Marsis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els marsis, un dels pobles itàlics de l'antiguitat propers a Roma.

Els marsis (en llatí, Marsi; en osc: Μάρσοι; adjectiu màrsics) foren un poble instal·lat al centre de la península Itàlica que van viure a l'entorn del llac Fucinus. Tenia a l'est els pelignes, al nord els sabins i vestins; mentre que a l'oest i al sud els eques, hèrnics i volscs. Eren d'origen sabí i estaven emparentats amb els marruquins, els pelignes i els vestins.

denari de plata, encunyat durant la Confederació amb els marsis (91–88 aC). La inscripció, en escriptura especular, diu: (UILETIV [víteliú = Itàlia][1]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom "Marsi" deriva de la divinitat més important que ells adoraven: Mart,[2] déu de la guerra, que en llengua sabèl·lica es pronunciava "Mars" o "Mors". Aquesta etimologia, segons alguns, podria explicar la naturalesa violenta d'aquest poble de guerrers.[3] Els altres pobles veïns els van posar aquest nom a partir d'un ritual en honor a Mart que acostumaven a fer cada primavera i que els va distingir dels altres grups d'ètnia sabèl·lica.[2]

Ciutats[modifica | modifica el codi]

La principal ciutat dels marsis fou Marruvium, probablement l'única que era realment una ciutat. Se n'esmenten d'altres que devien ser petits vicus o castells.

Història[modifica | modifica el codi]

Primeres notícies[modifica | modifica el codi]

Apareixen en els relats històrics el 340 aC quan es van fer aliats a Roma, al mateix temps que els pelignes i els marruquins, i van concedir pas als romans cap al Samni i Campània.[4] A la segona guerra samnita van romandre neutrals (311 aC) fins i tot quan els seus aliats vestins foren atacats pels romans, però el 308 aC ja estaven en guerra amb Roma sense que siguin conegudes las causes de la seva participació.[5] El 304 aC marsis, marruquins, vestins i pelignes van concertar un tractat amb Roma després de la derrota dels eques. El 302 aC els romans van construir una fortalesa en territori màrsic, que van anomenar Alba Fucens.[6]L'any següent els marsis es van revoltar per oposar-se a la fundació de la colònia de Carseoli a la vora del seu territori, però foren derrotats fàcilment i tres ciutats, Plestina, Milionia, i Fresilia, foren conquerides pels romans; els marsis van haver de signar la pau i cedir una part del seu territori però les condicions del tractat foren prou acceptables.[5]Amb aquest tracte prometien no aliar-se amb els samnites.[7] Des de llavors van ser constants aliats de Roma i van proveir contingents auxiliars als exèrcits romans.

Relació amb altres grups[modifica | modifica el codi]

El 225 aC Polibi situa els marsis, marruquins, vestins i frentans en un conjunt i omet els pelignes. Dionís esmenta als marruquins, pelignes i frentans com aliats romans a la batalla d'Asculum però no fa esment dels marsis ni dels vestins; Sili Itàlic els esmenta com aliats a la batalla de Cannes. Ennius els associa als pelignes i als vestins.

Segle III aC[modifica | modifica el codi]

Durant el segle III aC els marsis van passar de ser sotmesos pels romans a ser aliats, cosa que va facilitar el procés de romanització. A poc a poc van anar perdent el seu idioma i adoptant el llatí.[8] El seu territori fou assolat per Anníbal a la Segona Guerra Púnica però van romandre lleials a Roma i van participar amb un contingent a l'expedició d'Escipió a Àfrica el 205 aC.[9]

La ciutadania romana[modifica | modifica el codi]

A la guerra social van formar el nucli central dels confederats italians, i fins i tot molts autors donen a la guerra social el nom de guerra màrsica.[10] Quint Pompedi Siló, un dels narradors de la guerra, era màrsic. Després dels picens o picentins, els marsis van agafar les armes i van ser seguits pels pelignes, marruquins, vestins, frentans, samnites i lucans. Els marsis van assetjar Alba Fucensis (91 aC), colònia romana i fortalesa, però el cònsol P. Rutilius, fou enviat allí i els va rebutjar.

Una divisió romana, dirigida per Perpenna, fou aniquilada al començament de la guerra i el cònsol romà fou derrotat i mort pels aliats dirigits per Vettius Cato. Gai Mari, actuant com a llegat de Rutilius, va aconseguir redreçar la situació i va obtenir una decisiva victòria sobre els marsis, en la què aquests i els seus aliats van perdre sis mil homes i va morir el cap dels marsis Herius Asinus, lliurada a un lloc no esmentat. Tot i la victòria, Mari no va poder empaitar els marsis i va romandre al seu campament bloquejat per Pompaedi Siló. Una nova batalla no va tenir resultats decisius. Quint Servili Cepió el jove, lloctinent de Mari, fou aniquilat pels marsis; en canvi els pelignes foren derrotats pel romà Servi Sulpici però sense caràcter decisiu.

A la campanya del 89 aC el cònsol L. Porci Cató va obtenir algunes victòries sobre marsis i aliats però va morir en una batalla prop del llac Fucinius. La decisió romana de donar la ciutadania als marsis mitjançant una llei, va deixar als rebels privats de la seva principal reivindicació, i van començar les dissensions.[11] Les operacions militars victorioses de Gneu Pompeu Estrabó i el seu lloctinent Sulpici, va portar a la submissió de marruquins, vestins i pelignes abans de final d'any. Els marsis van continuar revoltats però repetides derrotes els van obligar a rendir-se. Tot i la seva obstinada lluita van ser admesos a la ciutadania en termes favorables.

En els següents anys els marsis com a nació van desaparèixer de la història. Theodor Mommsen va va fer notar que, en temps de la guerra social, la romanització del poble marsi era tal que feien servir el llatí fins i tot en les inscripcions de les monedes.[12] Tot i així encara per un temps van deixar el seu caràcter marcat a la zona. Van ser inclosos a la tribu romana dels sergis, en temps d'August van quedar dins a la quarta regió i més tard a la província anomenada Valèria.

Època imperial[modifica | modifica el codi]

A la guerra civil entre Cèsar i Pompeu van ser favorables al darrer i les 20 cohorts amb les que Domitius va ocupar Corfinium foren reclutades entre marsis i pelignes. Encara són esmentats quan es van declarar a favor de Vespasià en la guerra contra Vitel·li.

El territori en temps posteriors[modifica | modifica el codi]

A l'època cristiana el seu territori era la seu d'un bisbat, el territori anomenat Marruvium i el seu bisbe "Episcopus Marsorum", però al segle XVI la seu es va traslladar a Pescina.

La família romana dels Colonna duia i ostenta el títol de comtes dels marsis.

Llengua[modifica | modifica el codi]

L'idioma dels marsis era un dialecte sabèl·lic, variant de la llengua umbra, documentat per primera vegada a les inscripcions de l'anomenat bronze d'Antino.[13]La resta d'inscripcions daten del 300 aC al 150 aC.; R. S. Conway n'ha aplegat nou procedents de la ciutat de Marruvium, dues de Lecce, una d'Ortona, dues de Trasacco i dues més de Luco. També pertanyen a aquest dialecte unes poques glosses, alguns topònims i alguns noms de persona que es van llatinitzar.[14]

Sembla que no diferia gaire del llatí que es parlava en aquella època, llevat de la manca de contraccions, per exemple: deien Fougno en lloc de Fucino. Una altra característica era que a final de síl·laba els diftongs [ai], [ei], [oi] es transformaven en una [e]. Per altra banda, en la forma del datiu plural del nom de la tribu Martses, que en llatí és Martiis, es pot veure que apareix la forma de la síl·laba [-tio-] convertida en [-tso-], fenomen proper al llenguatge osc però estrany en el llatí clàssic.

Organització social[modifica | modifica el codi]

Com els altres grups de població oscoumbris, els marsis eren governats per uns magistrats suprems als qui anomenaven meddix, que amb la romanització van passar a ser els equivalents dels pretors. El meddix tenia amplis poders: a més de ser el cap polític, també era el cap de l'exèrcit i de les funcions judicials; el calendari estava al seu càrrec i els anys s'identificaven amb el meddix al govern, tal com passava a Roma amb els cònsols.[15]

Religió[modifica | modifica el codi]

Com tots els pobles itàlics eren politeistes, a més del culte a Mart abans esmentat, se sap que veneraven a Càstor i Pòl·lux.[16] Característica dels marsis, a part de la valentia en combat esmentada per alguns autors, eren les seves creences en encanteris i màgia[17] i molt concretament els encantaments per fer sortir els petits rèptils dels seus amagatalls, els quals es consideraven enviats o intermediaris de la Mare Terra.[18] Aquestes facultats no eren individuals sinó que eren comunes a tota la nació segons Silus Italicus.

El temple principal dels marsis estava a la vora del llac Fucino i estava dedicat al culte d'Angítia, suposada germana de Circe.[19]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Consulteu la pàgina de transcripcions de l'alfabet osc al llatí : aquí o aquí.
  2. 2,0 2,1 Giacomo Devoto, p. 127
  3. Maria Leonarda Leone, "Nel tacco d'Italia", Focus Storia Collection: Etruschi e popoli italici, ed.Estate 2013 p.104
  4. Polibi "Històries" II, 24
  5. 5,0 5,1 Titus Livi, "Ab Urbe Condita" VIII, 29
  6. Giacomo Devoto, p. 293
  7. Giacomo Devoto, p. 284
  8. Giacomo Devoto, p. 308
  9. Polibi, "Històries", II, 24
  10. Giacomo Devoto, p.336
  11. Giacomo Devoto, p.335
  12. R. S. Conway, p.345
  13. Giacomo Devoto, p.21
  14. R. S. Conway, p.289-299
  15. Giacomo Devoto, p.258
  16. Giacomo Devoto, p.236
  17. Horaci "Sàtires" I, 9,29; "Epodes" 17,28
  18. Emma Dench, p.99
  19. Virgili, "Eneida", VII, X

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Giacomo Devoto. "Gli antichi Italici". Florència: ed.Vallecchi, 1951. 
  • Robert Seymour Conway. " The Italic Dialects Edited with a Grammar and Glossary". ed. Cambridge: University Press, 1897. 
  • Emma Dench. " From Barbarians to New Men: Greek, Roman, and Modern Perceptions of Peoples from the Central Apennines". ed.Oxford: Clarendon Press, 1995. 
  • Giuseppe Micali. "Storia degli antichi popoli italiani", 1836. 
  • Francisco Villar. "Gli Indoeuropei e le origini dell'Europa". Bolonya: ed. Il Mulino, 1997. ISBN 88-15-05708-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]