro morado y sangre en las manos y en el pecho, que se dirige vacilando hacia ella, le hace señales y dice su nombre. Pero no sé da cuenta de que puede ayudarle y corre hacia abajo llena de terror."[1]

Winckelmann va viure sis hores més, fins que, envoltat de persones desconegudes, morí. Va ser enterrat a la catedral de Trieste: "A les nou fou portat el cos a l' església parroquial i se li donà sepultura a la tomba comú d'una germanor, d' on es van traslladar els seus ossos a l' ossera comú"[1]

Característiques del seu pensament i la seva obra[modifica | modifica el codi]

Segons Franz Wickhoff, l'Historia de l' art de Winckelmann va produir "...una ruptura en todo el sentimiento artístico de Europa...; por primera vez un gran erudito había descubierto...que el arte tiene una vida orgánica en si misma y que, como una planta, se desenvolupa, florece y muere...".[12] I per Alois Riegl, Winckelmann va ser el primer historiador de l' art: "Como primer historiador del arte, Winckelmann no se interesó mucho por la existencia de la obra de arte en si misma, sino por eso común que vinculaba entre si todas las obras de arte y las unía en una totalidad más elevada".[12]

Winckelmann apreciava l'essència de l'art clàssic en la "noble simplicidad y serena grandaria",[13] va establir aquests conceptes com signes característics de l' art grec i de l' art en general a partir del grup de Laocoont. Winckelmann ja es referia a aquesta obra i al seu caràcter exemplar en la seva primerenca obra Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst de 1755: Laocoont va ser pels artistes de l'antiga Roma el mateix que és per nosaltres el cànon de Policlet, un perfecte cànon de l'art.[14] A partir d'aquest grup de Laocoont considera que l' Art Contemporani del seu temps és el pol oposat. L'exigència de Winckelmann d'un nou ideal només s' ha d' entendre como una reacció davant l' Art Contemporani, al que artistes mediocres havien enfonsat en la rutina i en un vacu formalisme. Va afirmar que en les acaballes del Rococó li semblava que predominava "...el vulgar gusto de nuestros días"[14]. L'historiador de l' art alemany Wilhelm Waetzoldt (1880-1945) va afirmar el següent sobre Winckelmann: "La meta, recuperar en la Antigüedad una de las más altas posibilidades de formación de la Humanidad, no le parecía a Winckelmann un precio excesivo a cambio de rechazar el arte malo del presente".[15]

Laocoont

Es va convertir en un adversari empedreït del barroc i del rococó i en un portaveu d'una nova època. Cridava l' atenció sobre la superioritat de l' Art grec i sobre la seva naturalesa, sobre l' al·legoria i molts conceptes antitètics existents entre l' Art antic i el nou, formulant la seva tesi, que anava en contra de la seva pròpia època. Winckelmann volia provocar un canvi en l' Art del seu temps, el nou Art havia de ser, en oposició al que encara sobrevivia del barroc feudalista, un art amb un ponderat equilibri de totes les forces, un Art, que ja no es fundava en el poder i la subordinació. Va estar convençut que el "Ideal de Belleza" constitueix una realitat objectiva que pot ser descoberta freqüentant les grans obres de l'antiguitat, sobretot les gregues.[16]

En un principi, sembla com si Winckelmann hagués volgut oferir als artistes del seu temps fórmules que seguissin el model que ell, com antiquari, trobava en el passat. Però el seu estímul no era tant la creença en una possibilitat directa de repetició, com la fe en que el savi podria fer renéixer en el seu propi cor un món ideal perdut. El concepte d' imitació es va identificar amb una nova ratificació del coneixement i una passió de l'ànima. Va afirmar: "Nuestra única via para ser grandes, incluso si es posible inimitables, es la imitación de la antigüedad".[17]

Winckelmann va extreure en una ocasió la conclusió definitiva de l' estètica idealista i va afirmar que "en la belleza no hay variedades"[18]

Consideracions sobre l'Art grec i el romà[modifica | modifica el codi]

A la seva "Història de l'Art" Winckelmann va fer un estudi sobre l'Art grec en quatre parts: [19]

1. Raons i causes de l'acceptació de l'Art grec i de la seva superioritat sobre els altres pobles: Afirma que les raons i les causes s'han de buscar, en part, en la influència del cel (ha de vivificar la llavor de la que brotarà l'art, i Grècia va ser la terra escollida per a esa llavor), i en part, en la Constitució i els governs grecs i el mode de pensar d'aquests. Respecte a la Constitució i el govern de Grècia, s'ha de dir que la llibertat va ser la causa principal de la superioritat del seu art.

2. Allò essencial de l'Art: Afirma que consta de dos apartats.[20] El primer; el dibuix nu(inclou animals), es basa en els coneixements i en el concepte de bellesa, i aquests conceptes consisteixen en: mesures i proporcions, i en formes on la bellesa estava en la ment dels primers artistes grecs. El segon; figures vestides(especialment del vestit femení), la vestimenta femenina solia ser de lli o d'un altre teixit lleuger, o bé, de pany. El lli es distingeix en les obres escultòriques i en la pintura per la seva transparència i pels seus petits plecs (llisos). Un altre teixit que utilitzaven era el cotó, era un teixit pel sexe femeni (Grecs i Romans), i si quelcom home ho portava era "afeminat". Hi havia tres peces essencials per a la dona: la interior (camisa), la túnica i el mantó (forma rodona).[21]

3. El seu desenvolupament i la seva decadència: L'Art grec es va desenvolupar en tres etapes;[22] Estil Arcaic, intensa expressió de les actituds, el dibuix era intens i la forta expressió disminuïa la bellesa. Estil Clàssic (període clàssic), preocupació per reproduir l'anatomia humana amb proporcions equilibrades, domini absolut de la tècnica escultòrica, postures més naturals i es va perdent la rigidesa i la frontalitat. Estil Hel·lenístic (període hel·lenístic/decadència), composicions dinàmiques que trenquen amb els cànons de serenitat i equilibri, i els rostres mostren una gran expressivitat (sofriment i passió).

4. La part mecànica de l'Art: El marbre era el material per excel·lència dels grecs per fer escultures.[23] Hi havia dos tipus de marbre; de gra fi, i de gra gruixut. La majoria de les estàtues de marbre es treballaven d'un sol bloc. Les figures de marbre s'acabaven amb el cisell, o bé, es polien (com actualment). La majoria d'escultures eren polides. Els escultors grecs també van treballar amb marbre negre, el basalt i amb el bronze (tècnica de la cera perduda).

Sobre l'Art romà:

Winckelmann afirma que els artistes romans no van arribar a crear cap estil propi, sinó que en els temps més antics segurament van imitar als etruscs, dels que hi van adoptar molts usos, en especial els sagrats. Posteriorment, en l'època del seu floriment, els seus escassos artistes van ser deixebles de mestres grecs. Per a les obres de caràcter públic, els romans es van servir dels artistes etruscs. En temps de la República, la majoria de les estàtues de les divinitats havien de fer-se d'acord amb la mida i el caràcter dels seus temples. També afirma, que durant les guerres púniques, hi van haver escultures de fusta i de marbre (es van començar a treballar més tard).[24]

Catedral de Trieste, lloc on va ser enterrat Winckelmann.

Influències[modifica | modifica el codi]

Primerament, Winckelmann va rebre influència del pintor A.F Oeser a Dresde, on va ser influenciat del gust barroc, i en l'apreciació de l'exactitud dels contorns en pintura i escultura.[25]

Winckelman des que va començar els seus estudis a Roma amb Anton Raphael Mengs, va estar seduït per la llum, pel paisatge, per l'art i per les ruïnes. Això va ser important, ja que va agafar com a model l'art clàssic, és a dir, tot l'Art grec. Va fer una teoria, on va afirmar que la finalitat de l'art era la bellesa pura, com ja s'havia fet anteriorment a Grècia. No obstant això, també afirma que el clima i el medi són dos factors que influencien en el desenvolupament de les arts. Winckelmann pensava, que els artistes moderns, és a dir, els de la seva època, només podrien arribar a la grandesa mitjançant la imitació dels artistes de l'Antiguitat.

Per Winckelmann, l'Art grec clàssic era l'únic de caràcter creador, de manera que tots els artistes posteriors a aquesta etapa, s'havien de fixar en les mirades de les estàtues gregues perquè hi representaven l'esperit i la naturalesa en estat de perfecció. Per tant, Winckelmann va estar molt influenciat de tot el que va ser l'Art clàssic grec. Valorava tant aquest tipus d'art perquè li apassionaven les formes, és a dir, l'equilibri de les obres d'art. Una de les característiques que hi tenia l'art clàssic grec, era que l'obra tingués un equilibri, de manera que les formes eren més pures i més belles per a l'espectador.

Winckelmann va afirmar que: "Las obras modernas se distinguen de las griegas por un conjunto de pequeñas marcas, así como por las masas y masas sensuales, en las cuales, cuando se encuentran en las obras de los antiguos, quedan suavemente aludidos con ahorrativa sabiduría".[26]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l'escultura, Alemanya), 1754:
  • Anmerkungen über die Baukunst der Alten (Notes sobre l'arquitectura dels antics, Alemanya:),1762:
  • Nachrichten von den neuesten Herculanischen Entdeckungen (Les notícies dels últims descobriments Herculanischen, Alemanya), 1764:
  • Geschichte der Kunst des Alterthums (Història de l'Art Antic, Alemanya), 1764:
  • Monumenti antichi inediti (Monuments Antics inèdits, Roma: Ed.a spese dell'autore, ), 1767:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Kultermann, U. Historia del Arte: el camino de una ciencia. Madrid: Akal, 1996, p. 74. 
  2. 2,0 2,1 Ibid, p.75.
  3. Ibid, p.76.
  4. Ibid, p.77.
  5. Ibid, p.78.
  6. Fernández Costero, Ángeles. «Aproximación a Winckelmann». [Consulta: 19 Maig 2014].
  7. Winckelmann, Johann J. Reflexiones sobre la imitación de las obras griegas en la pintura y la escultura (traducció i notes de Salvador Mas). Madrid: Fondo de Cultura Económica, 2008, p. 10-15. ISBN 978-84-375-0616-6. 
  8. Ibid, p. 91. 
  9. Winckelmann, Johann J. Historia del arte de la Antigüedad (traducció i notes Joaquim Chamoro Mielke). Tres Cantos (Madrid): Akal, 2011, p. 70. ISBN 978-84-460-3061-4. 
  10. Ibid, p. 108-118. 
  11. Kultermann, U. Historia del Arte: el camino de una ciencia..., p. 73. 
  12. 12,0 12,1 Ibid
  13. BARASH, M. Teorías del Arte: de Platón a Winckelmann, Madrid: col. Alianza forma, Alianza, 1991, p.279. ISBN 84-206-7108-8
  14. 14,0 14,1 Kultermann, U. Historia del Arte: el camino de una ciencia..., p. 66. 
  15. BAUER, H. Historiografía del Arte, Madrid: Taurus, 1981, p.83
  16. KULTERMANN, U. Historia del arte: el camino de una ciencia... p. 78
  17. BAUER, H. Historiografía del Arte... p.83-84
  18. BARASH, M. Teorías del Arte: de Platón a Winckelmann... p.258.
  19. Winckelmann, Johann J, Historia del arte de la Antigüedad (traducció i notes Joaquín Chamoro Mielke)... p.69/70
  20. Ibid, p.74.
  21. Ibid, p.95-96.
  22. Triadó Tur, J. R., Pendás Garcia, M., Triadó Subirana, X., Història de l'Art, Barcelona: Edició Vicens Vives, 2012, p.59. ISBN 978-84-682-0010-1
  23. Winckelmann, Johann J, Historia del arte de la Antigüedad... p.119-124.
  24. Ibid, p.138-139.
  25. Fernández Costero, Ángeles. «Aproximación a Winckelmann». [Consultat 9 maig 2014]
  26. Winckelmann, Johann J., Reflexiones sobre la imitación de las obras griegas en la pintura y la escultura (traducció i notes de Salvador Mas)... p.85.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BAUER, H. Historiografía del Arte, Madrid: Taurus, 1981. ISBN 3-406-06460-4
  • BARASH, M. Teorías del Arte: de Platón a Winckelmann, Madrid: col. Alianza forma, Alianza,1991. ISBN 84-206-7108-8
  • KULTERMANN, U. Historia del arte: el camino de una ciencia, Madrid: Ediciones Akal, 1996. ISBN 84-460-0437-2
  • WINCKELMANN, JOHANN J. Reflexiones sobre la imitación de las obras griegas en la pintura y en la escultura, Madrid (traducció i notes de Salvador Mas), Madrid: Ed. Fondo de Cultura Económica, 2008. ISBN 978-84-375-0616-6
  • WINCKELMANN, JOHANN J. Historia del arte de la Antigüedad, Madrid (traducció i notes de Joaquín Chamoro Mielke), Madrid: Ediciones Akal, 2011. ISBN 978-84-460-3061-4
  • Triadó Tur, J. R., Pendás Garcia, M., Triadó Subirana, X., Història de l'Art, Barcelona: Edició Vicens Vives, 2012. ISBN 978-84-682-0010-1
  • http://www.joanmaragall.com/fronesis/17/eb/winckel.htm

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Johann Joachim Winckelmann Modifica l'enllaç a Wikidata