Madrona de Tessalònica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Madrona

Vitrall d'Antoni Rigalt, 1929, a la galeria gòtica de l'Ajuntament de Barcelona
verge i màrtir
Nom secular Ματρώνα, Matrona
Naixement ca. 285
Tessalònica (Grècia); una llegenda sense fonament la fa de Barcelona
Defunció 300?
Tessalònica; la llegenda anterior la fa morir a Roma
Enterrament Relíquia a la Parròquia de Santa Madrona (Barcelona)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa Grega
Canonització Antiga
Festivitat 15 de març, a Barcelona; 25 de març (catòlics); 27 de març (ortodoxos)
Iconografia Amb un vaixell a la mà i palma de martiri
Patronatge Copatrona de Barcelona; protectora dels navegants i les minyones de servir

Santa Madrona (Salònica, Grècia, final del segle III - ca. 300) va ser, segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià, essent martiritzada i venerada com a màrtir per diferents confessions cristianes. No s'ha de confondre amb les santes de l'Església ortodoxa Matrona de Quios, monja del segle XV, o Matrona de Moscou.

Venerada a Barcelona, va originar-se una llegenda que la feia filla d'aquesta ciutat. És compatrona de la ciutat de Barcelona, juntament amb Santa Eulàlia de Barcelona.

Vida[modifica | modifica el codi]

Gairebé no hi ha notícies de la Madrona històrica, la qual cosa fa dubtar de la seva existència real. El Martirologi romà només esmenta una Matrona màrtir a Amisus (Paflagònia). A l'Església ortodoxa es parla d'una màrtir d'aquest nom de qui es diu que era de Tessalònica, on servia com a minyona d'una rica jueva.[1] Madrona era cristiana, però se n'amagava, fins que la seva ama li va demanar que l'acompanyés a la sinagoga i, en no voler fer-ho, la va descobrir. L'ama la castigà, fins que la va matar a bastonades.

Veneració[modifica | modifica el codi]

El monestir de Santa Madrona, fora de les muralles, va ésser un dels tres primers de Tessalònica. Va existir fins al 726, quan va desaparèixer durant les guerres dels iconoclastes.

Cap al 892, les seves relíquies van ser embarcades amb rumb a Marsella;[2] en passar el vaixell davant de Barcelona, un temporal va fer que el vaixell s'hagués de refugiar al seu port. La tradició diu que cada cop que el vaixell intentava sortir, la tempesta tornava a començar, com a senyal que la voluntat de la santa era romandre a la ciutat.

Relíquies a la capella de Santa Madrona de Montjuïc i altres indrets[modifica | modifica el codi]

Les relíquies es quedaren a Barcelona, a una capella de Montjuïc, anomenada de Sant Fruitós i documentada com a de Santa Madrona des del 1403 i encara existent al recinte del Palauet Albéniz. El 1117 la custòdia de la capella i un petit convent annex va ser encomanades als monjos benedictins de Sant Pau del Camp. i el 1563 va ésser oferta als caputxins, que se'n feren càrrec el 1578. Entre 1582 i 1618 ocuparen el recinte els servites i l'any següent hi tornaren els caputxins, que edificaren una nova església. La Guerra dels Segadors va afectar l'edifici, ocupat militarment fins al 1660. El 1664 es va consagrar una nova església, reconstruïda.

A causa del combat del Convent de Santa Madrona, en 1713, l'església antiga va quedar destruïda, fent-se l'actual capella,[3] però les relíquies, com a desgreuge, van ser portades a la catedral. El 1723, en haver-se acabat el nou convent dels caputxins (on hi ha avui la Plaça Reial), s'hi instal·laren. En 1835, en ésser suprimit el convent, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel,[4] actualment desapareguda.

Quan es va construir la nova parròquia de Santa Madrona, al Poble Sec, reedificada en 1888, s'hi traslladaren les relíquies, venerant-s'hi en una urna fins que el 1909, durant la Setmana Tràgica, l'església va ser cremada i les relíquies profanades. Posteriorment, el veí Evelí Bulbena va donar a la parròquia una relíquia que deia que havia pogut salvar i que és l'única resta que en queda, venerada avui a la mateixa església del Poble Sec.

Patronatge de Barcelona[modifica | modifica el codi]

El 1563, el Consell de Cent va declarar la diada de santa Madrona festa de precepte a Barcelona, proclamant-la copatrona de la ciutat. En moments difícils de la ciutat, era invocada i les seves restes exposades a l'altar major de la catedral, com durant les guerres dels Segadors o de Successió.

Santa Madrona va ser una santa de gran devoció barcelonina, sobretot els segles XVII i XVIII. Fins a mitjan segle XX, Madrona era un nom habitual de moltes noies barcelonines. El 15 de març, les noies i dones que havien invocat l'ajut de la santa durant l'any feien una processó, amb trasllat de les seves relíquies des de Montjuïc a la catedral i el seu retorn. Anaven vestides de pelegrines, amb un barret ample amb una petxina cosida i túnica llarga, també amb petxines i un cordó, a més d'una gaiata amb una carbassa. A partir del segle XVI, la processó consistia a anar i venir set cops de la Rambla, on hi havia el convent dels caputxins, a l'antiga ermita de Montjuïc. Amb el temps, la processó esdevingué un acte social que tenia com a objectiu el lluiment de les noies, sobretot les solteres que cercaven marit,[5] i l'exhibició dels vestits, cada cop més luxosos, de pelegrina. També es feien processons en cas de sequera, portant-les a la catedral i remullant l'arca de les relíquies al mar.

Ha estat invocada contra les febres malignes, com a protectora dels navegants i per a obtenir pluja en temps de sequera. Amades comenta al Costumari que del sostre de l'antiga ermita "penjaven molts vaixells oferts per la gent de mar com a exvots en agraïment d’haver-la salvada de mals trànsits". D'aquí també la iconografia de la santa a Catalunya, on es representa amb un vaixell a les mans.

Llegenda de Santa Madrona de Barcelona[modifica | modifica el codi]

Arran del fet que les relíquies de la santa fossin a la ciutat des d'antic, es va anar gestant la idea que el motiu era que Madrona hi havia nascut. Així, es creà una tradició local amb una història diferent de la vida de Madrona. Segons ella, Madrona havia nascut a una vil·la romana de la muntanya de Montjuïc, cap al final del segle III. Òrfena de pares, va anar a viure a Roma amb el seu oncle, o a Tessalònica; allí va conèixer la fe cristiana, fent-se batejar i fent vot de virginitat. Als quinze anys, durant una persecució, va proclamar la seva fe davant dels jutges, que l'assotaren i, davant la seva insistència a reafirmar-se com a cristiana, la condemnaren a mort. Va morir a la presó el 15 de març de l'any 300.

Una altra versió diu que l'ama, en veure que era cristiana, la va maltractar i la va lligar perquè no pogués anar a missa; un àngel, però, l'alliberà i va poder anar a l'església. En tornar-ne, l'ama la colpejà fins a matar-la.[6]

Altres llegendes barcelonines[modifica | modifica el codi]

Les orenetes havien acompanyat la navegació del vaixell que portava les restes de la santa des de Salònica. En albirar Barcelona, començaren a cridar per avisar la tripulació. Des de llavors, cada 15 de març comencen a arribar les primeres orenetes a Barcelona, com a senyal que s'apropa la primavera: són les descendents de les primeres que van venir.

El dimoni, enfurismat per la devoció envers Santa Madrona, va voler destruir Montjuïc i la ciutat: amb un grup de dimonis, va obrir una mina a la muntanya per ensorrar-la i fer-la caure sobre Barcelona. Madrona, però, va sortir de la seva ermita i, fent el senyal de la creu, va foragitar els dimonis. El forat que havien fet aquests, una pedrera abandonada en realitat, va rebre el nom de Cau del Diable.

A Seva, al Montseny, edificaven l'església i mancava acabar el campanar. Santa Madrona va voler ajudar-los i els va portar una gran pedra, de quatre tones de pes. En passar per Aiguafreda s'assabentà que el campanar ja havia estat acabat; llavors va deixar caure la pedra on era, i des de llavors, aquesta gran pedra és al terme d'Aiguafreda, essent anomenada Pedra de Santa Madrona, vora la qual es va fer una ermita, i que és, en realitat, un monument megalític.

Pels volts de la festa era el moment de tastar els embotits fets durant l'hivern: "La botifarra més bona, encetada per Santa Madrona".

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Tradicions posteriors donen el nom de Pantil·la a aquesta dona i la fan esposa del governador de la ciutat.
  2. Diferents tradicions, citades per Joan Amades, diuen que van ésser venudes a uns comerciants de Marsella, o que van ésser enviades per un emperador bizantí al rei de França, perquè es guarís d'una malaltia.
  3. La capella va ésser restaurada el 1907.
  4. Joan Arimany. La devocioteca. "Santa Madrona, la patrona olvidada de Barcelona".
  5. D'aquí el refrany: "Santa Madrona, feu-me ésser dona".
  6. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 890 - 891

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]