47 Ursae Majoris

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'estrella47 Ursae Majoris
Representació artística de la nana groga 47 Ursae Majoris, amb el Sol al fons, marcat en vermell.
Representació artística de la nana groga 47 Ursae Majoris, amb el Sol al fons, marcat en vermell.
Dades d'observació
Constel·lació Óssa Major
Magnitud aparent (V) 5,03
Característiques astromètriques
Magnitud absoluta 4,47
Característiques físiques
Tipus espectral G1V
Radi 1,172 Radi solar
Massa 1,08 masses solars
Més informació
Codi de catàleg HD 95128 (Henry Draper Catalogue)
HIP 53721 (Catàleg Hipparcos)
HR 4277 (Catàleg d'Estrelles Brillants)
IRAS 10566+4041 (IRAS)
SAO 43557 (Catàleg SAO)
2MASS J10592802+4025485 (2MASS)
GJ 407 (Gliese Catalogue of Nearby Stars)
BD+41 2147 (Bonner Durchmusterung)
AG+40 1169 (Astronomische Gesellschaft Katalog)
ASCC 407446 (All-sky Compiled Catalogue)
FK5 1282 (FK5)
GC 15087 (Catàleg General de Boss)
GCRV 6790 (General Catalogue of Stellar Radial Velocities)
HIC 53721 (Hipparcos Input Catalogue)
LSPM J1059+4025 (LSPM-NORTH catalog)
LTT 12934 (Luyten Two-Tenths catalogue)
N30 2582 (Catalog of 5,268 Standard Stars Based on the Normal System N30)
NLTT 25907 (New Luyten Two-Tenths catalogue)
PLX 2556 (General Catalogue of Trigonometric Stellar Parallaxes)
PLX 2556.00 (General Catalogue of Trigonometric Stellar Parallaxes)
PMC 90-93 883 (Tokyo Photoelectric Meridian Circle Catalog)
PPM 52175 (Catàleg d'estrelles PPM)
ROT 1637 (Catalogue of rotational velocities of the stars)
SPOCS 472 (Spectroscopic Properties of Cool Stars)
TD1 15274 (TD1 Catalog of Stellar Ultraviolet Fluxes)
TYC 3009-2703-1 (Tycho Catalogue)
UBV 10048 (UBV (Catàleg Estel·lar))
UBV M 16684 (UBV (Catàleg Estel·lar))
uvby98 100095128 (uvbyβ photoelectric photometric catalogue)
Modifica dades a Wikidata

47 Ursae Majoris, sovint abreujat 47 UMa, és una nana groga anàloga solar que es troba a aproximadament 46 anys-llum[1] de la Terra, a la constel·lació de l'Óssa Major. A data del 2010, s'ha confirmat que hi orbiten tres planetes extrasolars semblants a Júpiter; per això es va llistar a l'antiga missió Terrestrial Planet Finder de la NASA com un dels 100 objectius principals.[2]

Distància i visibilitat[modifica | modifica el codi]

47 Ursae Majoris es troba força a prop del sistema solar: d'acord amb mesures astromètriques fetes pel satèl·lit Hipparcos, l'estrella té una paral·laxi de 71,11 mil·lèsimes d'arc de segon, que corresponen a una distància de 14,1 parsecs.[1] Té una magnitud aparent de +5,03 i és visible a ull nu en bones condicions.

Components estel·lars[modifica | modifica el codi]

47 Ursae Majoris té una massa similar a la del nostre Sol. És lleugerament més rica en metalls que el Sol, amb un 110% de l'abundància solar de ferro. Amb un tipus espectral de G1V, també és lleugerament més calenta que el Sol, amb uns 5.882 K.[3] 47 Ursae Majoris té una magnitud absoluta de +4,29, la qual cosa implica que té una lluminositat visual al voltant d'un 60% més gran que el Sol.

Com el Sol, 47 Ursae Majoris es troba a la seqüència principal: converteix hidrogen en heli en el seu nucli per fusió nuclear. Segons la seva activitat cromosfèrica, l'estrella podria tenir 6.000 milions d'anys, tot i que models d'evolució estel·lar suggereixen una edat superior, d'uns 8.700 milions d'anys.[4] Altres estudis han proposat estimacions de 4.400 i 7.000 milions d'anys.[5]

Sistema planetari[modifica | modifica el codi]

El 1996 Geoffrey Marcy i R. Paul Butler van anunciar que un planeta extrasolar orbitava 47 Ursae Majoris. El descobriment es va fer observant el canvi en la velocitat radial de l'estrella quan es va percebre la gravetat del planeta al seu voltant. Les mesures es van dur a terme observant l'efecte Doppler de l'espectre de l'estrella.[6] El planeta, designat 47 Ursae Majoris b, va ser el primer planeta extrasolar de període orbital llarg a ser descobert. Contràriament a la major part dels planetes extrasolars coneguts, 47 Ursae Majoris b té una excentricitat orbital baixa. La massa del planeta és com a mínim 2,53 vegades la de Júpiter i tarda 1.078 dies (2,95 anys) en orbitar la seva estrella. Si es trobés en el nostre sistema solar, estaria entre l'òrbita de Mart i Júpiter.[7] És possible que la gran massa del planeta i la relativa proximitat a l'estrella hagi impedit la formació de planetes de tipus terrestre més interiors.

Òrbites dels planetes del sistema 47 Ursae Majoris. L'òrbita de 47UMa d és actualment bastant incerta; tant aquesta com la de 47 UMa c podrien ser circulars.

El 2001, mesures astromètriques preliminars fetes per la sonda Hipparcos suggereixen que l'òrbita de 47 Ursae Majoris b està inclinada en un angle de 63,1° respecte al pla del cel. Si es confirmen aquestes mesures significaria que la massa real del planeta és unes 2,9 vegades la de Júpiter.[8] Tanmateix, anàlisis posteriors suggereixen que les mesures d'Hipparcos no són prou precises com per determinar correctament les òrbites dels companys subestel·lars, i la inclinació i la massa real resten desconegudes.[9]

Debra Fischer, Geoffrey Marcy i R. Paul Butler van anunciar un segon planeta, anomenat 47 Ursae Majoris c, el 2002. El descobriment es va fer utilitzant el mateix mètode de velocitat radial utilitzat per detectar el primer planeta. D'acord amb Fischer et al., el planeta tarda 2.391 dies (6,55 anys) en completar una òrbita. Aquesta configuració és similar a la de Júpiter o Saturn en el nostre sistema solar, amb una proporció orbital (propera a 5:2) i proporció de massa aproximadament similars.[10]

El 2010 es va descobrir un tercer planeta, designat 47 Ursae Majoris d, utilitzant el periodograma Bayesian Kepler. Utilitzant aquest model en aquest sistema planetari es va descobrir que era 100.000 vegades més probable que tingués tres planetes que no pas dos. El descobriment va ser anunciat per Debra Fischer i P.C. Gregory. Aquest planeta d'1,64 MJ té un període orbital de 14.002 dies (38,33 anys) i un semeix major d'11,6 UA amb una excentricitat moderada de 0,16.[7] Seria el planeta amb el període més llarg descobert utilitzant el mètode de la velocitat radial, tot i que se n'han descobert amb períodes més llarg utilitzant mètodes com imatges directes i mesures de temps de púlsar.

Algunes simulacions suggereixen que la part interna de la zona habitable de 47 Ursae Majoris podria tenir un planeta terrestre en una òrbita estable, tot i que les regions exteriors de la zona habitable estarien pertorbades per la influència gravitacional del planeta 47 Ursae Majoris b.[11] Tanmateix, la presència d'un planeta gegant a 2,5 UA de l'estrella hauria pogut pertorbar la formació de planetes al sistema interior, i reduir la quantitat d'aigua enviada als planetes interiors durant l'acreció.[12] Això podria significar que qualsevol planeta terrestre orbitant la zona habitable de 47 Ursae Majoris seria petit i sec. A data del 2008, s'han enviat dos missatges METI a 47 Ursae Majoris. Es van transmetre des del radar més gran d'Euràsia: el radar planetari Ievpatòria, de 70 metres. El primer missatge, el Teen Age Message, va ser enviat el 3 de setembre de 2001, i arribarà a 47 Ursae Majoris el juliol de 2047. El segon missatge, Cosmic Call 2, va ser enviat el 6 de juliol de 2003, i arribarà el maig del 2049.[13]

Sistema 47 Ursae Majoris[7]
Companya
(per ordre des de l'estrella)
Massa Semieix major
(UA)
Període orbital
(dies)
Excentricitat Inclinació Radi
b >2,53+0,07−0,06 MJ 2,10 ± 0,02 1078 ± 2 0,032 ± 0,014  ?  ?
c >0,540+0,066−0,073 MJ 3,6 ± 0,1 2391+100−70 0,098+0,047−0,096  ?  ?
d >1,64+0,29−0,48 MJ 11,6+2,1−2,9 14002+4018−5095 0,16+0,09−0,16  ?  ?

A la ficció[modifica | modifica el codi]

  • A l'episodi "Fallen Hero" de Star Trek: Enterprise es pot veure 47 Ursae Majoris a un mapa estel·lar.
  • A la sèrie Coyote d'Allen Steele la major part de l'acció té lloc a Coyote, una lluna fictícia de 47 Ursae Majoris b, que rep el nom de Bear. Bear té uns altres cinc satèl·lits naturals, però Coyote és l'únic habitable.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta hipparcos
  2. «#72 HIP 53721». TPF-C Top 100. [Consulta: 22 juliol 2006].
  3. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta cne_stars
  4. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta saffe05
  5. E. E. Mamajek, L. A. Hillenbrand «Improved Age Estimation for Solar-Type Dwarfs Using Activity-Rotation Diagnostics». Astrophysical Journal, 687, 2, 2008, pàg. 1264–1293. Bibcode: 2008ApJ...687.1264M. DOI: 10.1086/591785.
  6. R. P. Butler et al. «A Planet Orbiting 47 Ursae Majoris». Astrophysical Journal Letters, 464, 2, 1996, pàg. L153–L156. DOI: 10.1086/310102.
  7. 7,0 7,1 7,2 P. C. Gregory, D. A. Fischer «A Bayesian periodogram finds evidence for three planets in 47 Ursae Majoris». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 403, 2, 2010, pàg. 731. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2009.16233.x.
  8. I. Han, D. C. Black, G. Gatewood «Preliminary Astrometric Masses for Proposed Extrasolar Planetary Companions». Astrophysical Journal Letters, 548, 1, 2001, pàg. L57–L60. DOI: 10.1086/318927.
  9. D. Pourbaix, F. Arenou «Screening the Hipparcos-based astrometric orbits of sub-stellar objects» (abstract). Astronomy and Astrophysics, 372, 2001, pàg. 935–944. Bibcode: 2001A&A...372..935P. DOI: 10.1051/0004-6361:20010597.
  10. D. A. Fischer et al. «A Second Planet Orbiting 47 Ursae Majoris». Astrophysical Journal, 564, 2, 2002, pàg. 1028–1034. DOI: 10.1086/324336.
  11. B. Jones [et al] «Prospects for Habitable "Earths" in Known Exoplanetary Systems». Astrophysical Journal, 622, 2, 2005, pàg. 1091–1101. Bibcode: 2005ApJ...622.1091J. DOI: 10.1086/428108.
  12. S. Raymond «The Search for other Earths: limits on the giant planet orbits that allow habitable terrestrial planets to form». Astrophysical Journal Letters, 643, 2, 2006, pàg. L131–134. arXiv: astro-ph/0605136. DOI: 10.1086/505596.
  13. А. Л. Зайцев. «Передача и поиски разумных сигналов во Вселенной». Пленарный доклад на Всероссийской астрономической конференции ВАК-2004 "Горизонты Вселенной", Москва, МГУ, 7 juny del 2004. (rus)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: 47 Ursae Majoris Modifica l'enllaç a Wikidata