Livonià
|
Līvõ kēļ |
|
|---|---|
| Parlat a: |  Letònia |
| Regió: | Livonia |
| Parlants: | 15 |
| Classificació genètica: | Uràlica Ugrofinesa |
|
|
|
| Regulat per: | |
|
|
|
| ISO 639-2 | fiu (per altres Llengües ugrofineses) |
| ISO 639-3 | liv |
 Visiteu el Portal:Llengües |
|
El livonià (līvõ kēļ) és una de les llengües finoúgriques, originària del llac de Riga, si bé avui es parla només per alguns livonians al golf de Finlàndia (actualment Letònia) per unes poques desenes de persones. És, doncs, un idioma en greu perill d'extinció. Està dividida en tres dialectes:
- De l'oest, Luzh (Luzhna) i Piza o Mikeltorni.
- De transició, Ira o Lielirbe
- De l'est, d'Ukila o Jaunciems a Mustanumme o Melnsils
Els pocs documents conservats són de finals del segle XIX, quan es van intensificar els esforços per conservar la llengua, que mai va gaudir d'un estatus d'oficialitat enfront el majoritari letó. Per escriure-la s'usa una barreja de l'alfabet llatí i diacrítics estonis i letons.
Cap el 1998 només hi havia uns 15 parlants actius de la llengua, que l'haguessin après dels seus pares, cosa que dificulta el procés de normalització lingüística. Des del 1998 Kersti Boiko està preparant llibres de text en livonià, per a aprendre els rudiments de la llengua en deu lliçons.
Des del 1994, a Irê/Mazirbe uns 70 infants aprenen la llengua a l'escola. Tanmateix, no hi ha encara cap diari en livonià, tots són en letó.
Com a característiques distintives cal destacar la gran varietat de diftongs que presenta i l'existència de dos tons lèxics.
Bibliografia [modifica]
- Fanny de Siviers. 2000. Parlons Live: une langue de la Baltique. Paris: L'Harmattan. ISBN 2-7475-1337-8.
Enllaços externs [modifica]
|
||||||||||||||||||||
