Posada en escena

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La posada en escena o escenificació és «l'art d'aixecar sobre els escenaris l'acció i els personatges imaginats pel dramaturg ». És una expressió utilitzada en teatre i cinema per descriure els aspectes de disseny d'una producció, com a conjunt de totes les disposicions relatives a l'acció, als moviments aïllats o concertats dels actors, en els incidents que s'han de produir al voltant d'ells, als mobles, objectes, accessoris, etc. Pels crítics de cinema s'ha definit com el "gran terme indefinit", però no és per manca de definicions.[1] Més aviat perquè el terme té tants significats diferents que hi ha poc consens sobre la seva definició.

La posada en escena, tenint en compte els menors detalls, té com a objecte assegurar el paper de cada actor i l'harmonia general de l'execució. No s'hi arriba a aquest resultat més que amb molta habilitat i experiència, per nombroses repeticions i la confiança mútua que dóna als actors el costum de treballar conjuntament.

Provinent del teatre, i del terme francès mise en scène , quan s’aplica al cinema, posada en escena es refereix a tot allò que surt abans de la càmera i el seu arranjament – els escenaris, utilleria, actors, vestuari, i il·luminació. .[2] Posada en escena també inclou el posicionament i moviment d'actors en l’escenari, que és anomenat blocking. Aquestes són totes les àrees supervisades pel director, i així, en els crèdits de les pel·lícules franceses, el títol del director és metteur en scène".

Aquesta definició estreta de posada en escena no és compartida per tots els crítics. Per a alguns, es refereix a tots els elements de disseny visual, és a dir, tant els elements sobre l’escenari com els aspectes de la càmera. Per a altres, com el crític cinematogràfic dels Estats Units Andrew Sarris, agafa significats místics relacionats amb el to emocional d'una pel·lícula.

Per extensió, una posada en escena és la preparació d'esdeveniments coordinats abans de la seva realització efectiva. En sentit ampli, es pot parlar de posada en escena per subratllar l'aspecte d'un esdeveniment que no és espontani. Últimament, el terme ha vingut a representar sovint un estil de transmetre la informació d'una escena principalment a través d'una única filmació. Ha de ser contrastat amb l’estil de muntatge. D’altra banda, posada en escena s’utilitza quan el director desitja donar una impressió dels personatges o situació sense vocalitzar-ho expressament, i típicament no representa una escena realista. L'exemple recurrent és el d'un apartament desendreçat, desorganitzar que s'utilitza per reflectir la desorganització en la vida d'un personatge, o un apartament decorat de forma espartana per descriure un persoantge amb una "ànima buida".

Posada en escena" de la foto-novel·la "O Limite da Amizade"

En el cinema alemany dels anys 1910 i els 1920 un pot observar un to, un estil, amb informació narrativa transmesa en la posada en escena. Potser l'exemple més famós és The Cabinet of Dr. Caligari (1920) on l'estat d'ànim intern d'un personatge es representa a través de disseny de l’escenari.

Un terme similar, metteurs en scène ("stagers") va ser fet servir per la teoria d'autor per etiquetar els directors que no posaven la seva visió personal a les seves pel·lícules.

Història de la posada en escena[modifica | modifica el codi]

El terme de posada en escena apareix al començament del Segle XIX al tríptic d'un espectacle titulat Riquet à la houppe de Dubois i Hapdé, estrenat el 1802. Tanmateix, si l'ofici d'escenògraf data de la segona meitat del Segle XIX, l'organització d'una escenificació teatral ha aparegut des de finals del Segle XVIII, quan ja no hi va haver espectadors privilegiats asseguts directament a l'escenari.

Abans, els actors havien d'interpretar el seu paper segons les convencions teatrals establertes. Cada artista elaborava individualment la seva gestualització i la seva declamació, aconseguia ell mateix el vestit del seu personatge, i els moviments d'escena estaven reduïts a l'estrictament necessari. Va ser amb la idea d'unificar l'estil d'un espectacle, en el joc que podien tenir els artistes, els vestits i l'espai de les decoracions, que els dramaturgs i directors de teatre van començar a elaborar escenificacions.

Va ser a començaments del Segle XIX quan Richard Wagner va formular els seus principis dramaturgics innovadors i els va aplicar de manera concreta en escena.

L'escenificació a França emergeix amb l’èxit de André Antoine i del seu Théâtre-Libre del 1887. Aquesta emergència és influenciada per diversos factors : L'adveniment del moviment naturista, la consciència dels límits teatrals actuals en una voluntat de realisme artístic, i un clima profundament positiu.

Louis Becq de Fouquières va publicar, el 1884, la primera obra teòrica sobre l'assumpte : L'Art de l'escenificació : Assaig d'estètica teatral

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bordwell, David; Thompson, Kristin. Film Art: An Introduction. Nova York, McGraw-Hill, 2003. ISBN 0072484551. 
  • Michelle Corvin. Dictionnaire encyclopédique du théâtre à travers le monde. éditions Bordas, 2008. ISBN 978-2-04-731295-7. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Brian Henderson, "The Long Take," a Movies and Methods: An Anthology, ed. Bill Nichols (Berkeley: University of California Press, 1976), 315.
  2. Bordwell, David; Thompson, Kristin. Film Art: An Introduction, 7th ed.. New York: McGraw-Hill, 2003. ISBN 0072484551. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]