Gingebre
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Zingiber officinale  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | gingebre, Zingiberis Rhizoma i Zingiberis Siccatum Rhizoma |
| Planta | |
| Tipus de fruit | càpsula |
| Estat de conservació | |
| Dades insuficients | |
| UICN | 88308170 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Zingiberales |
| Família | Zingiberaceae |
| Gènere | Zingiber |
| Espècie | Zingiber officinale Roscoe, 1807 |
El gingebre (Zingiber officinale) és una planta de la família zingiberàcies originària de l'Índia que hom conrea per utilitzar-ne el rizoma. El gingebre viu en tots els països càlids des de Nigèria fins a Jamaica. La Xina i l'Índia en són els principals productors seguit pel nord d'Austràlia, Hawaii i l'Índia occidental, tot i que el gingebre cultivat a Jamaica es considera el millor. A Catalunya, el clima no és adequat per al conreu del gingebre, tot i que es pot trobar espontàniament en les zones muntanyoses occidentals i centrals.
Introducció[modifica]
La família de les zingiberàcies comprèn unes mil espècies; aquesta família és abundant sobretot en la zones més tropicals del sud-est d'Àsia, sud d'Amèrica i d'Àfrica: algunes són molt apreciades des de fa molt de temps, per les seves propietats culinàries i medicinals.
Etimologia[modifica]
El nom original prové del sànscrit sringavera, que vol dir 'banya'. D'aquí va passar al persa com a dzungebir i a la vegada al grec com a ζιγγίβερις (dzingiberis); en llatí, es converteix en zingiber, i a la nostra llengua com a gingebre.
Ecologia[modifica]
És una planta que creix en les zones tropicals de tot el món.
Descripció[modifica]
L'aspecte general del gingebre és horitzontal, lateralment aplanat; pot arribar a fer de 3 a 16 cm de llarg, de 3 a 4 cm d'amplada i fins a 2 cm de gruix. És de color groguenc i marró clar per fora i fibrós. Les branques, anomenades dits, són obliqües als rizomes. Internament, és d'un color marró groguenc, amb una endodermis també groguenca.
Forma vital (de Raunkjaer)[modifica]
Segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, són geòfits perquè els meristemes es troben sota terra.
Mida i dimensions[modifica]
Es tracta d'una planta herbàcia, perenne, que pot créixer, aproximadament, a 1 m d'alçada.
Òrgans vegetatius[modifica]
- Forma i tipus de l'arrel
Tubercle articulat, en forma de mà, que se li denomina rizoma. És la part essencial de la planta, d'olor forta, aromàtica, gust agre i picant. És de color cendrós per fora i blanc-groguenc per dins. Creix horitzontalment en el sòl i es ramifica en un únic pla. Els seus gruixuts rizomes, dels quals normalment parteixen arrels tubulades, són rics en midó. El gingebre pot ser:
-Gris: està constituït pel rizoma assecat a l'aire. Té la superfície externa d'un color gris bastant arrugada. Presenta zones cobertes per capes d'escorça, que solen trobar-se en les superfícies laterals, encara que es manté entre les ramificacions.
-Blanc: consisteix en el rizoma pelat, rentat amb aigua i assecat al sol. La seva superfície externa és de color blanc groguenc pàl·lid, amb la superfície fibrosa o estriada en sentit longitudinal.
- Morfologia, tipus i consistència de la tija
La tija és simple. Rogenca i amb aspecte de fulla.
- Morfologia, textura i disposició de les fulles
Fulles en forma de llança, lanceolades, disposades al llarg de la tija en dues línies paral·leles.Té fulles primes i afilades, de 15 a 20 cm de longitud i de 8 a 20 mm d'amplada.
Òrgans reproductors[modifica]
Les flors poden ser solitàries o, generalment, apareixen en una inflorescència terminal cimosa, racemosa o capituliforme. Són generalment hermafrodites i bracteades, zigomorfes o asimètriques i presenten un periant doble i heteroclamidi, amb 3 sèpals soldats en un tub i 3 pètals més o menys amb forma connada. El calze normalment és tubular. El que hi és característic és l'alta producció de nèctar; com que la seva pol·linització és zoòfila, la porten a terme les abelles, lepidòpters o fins i tot les aus.
Farmacologia[modifica]
Composició química[modifica]
Components bàsics
- Àcids: alfalinolènic, linoleic, ascòrbic, aspàrtic, càpric, caprílic, gadoleic, glutamínic, mirístic, oleic, oxàlic (arrel),
- shoagoles (arrel),
- gingeral (arrel),
- fibra (arrel).
- Olis essencials: citral, citronelal, limonè, camfè, betabisolobè, betacariofilè, betabisabol, alfafarensè, alfacadinè, alfacadinol. B-felandrè, betafarnesè, i gamma endesmol.
- Aminoàcids: arginina, asparagina, histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, niacina, tionina, tirptòfan, tripsina, i valina (arrel).
- Minerals: alumini, bor, crom, cobalt, manganès, fòsfor, silici, zenc.
- L'aroma és deguda a una essència que conté els terpens següents: zingiberen (60%), zingiberol, cineol, felandren, citral i borneol. El gust agre i ardent del te prové dels fenols següents: gingerol, shogaol i zingeron. Sals minerals. Resina, 5 a 8% (principis picants).
Una vegada que el rizoma és tallat, els productes químics actius en la planta, tal com zingeberene, bisabolene, gingerol i shogoal, comencen a perdre potència. Les empreses que comercialitzen el gingebre ho fan en forma d'extracte, tintura, càpsules o olis, per impedir la pèrdua d'aquests productes químics.
Ús medicinal[modifica]
Els rizomes de Zingiber officinale han estat àmpliament utilitzats com a condiment i espècies en diferents societats. A més de la funció d'additiu alimentari, el gingebre té una llarga història d'ús medicinal per al tractament d'una varietat de malalties humanes incloent-hi els refredats comuns, febre, malalties reumàtiques, complicacions gastrointestinals, mareig, diabetis, càncer, etc. El gingebre conté diversos principis picants no volàtils com: gingerols, shogaols, paradols i zingerone, amb molts efectes beneficiosos per a la salut. Estudis realitzats en cultius cel·lulars, així com en experimentació amb animals, van revelar que aquests principis picants fenòlics tenien propietats anticanceroses.
Antiemètic i antimareig[modifica]
El gingebre en pols ha estat comparat amb medicaments estàndard emprats per a combatre el mareig i les nàusees. Diverses proves han demostrat que el requeriment antiemètic postoperatiu era baix en pacients als quals s'administrava gingebre. El gingebre és un profilàctic antiemètic prometedor i efectiu, especialment útil en casos de cirurgia. S'ha demostrat que el gingebre és efectiu per reduir les nàusees i els vòmits. També és important en el tractament de la diarrea.[1]
Antiinflamatori (reumatisme)[modifica]
Un estudi danès ha trobat que el consum de gingebre alleuja significativament el dolor associat a l'artritis reumàtica, a l'osteoporosi, i ha estat beneficiós en pacients amb trastorns musculars.
Altres estudis han produït similars resultats, en què els pacients van determinar que el gingebre produeix millor alleujament del dolor, inflamació i estirament que l'administració d'antiinflamatoris no esteroidals.
Els olis trobats en el gingebre han estat identificats com a compostos actius que inhibeixen la biosíntesi de les prostaglandines, que en una situació de sobreabastiment causarien inflamació.
Antiulcerós[modifica]
Protegeix la creació d'úlceres digestives.
Antiagregant plaquetari de sistema circulatori
S'ha trobat que el gingebre és beneficiós per a la reducció de l'agregació plaquetària, que pot portar a la degradació de les artèries coronàries. El gingebre ha mostrat ser antihipercolesterolèmic. També es va demostrar que el gingebre inhibeix la biosíntesi de colesterol en el fetge.
Antioxidant[modifica]
El gingebre té propietats antioxidants.
Antigament, també s'utilitzava el gingebre per als refredats i, en l'actualitat, es fa en països com la Xina o Birmània. En d'altres com Indonèsia, s'utilitza principalment per a prevenir i curar el reumatisme, i als Estats Units s'utilitza per a evitar marejos i nàusees.
A més, alguns investigadors han divulgat que el gingebre té propietats antimutagèniques.
Precaucions[modifica]
Els pacients que prenen medicaments anticoagulants o aquells que tenen trastorns de coagulació de sang, haurien de consultar el metge abans d'automedicar-se amb gingebre. També haurien de fer-ho els pacients amb càlculs biliars.
El gingebre pot ajudar a alleujar les nàusees de l'embaràs, però en quantitats elevades, pot provocar l'avortament. Més de 6 g poden accionar problemes gàstrics (interfereix en la digestió del ferro i les vitamines liposolubles) i possibles úlceres.
En alguns casos, s'han descrit algunes reaccions adverses com dermatitis a les mans, però només en persones amb la pell sensible.
Els símptomes d'una sobredosi de gingebre poden incloure confusió, batecs irregulars del cor i adormiment.
No es pot prendre gingebre si es pren algun dels medicaments següents: medicació per al cor, per al control dels nivells de glucosa en la sang (com per exemple, la insulina), aspirina, antiinflamatoris no esteroides (com per exemple, l'ibuprofè), o altres herbes antioxidants, ja que poden afectar la coagulació.
No és recomanat l'ús del gingebre en nens menors de 6 anys.
Posologia[modifica]
Per a adults i per a nens majors de 6 anys:
- Per a marejos: 0,5 grams, 2-4 cops al dia.
- Per a dispèpsia: 2-4 grams diaris.
Origen[modifica]
Les ambaixades comercials del rei persa Darios II (segle v aC) van portar a Occident aquesta espècie, que ja era molt utilitzada pels hindús. Els fenicis la portaren a la Mediterrània al segle i, i va ser coneguda als antics Egipte, Grècia i Roma. Al segle ii, el gingebre apareix en una relació d'importacions fetes a Alexandria, procedents del mar Roig, que estaven subjectes a drets de duana per Roma. Després del pebre, el gingebre era la segona espècie en ordre de preferència dels romans.
El gingebre va arribar a França i Alemanya durant el segle ix, i una mica més tard va arribar a Anglaterra, on al segle xi era ja ben conegut. Els portuguesos el van introduir a Àfrica, i els espanyols el van portar a les Antilles.
Observacions[modifica]
Els rizomes s'utilitzen en la majoria de les cuines de tot el món mitjançant el menjar asiàtic, els rizomes tendres són sucosos i carnosos amb un fort gust. S'acostuma a conservar-los en vinagre per menjar-los com a aperitiu, o per a utilitzar-los com a ingredient de molts plats diversos. Les arrels madures són fibroses i seques. El suc dels rizomes vells és extremadament picant i, a vegades, s'utilitza com a espècie en la cuina xinesa per a dissimular altres olors i gusts més forts, com el del marisc o de la carn d'anyell. En la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, tradicionalment s'utilitza tan sols en la preparació de dolços, com caramels o l'anomenat pa de gingebre.
El gingebre produeix penjolls de capolls blancs i rosats que floreixen en flors grogues. A causa de l'adaptabilitat de la planta i de la seva estètica, de vegades s'utilitza com a ornamentació al voltant de cases de zones subtropicals.
Referències[modifica]
- ↑ Chen, Jaw-Chyun; Li-Jiau Huang, Shih-Lu Wu, Sheng-Chu Kuo, Tin-Yun Ho, Chien-Yun Hsiang «Ginger and Its Bioactive Component Inhibit Enterotoxigenic Escherichia coli Heat-Labile Enterotoxin-Induced Diarrhoea in Mice». Journal of Agricultural and Food Chemistry, 55, 21, 2007, pàg. 8390–8397. DOI: 10.1021/jf071460f.
Bibliografia[modifica]
- Jesús Izco Botánica McGraw Hill Intramericana. 2a. ed.
- E. Strasburger Tratado de botanica Barcelona: Omega. 35a. ed.
- Enciclopedia delas medicinas alternativas Barcelona: Oceano
- «WHO monographs on selected medicinal plants (volume1)» (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 1999. [Consulta: 26 abril 2009].
Enllaços externs[modifica]
- Propietats del gingebre (castellà)
- Usos cul·linaris del gingebre, Zingiber officinale (castellà)
- Descripció del gingebre (anglès)