Ramon Turró i Darder

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaRamon Turró i Darder
Ramon Turro Darder 5753.JPG
Ramon Turró cap al 1918
Dades biogràfiques
Naixement 8 de desembre de 1854
Malgrat de Mar, Maresme
Mort 1 de juny de 1926(1926-06-01) (als 71 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació Veterinari, biòleg i filòsof català
Modifica dades a Wikidata

Ramon Turró i Darder (Malgrat de Mar, Maresme, 8 de desembre de 1854 - Barcelona, 1 de juny de 1926) fou un veterinari, biòleg i filòsof català.

Biografia[modifica]

Marc familiar i primers anys[modifica]

Ramón Turró va néixer a Malgrat de Mar el 8 de desembre de 1854 i l'endemà fou batejat a l'església parroquial de Sant Nicolau de Malgrat de Mar, bisbat de Girona, província de Barcelona.[1] Els seus pares Benet Turró i Gràcia Darder, propietaris rurals i amb establiment de comestibles, tenien nou fills.

Va fer els estudis primaris a l'Escola Pia de Calella i el batxillerat, a Girona. Josep Pla menciona que Turró fou seminarista com dos dels seus germans.[1]

El curs 1871-72 començà a estudiar medicina, fins a l'any 1874, carrera que no acabà, malgrat que va reprendre els estudis el curs 1889. El 1874 es va allistar voluntari com a "sipaio" en el bàndol republicà per a lluitar contra els carlins. Posteriorment va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

En aquesta època va conèixer a Joaquim Ruyra amb qui va començar la seva activitat literària amb l'obra Composiciones literarias, però que no es publicà fins al 1878.[2]

No es va casar ni va tenir fills.

Com el defineix Josep Pla,[1] Turró era un home molt complex. En el terreny científic va fer aportacions en els àmbits de la Fisiologia, Biologia, Immunologia, Bacteriologia i Veterinària. Com a pensador va treballar en els camps de la Filosofia i la Psicologia, i en els aspectes econòmics va ser inversor en la Borsa i fabricant i distribuïdor de productes farmacèutics amb la marca R. Turró.[3]

Ramon Turró a Madrid i primers treballs científics[modifica]

Després de deixar els estudis Turró marxà a Madrid, on va treballar com a periodista en el diari El Progreso,[4]i alhora va començar a publicar els seus primers treballs científics. Segons el seu deixeble i biògraf Pere Domingo, Turró a Madrid es va centrar en tres tipus de treballs: Les edicions del seu llibre Memoria sobre la circulación de la sangre (1980), les discussions sobre la "fórmula de la vida" del Dr. Letamendi, i interessar-se pels mecanismes funcionals del cervell.[5]

El 1882 va publicar a El Siglo Médico, l'article "La fórmula de la vida del doctor Letamendi" o atacà la teoria del prestigiós catedràtic i professor de Turró a Barcelona.[6] El treball va generar una forta lluita periodística i un alt nivell de controvèrsia científica, quan en realitat la majoria de lectors i el mateix Letamendi, al no conèixer qui era Turró van pensar que els articles es devien a un científic de renom estranger.[7][5] Turró no va ser l'únic crític, perquè en el grup anti-Letamendi també hi havia entre altres, Pio Baroja, Ramon y Cajal, Eugeni d'Ors i Gregorio Marañon.[8]

Aquest mateix any publica a la revista Independencia Médica el treball "El mecanismo de la circulación arterial y capilar", que posteriorment (1883) va ser publicat a França amb traducció del professor Jules Robert.

Entre els anys 1882 i 1883 publicà una sèrie d'articles al Siglo Médico sobre "Fisiología Cerebral",[7] i el 1884 comença a col·laborar de forma habitual a la Gaceta Médica Catalana, on més tard ja formava part de la redacció.

El març de 1884 publicà Dualisme cerebral i el 1885 una sèrie amb el títol Bécham i Pasteur.

Primers anys al Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona[modifica]

Jaume Pi i Sunyer el convencé de tornar a Barcelona el 1884 i disposà d'un laboratori a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona. Comença una col·laboració amb la Gaceta Médica Catalana, on publica treballs propis i traduccions de científics francesos.[5]

El 28 de setembre de 1886 l'ajuntament de Barcelona, a proposta del Dr. Jaume Ferran i Clua, i amb la perspectiva de la futura Exposició Universal del 1888, va crear un Institut dedicat a l'estudi i prevenció de la ràbia, seguint els passos de Pasteur a França. Aquest institut al cap dec pocs dies es va convertir en un Laboratori Microbiològic, el 2 de novembre s'aprovà definitivament i es nomena director a Jaume Ferran, que va proposar entre altres col·laboradors a Ramon Turró, amb la categoria d'alumne ajudant, amb una gratificació anyal de 999 pessetes.[7]

L'any 1887 van quedar definits els objectius del laboratori: Preparar i aplicar determinats productes biològics –com la vacuna antirrabica de Pasteur–, la investigació científica i l'ensenyament de la Bacteriologia.

Les activitats de Turró en aquesta etapa (1888-1890) són poc conegudes, al mateix temps que preparava material per a les vacunacions antiràbiques i perfeccionava tècniques microbiològiques, intentava refer alguns experiments fets a França per Béchamp.[4] El febrer de 1881 va publicar a la Gaceta Médica Catalana el primer treball experimental: "Contribución al estudio de la esporulación del Bacillus antracis".,[4] i el 31 de juiliol de 1892 un artícle crític sobre les aportacions bacteriològiques del Dr. Ferran: "Comentarios a los trabajos del Dr. Ferran, sobre la epidémia de la Casa de Caridad".[6]

Als anys 1890-1891 Turró posa en dubte els mètodes de vacunació de Ferran, i la forma d'experimentar d'aquest. L'Ajuntament va posar en marxa una investigació interna per esbrinar les possibles anomalies comeses.

L'any 1897 fou encarregat de la direcció dels cursos de bacteriologia de l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, on dugué a terme els primers treballs adreçats a avançar en la demostració experimental de la seva teoria de la immunitat.[4]

Col·laborà intensament amb August Pi i Sunyer al Laboratori Municipal de Barcelona fent investigacions sobre bacteriologia, fisiologia i immunologia.

A part de totes les aportacions teòriques i de laboratori, Turró també va incorporar elements pràctics en el camp de la Bacteriologia i la Fisiologia, alguns d'ells coneguts com a "Mètode Turró".

Es distingí per les seves investigacions sobre immunitat natural, però s'oposava a les teories d'Ilià Mètxnikov i Paul Ehrlich, ja que s'inclinava per l'existència d'una suposada identitat entre els mecanismes immunitaris i els digestius a nivell cel·lular. Entre les seves principals aportacions, cal destacar que fou l'introductor a Espanya del mètode experimental de Claude Bernard i a Catalunya el primer que estudià les secrecions internes.

Turró director del Laboratori Municipal[modifica]

El cas de la mort d'un nen (fill de Pere Aldavert, director de La Renaixença) vacunat per Ferran i d'altres casos, més les crítiques a la gestió econòmica i administrativa de Ferran al davant del Laboratori, van comportar que l'Ajuntament de Barcelona li obrís un expedient el 1903, i el 1905 la seva destitució com a director.[7] En Turró va publicar "Replica al Dr. Ferran" (1905), on l'acusa d'imprudent i es recolza en el testimoni de Ramon y Cajal.

L'any 1906 fou nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, càrrec que va mantenir fins a la seva jubilació l'any 1925[9] i president tant de l'Acadèmia com del Laboratori el 1908-1910.

L'agost de 1914 s'inicià l'epidèmia de febre tifoide a Barcelona. Turró posa de manifest que la causa de l'epidèmia són les aigües de Montcada i no les del Llobregat com altres creien.[1] Per aquest motiu fou fortament atacat en una campanya de premsa quan obligà al tancament de les aigües infectades per prevenir més casos. Aquest cas el va fer escriure un article amb el títol de En defensa pròpia.

Els darrers anys[modifica]

Amb l'accés d'August Pi i Sunyer a la Càtedra de Fisiologia de la Facultat de Biologia de Barcelona, l'activitat de l'escola biològica catalana es reforçava, alhora que el protagonisme professional de Turró minvava,[4] però encara durant uns anys va tenir una certa presència en els àmbits científics. L'abril de 1921 va pronunciar la conferència inaugural de l'Institut de Fisiologia, i el 1922 va participar en l'homenatge a Santiago Ramón y Cajal. Aquest mateix any Turró va rebre un homenatge amb motiu de la fundació de la Societat de Biologia que va presidir de 1920 a 1924.

El 1924 va redactar el discurs "La disciplina mental" per la inauguració del IX Congrés de la Asociación Española para el Progreso de las Ciencias a celebrar a Salamanca. Turró malalt i amb problemes de mobilitat no va poder assistir-hi i va llegir la ponència el Dr. Marañon.

El novembre de 1925 va publicar el seu darrer treball científic: Estado bacteriológico de las aguas de la Sociedad General, dins un fullet editat per la Societat d'Aigües de Barcelona.

Ramon Turró va morir el 5 de juny de 1926 al seu pis del carrer Notariat número 10 de Barcelona.

Turró veterinari[modifica]

L'any 1891 va obtenir el títol de veterinari, després de dos exàmens lliures a l'Escola de Veterinària de Santiago de Compostel·la.[10] Aquesta titulació li va permetre ocupar càrrecs oficials, i en el seu moment li va facilitar el ser nomenat director del Laboratori Municipal de Barcelona (1906).

A la Gaceta Sanitaria de Barcelona de 10 de juliol de 1891, on s'explica la reforma del Cos Mèdic Municipal, Turró ja hi consta com a veterinari.

El 14 de gener de 1905 va prendre possessió de la Presidència del Col·legi de Veterinaris de Barcelona.[4]

Entre 1907 i 1926 va dirigir la Revista Veterinaria de España.

Poc temps després de la seva mort, el Col·legi de Veterinaris va col·locar una placa dedicada a Turró a la casa natal a Malgrat de Mar.[11]

Turró: filosofia i psicologia[modifica]

Turró s'acosta tard a la filosofia i a la psicologia. És un biòleg que es posa a filosofar. La seva mentalitat estava estructurada per altres disciplines.[12] El seu pensament és diversament condicionat, tres trets personalíssims el configuren: la seva robusta personalitat, la seva condició d'home de ciència, i el seu temperament llatí.[13] Sense ser un filòsof en el sentit acadèmic de la paraula, tractà a partir dels seus estudis i investigacions de fisiologia, determinades qüestions filosòfiques i psicològiques, especialment la teoria del coneixement.

El seu positivisme és la característica que més es remarca en el seu pensament filosòfic.[14] Segons Roca i Balasch[15] hi ha quatre qüestions que eren motiu de preocupació per a Turró: la concepció monista o dualista de l'home; el dilema racionalisme-empirisme, la qüestió del coneixement a priori, i el tema polèmic del vitalisme.

L'any 1917 dirigí un curs en vuit lliçons a l'aula de la Societat Catalana de Biologia, amb el títol de "Filosofia Crítica".

La seva obra filosòfica va despertar elogis, però també moltes crítiques, però en qualsevol cas va participar en moviment intel·lectual de l'època i va ser un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia. En l'àmbit de la psicologia és considerat com el pare de la psicologia experimental catalana.[16]

La seva obra filosòfica més important és: Orígens del coneixement: La Fam(Societat Catalana d'Edicions. 1912, en dos volums), però que prèviament, entre 1910 i 1911 es van publicar els primers fragments a la revista alemanya "Zeitschrift für Psycologie und Sinnesphysiologie¨, amb el títol "Ursprünge der Erkenntnis. Die physiologische Psichologie des Hungers".[17][5] Turró considerava que la nutrició era la funció fonamental de la vida i per això la seva investigació es centrava en la psicofisiologia de la fam.

El 1908 publica l'article "Psycologie de l'equilibre du corps humain", a la revista francesa Revue de Phylosophie.[5]

Turró acadèmic[modifica]

Ramon Turró va tenir un fort protagonisme i una àmplia presència en el món acadèmic de la seva època:

  • 25 de juny de 1894: Ingressa, sense ser metge titulat, a la Real Académia de Medicina y Cirugia de Barcelona, i el 17 d'octubre de 1911 és nomenat Vicepresident.
  • 1905-1915: President del Col·legi de Veterinaris de Barcelona[10]
  • 1908: President de La Academia y Laboratorio de Ciencias Médicas de Catalunya[18]
  • Octubre 1910: President d'Honor del Congreso de Tuberculosis[19]
  • 1911: Membre de l'Institut d'Estudis Catalans
  • 1912: Soci fundador de la Societat de Biologia de Barcelona, que presidí de 1920 a 1924
  • 15 de gener de 1919: Membre corresponent de la Société de Biologie de France
  • 1923: Conjuntament amb Serra Hunter i Carreras Artau va fundar la Societat Catalana de Filosofia

Ramon Turró i Jacint Verdaguer[20][modifica]

Ramon Turró destacà també per la seva vinculació amb el poeta Jacint Verdaguer,[21] amb qui mantingué una estreta relació i de qui fou marmessor testamentari.[22] Verdaguer, malalt de mort, va fer cridar a quatre amics, Turró, Moles, Mossèn Costa i Mossèn Valls i els hi va entregar una quantitat important de documents. Una part d'aquests documents van acabar en mans de Turró, que en el seu testament els va donar a l'Institut d'Estudis Catalans.[23]

Després de la mort de Verdaguer, Turró va escriure el 1903 un llibre en defensa del poeta: "Verdaguer vindicado por un catalán", un atacà virulentament els enemics del poeta[4] i va aparèixer sense el nom de l'autor. El llibre el va signar amb el pseudònim Un Catalán[4] i amb un pròleg d'Eduard Marquina.[24]

Obres i articles[modifica]

  • Composiciones Literarias. Barcelona 1878. Imp. La Renaixença.
  • La obesidad. Tipografia La Académica. Barcelona 1897
  • Els orígens del coneixement: la fam (1912) Hi ha traduccions al francès, italià, i al castellà amb un prefaci de Miguel de Unamuno, i una edició modernitzada d'Edicions 62. 1980
  • La criteriologia de Jaume Balmes (1919)
  • Filosofia crítica (1919), amb traducció al castellà de Gabriel Miró
  • Diàlegs sobre coses d'art i de ciència (1958)
  • Els orígens de la representació de l'espai tàctil (1913)
  • La méthode objective (1916)
  • La base tròfica de la intel·ligència (1917)
  • La disciplina mental (1924)
  • Tres diàlegs sobre la filosofia de l'estètica i la ciència (1947)

Va escriure una gran quantitat d'articles de contingut científic i filosòfic a publicacions com:

  • Gaceta Médica Catalana
  • Revista de Medicina y Cirugia
  • Independencia Médica
  • El Siglo Médico
  • Archivos de Neurologia
  • Publicaciones de la Residencia de Estudiantes
  • Revista de Catalunya
  • Revue Philosophique
  • Journal de Psichologie normal et Patologique

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Pla, Josep. «Ramón Turró (1854-1926)». A: Homenots. Primera sèrie. (en català). Segona. Barcelona: Destino, gener 1980. ISBN 84-233-0023-4. 
  2. Turró, Ramón. Composiciones Literarias (en castellà). Imp. La Renaixença, 1878. 
  3. En la revista "El Restaurador Farmacéutico" de Barcelona, de 15 de gener de 1906, num. 4, hi ha un anunci de Productos Farmacéuticos R. Turró (Marca Registrada) Barcelona - Notariado,10
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Camarasa i Castillo, Josep M. «Un Modernista al Laboratori». Institut d'Estudis Catalans. Conferència pronunciada davant del Ple, 05-02-1996.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Domingo Sanjuan, Pedro. Turró hombre de ciencia mediterráneo: biografia antológica (en castellà). Barcelona: Portic, 1970, p. 382. OCLC 803277406. 
  6. 6,0 6,1 «Bibliografia històrica de la Sanitat Catalana. Volum IV». Gimbernat, 2005.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Hernández Gutierrez, F. «En Ramón Turró, Director del Laboratori Municipal de Barcelona». Anales de Medicina y Cirugía, LVII, 247, 1977.
  8. Sarró Burbano, Ramon «El sistema Mecánico-Antropológico de José Letamendi». Real Academia de Medicina de Barcelona. Discurso de recepción del Académico Electo, 07-07-1963.
  9. «Nota de la Comisión Municipal Permanente: Oficio de la Alcaldia decretando la jubilación forzosa de don Ramon Turró Dardé en el cargo de director de los laboratorios municipales, asignándole el haber pasivo anual de 8766'00 pesetas.». La Vanguardia. pag.6, 19-08-1925.
  10. 10,0 10,1 Seculi Brillas, José «Turró Veterinario». Anales de Cirugia y Medicina. Vol. LVII Nº 247, Enero-Marzo 1977.
  11. La Vanguardia. pàg. 6, 19-08-1926.
  12. Sanchez Ripollés, Josep M. «Ramon Turró Filòsof». Gimbernat, 2007153-160.
  13. Colomer, Eusebi «La Filosofia de Ramon Turró». Institut d'Estudis Catalans.
  14. Salvi Turró, Tomàs «Ramon Turró: Una introducció al seu pensament». Comprendre IV. Facultat de Filosofia. Universitat Barcelona, 2002.
  15. Roca i Balasch, Josep «Ramon Turró: l'opció pel mètode científic en l'estudi del comportament humà». Quaderns de Psicologia.
  16. Diaz Moreno, M. Isabel; Saiz, Milagros «August Pi i Sunyer (1879-1965): Una figura a recuperar para la historia de la escuela psicològica de Barcelona». Revista de la Historia de la Psicologia, 2013.
  17. Esmorís Galán, Lorena «Génesis y alcance histórico de la teoría del origenv trófico del conocimiento de Ramón turró». Investigació per obtenció del Doctorat de Filosofia a la UCM.
  18. La Vanguardia pàg. 3, 13-12-1908.
  19. «pàgina 3». La Vanguardia, 19-10-1910.
  20. Virgilio, Ibarz Serrat. Revista de la Historia de la Psicologia. El caso Jacint Verdaguer (1845-1902) (en castellà). València: Publicacions de la Universitat de València, 2011. ISBN ISSN 0211-0040. 
  21. A l'arxiu de la Biblioteca de Catalunya hi ha un conjunt de manuscrits (1908?) de Verdaguer en poder de Turró.
  22. A "La Vanguardia" de l'11 de juny de 1902, pàgina 5, hi ha un crònica sobre els acords de l'Ajuntament de Barcelona, en una crònica titulada "La muerte del poeta", on en l'apartat "Los albaceas" diu: " Dicho notario (Borrás de Palau) enteró de que los albaceas del finado son los señores mosen Juan Costa, don Ramón Turró, don Juan Moles y don Rafael Baster"
  23. Pabón, Jesús. El drama de Mosén Jacinto (en castellà). 2a ed.. Barcelona: Alpha, 2002. ISBN 84-7225-806-8. 
  24. Barcelona 1903. Librería Española. Hi ha una edició facsímil de l'Ajuntament de Malgrat de Mar. Octubre 2002, dins els quaderns de la sèrie "Matinals d'Història".

Bibliografia[modifica]

  • Alcoberro, Ramón. Ramón Turró. Científic i pensador. Girona. Documenta Universitària, 2007. ISBN 9788496742413
  • Alain, Guy. Les philosophes espagnols d'hier et d'aujourd'hui:époques et auteurs: Ramon Turró. Toulouse. Privat 1956.
  • Boldú Paris, Joan. El Pensament filosòfic de Ramon Turró:Una teoria original per una nova fonamentació de l'experiència. Barcelona. Publicacions Universitat de Barcelona 1992. Tesis doctoral. ISBN 8478759700.
  • Cervera, Leandro. Vida y Obras de Turró. Notas para una biografia y bibliografia. Revista de Higiene y Sanidad Pecuarias. 1926.
  • Camarasa i Castillo, Josep M. Ramón Turró, un modernista al laboratori : conferència pronunciada davant el Ple per Josep M. Camarasa i Castillo el dia 5 de febrer de 1996. 1a ed.. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997. ISBN 9788472833777 [Consulta: 26 juny 2013]. 
  • Cateura i Vall, Xavier. Josep Pijoan i un parell de cartes sobre l'edició de les obres pòstumes de Verdaguer. AUSA XXIV. 2009 Patronat d'estudis Osonencs.
  • Domingo i Sanjuan, Pere. Turró hombre de ciencia mediterráneo: biografía antológica. Portic 1970. OCLC: 803277406
  • Gordón Ordás, Félix. «Ramón Turró Darder (1854 - 1926). El Veterinario.». A: Cordero del Campillo, Miguel. Ruiz Martínez, C.Madariaga de la Campa, Benito. Semblanzas veterinarias.. 1a ed.. León: s.n., 1973, p. 87-118. 
  • Roca i Rosell, Antoni. Història del laboratori municipal de Barcelona. De Ferran a Turró.. 1a ed.. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1988 [Consulta: 7 juliol 2013]. 
  • Sempere, Joaquim. Ideari de Ramon Turró. Edicions 62. 1965.
  • Verdaguer i Turró,Miquel. Ramon Turró: Una ment científica amb un esperit filosòfic. Ajuntament de Malgrat de Mar. 2012