Rafael d'Amat i de Cortada

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Baró de Maldà)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaRafael d'Amat i de Cortada
Dades biogràfiques
Naixement 10 de juliol de 1746
Barcelona
Mort 15 de febrer de 1819 (72 anys)
Barcelona
Altres noms Baró de Maldà
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació escriptor
Modifica dades a Wikidata

Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 10 de juliol de 1746[1] - 15 de febrer de 1819), conegut popularment com a baró de Maldà, fou el primer baró de Maldà i Maldanell. Membre d'una família integrant de la petita noblesa barcelonina, Rafael d'Amat i de Cortada passà a la posteritat per ser l'autor d'un immens dietari en 60 volums, mantingut pràcticament sense interrupció del 1769 fins a la seva mort el 1819, que duu el títol de Calaix de sastre, i del qual només han estat publicats fins ara fragments recopilatoris malgrat la importància indubtable que té com a document literari i, sobretot, històric. Se'l considera un dels textos més importants de la narrativa catalana escrita entre els segles XV i XIX. Inserit en la literatura popular, el Calaix de sastre és considerat un precedent del costumisme i del periodisme locals.

Biografia[modifica | modifica el codi]

El palau Maldà al carrer del Pi de Barcelona

Rafael d'Amat nasqué al carrer del Pi de Barcelona el 10 de juliol del 1746. El seu pare fou el coronel Antoni d'Amat i de Junyent i la seva mare Maria Teresa de Cortada i de Senjust, nobles catalans tots dos. El seu avi patern havia estat Josep Amat i de Planella (mort el 1715), 1r marquès de Castellbell. Per la banda de la mare, heretà la senyoria de la baronia de Maldà i Maldanell, la qual es convertí en el títol de baró de Maldà i Maldanell el 1766 per voluntat del rei Carles III. Era nebot de Manuel d'Amat i de Junyent, que fou virrei del Perú.

Sabem que el baró de Maldà estudià al col·legi de Cordelles, regentat pels jesuïtes, i als quals restarà sempre fidel, i aviat demostrà una gran afició per l'assistència a les cerimònies religioses.

Als 20 anys, el 1766, Rafael d'Amat es casà amb Maria Esperança d'Amat i de Rocabertí, cosina seva i filla petita del segon marquès de Castellbell. Del matrimoni nasqueren vuit fills, dels quals sobrevisqueren a la infantesa Maria Escolàstica, futura marquesa de Castellbell pel seu matrimoni amb Manuel d'Amat i de Peguera, Rafael, Josep Maria, Gaietà, Maria Teresa i Maria Felipa, aquestes dues darreres religioses al monestir de Jonqueres.

El baró i la seva família visqueren sempre en la que ell anomenava casa Cortada, al carrer del Pi de Barcelona, a prop de la seva estimada església de Santa Maria del Pi i que amb els anys fou el palau Maldà, que ara allotja les galeries comercials del mateix nom. El baró menà una vida de desvagat curiós per tot el que succeïa al seu entorn i molt aficionat a gaudir de festes i celebracions, tret de les ocasions en què la seva hipocondria i temor de les circumstàncies bèl·liques de l'època li ho impedien. Poc va alterar aquest ritme de vida la mort de la seva esposa el 19 de gener del 1788, víctima d'una epidèmia de verola.

La Guerra Gran entre els anys 1793-1795 va despertar en el baró una fòbia malaltissa envers França, els francesos i especialment tot allò relacionat amb la Revolució iniciada el 1789. Això no obstant, es lliura cada vegada més a una vida reposada dedicada a la festa i al gaudi dels plaers de la taula i la bona companyia, sempre mantenint un gran respecte pel cerimonial oficial i les celebracions religioses.

El 1796, l'inici de la guerra amb Anglaterra i les successives reformes que els liberals introdueixen en la fiscalitat d'Espanya porten a la misèria les classes populars, cosa que provoca que les finances dels nobles se'n ressentin. El baró no en serà una excepció i així ho esmenta, divertidament, en els seus escrits, en què manifesta una profunda antipatia pel ministre Godoy, a qui atribueix la mala influència sobre el rei Carles IV. El 16 de setembre del 1802, el baró té l'oportunitat d'assistir a la contemplació del dinar del rei i els seus fills, durant l'estada que va fer a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre d'aquell any. Serà a partir d'aquesta època que s'anirà accentuant la hipocondria i les pors del baró, que acabaran condicionant-lo especialment arran de la invasió francesa del 1808, que provocarà la sortida del baró i part de la seva família de Barcelona.

Morí a Barcelona el 1819, amb setanta-dos anys. Fou enterrat a la cripta dels Josepets de Gràcia (avui a Barcelona).

Aparença personal[modifica | modifica el codi]

El palau dels Peguera, a Berga, on va residir el baró de Maldà durant la Guerra del Francès

No hi ha il·lustracions que ens mostrin com era Rafael d'Amat físicament, però ell mateix en dóna alguns detalls al seu dietari. Per exemple, diu que utilitza ulleres per a escriure i bastó per a caminar. Des dels quaranta-dos anys, no té dents i als seixanta-dos se sent vell, no hi veu gaire bé de lluny i té problemes d'oïda. A més, porta perruca en molt poques ocasions, com per exemple quan surt de Barcelona a Vic, a l'exili, quan és gran.

Personalitat[modifica | modifica el codi]

Se sap pels seus dietaris que Rafael d'Amat era una persona hipocondríaca, amb tendència a l'angoixa i la depressió, i que aquestes li anaven en augment. Ell n'era molt conscient, i també del fet que el seu humor depenia molt del temps atmosfèric. Així, les tronades li provocaven pànic en la seva joventut i, si amb l'edat va anar aconseguint que influenciés menys el temps en el seu estat d'ànim, explica diverses vegades que quan plou perd l'humor. Estava preocupat per la seva salut; temia que l'ensopiment el pogués fer més fràgil i creia en el poder curatiu dels sants. Era religiós, d'un catolicisme urbà, però ni més ni menys que la resta de gent de la seva classe social a l'època.

Tenia una gran afició a la gastronomia. Li agradava molt menjar i tota la cerimònia que comporta un àpat, la preparació, la presentació a taula, la decoració, els utensilis, etc. Les descripcions dels banquets i dels àpats festius són sempre descrits amb molta minuciositat i molt abundants. Tanmateix, al final de la seva vida, probablement a causa de l'edat, les referències hi disminueixen.

Aspirava pols de tabac per donar-se energia en llevar-se i també per tranquil·litzar-se i estimular-se just abans d'escriure, a més, segurament, d'altres vegades al llarg del dia. En canvi, li semblava molt mal educat fumar-lo en pipa, com ja era costum a la seva època. També es confessa addicte a la xocolata desfeta, que en l'època es considerava un estimulant de consum molt estès en la noblesa, i en prenia almenys dos cops al dia, una tassa al matí i una a mitja tarda.

Li agradaven molt els rellotges i tota mena d'artificis mecànics, com per exemple les noves màquines tèxtils de les fàbriques, i fins i tot pagava per poder-ne veure de més a prop.

Ideologia[modifica | modifica el codi]

La seva ideologia era la pròpia d'un noble de la seva època. La seva manera d'entendre la política es barreja sempre amb les idees de l'Església, conseqüència del plantejament entre aquesta i l'estat de la societat en què vivia. Llavors hi havia el corrent de pensament eclesiàstic tradicionalista, al qual pertanyia Rafael d'Amat, i els reformadors, menys radicals. L'autor és conservador en general, no sols pel que fa a la religió sinó als costums socials, i es manifesta en contra de les noves actituds que comporta el nou model de classes socials que es comença a formar arran de la Revolució industrial. Com els altres nobles, té molta relació amb l'Església, sempre va acompanyat d'un capellà, però en canvi amb prou feines coneix res de les classes treballadores o dels pagesos. Considera perillosa la gent que treballa a les fàbriques, que evolucionaria en la classe obrera i que aleshores era la gent més pobra a ciutat.

Obra[modifica | modifica el codi]

El mateix dia que Rafael d'Amat complia 23 anys, el 1769, començà a escriure un dietari. Aquest relat, farcit de tots aquells esdeveniments, banals o transcendentals, però sempre segons el seu criteri personal, que aniran succeint al llarg de quasi 50 anys, foren intitulats Calaix de sastre, i constitueixen una obra costumista cabdal per entendre la vida de la petita noblesa barcelonina a cavall dels segles XVIII i XIX.

Es tracta d'un tipus de literatura autobiogràfica personal, però no íntima, ni tampoc per a editar. Escriu per a ell mateix i per als seus amics. Aspira a un públic familiar. Escriu tal com raja, fins i tot pot semblar que escriu descuradament. Pot semblar que l'estil és barroc. Albert Rossich l'ha considerat rococó.

El títol recorda un dietari del segle XVIII en castellà, Cajón de sastre. Era un dietari il·lustrat que va tenir imitadors a Catalunya. Al dietari, el baró omet aspectes històrics importants que no li interessaven, com ara la Revolució industrial i emfasitza en canvi allò que sí que li interessa, sovint l'insòlit i l'anecdòtic (per exemple, el baró és a missa i surt un ratolí). Val a dir que ell és catòlic comme il faut. Ens explica el seu dolce far niente, la seva vida d'aristòcrata: explica què menja, el temps que fa... No és, doncs, ni un científic ni un erudit. Tampoc és un il·lustrat i, a més, és antifrancès. En tot cas, fa una obra al marge dels estils literaris. Escriu en català per plaer i per gust. Per al baró, el castellà és la llengua del cadastre i dels impostos, i l'aristocràcia catalana no s'hi ha de sotmetre.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

El baró de Maldà ha donat nom a un carrer a l'Hospitalet de Llobregat, però encara no en té a Barcelona. L'any 2007, diverses entitats culturals barcelonines, entre les quals es trobaven Òmnium Cultural, l'Ateneu Barcelonès i el Memorial 1714, per exemple, van demanar el canvi de nom del carrer Duc de la Victòria, que consideren que porta mals records, pel de Baró de Maldà, ja que fou un «gran cronista de la ciutat i veí de la zona».[2] Tanmateix, la proposta es va desestimar i el carrer passà a anomenar-se carrer del Duc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Rafael d'Amat i de Cortada Maldà (baron de, 1746-1819)» (en francès). data.bnf.fr. Bibliothèque Nationale de France, 1992. [Consulta: 16 novembre 2016].
  2. Colomé, Sílvia «El cambio de nombre de la calle del Duc de la Victòria de Barcelona enfrenta a vecinos, instituciones y Ajuntament» (en castellà). La Vanguardia, 07-03-2007 [Consulta: 2 febrer 2014].

Obra pròpia editada[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pascual i Rodríguez, Vicenç. El Baró de Maldà. Material per a una biografia (en català). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 84-8415-505-6. 
  • Galí, Alexandre. Rafael d'Amat. Baró de Maldà (en català). Barcelona: Editorial Aedos, 1954.  Premi Aedos de Biografia catalana 1953, molt elogiat per Josep Pla a Barcelona, una discussió entranyable, Obra Completa vol. 3, p.234.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]