Posada en escena

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Posada en escena de Unidentified_Human_Remains als anys 80

La posada en escena o escenificació és «l'art d'aixecar sobre els escenaris l'acció i els personatges imaginats pel dramaturg ». És una expressió utilitzada en teatre i cinema per descriure els aspectes de disseny d'una producció, com a conjunt de totes les disposicions relatives a l'acció, als moviments aïllats o concertats dels actors, en els incidents que s'han de produir al voltant d'ells, als mobles, objectes, accessoris, etc. Pels crítics de cinema s'ha definit com el "gran terme indefinit", però no és per manca de definicions.[1] El terme prové del teatre i va ser desenvolupat mitjançant una sèrie d’adaptacions a l’expressió audiovisual. Aquest concepte consisteix en la construcció d’un ambient que ha de donar versemblança al context que ha d’explicar, per tant, ha de ser coherent a la situació dramàtica. Aquesta versemblança i coherència es donen gràcies als elements que formen la posada en escena, que formen un conjunt interactiu que ajuda a la narració.[2] Aquests elements (les localitzacions, els decorats i l’escenografia, la caracterització, etc.), ajuden a representar el guió, traslladar un escrit a la pantalla.

La posada en escena, tenint en compte els menors detalls, té com a objecte assegurar el paper de cada actor i l'harmonia general de l'execució. No s'hi arriba a aquest resultat més que amb molta habilitat i experiència, per nombrosos assajos i la confiança mútua que dóna als actors el costum de treballar conjuntament.

Provinent del teatre, i del terme francès mise en scène , quan s’aplica al cinema, posada en escena es refereix a tot allò que surt abans de la càmera i el seu arranjament – els escenaris, utilleria, actors, vestuari, i il·luminació. .[3] Posada en escena també inclou el posicionament i moviment d'actors en l’escenari, que és anomenat blocking. Aquestes són totes les àrees supervisades pel director, i així, en els crèdits de les pel·lícules franceses, el títol del director és metteur en scène".

Aquesta definició estreta de posada en escena no és compartida per tots els crítics. Per a alguns, es refereix a tots els elements de disseny visual, és a dir, tant els elements sobre l’escenari com els aspectes de la càmera. Per a altres, com el crític cinematogràfic dels Estats Units Andrew Sarris, agafa significats místics relacionats amb el to emocional d'una pel·lícula.

Per extensió, una posada en escena és la preparació d'esdeveniments coordinats abans de la seva realització efectiva. En sentit ampli, es pot parlar de posada en escena per subratllar l'aspecte d'un esdeveniment que no és espontani. Últimament, el terme ha vingut a representar sovint un estil de transmetre la informació d'una escena principalment a través d'una única filmació. Ha de ser contrastat amb l’estil de muntatge. D’altra banda, posada en escena s’utilitza quan el director desitja donar una impressió dels personatges o situació sense vocalitzar-ho expressament, i típicament no representa una escena realista. L'exemple recurrent és el d'un apartament desendreçat, desorganitzar que s'utilitza per reflectir la desorganització en la vida d'un personatge, o un apartament decorat de forma espartana per descriure un persoantge amb una "ànima buida".

Posada en escena" de la foto-novel·la "O Limite da Amizade"

En el cinema alemany dels anys 1910 i els 1920 un pot observar un to, un estil, amb informació narrativa transmesa en la posada en escena. Potser l'exemple més famós és The Cabinet of Dr. Caligari (1920) on l'estat d'ànim intern d'un personatge es representa a través de disseny de l’escenari.

Un terme similar, metteurs en scène ("stagers") va ser fet servir per la teoria d'autor per etiquetar els directors que no posaven la seva visió personal a les seves pel·lícules.

Història de la posada en escena[modifica | modifica el codi]

El terme de posada en escena apareix al començament del Segle XIX al tríptic d'un espectacle titulat Riquet à la houppe de Dubois i Hapdé, estrenat el 1802. Tanmateix, si l'ofici d'escenògraf data de la segona meitat del Segle XIX, l'organització d'una escenificació teatral ha aparegut des de finals del Segle XVIII, quan ja no hi va haver espectadors privilegiats asseguts directament a l'escenari.

Abans, els actors havien d'interpretar el seu paper segons les convencions teatrals establertes. Cada artista elaborava individualment la seva gestualització i la seva declamació, aconseguia ell mateix el vestit del seu personatge, i els moviments d'escena estaven reduïts a l'estrictament necessari. Va ser amb la idea d'unificar l'estil d'un espectacle, en el joc que podien tenir els artistes, els vestits i l'espai de les decoracions, que els dramaturgs i directors de teatre van començar a elaborar escenificacions.

Va ser a començaments del Segle XIX quan Richard Wagner va formular els seus principis dramaturgics innovadors i els va aplicar de manera concreta en escena.

L'escenificació a França emergeix amb l’èxit de André Antoine i del seu Théâtre-Libre del 1887. Aquesta emergència és influenciada per diversos factors : L'adveniment del moviment naturista, la consciència dels límits teatrals actuals en una voluntat de realisme artístic, i un clima profundament positiu.

Louis Becq de Fouquières va publicar, el 1884, la primera obra teòrica sobre l'assumpte : L'Art de l'escenificació : Assaig d'estètica teatral

La posada en escena en el cinema[modifica | modifica el codi]

En l’àmbit de la cinematografia, antigament aquest terme feia al·lusió al control que tenia el director sobre tot allò que forma part de la imatge per l’enquadrament de la càmera. En l’actualitat, la posada en escena es concep com un conjunt d’operacions adreçades a la creació d’un discurs amb un objectiu.

El primer pas en la posada d’escena d’un film és la distribució de l’espai escènic, per a poder fer aquesta distribució, s’ha de fer una planificació del guió el qual permetrà que les seqüències puguin ser visualitzades d’una manera prèvia a la gravació de la pel·lícula. Així doncs, molts directors de cinema utilitzen el denominat storyboard, que permet veure en dibuixos les seqüències del film.

La posició de la càmera respecte a l’escenari és un punt determinant. Aquesta ha d’estar col·locada en una posició específica, i ha de tenir una altura concreta, així com el focus i l’òptica. Seguint les instruccions del director, el rodatge ha de procurar que tots els aspectes ambientals estiguin ben treballats. Prèviament a cuidar els detalls, el director, amb l’ajudant de direcció i el director artístic, cerquen i trien les localitzacions on la pel·lícula tindrà lloc. Diversos elements formen la posada en escena, com ara l’ambientació, la il·luminació, l’escenografia, etc. Aquests elements determinen l’estil que té el film, que pot estar ambientat en un espai realista, futurista, barroc; poden necessitar diferents llums i colors, segons el que es vol transmetre o l’atmosfera de la pel·lícula, com ara brillants, coloristes, suaus, càlids o freds. És a dir, tots els elements de la posada en escena creen la imatge final.[4]

Elements de la posada en escena[modifica | modifica el codi]

Escenografia[modifica | modifica el codi]

L’escenografia és una de les àrees principals en el desenvolupament dels elements que formen la posada en escena d’un projecte audiovisual. S’ha de traslladar una realitat en tres dimensions a una realitat bidimensional en l’enquadrament de la pantalla de projecció, per això és molt important treballar els elements que conformen l’escenografia, per donar versemblança i coherència a la narració audiovisual. I per tant, tingui un grau de realisme adequat.[2]

Tant l’escenografia com els decorats sorgeixen a partir de la projecció del guió tècnic a la realitat. La persona encarregada de pensar i preparar tot l’espai escènic és l’escenògraf, també conegut com a director artístic o d’art. El director artístic, segons la manera parlada amb el director, ha de fer una cerca de documentació sobre la temàtica del contingut, per a poder acreditar que la reproducció de l’ambientació sigui realista, i informar dels elements que han de recrear l’ambientació i els decorats. Aquesta documentació ve marcada pel context de l’obra, és a dir, l’època que vol recrear, el realisme i també el pressupost del qual es disposa. A més, treballa de manera conjunta amb el director de fotografia i altres membres del departament artístic de l’obra.

A cada espai concret de l’obra es desenvolupa una o diverses accions, aquest espai rep el nom de localització. Les localitzacions que són creades des de zero necessiten més pressupost, i per tant, el departament de direcció artística és un dels que més consum. Encara que una obra tingui un pressupost baix, si el director i l’escenògraf posseeix el talent i les habilitats per adaptar-se a aquesta situació, l’escenografia pot ser un bon recurs. L’escenografia pot representar espais de caràcter diversos com ara fantasiós, futurista, oníric, etc.

Les localitzacions, són manipulades segons la necessitat de l’escena. Aquestes poden ser naturals o recreades, interiors i exteriors, i es poden alterar amb retocs o decorats. Els decorats tenen l’habilitat de configurar espais amb l’atmosfera adequada a cada temàtica, de manera que expressen i ajuden al fet que l’espectador s’endinsi en el món dels personatges. Aquests decorats poden ser construïts per complet o en part, segons les parts que es veuran en l’enquadrament. També poden ser perfeccionats amb trucs com ara uns cristalls pintats amb un fons, que s’afegeixen al decorat. Un altre format utilitzar a l’hora de recrear elements grans, com ara ciutats senceres o catàstrofes naturals, són els escenaris construïts a mida com les maquetes, les reproduccions a escala  o els posteriors i coneguts efectes especials.[4]

Atrezzo[modifica | modifica el codi]

És una agrupació d’elements, objectes, que intervenen d’una forma activa a dins de l’escena, de l’acció que es representa. L’atrezzo s’encarrega dels elements (sempre que no formin part del món tèxtil, és a dir, del vestuari), que necessiten tant els personatges i com l’escenari, com ara anells. Tots aquests elements construeixen l’ambientació de manera conjunta amb els decorats. El fet d’ambientar implicar un pressupost i també un treball meticulós a l’hora de cercar objectes i símbols perquè formin part de l’escena i estiguin en la ubicació adequada. La persona encarregada del atrezzo rep el nom d’atrezzista.[2]

I·luminació[modifica | modifica el codi]

La il·luminació és un element essencial en la captació de la realitat, ja que sense llum no es podria captar cap element. Aquesta és un «agent físic que és una de les formes d’energia, capaç d’impressionar els òrgans de la vista i que permet de veure els cossos».[5]

La llum és una radiació electromagnètica que segons la seva longitud d'ona (la distància entre cada cresta de la seva ondulació) és visible per l'ull humà en forma dels colors. En funció de la longitud d'ona de la llum percebem els colors en l'ordre següent:[6]

És un element bàsic que aporta profunditat i tridimensionalitat; sobretot en cinema, ja que és més necessari en tenir un visionat bidimensional a través de la pantalla. Així mateix, aporta transcendència a les accions o objectes il·luminats captant l'atenció de l'espectador cap a aquests.[6]

rovenen dels anomenats colors primaris (Vermell, verd i blau) quan es combinen entre ells.
Espectre cromàticTot i haver-hi un ampli espectre de tonalitats cromàtiques tots els colors provenen dels anomenats colors primaris (vermell, verd i blau) quan es combinen entre ells.

Efecte dramàtic i simbolisme dels colors[modifica | modifica el codi]

Els colors s'associen a sensacions, emocions, significats culturals i mitjançant aquest mecanisme de posada en escena, el director de fotografia que és l’encarregat de la il·luminació, utilitza la llum i el color per ressaltar aspectes rellevants de l'escenari o del plató.

La repartició de les zones fosques o clares dins del quadre o, en el cas del teatre l’escenari, és bàsica per a una millor comprensió de la narració. Una zona ben il·luminada provoca una focalització en l’acció dels personatges. En canvi, una zona poc il·luminada oculta detalls que poden ser importants i aleshores crea una sensació de misteri. Aleshores, la il·luminació consta de dos plans que intervenen simultàniament:

Connotatiu: evoca elements i continguts per aprofundir en l’essència del discurs.

Denotatiu: s’expressa formalment el què es vol transmetre.[2]

I·luminació d'un cos en l'espai[modifica | modifica el codi]

Llum clau: il·lumina el cos que volem destacar

Llum secundària: se situa  l’extrem oposat de la llum clau per tal de suavitzar les ombres produïdes per la primera llum.

Contrallum: s’usa per ressaltar el volum i la tridimensionalitat del cos.

Llums de fons: s’usen per augmentar la sensació de profunditat i poder així, marcar una separació entre el cos i el fons.[2]

I·luminació d'un cos en l'espai

Caracterització[modifica | modifica el codi]

La caracterització consisteix en la transformació de les faccions dels actors per exigències del guió, per a poder adequar-se a l’atmosfera de la narració. La caracterització engloba els termes de vestuari, perruqueria i maquillatge. Aquests elements són fonamentals per a donar credibilitat a la història narrada, i ser adient a l’època en la qual transcorre l’acció, i per tant tenir relació amb l’escenografia.

Tots aquests elements contribueixen a l’aparença externa de l’actor i a la definició del personatge, ja que la seva aparença ens transmet informació sobre la seva cultura, àmbit social… Les persones responsables de cada departament són els encarregats de transformar a l’actor, la seva feina s’ha d’incorporar amb els decorats, l’ambientació i continuar amb la línia dramàtica de la narració.  

El vestuari ajuda a realçar la imatge física externa de l’actor, també a modificar-la i donar èmfasi als trets específics de la personalitat del personatge. La persona encarregada del disseny del vestuari és el figurinista, que ha de fer una investigació prèvia per a poder definir al personatge. Pel que respecta a la perruqueria i al maquillatge, aquests tenen diverses funcions. En primer lloc, hi ha una funció de fons, en la qual es restitueixen els colors de la pell i el cabell, que es desvirtuen pels efectes de la llum. També es redueixen els reflexos i les brillantors que sorgeixen en excés. Per finalitzar, hi ha una funció de correcció, on l’equip corregeix les imperfeccions, els granets i els cabells despentinats dels actors, entre d’altres.

Interpretació dels actors[modifica | modifica el codi]

És la feina realitzada pels actors i actrius (sota la supervisió del director o ajudant de direcció en cinema) en representar a un personatge en teatre, cinema, entre d’altres.

A l’hora d’escollir l’intèrpret per una obra o film hi ha dos camins per seguir; o realitzar un càsting o bé que l’obra hagi estat escrita i preparada perquè sigui protagonitzada per algú en concret. La segona opció conté més risc, ja que és possible que l’intèrpret no trobi interès a representar l’obra que se li ofereix. Aquest és el cas de Breakfast at Tiffany’s, un film dirigit per Blake Edwards l’any 1961, on es volia que Marilyn Monroe encarnés a la protagonista Holly Golightly però que en rebutjar el paper el va acabar interpretant Audrey Hepburn.[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bordwell, David; Thompson, Kristin. Film Art: An Introduction. Nova York, McGraw-Hill, 2003. ISBN 0072484551. 
  • Fernández Díez, Federico. Manual básico de lenguaje y narrativa. Barcelona: Paidós, 1999. ISBN 84-493-0604-3
  • Michelle Corvin. Dictionnaire encyclopédique du théâtre à travers le monde. éditions Bordas, 2008. ISBN 978-2-04-731295-7. 
  • Revault D’allonnes, Fabrice. La luz en el cine. Madrid: Cátedra, 2003. ISBN 84-376-2077-5.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Brian Henderson, "The Long Take," a Movies and Methods: An Anthology, ed. Bill Nichols (Berkeley: University of California Press, 1976), 315.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Fernández, Federico; Martínez, José. Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual (en castellà). Barcelona: Paidós, 1999, p. 269 (Papeles de Comunicación 22). ISBN 84-493-0604-3. 
  3. Bordwell, David; Thompson, Kristin. Film Art: An Introduction, 7th ed.. New York: McGraw-Hill, 2003. ISBN 0072484551. 
  4. 4,0 4,1 «8.4. La puesta en escena» (en castellà). Ministeri d'Educació, 2008. [Consulta: 03/05/2015].
  5. «Diccionari de la llengua catalana. Definició llum.». Institut d'Estudis Catalans, 2007. [Consulta: 04/05/2015].
  6. 6,0 6,1 Revault, Fabrice. La luz en el cine. 1a ed. (en castellà). Madrid: Cátedra, 2003, p. 202. ISBN 84-376-2077-5. 
  7. «Breakfast at Tiffany's: When Audrey Hepburn won Marilyn Monroe's role» (en anglès). The Guardian, 05/09/2009. [Consulta: 05/05/2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]