Oberó (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Oberó
Oberó vist per la nau Voyager 2 des de 660.000 km
Oberó vist per la nau Voyager 2 des de 660.000 km][caption 1]
Descobriment
Descobert per William Herschel
Data de descobriment 11 de gener de 1787[1]
Semieix major 583.520 km[2]
Excentricitat 0,0014[2]
Període orbital 13,463234 d[2]
Velocitat orbital mitjana 3,15 km/s (calculada)
Inclinació 0,058 ° (respecte l'equador d'Urà)[2]
Satèl·lit de Urà
Característiques físiques
Radi mitjà 761,4±2,6 km (0,1194 Terres)[3]
Àrea de superfície 7.285.000 km²[nota 1]
Volum 1.849.000.000 km³[nota 2]
Massa 3,014±0,075×1021
 kg
(5,046×10−4
 Terres
)[4]
Densitat mitjana 1,63±0,05 g/cm³[4]
Gravetat a la
superfície equatorial
0,346 m/s²[nota 3]
Velocitat d'escapament 0,727 km/s[nota 4]
Període de rotació se suposa síncrona[5]
Albedo
  • 0.31 (geomètrica)
  • 0.14 (Bond)[6]
Temperatura 70–80 K[7]
Magnitud aparent 14,1[8]
Atmosfera
Pressió superficial zero

Oberó és el més exterior dels satèl·lits majors del planeta Urà. Va ser descobert per William Herschel el dia 11 de gener de 1787. També s'anomena Urà IV.

Nom[modifica | modifica el codi]

Rep el seu nom d'Oberó, el rei de les fades a l'obra de teatre Somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. La majoria dels cràters d'Oberó reben els noms de personatges masculins de les obres de Shakespeare.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Oberó té un diàmetre de 1.523 km, no té atmosfera i la seva densitat mitjana és de 1.630 kg/m3. Està compost en un 50% per gel d'aigua, 30% de silicats i un 20% compostos de carboni i nitrogen relacionats amb el metà. Posseïx una vella superfície gelada amb gran densitat d'impactes. La superfície no mostra signes d'activitat interna de cap tipus excepte per algunes àrees més fosques que cobrixen la base d'alguns cràters. Es distingixen algunes muntanyes, molts cràters i algunes regions tipus chasma.

Característiques orbitals[modifica | modifica el codi]

El seu període orbital és de 13,5 dies, sent el més exterior dels satèl·lits majors d'Urà. La seva rotació és síncrona, és a dir, el seu període de rotació és el mateix que l'orbital.

Exploració[modifica | modifica el codi]

La llunyania d'esta lluna ha impedit estudiar la seua superfície en detall. Tan sols la sonda Voyager 2, pel gener de 1986, va poder aproximar-se prou com per a obtindre imatges de certa qualitat, com la de la part superior de la taula. Durant el vol de la Voyager, l'hemisferi sud d'Oberó estava encarat al Sol i només aquesta part va poder ser estudiada car l'altre hemisferi estava a les fosques.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. S'hi veuen una colla de cràters brillants. Hamlet, una mica per sota del centre, té material fosc al seu fons; cap a l'esquerra superior hi ha Otel·lo, més petit. A la part esquerra inferior, sobresurt del límit una muntanya d'11 km d'alçada, probablement el pic central d'un altre cràter. Mommur Chasma es veu seguint el terminador a la part superior dreta.
  1. Àrea de superfície calculada a partir del radi r: .
  2. Volum v calculat a partir del radi r: .
  3. Gravetat a la superfície calculada a partir de la massa m, la constant gravitacional G i el radi r: .
  4. Velocitat d'escapament calculada a partir de la massa m, la constant gravitacional G i el radi r: 2Gm/r.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Herschel, W. S. «An Account of the Discovery of Two Satellites Revolving Round the Georgian Planet». Philosophical Transactions of the Royal Society of London, vol. 77, 1787, pàg. 125–129. DOI: 10.1098/rstl.1787.0016. JSTOR: 106717.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Planetary Satellite Mean Orbital Parameters». Jet Propulsion Laboratory, California Institute of Technology.
  3. Thomas, P. C. «Radii, shapes, and topography of the satellites of Uranus from limb coordinates». Icarus, vol. 73, 3, 1988, pàg. 427–441. Bibcode: 1988Icar...73..427T. DOI: 10.1016/0019-1035(88)90054-1.
  4. 4,0 4,1 Jacobson, R. A.; Campbell, J. K.; Taylor, A. H.; Synnott, S. P. «The masses of Uranus and its major satellites from Voyager tracking data and earth-based Uranian satellite data». The Astronomical Journal, vol. 103, 6, June 1992, pàg. 2068–2078. Bibcode: 1992AJ....103.2068J. DOI: 10.1086/116211.
  5. Smith, B. A.; Soderblom, L. A.; Beebe, A.; Bliss, D. «Voyager 2 in the Uranian System: Imaging Science Results». Science, vol. 233, 4759, 04-07-1986, pàg. 43–64. Bibcode: 1986Sci...233...43S. DOI: 10.1126/science.233.4759.43. PMID: 17812889.
  6. Karkoschka, Erich «Comprehensive Photometry of the Rings and 16 Satellites of Uranus with the Hubble Space Telescope». Icarus, vol. 151, 1, 2001, pàg. 51–68. Bibcode: 2001Icar..151...51K. DOI: 10.1006/icar.2001.6596.
  7. Grundy, W. M.; Young, L. A.; Spencer, J. R.; Johnson, R. E. «Distributions of H2O and CO2 ices on Ariel, Umbriel, Titania, and Oberon from IRTF/SpeX observations». Icarus, vol. 184, 2, October 2006, pàg. 543–555. arXiv: 0704.1525. Bibcode: 2006Icar..184..543G. DOI: 10.1016/j.icarus.2006.04.016.
  8. Newton, Bill; Teece, Philip. The guide to amateur astronomy. Cambridge University Press, 1995, p. 109. ISBN 978-0-521-44492-7. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oberó (satèl·lit) Modifica l'enllaç a Wikidata